dimarts, 25 de desembre de 2007

Gambes cremades

A vint-i-cinc de desembre fum fum fuuuuuuuuuummmm!!!!!! que a ma mare se li estan cremat les gambes!!!.
Uf, quin esglai, ja se n’han anat els de l’ambulància (amb les gambes i els torrons i uns tangues rojos).
És Nadal, eixe dia tan... és un dia de... perquè a diferència dels altres dies... és Nadal. Per ma casa no ha passat el Pare Noel, però per ma vida tal volta. Ara començarà un dinar amb familiars i veu alta i espere que no hi haja política de per mig, perquè és Nadal i a diferència dels altres dies de l’any... és Nadal.

Diumenge vesprada-nit vaig passar-m’ho molt bé, tenim un fotògraf dins i no ho sabem, de segur que amb gambes cremades ix. Encara podria haver estat millor però ser bobo és més difícil del que sembla, però estes coses van per al diari personal no per al Ca’ Nelo.
Anit un dels sopars més cutre-luxe de Nadal, i de nou demostrí ser bobo (productores del PV si necessiteu un bobo no ho dubteu). Això sí, vaig seguir el discurs del Juanca, a qui per cert, se li escapà un “pa’ que” o un “para que” que semblava eixit de la boca d’un obrer en comptes de la del Rei (amb molt de respecte per als que féren la casa on visc). I què dir d’eixe programa especial de la tele titulat “Nit de Nadal” de Canal 9, que podria anomenar-se “Nochebuena Andaluza”, perquè tenia de valencià el que tinc jo de Pare Noel.
I a hores d’ara estareu menjant gambetes i demés (espere que no cremades), només dir-vos: BON NADAL I BON ANY.

diumenge, 23 de desembre de 2007

compres, València i amics

Ma que m’agrada València. Una barreja de cultures, ètnies (bé això d’ètnies també ho és Mislata amb el carrer Harry King), d’homes, de dones, de persones que no saps si és home o dona, de llum, de color, de Valenciaaaaaa es la tierra de las....
He aprofitat bé el primer dia de vacances, com a recompensa em donaré un beset jo mateix, muak, ja està. Pel matí sessió de fotos dels meus nebots (FotoNelo: estoy bueno, soy bonito y barato), per la vesprada COMPRES i més COMPERS, i després.. COMPRES, i per acabar COMPRES. Sabatilles, vaquers i sueter de vestir però informal per 50€. Al Bonaire es podien diferenciar diferents (diferenciar diferents...) grups d’humans que anaven a comprar:
Grup 1 - La típica família amb 2 fills/es. De pare tenim a Manolo, de mare a Maria. Els xiquets poden ser mmmm... Manolo i Maria. Tots quatre acaben de dinar. Manolo es fa una becadeta al sofà mentre Maria escura i els nanos maregen per casa. Maria acaba d’escurar i li diu a Manolo: “Manolo has el favó d’arreglarte que no’ vamo’ a ve’ los juguetes i a comprá argo”. Aleshores Maria se’n va a maquilar-se i després de dir-li a Manolo quina roba ha de posar-se i de discutir amb els fills i dir-li de nou a Manolo “tu no me ayudes con tus hijo’ no, que me tenéis jarta los tres”, ixen de casa camí de passar una meravellosa vesprada al centre comercial amb gent i estrés, i un berenar al Mc Donald’s.
Grup 2 – Els típics mascaxapes discotequeros: el Jose, el Risas, el Chopo i el Migue. Que poden anar acompanyats de les seues respectives novies: la Jenny, la Vanne, la Pili i la Mari Carmen. Tot comença quan el Chopo li diu als seues colegues: “buah nano, yo tengo que comprarme ropa ¿sabes o qué?”, i algú li respon “ye pos nos vamos pal Bonaire hoy, pero yo tengo que recoger a la Vanne primero”. I la Vanne i demés xiques estan “posant-se guapes” així molt naturals, amb la ratlla dels ulls fins les orelles, i dos centímetres de maquillatge i ombra d’ulls i eixa roba taaaaaan ajustadeta. Al remat el grup acaba passant una meravellosa vesprada al centre comercial amb gent i estrés, i un berenar al Mc Donald’s.
Eixos en serien els dos que més vaig vore, però també hi eren: les parelletes que es ficaven la llengua fins la gola, les ties Maries que revitalitzen les seues vides gastant-se la Visa de compres en comptes de en el bingo, la pija super pija amb la seua amiga pija super pija que van al Pepe Jeans, els intents de pija que van amb roba del mercat però també es fiquen al Pepe Jenas només per mirar, i entre tota eixa gentada, la meua germana, la meua neboda i jo.
Gran Turia estava igual, amb els mateixos grups més o menys (si em falta algú digueu-m’ho) però ací estiguí amb Tolín i Laura: menú Bocatta 4’95€, botella d’aigua 0’19€, passar-t’ho bé amb els amics... mira que riguérem i posarem verd a la penya eh?
I com havia d’acabar la nit millor que anant a València i fer-nos més fotos que els xinos?. I a la capi trobem altres grups: la hippie alternativa amb les indiakes, la “hippie alternativa” però que té un papi que li dóna tots els dinerets que la seua filleta vol, els gais que no s’amaguen perquè cridarien igual l’atenció amb eixos crits i abraços i eixos pírcings per tot el cos i les corretges i barbes i cuir, el xic de Lo Que Surja a qui Maria el crida com una autèntica fan que després no s’atreveix a donar-li dos besos, el mim que al remat ens fa alguna gracieta, el guiri que fa mega pompes de sabó amb cordons, el rapero que fa piruetes amb la bici, el home Maximo Dutti qué és tot un senyor però també es tira pets... i entre tota eixa gentada, els meus amics i jo.
La guinda del pastís fou xarrar i xarrar a casa de Marta d’eixe tema que tant ens agrada i fer l’amic invisibel un total de 5 vegadeeeess!!!! perquè no coincidirem uns amb altres o perquè no s’antenia la meua lletra, o perquè Fulano no volia Mengano...
Foto del dia: “los caballitos de la Barbie hacen xiqui xiqui por detrás”, quina manera de pervertir els xiquets/es estos del Carrefour.
PD: gràcies Flor per esta obra d'art que m'has dedicat.

divendres, 21 de desembre de 2007

Me paso el dííía bailandooo, el retorn

Bloc dedicat a Flor(encia), perquè?, perquè m’ho demanà, si vols que te’l dedique sols ho has de demanar en l’apartat de comentaris.
He tornat a pecar. No té trellat que faça un curtmetratge contra les drogodependències i que després vaja begut i fumat per Juan Llorens. Vaig donar més d’un maldecap. I des d’ací us done les gràcies per estar-hi amb mi alhora que demane perdó pels danys morals. L’alcohol i els porros em férem oblidar-me per unes hores dels mals d’amor, dels estudis, i dels rifi rafes a casa, però si per a oblidar-los cal passar per això d’anit a hores d’ara ja estaria mort d’un coma etílic. Però canviant el to he de dir que... VA SER LA MILLOR FESTA DE MA VIDA!!! Marxa des de les 22:15 fins més de les 5 de la matinada. Els teus companys/es de classe i professors/es transformats en uns discotequeros de dissabte (però en dijous), rialles i MAAAAAARXA i FEEEEESTA i ball per ací i ball per allà, i la de castellà que es fa la reina del pub amb el “Saturday night naninoninoninonaaaa”, el d’economia que opta per un “un dos, muevo pie, un dos muevo cabeza”, el de geografia que s’uneix al botelló, el Manu que du cigarrets de la risa, la Llopis que en comptes de mocadors porta el vodka a la bossa, el tio pesat que només volia fotos amb les de classe...
I canvi de pafeto!, però abans una caw-boy més bufada que jo ens convida a xupitooosss, això sí li furtem el barret de vaquera. Ara som tots plegats els del B i els de l’A. Corredor al mig i bailoteoooo i sobeteoooo. I jo vinga a dir-li al del M-CLUB que són els millors, i el xaval amb un somriure de “sí, sí pero vamos a chapar”. I la pedorra de la Alabarta va i me grava! aissshh Albeta, eixe vídeo no el pose ací que els de blogger el censuren. Al remat xaparen i després del moment no me puc ni alçar i telefone a tot quisqui, tornarem amb un taxista que només deia “ei, ei, pero tu si quieres vomitar paramos eh xaval”, “a vale, pero si quieres devolver fuera vale?”, “paro paro y lo tiras en la calle”: total que al final vaig potar. I vinga a dir-li a l’home: “eh de verdá se lo digo que yo le pido perdón poruqe de verdá osea, joder perdóneme porque yo comprendo que llevar a una persona así claro.. perdón eh” I en arribar a casa ma mare es queda flipada veient com me’n vaig a la habitació i unes xiques m’acopanyen fins el corredor i tanquen elles la porta de casa mentres jo em despulle.

Però el “sopar” d’ahir no fou l’únic de la setmana. Dimecres tocava de teatre, i ahí no pecarem, que som bons xics/es. El meu amic invisible va regalar-me la meua primera corbata, i una corbata per a mi és com un BMV per al que té un Seat Panda; una cosa desitjada. Decenes de plats d’estil argentí, colombià, libanés, vegetarià... i tot fet per estes manetes que ara escriuen (les meues i les de la colla de l’EMTM), però sobretot i com al sopar d'ahir: els companys/es de classe que acaben sent els teus amics/es. Teresa en deleita amb un streapteasse, Joan amb els seus trucs de màgia, Luna i Flor amb el “dancing queen”, Òscar amb jocs de mans... som uns artistes!! (i ben teatrers).
Pròxim sopar, el de la nit de Nadal, i per hui punt final.

dimecres, 19 de desembre de 2007

me paso el dííía bailandoooo

Video del dia: "si bebes, no bailes".
(suprimido)
Eixa és la prova del delicte. Durant molt de temps he dit que jo no m’emborratxava, i que no ho faria, que no m’agrada això. Però dos calimotxos i altres dos de vodka amb el blue eixe, i les ganes d’oblidar-me dels exàmens que tenia van fer la resta. Això i que Pili anava més contenteta que un iaio en les excursions de l’imserso.
Ho reconec: sóc adicte. Adicte a la festaaaaaaaaaaaaaaaaa, com la que demà ens espera al sopar de classe. I promet controlar-me això del destape.

Frase del dia: llenusarepacos popo (fórmula per aprendre les característiques d’Estellés).
Una hora d’anglés en la que ha estat més present el valencià. Àngels ens mana llegir un text (d’anglés, és clar) que anava sobre.... bé no l’he llegit, i en qüestió de segons...
- pero la avantguarda entra? - no, que dijo que solo lo de Astelles - no tia, Estellés, pero si que entra lo primero - la primera avantguarda? - no las avantguardas, en general - de generos era lo de que su familia era panadera - corre, déjame un papel para hacer el caligrama!
I arriba l’hora de l’examen: 5 fileres ben col·locadetes, com li agrada a Sofia. Tots esperant fer eixe ÚLTIM EXAMEN DE L’AVALUACIÓ. Ulls que reflectien el cansanci d’haver dedicat hores a estudiar... I ara resulta que la dona no pensava fer l’examen!. Ara que ho ha fet, vaja si ho ha fet, ens em enrecordat de la seua família, i no perquè estem en Nadal.
I a filosofia.... les xarles espirituals del pare Javi. Els astres i l’astrologia, i la pitonisa que et diu: Pitonisa: ui la relación con tu marío te la veo mal nena. Telespectadora: sí... es que mi marido murió. Pitonisa: ah, claro por eso es mala perla, por eso.
I el moment del dia ha estat:
Jo: eeeeehh, callad que va a hablar Javier! Javi: gracias, vosotros pensar una cosa... creéis que (i abans que puguera dir la primera paraula, li talle) Jo: sí, vaya! porque una vez a mi hermana le acertó el culunguele donde fue (…) Sara: tío si aun no ha preguntao… has mandao callar para hablar tu XD
I ara ja puc dir ben orgullós: he acabat els exàmens! i he aprovat el mitjà! i sara no sap què posar-se pel soparrr!! que suenen con alegría los cánticos de mi tierra...

dijous, 13 de desembre de 2007

Jou, jou, jou !!! Feliz Danidad !

Havia d'actualitzar un dia d'aquestos... El Corte Inglés porta des d'Octubre amb la campanya de Nadal, així que he decidit encetar-la jo al blog. Us donaré el missatge nadalenc com el Juanca va: En estas fechas tan señaladas (es veu que les marca amb fosforito al calendari), aleshores canvie de canal i.... tomaaaaaaa, el tio té més audiència que un Madrid-Barça perquè poses la 1, telecinco o canal 9 o telecabra i estan fent el misssatge jo li diria: "¿por qué no te callas?, que vull vore l'especial d'Autoindefinits de Nadal". Finalitza l'avaluació. Bones notes (podeu felicitar-me per les notes a l'espai de comentaris, gràcies). Dels estudis o institut dir que despús-ahir vaig carregar-me una tele del insti (segons de silenci). Va caure'm al terra i les pilinguis de classe vingueren amb la sirena posada i se preocuparen per vore si la TELE estava bé, en comptes de preocupar-se pel meu braç, però no, estimem més a una pantalla on veus Los Simpsons abans que al teu company tacat de sang, a punt de morir amb un electrodomèstic damunt, plorant i esgotant els seus últims minuts de vida tirant espuma per la boca. Està bé, no fou així, la tele va caure i jo vaig quedar-me tot tranquil. La tele no estallaria però la cara del professor sembla que sí. I pa' rematar, arribí acasa i vaig fotre el video. Avui tinc una entrevista en mislataràdio 92.4 fm (açò no és una indirecta perquè m'escolteu eh....) i poca cosa, ací a classe d'informàtica xarrant sobre si les dones sou unes males putes o nosaltres som uns webuts, vosaltres què penseu?. PD: José Carlos, sos el puto amo que nos enseñó a apresiar el valor de los blogs, sin vos, nelogomez.blogspot.com no habría nasido. Se te quiere i lo sabés. Ti amo. PD2: algú sap on està el calvo de la loteria???

divendres, 30 de novembre de 2007

e cuando arribo a casa... a estudiar!

Una vegada més heu parlat (home, si fer “click” en l’opció d’una enquesta d’un blog perdut en la xarxa és parlar...) i ací són els resultats:
quina assignatura llevaries? llengua (caste, valen, english...) 3 (23%) filosofia 5 (38%) geografia 2 (15%) història 3 (23%)
Religió no apareix, alguns m’han preguntat perquè. La resposta que els he donat és perquè coneixent la gent que entra en este blog, potser l’enquesta no tindria emoció (supose que no tinc amics de la Conferencia Episcopal). Sembla que Platón i la seua castitat no agrada.. aishhh mira que seríem feliços/es anant pel carrer i tirant-nos a la primera persona que veiem eh? (mmmm me n’he anat a l’anarquia pura), però mostra que la filosofia no interessa són estos comentaris trets de diferents flogs, a vore si sabeu dir d’on pertanyen:
1- (…) y ahora.. a leermee platoon para el examen de filoo mañana!!! que seaa lo que dios quiera... amen! =( 2- tiaaaaa que vamos a aprobar!!!!!!! (historia del arrte claro, ahroa lo que falta x ver es filo...), estoy felix, y estresada.................................pero mola xD 3- Suerte con el examen de filo :). Yo tengo uno pasado mañana, qué perezaa con tanto quebradero de cabeza (me ha salido una rima josjos)... 4- (…) e exo un paron en filo xQ poko mas y se me forma cara de libro xD (…) aber si te voy a poner.. el Simil de la linea esta compuesto x dos subsegmentos llamados...tal tal[...] jajajaja xDNo xro k se ace mu pesa la filo Ufff!! k mal =S 5- me voy con Platón, la dialectica, el mundo sensible, el alma y la madre qe lo parió....
Un total de cinc comentaris de diferents metroflogs i en tots ells té presència el Platón i la filosofiaaaaaa! per no parlar de les altres mencions a diferents assignatures. Del resultat dels exàmens de filo, millor no parlar: el sermó del pare Javi (profe de filo) ho ha dit tot (però amb templança i moderació, com Platón). I és que els estudis són un maldecap per molts de nosaltres, ja no per notes bones o dolentes, sinó per passar vesprades sense vore el carrer, sense poder quedar amb qui estimes, sense poder llitar-te al sofà amb unes creilletes i una cola i fer zàpping i no vore res, i quedar-te dormit (encara que açò últim jo ho faig fins amb l’eco d’un documental a tota canya d’història de l’art – fotre!, ja he tret el tema del estudis dins d’un tema que parla dels estudis! agggggggggggg).
Problemes de somnolència a banda, que pa mi que tinc la malaltia del Rey (manar callar no, la de quedar-se adormit fins pixant).
Frase del dia: Niñoss y niñaas! por fiin empezamoss a teerminar! (menuda paradoja..): L.Moya
I la imatge és un xicotet exemple d’allò que té a vore amb l’institut i els estudis (per a variar): el camí de les confidències amb Ester i Sara, on posem verd a tothom (inclós tu que estàs llegint) i després Sara perd el bus, el tatoo que li he fet a la Laura en mig del sermó de filo, un profe pels corredors, la classe de xarret dic d’informàtica, jo votant per primera vegada amb la cara de panoli que poses quan t’has alçat a les quatre i mitja del matí pel putos exàmens...
Però en el fons tot açò m’agrada, perquè sóc jove i això no té preu (para todo lo demás Mastercard).
PD: Adéu Rafa! has estat un profe enrotllat, d’eixos que omplin línies del blog, sort!.

dijous, 22 de novembre de 2007

el sufrimiento de ser joven

Passat ja l’examen d’història de l’art – un d’eixos que et fas caca de només pensar-hi i que et desmoralitza tant que decideixes passar d’estudiar recurint a la mateixa excusa de sempre: “és que sóc jove i he de viure la vida que són quatre dies, i si dos els dedique a estudiar i un a dormir amb la ressaca, no l’aprofite” - torne a actualitzar.
El títol del bloc d’avui és el mateix que el d’un text de castellà que ens recolza als adolescents, perquè anar de botelló, fumar porros, gastar-se la pasta del papis en gasofa per al moto, parlar "el cheli" (una jerga que segons al profe és nostra) i passar hores front al msn també té el seu mèrit, o no?.
Aquestes línies van dedicades íntegrament a les vivències viscudes (quina expressió) de classe de hui dijous: Enceta la jornada amb Història d’Espanya: Honorat (que hui no venia xarrador, hem aconseguit dos paràgrafs sencers!!!): - (…) todavía hay partidos carlitas pero esos son como los que coleccionan sellos filatélicos de las Bahamas (…) el carlismo es: “¿qué es lo más casposo?, pues nosotros con la caspa”(…) y a mi no me gustan los Mc Donal’s y no soy Otegui. (si algun estudiant de segon de batxillerat és capaç d’entendre el tema 8 del llibre amb estes explicacions, que em telefone al mòbil plis).
Castellà: jo no sé si era per l’olor a caldo d’Avecrem que fa l’aula, però Amparo tenia un riure paregut al de quan vas contentet que no m’acabava de convèncer... no ens diu que els de lletres som “unos pedantes” ??????
Informàtica: “2 girls 1 cup” eixe és el fastigós vídeo que s’ha reproduït en plena classe. Si cap persona té un estòmac tan dur com per vore AÇÒ, que telefone a Rita Barberà perquè li facen una estàtua commemorativa pel seu aguant estomacal.
Anglés: examen (però no dels que et fas caca) i de fons el soroll del tiquitiqui de golpejar la cama contra la cadira del nou, que no para. Jo preguntant-li a Laura què significava “few” però no entre badalls com als exàmens de llatí no, a “grito pelao señora!” i la pobra xica s’ha espantat. S’ha enterat de la resposta fins la Sara que estava dos cadires més lluny. La teacher (dic teacher perquè com cada dia li pose un nom a la pobra, hui n’era Núria) es feia la sorda em sembla...
Història de l’art: “el professor que volia ser cantant III”. Anabel (il·lusioanda): Os canto el himno de Italia?, es que me lo sé por valentino Rossi! Tots/es: vinga tira-li! (no hem dit això però queda bé eh) Anabelus: ti ti tiritii ti ti tiriiiti… Jo: ¿Anabel esa no es la música de qué Apostamos? Tots rememorant la música del mític programa i Reimer amb el tiquitiqui de golpejar la cama contra la cadira. (…) El profesor explicant la Basílica de Santa Sofia de Constantinoble… Jo (que li trobava un paregut i no savia a què): claro! es como el edificio del Bonaire! Laura: No, eso se parece al Pilar de Zaragoza!!! Carlos (desmoralitzat): luego esto se lo cuento a mis amigos y no se lo creen! Y yo quería ser cantante... snif snif...
Llatí: L’eterna traducció. Rafa: sabéis lo que me ha pasado?, bueno es que me da verguenza... Tots/es: uiii cuenta cuenta profe. Rafa: pues que resulta que hoy me notaba algo que me apretaa en el pantalón y es que me he traido esto a clase... Es fica la mà dins de la butxaca i trau.... el telèfon innalàmbric de sa casa!, tots pixant-nos de riure Rafa (en resposta a la meua pregunta): (...) a pues sí, voy a llamar al 010 a ver si tiene cobertura.
Hora de dinar i avui també a la cafeteria de l’institut, estem xuplant-nos més hores extres que Pedro Picapiedra. I ací té lloc la Frase del Dia:
Loles i Raich dinant i a cada cullerada que li clavaven a l’amanida o els tallarins deien: “uiiii esto está mu técnico eh tia” si és que ara cal tindre estudis fins per a menjar-te els rotllets de primavera...
I una magnífica classe de geografia és el que teníem de postre: Tota la classe (12 xiques i jo) intentant-li sostraure al professor alguna pregunteta de l’examen entres les cares de Raich, Alabarta i altres, que pareixien la niña del exorcista amb son, i res eh, que el tio no queia, així que he optat per: Jo (amb somriure de pillastre): va Rafa, que t’ho paguem en carns! (clar, jo em referia a elles, que de la nit al dia he transformat les meues companyes en prostitutes per aconseguir l’examen). Rafa: no, no,això m’ho pagues tu!!!! Tots/es: o.O hahahahahahah, jo roig per ser tan boques. Rafa: (...) tu no sabes lo que a mi me gusta... (...) con ellas me iba a poenr tibio sabes? Els deciveris de les rialles es disparen.
Però eixe “me lo pagas tu y tú no sabes lo que me gusta...” junt amb el “el otro dia estaba yo con el padre de mi novi@ (no va quedar-ne clar)” ens ha fet sospitar a més d’un sobre l’orientació sexual del professor... A l’eixida, estàvem parlant de l’Operació Destape Gay a “grito pelao senyora” que és com ens agrada a nosaltres tractar els temes... i en això que ix ell per la porta!
Silenci incòmode, riure interior.
Facen les seues apostes! i voteu en l’enquesta, i comenteu l’entrad de hui i.. compreu-me loteria, i.... seu feliços!

diumenge, 18 de novembre de 2007

mitjà mitjà i senser

Fem un repàs pels vostres vots, perquè sembla mentida que pose enquestes i després no diga els resultats, això d’ocultar ho deixe per a altres...
De l’anterior enquesta el títol de la qual era “independència d’Euskadi em sembla:” no puc dir-vos els resultats oficials perquè els he perduts oléééé, però hi hagué un cas de corrupció a lo Marbella (sí, perquè certa persona votà moltes vegades més de les que toca). De l’enquesta que s’ha tancat hui la cosa ha quedat així: “educació per la ciutadania en anglés” a favor 2 (14%) en contra 3 (21%) millor en valencià 2 (14%) que l'aprenguen els polítics 7 (50%). El que vosaltres voteu va a missa! I algú de vosaltres té “enchufe” en aquesta vida? (no s’admeten opinions d’electricistes). Doncs jo sí! nyas coca!. I el meu germà fictici (Edgar) se n'ha beneficiat. Però m’han dit que no diga que tinc enxufe en el mitjà, així que no pense dir res, o rés, segons Sara. I de Sara es d’on prenc prestat auqestes línies del seu fotolog (copie els flogs no a l’examen eh, per a xulla la que duia una dona). (…) Llegamos a Pvalencia... les doy un susto, pero como no se asustan, se tiene que repetir...u.u Vemos un libro de "vivo con una mosca", con el cual me siento identificada... xD compró el libro a carlos con mi carnet jove... la de la tienda se aprende mi nombre... y nos vamos...
Al mercadona ^^no sin antes, intentar entrar en una falla donde tenían mesas y mesas llenas de bocadillos.. y las malas personas, jugando al limbo, o minbo.. o como se llame ese juego en el que no se come, si no que se pasa x debajo de una cuerda ¬¬ Nada, en el mercadona, abriendo la comida antes de hora, y recibiendo servilletas de gratis =)
Conversación: Dani: Tía, Dani (tesorete), estaba más cambiado...
Yo: Siiiiiiiiiiii?
Ed: Pues ya ves!!!!!!!!!
Yo: Pero en que sentido?
Dani: estaba más joven...
Yo: era calvo?
Luego en paris valencia de nuevo...
Dani: alaaaaaaaaa, los power rangers chinos!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Alvaro: LOS POWER RANGER CHINOS! (cogiendo el libro y pasandoselo a vic y demás)
Vic y carlos: los power ranger chinos? O_o O_o (…)
Jo crec que es pot dir més però no millor. I ja us contaré més coses sobre el tema, però divendres em lliuraren el premi al millor guió del concurs “una història de pel·lícula” que comporta un xec de 200€ i una càmera digital de fotos a més del rodatge del curtmetratge, que serà reproduït per tots els IES de Mislata i on hi ha un bon grapat de gent sota les meues ordres muajajaja, a manar!. Estic il·lusionat amb el projecte, és el meu segon treball com a director i guionista i ara amb tot un equip de professionals. “Marxa enrere” pròximament al seu institut. I ara me’n vaig a.. fer deures (si no he dit eixa frase 10 vegades esta vesprada no l’he dita cap, i ací estic, front a l’ordinador...).

dimarts, 13 de novembre de 2007

me llena de orgullo y satisfac... ¿por qué no te callas?

Video del dia: la cançó del “Por qué no te callas”.

Com s’ha de saludar al Rei? Ajupint-nos i fent una reverència, o amb un “che Juanca, me cagüen la ostia, que cojonudo estás” n’hi ha prou?, com diuen que l’home és tan campechano... Jo no sé si campexano, però amb mala lleteta quan vol, ha demostrat que sí: eixa vena a lo Patiño unflada, eixe rostre roig com una tomaca, eixa tensió en el cos desitjant amollar una òstia com les del pare de Cuéntame, eixe FARRUQUISME en un Rei.!!! Pobre home, que no li deixaren fer-se una becadeta... I per a contrarestar el ZP calmant els ànims, que semblava el profe de filosofia demanant silenci: ningú no li fa cas. Així com el que no vol la cosa, com eixe que sap que no ha fet el deures i que tindrà problemes però va de tranquil encara que el Juanca es pose xulo, com un bou. I demanant respe.. respe.. exijo respe... Respecte per a Aznar (és que a mi tampoc no em deixaven parlar).

Però aquest tema com que ja fa olor, no?

Què ha passat hui a classe: no res, que l’examen de llatí va i no es fa. Ahir vaig rebre la trucada del professor de llatí al mòbil de ma mare, però no sols això, sinó que el número estava registrat al celular de la mia mama!, tenen un rotllo ma mare i el teacher?... millor no eh, que jo amb dos pares en tinc prou (un dia us contaré qui és l’altre, el que sent la Cope no, bé l’altre també la sent.. o no.. perquè com està mort... xe no sé, el Gimenez de los Santos se cua fins a les tombes). El cas és que l’home semblava desfer-se a cada frase, la veu desapareixia per segons... deia que se n’anava a urgències, jo vaig preocupar-me, eren les 22:30, em telefona un professor al mòbil de ma mare, i sembla estar morint-se. Vaig donar el missatge a les compis que l’examen no es faria hui, i després envií un SMS al mòbil d’ell per vore com anava la cosa (mode alumne pilota?). No saben res d’ell, i sí, haurem tingut els nostres rifi-rafes amb la política, però jo no tinc enemics, de veres. No conec a cap a qui haja d’odiar, que haja de caurem gros/a, que haja de passar d’ell/ella. Cal tindre amics/es fins en Venezuela (hehe).

A la classe de castellà s’ha descobert l’estafa... XAN XANNNNNNNNNNN Amparo interromp la classe: Perdonad que haga un kit-kat, pero... ¿quién está cargando el móbill en el enchufe de clase?... Respon al nom de J. M. Jo feia en quart d’ESO però amb el reglament de l’institut se’m va acabar el xollo. Ara gaste l’endoll de la veïna del seg... De.. ma casa, l’endoll de ma casa.

A la classe hi trobavem diferents ambients:

Ambient “compañera bajo los efectos de la escayola”: Certa companya de classe semblava drogada. Té la cama xula i no pot caminar, pareix que això li ha afectat al cerebre i diu coses com: Anabel: Se ha hundido otro barco en las costas de... Iris: alaaa madre mia! se han hundido ya 300,o 400, o 500… (tots intrigats en per què barreja xifres amb tanta fluïdesa mentre mira ausent per la finestra).

Ambiant “hablo por que me aburro”: Altre company mantenia una conversa d’aquestes que mantens per què t’abelleix xarrar i no saps què dir. Estàvem corregint la frase 6 i el tio parlava d’unes suposades errades, que en realitat no havia tingut. Però que no havia tingut ni tan sols a eixa frase 6, perquè el xaval parlava de les errades de la frase 4, la qual també tenia bé. Aleshores, de què parlava???

Ambient “me encanta Bustamante”: Aquest millor no el describim per preservar l’estatus de qui ho ha confesat. Resulta que l’ex triunfito es pujà a una finca en construcció per promocionar el seu nou disc, ell sí que és campexano i no el rei.

I jo no sé si sóc campexano, pero amb un llibre de castellà que llegir sí. Així que bona nit.

divendres, 9 de novembre de 2007

per fi divendres!

Video del dia (passat): de nou el PP marejant la perdiu, i el PSOE que entra al joc. José María Aznar: “los que idearon estos atentados no están ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas. Lo dije entonces y lo repito ahora, sean quienes sean". i tan a gustet que es queda l'home!

Com cada matí, anant amb cotxe de camí a eixe lloc on 28 hormones amb cames passem 6 hores veient desfilar per davant de nosaltres a professors i professores mentre fem com si escoltarem, mon pare anava sentint al Giménez de los Santos, que hui amb la visita del Rei sembla que havia deixat una mica de banda les crítiques contra la sentència del 11-M. Però de segur que dilluns la Cope torna al monòleg, dic a la programació normal (normal?).

Nosaltres, a classe també tinguérem tema amb la sentència del 11-M, millor dit amb el vídeo que els socialistes han fet per recordar-li als del PP totes les barrabassades que digueren i diuen sobre el tema. Ara, que a la colla de Rajoy li ha faltat temps per traure un document per contraatacar...

Jo he vist el vídeo i sembla que en qualsevol moment vaja a eixir la Mercedes Milà tota farruca rotllo reportatge peliculero de Telecinco.

Fou ahir dijous, en la revista del mitjans, que li tocà a la Llopis., que s’oblidà del tema del vídeo de tant de parlar de l’anguila gegant de l’Albufera, lògic. El cas és que va ser la profe qui comentà la notícia, i inmediatament la nova incorporació del grup, JR, es mostrà interessat pel tema, recordem diàlegs?:

Amparo: tenemos a nuestro Analista Político (alguna gent me mirà a mi haha, fins i tot pensí que es referia a mi perquè JR estava assegut al costat meu) que os va a contar en qué consiste este video… JR: (…) y tanto que decíam los del PSOE de “vamos a olvidar el pasado y miremos al futuro”, son ellos los que sacan ahora temas del pasado con el video (…). El xaval continuà un discurs amb una postura diferent a la meua; de la meua, de la justícia, del Govern, fins de la professora, que amb el somriure que la caracteritza amollà un: Amparo: tu eres un manipulador! jajaja me va a encantar trabajar contigo para ver como manipulas en los comentarios de texto los artículos de prensa. JR: ui no, pero es que no puedo entender como… S’uneix a la conversa Alabarta, que no dubta en tallar al que no entenia un puzzle de dos peces (Iraq = 11M). Alabarta: PUES LO ENTIENDES!! Silènci, i jo descollonant-me per dins. JR: pero si es que de todas formas Aznar ya no es presidente del Govierno... Alabarta: buah, pero quien es facha es facha, da igual que no... La professora per altra banda: Amparo: te recuerdo que cuando Felipe González sale por la tele, los del PP ponen sus declaraciones en la boca del PSOE o del Gobierno, y él ahora sólo es el “ex” (somriure). Jo passe de ficar-me, el xaval continua defenent a PPepito Aznar.

Faig de nou flash back, per recordar una d’eixes frases que ningú no replica perquè ha estat dita per un professror/a. Es tracta del nou (profe), un tio que ben bé podria treballar a Gurú, en comptes que de profe de geografia, i no per què la seua especialitat siga ballar al pòdium (o sí, qui sap), sinó perquè sembla un segurata que en qualsevol moment es posa les ulleres de sol y el pinganillo i et diu que no pots passar amb esportives. És un armari que a sigut el tema de conversa de la setmana “has visto al buenorro de geografía?” i les figues fent palmes... la frase cal emmarcar-la dins del context del relleu de la Península Ibèrica:

Frase del dia (passat):

Rafa (geo): (...) del relieve encontramos el Sistema Ibérico, Sierra Nevada, el Calderón... (Sííí... i la Serralada de Mestalla, les Muntanyes Camp Nou... no seria Calderona?)

I no podia anar-me’n al dentista sense relatar el moment del dia:

Moment del dia:

Al corredor, esperant l’arribada de Honorat (que s’enrrotlla més que jo al bloc). Hi estàvem alguns de classe i si ahir tocava accent de gitana, hui n’era andalús, i no podien faltar les palmes, així que ens hem posat a pegá unas palmas quillo:

tots: trac trac, traca trá, (el soroll de les palmes) Jo: yo me voy pa’ Sevilla, (traca trá) yo me voy pa’ Sevilla, (traca trá, de nou), yo me voy pa’ Sevilla , que es una maravilla! tots: oléééé jajaja Jo: yo me voy pa’ Sevilla (traca trá), yo em voy pa’ Sevilla y a la Alabarta le veo lah bragah amarillah. tots: olé y olé jajaja i vinga jjajaja, i més JAJAJAJAJA i en això que ix el Juan Rodilla (de plàstica), pillada bona! i sembla que no l’ha agradat el flamenquito!. Jo no sé si seriem tan ràpids a anar-nos-en d’un lloc en cas d’ncendi, però no hem tardat més de 10 segons en entrar a classe descollonant-nos, i la pobre Laura Moya s’ha menjat el marró!. Entra el Juanro a classe nostra i li diu que isca, tots/es callats.... la xica ix. Silenci. Rialles de 150 decivelios d’eixos: jajajajaja!!!!. Però al remat no ha esta res,que sinó jo hauria eixit a defendre a la meua Laura jolín. I ara me’n vaig a que vegen la meua bonica boca de metall. Xau Xau Xauuuuuu.

dimarts, 6 de novembre de 2007

escriure per escriure

Estic de baixó, per diferents motius, i en vista que no trobe en ningú alg... bé en ningú no és correcte dir, perquè certes persones m’han demostrat una vegada més que hi són quan les necessite... però tinc el cap com un bombo igualment, el cor content perquè m’han reanimat (i no parlant de metges), però el cap.... en el fons del cap tinc una porta que diu “pirules d’adolecent” i eixa, dia sí i dia també me la deixe oberta i s’aguaiten els problemes, embolics i complicacions.

Escriure és altra manera de contar-ho i per això m’ha donat per fer-ho per ací, per açò i per que ja que no actualitzava feia dies... però estic en un mitjà al que pot accedir-hi molt agent, i contar algunes coses personals per ací tampoc no em fa molta gràcia. Aleshores què estic fent? se suposa que escric els meus problemes per autoajudar-me però al mateix temsp me’ls calle... la veritat és que després d’un dia merda com hui no m’abelleix reflexionar sobre què faig o deixe de fer. Jo escric i a qui l’interesse que llija, i al que no que pressione el ratolí i se’n vaja al youtube a passar una estoneta.

Del dia només contar que al remat si ens n’anem a Paris, que a Rafa a tornat a faltar, que Honorat diu que no avancem en la matèria i tira la culpa als ponts quan no para de xarrar el tio, que l’examen de castellà m’ha eixit bé (mentres ho feia) i regular (quan m’he adonat de les errades comeses) i que he estat fent un treball d’història la nota màxima del qual només pot suposar 1 punt al final de l’avaluació, i això si treus un 10 al treball, i com no és el cas, podria dir que estic desperdiciant la vesprada i clavant-me en més problemes dels que a banda ja n’hi ha. Fotre és que és voluntari el treball... damunt que ningú no em diu que em menge el cap... per què fem aquestes coses els humans?.

Del pont només dir que ho he passat com estava planificat: a casa intentant aprofitar allò perdut per la gravació o per pito so per flautes, i damunt coixet. Ah, i que el diumenge vaig fer la conversa del msn més llarga de la meua vida com a messengersuari (paraula inventada a causa de la son) i va ser molt amena i.. res, que pare ja d’escriure bobades que només poden tindre una mica d’interès per mi. Seu feliços i no deixeu deprimir-vos.

dissabte, 3 de novembre de 2007

lectura y sociedad conocimiento

Açò és una activitat de classe. No forma part del contingut personal i habitual del bloc (i supose que no vos cridarà l'atenció, tal volta és per què no ens agrada llegir, i d'això tracta).

Resumen/ensayo sobre

LA LECTURA Y LA SOCIEDAD DEL CONOCIMIENTO

de José Antonio Millán

Actualmente las cosas son más fáciles, mesón costosas de realizar, en esta sociedad de la información donde vivimos. Gracias a la digitalización, el espacio necesario para la documentación de un proyecto se reduce sustancialmente. La mayoría de datos personales, públicos, privados, libros, revistas, bibliotecas, medios de comunicación… utilizan cada vez más el formato digital, ahorrando de esta manera espacio y esfuerzo material.

A su vez, estos datos contienen otros datos sobre ellos mismos y todo esto podemos encontrarlo en la Web. Millones de páginas sobre datos, sobre Información, accesibles de forma fácil y rápida. Información de la que debemos “espigar el hilo de un dato que necesitamos; averiguar (…) cuál es la que nos hace falta: compararla con otra, seguirla hasta donde nos sirve (…). Sacar conclusiones parciales; ponerlas en cuarentena. Buscar luego otra fuente diferente, seguir sus hilos. Volver sobre las ideas puestas en reserva y avanzar en conjunto. (…) Crear documentos provisionales, difundirlos y recibir las realimentaciones de otros. Al final -con suerte- comprender, resumir y actuar.” y esto es lo que hacemos diariamente sin darnos cuenta.

La mayoría de las acciones que utilizan los procesos anteriores buscan construir un conocimiento, a partir de la información (porque ambos términos no son sinónimos). El conocimiento está dentro de la información y nosotr@s debemos sacarlo a la luz. Y la clave para sacarlo a la luz es la Lectura. A la que no le damos importancia muchas veces, pero que hace que podamos extraer la información de esos millones de datos en la Web (y en otros muchos campos/formatos). La lectura es la llave del conocimiento en la sociedad de la información”. Sin la facultad de leer no podremos realizar los procesos antes mencionados. Construimos el futuro basándonos en el pasado, y aun digitalizando todo, la lectura continua ahí.

La lectura es un proceso difícil que se aprende con el tiempo y que va acompañado de toda una lista de habilidades psicológicas que debemos aprender para poder realizarla. Una de ellas es la de leer por bloques de palabras y no letra por letra. A esto se une la capacidad de leer cada línea de texto con solo dos o tres saltos de vista. Otras son la de leer en silencio, al contrario que en la antigüedad donde siempre se hizo en voz audible. Y estas habilidades son un ejemplo del nivel alto de lectura. Quien no llega a ellas, tendrá más dificultad para llegar al conocimiento. Pero sobre todo, para aprender a leer, hay que leer mucho.

Con la finura de los procedimientos técnicos como el espacio entre las palabras y las letras, los tipos de las fuentes, los diseños de página, la estructuración de los textos, el formato del material de lectura… han hecho posible que podamos leer más fácilmente y por tanto, extraer más fácilmente la información.

La lectura junto al habla forman parte de la comunicación. La mezcla de estas dos facultades se da lugar en los mails, sms y chats. Desde la aparición del teléfono el género epistolar había perdido seguidores/as pero ahora vuelve con estas nuevas tecnologías. Continuaremos utilizando el teléfono, pero al volver las letras, vuelve la lectura.

Pero al saber leer le ha de acompañar una disposición, que sea atractivo leer. Aquí juega un papel importante la escuela. Que mediante diferentes métodos didácticos enseña a ello y prepara al alumno para que pueda leer en diferentes soportes y con diferentes características, porque eso ayudará a que se desenvuelvan mejor en lo digital 8un medio con un montón de posibilidades que deben ser conocidas para poder aprovecharlas). Y no sólo leer texto, sino también imágenes, pero ojo porque “hace falta comprender los límites de los testimonios “reales”: el video no es la acción; la foto no es la cosa; la parte no es el todo...”. Tenemos que juntar la información textual con la audiovisual. Papel que también hace o debe hacer la escuela.

Una vez aprendido lo teórico hace falta ponerlo en práctica y posteriormente no abandonarlo, practicar la lectura a lo largo del tiempo. La escuela nos lo ha enseñado, pero una vez llegamos a casa la tarea continua. Y cuidado, porque vivimos en una sociedad de la información en que los medios de comunicación dan prioridad al multimedia, que a la lectura. Un ejemplo: España es uno de los países con las tasas de lectores más bajas de Europa, y al mismo tiempo somos el país donde más películas y series se doblan, al contrario que otros herman@s nuestr@s donde se subtitulan. Ponemos la tele para ver y oir, ni siquiera para escuchar, y mucho menos para leer.

Y si en clase o en el hogar no podemos continuar lallabor de leer, podemos acudir a las bibliotecas. Los países más avanzados y donde más se lee son los que mayor tasa de bibliotecas abiertas a tod@s tienen. Y esas bibliotecas combinan la Web con el papel.

Y todo esto dicho hasta ahora nos da a entender que la riqueza de formatos, la escuela, el hogar y la biblioteca son las que nos están preparando para la sociedad de la información. Ahora, lo que necesitamos, es unir todo esto mencionado, a las nuevas tecnologías. Y tener en las clases ordenadores y conexiones rápidas y eficaces pero también libros. Porque si no sólo tendremos Internet para buscar una información rápida sin tan siquiera leerla, o bajarnos cualquier archivo sin tan siquiera fijarnos en su nombre. Estaremos utilizando un mínimo porcentaje de lo que nos ofrece la red, y extrayendo sóloparte de la información, no podremos construir un buen conocimiento. Así, la comunicación, que va unida al conocimiento, tendrá un nivel pésimo porque si no sabemos meternos en un libro, difícilmente sabremos meternos en una persona para saber qué siente, que dice, que pide, de qué habla. Leyendo damos el primer paso para después seguir comunicándonos en la vida con la actitud adecuada hacia l@s demás.

Por otra parte, el artículo de Ramonet, nos habla de cómo nos decantamos más por la comodidad de mirar sin ver que por saber ver para poder mirar. Es más cómodo dejarnos llevar por lo que nos ofrece la tele, que intentar informarnos nosotr@s mism@s sin dar mayor relevancia lo contado por la pantalla que lo escrito, que actualmente también mira a lo contado por la pantalla. Porque la prensa escrita ha cambiado los hábitos y se acopla al modelo televisivo en cuanto formato y maquetación, porque tiene prioridad un directo a una noticia que todavía sigue vigente pero está casi olvidada porque no puede retransmitirse en vivo. Muchas veces bastan las imágenes, sobra el texto, por lo que la prensa pierde seguidores. Esto cambia la idea de actualidad, que ahora es se percibe como lo que está pasando y puede mostrarse. La tele juega con la rapidez, con los sentimientos. La frase “una imagen vale más que mil palabras” se materializa al ver como algo está sucediendo ya, con música, con video, con efectos, con manipulación, SIN texto. La veracidad cambia en todos los medios, porque muchas veces la tele da una noticia que es copiada y reproducida por los demás medios, pensando que lo que el monitor diga va a misa. La prensa escrita se basa en la tele, por lo tanto si lo que la televisión hace muchas veces es comunicar simplemente, sin informar, “la prensa escrita acepta la imposición de tener que dirigirse no a los ciudadanos sino a los telespectadores” y acaban fijándose en el continente y no en el contenido.

Y el articuento de Millás, nos vuelve a remarcar el poder de la lectura. La lectura es el medio de revelación más potente porque leyendo cuestionamos todo tipo de cosas que por otros medios solo tragamos, sin cuestionar. Leyendo se adquieren conocimientos y también habilidades. Con las palabras se puede adoctrinar alas personas, que si no leen serán más aptas para dejarse llevar por aquello que le dicen que es justo o correcto, o bueno o malo. Por eso la lectura es peligrosa, porque hace que las personas piensen por sí mismas.

Reseña de Homo Videns de Giovanni Sartori (es inútil copiarla de nuevo):

http://oai.redalyc.uaemex.mx/redalyc/src/inicio/ArtPdfRed.jsp?iCve=27028411&iCveNum=1186

Todos estos textos tienen algo en común: la importancia de practicar la lectura para estar alerta y ser críticos con nosotr@s mism@s y con el resto de la sociedad. De no dejarnos influir por la televisión, el gran medio que se come día tras día a todos los demás y que ejerce sobre nosotros el poder de movernos los hilos, siendo nosotros los títeres. Hemos de leer, porque sino estamos informándonos mediante la desinformación. Leer en el colegio, en casa, en la calle. En los cuatro textos se defiende el poder de la lectura, de adquirir el conocimiento mediante el papel o la pantalla, pero con las palabras escritas (y claro está, que de fuentes de confianza). Solo así se puede cambiar la sociedad donde mandan los fotogramas.

dijous, 1 de novembre de 2007

feliç Halloween/dia de tots el sants (o pont que et cagues)

Frase del dia: "vos tenés cara de pollo" (posho).
Excursió a Javalambre: Arribem a la rotonda de la mà de Mislata Sar i jo (que la tia maria es va vindre amb cotxe) i ens trobem a la A i ala B vestides super mosnas de la muertes, amb ben de maquillatge i la roba del Bershka per a anar a la muntanya. Compartíem bus amb un IES de Carlet, i els pedorrus que no arriben. Però una vegada hi som tots, comença la festa: Mislata vs Carlet (les guanyadors som nosaltres és clar).
Primera parada: Restaurante Manolo (a un pueblucho de Terol, tot ple de camioners que no paren de mirar-nos – a elles més que a ells.) Una vegada eixim fa olor a tabac fins l’entrepà de pernil.
Segona parada: Muntanya Perduda. Maria Blay (esta dona està fent-se famosa gràcies al meu blog eh) comença l’explicació de les coses de... que després... de l’arbre... o siga... eh... Maria Blay comença una explicació. Foto d’açò, foto d’allò, foto de Manolo, foto de la profe, foto d’una caca...
Tercera parada: Estació de Javalambre. Per una vegada que sóc a una estació d’esquí, va i no té neu, però els arbres estan gelats, xaxi no?. Una tal Paula carletina intenta baixar iiiiiiiii, uuuuuiiisssss no cau de miracle. Diu que jo l’he salvada, però només vaig posar cara de “ai mare de Déu que esta xiqueta caurà”.
Trajecte d’autobús fins Terol capital: Duel de estudiants. Una professora demana la presència de Guillem, el delegat de la classe de Carlet, i el fava no vol eixir. La meua gent comença a aclamar-me, m’estimen, volen que pose els punts sobre les Is. Isc entre aplaudiments, agafe el micro i comence a punxar els de Carlet cosa mala. “no vaig a parlar de la relació entre Maria Blai i jo” (...) “no cal que diga que som de Mislata, podreu comprovar que som ben guapos i guapes” (...) “Guillem si no ixes ací ara mateix, demostraràs que tinc més collons que tu” – tots: ooohhhhhhhhh!. (...) “Vaquero en este autobús solo hay sitio para un delegado” – el xaval tapant-se. (,,,) “xics/es crec que hem demostrat de quina pasat som fets els de Mislata!”. Els de Carlet que trinen, nosaltres pixant-nos de riure. Les Mari Pilis que criden “ese Dani to xungoooo ai!”, “nano eres la caña!”. És el torn de Nadia, uan carletina de PM, era com un jo però en xica (sóc una mica egocèntric oi?), però al pobra no sap en quina comarca és el seu poble.
Quarta parada: A dinarrrrrrrr. Busquem un lloc per omplir l’estómac encara que siga del fum del Bar Manolo. La plaça del Toraco , dic del Torico està en obres, em quede sense vore-la. Paula pregunta a una vianants per un restaurant, i ja posatsd que li conten la història de “los Amantes de Teruel (tonta ella i tonto el)”. I el xic, tot simpàtic, ens acompanya al Rockolin i ens fa de guia turístic a lo maño. Paula demana una cosa lleugereta: churrasco Rockelín i huevos fritos con chorizo. Tots mengem de la pobra. Demanen a lagú que en s faça uan foto i un xic molt simpàtic es mostra voluntari: és valencià. Ens contem la nostra vida i demés. De les quatre taules que érem dinant, tres érem de València (Teruel sin turolenses chan chan).
S’acaba el temps de dinar i l’estància a Terol. Quan vaig cap a l’Ovalo, em trobe a certes xiques del meu grup de botelló, però una cosa bèstia. I entre porrete i sangria arriba l’hora de reunir-nos de nou, i una d’elles no pot ni tan sols caminar. La duc a un bar i demanem sucre i aigua. Sembla que ara millor, però la rialleta la delata. muajaja.
Arriba l’hora de deixar arrere Terol i per acomiadar-nos fem una foto que et cagues: pegues un bot i els altres disparen just en el moment en que estàs a l’aire. Molt xulo si després no ets tan fava de fer-te mal al taló. I jo sóc d’eixos.
Viatge de tornada: indescriptible. 40 bojos/es cansats de estar en un autobús. Diem adéu als i les de Carlet.
Arribe a Mislata i note que el meu peu està malament. Laura fa de hermanita de la caridad i m’acompanya a l’ambulatori. Minuts després estic a la Fe: tinc l’articulació fotudeta. Mon pare, una xica de Quart de Poblet, una parelleta, una que xarra molt... des de les 9 fins les 23:30 estic al servei d’urgències (que té d’urgències el que jo de Arguiñano). Però les penes compartides són millors i ens acabem fent amics de tots ells/es. Una barreja entre Duquesa de Alba i Abuelo Cebolleta, però molt amable l’home, és qui em fa les plaques i.............. no tinc resss!. Ibuprofeno i a casa. I la nit de Halloween a prendre pel cul.
Laura GRÀCIES. (com diria un que jo sé: Gracias, un beso).

dilluns, 29 d’octubre de 2007

així m'agrada, no haver de treballar

La foto és de la discoteca del meu barri, per a joves majors de 45 anys. Que no té res a vore amb el tema de hui, però com tots els dissabtes que hi passe n’hi ha tema, doncs la pose. Ahí mataren a una dona, els seu marit que tant l’estimava.

Avui encete el blog amb un text trete del flog de Madame Sara. Sí ella i jo duem a terme una política de còpia mutua dels nostres posts, i la mar de divertits que són!

Sara: Maria, pugem a la muntanya? Mery Bley: No se, tu voràs... Sara: puje o no? Mery Bley: Jo no t'oblige... Sara: poses nota? Mery Bley: Jo pose nota de tot...tu voràs. Si no vols pujar no puges. Sara: aleshores, no passa res per una nota menys.. em quede ací. Mery Bley: Dona’m el telèfon dels teus pares, per a que els explique la importància de l’excursió....

Això és el que possiblement ocorrega aquest dimecres en l’excursió a Javalambre, Terol (que existeix!). A les 8:30 a la rotonda del Mc Donald’s/Hospital militar/mà que agafa el món de Mislata. Hi anem amb alter grup d’un IES de Carlet, la pela és la pela.

Avui ens hem tocat els... ulls, no hem fet res a classe: 2 hores amb un examen de valencià que mai no acabava. La maligna (amb carinyo) de Sofia tenia un pla maligne: no dir-nos que l’examen constava de dues parts. La primera de dos preguntes que t’ocupaven gairebé una hora, però sense pressa, amb confiança... i és justament quan ha acabat eixa hora quan ella a dit: “vinga que us falta la segona part” - tots: “quèèèèèèèè!!!!!!”. I la segona part era pa’ pixar i no tirar gota. Just quan acabaves una pregunta, hi apareixia una altra de sota les pedres. Jo he preparat la pistla però no m’ha arribat a disparar.

Després de descarregar la poca força quie du el cos un dilluns a les 8:30, tocava geografia, i m’he tornat a pensar lo de la pistola... M.B. (sí Mery Bley) ha fet una clase a l’estil Honorat: un monòleg on el profe parla i els alumnes s’adormeixen... vull dir, escolten.

Moment I del dia: “el zoo de les rialles”

jo he dit certa frase s’obre “l’ambient” del poble de Lorena Zornoza, que la xica no pillava. Li he separat les sílabes de la paraula però sembla que tampoc, és aleshores on Sara ha intervingut, però... xe que no. I després de 2 minuts d’indirectes ha succeït el miracle i ho ha entés, responent “uuuuuuh no, ahí son tós mu cerráicos” i clar, dient uan frase amb eixa entonació ens ha entrat risa. Ha començat Sara amb un riure de mico del Libro de la Selva, li ha seguit Lorena amb un de porquet de Piny Pon, i jo he acabt l’espectacle amb una rialla de burro de Srek (no entenc aquestes descripcions de rises, la veritat).

Llatí: s’han juntat la fam i les ganes de menjar (no es que tinguérem fam, que Sara i jo hem acabat amb mitja cafeteria de l’institut) el que passa és que nosalters no teníem ganes de donar classe hui (eehh que els demés dies sí, compte) i mira per a on Rafa no ha vingut. Així que Anabelus i jo ens hem baixat a marejar la perdiu pel pati. I ella vinga a calfar al Molina, fins que clar, els han eixampat (però açò són coses de pecat).

Moment II del dia: “toma manivelazo!”

Història de l’art: uan becaeta sempre ve bé, sempre que no et pille el professor i pegue un colp a la taula amb la maneta de les persianes que et deixa més sord que els veïns de la finca de Toni. Però era pel canvi d’hora, que el meu organisme no ho acava d’assimilar, i clar, em lleves les 14 hores de nono....

Anglés: alguna cosa normal havia de tindre el dia.

Informàtica: sembla que estava escrit que no donarem classe, però al remat, si que n’hem donat (bé si parlar de la nostra vida i si s’hauria de donar religió a les aules és classe sí que l’hem donada). Però al principi, els ploms, que havien botat i no hi havia llum, després que la classe estava usurpada pel retor José Luís, i per últim que no hi anava internete.

Demà s’emet un dels capítols on millor m’ho vaig passar gravant. A les 15:15 en Punt 2. (eren moments de publi). I ara me’n vaig a punxar-me (les vacuens de l’alèrgia...) i després a teatre amb un personatge preparat... estic entre el makarra, l’esquizofrènic o el boig de les veus. Bona vespradaaaaaaa.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

A dormir una hora més


Passada la línea d’eixida del exàmens d’enguany, us contaré com anà ahir tota la pesca de l’acte inaugural de l’Escola Municipal de Teatre de Mislata. A la foto podeu vore la falsedat en el seu estat pur. Eixe somriure propi de la Pantoja quan ha de quedar bé en les fotos: Manuel Corredera (alcalde de Mislata i PPepero) i jo.

Vull donar les gràcies a tots i totes els que han confiat en mi una vegada més: GRÀCIES. Gràcies també a tota la gent, pel seu suport, perquè un actor sense públic no té res a fer, les coses cal compartir-les. I gràcies a l’ajuntament de Mislata, que per fi, ha dotat d’un espai exemplar a l’EMTM. (Què rotllero i pastisser que estic, no?).
Ahir va ser un dia extressant. De primer plat: control de Maria Blai, amb això t’ho dic tot. La Mery Bley és una dona de “sí, però... no, ó no... encara que sí”, d’aquestesque mai no et dóna una resposta clara i directa. De segon: presentació EMTM, amb polítics i iaios. L’acte consitia en muntar un pollo al carrer amb un megàfon i fer que eixiren als balcons les xafarderes, i posteriorment fer del típic tio que t’ensenya el piset i acaba fen-te un monòleg. [ Al acabar l’animació, i ja amb els champagne i els pastissets, un hoem se m’acosta i em diu:
home: ¿es preciso que para ser un actor en Valencia tengas que saber valenciano? jo: (sabent per on anaven ja els trets) hehe, hombre, no solo valenciano, cuantas más lenguas mejor no?, como cualquier trabajo. home: no, yo te lo vengo a decir porque tu estás en un barrio que hablan castellano (justament el barri del Quint, que fins i tot té le nom en valencià, encara que tal volta a queso home li agardaria que fóra el Barrio del Quinto). jo: Pero el País Valenciano es bilingüe, puedo utilizar ambas lenguas para cualquier acto que haga, no?. home: pero es que tu estás en un barrio en el que la mayoría somos inmigrantes que hemos venido de otros sitios de España y no lo entendemos. Mira, nosotros somos de la Asociación Andaluza de Mislata llevamos aquí casi toda la vida, y no hablamos valenciano, ni mis hijos. (…) jo: (sempre amb el somriure) bueno, pues que ejor que hacer este tipo de actos públicos en valenciano y así lo van aprendiendo, mire hoy ha tenido uan ocasión más para…. “integrarse” con la lengua. home: pero es que así no se integra uno, yo no voy a aprender valenciano porque.. jo: (li talle, merda). Pero es que, a ver , no se ofenda, pero el problema entonces es suyo. Si usted lleva aquí, pongamos por ejemplo 50 años y no ha puesto un poquito de su parte por entenderlo… (vol tallar-me però estic duent jo el control muajaja). Mire , mi padre es de Teruel, él lleva a aquí desde pequeño, y no sólo entiende el valenciano, sino que lo habla. (…) home: bueno, creo que ya me has respondido a la pregunta (…) me ha gustado mucho eh. Mañana os esperamos en el baile de las sevillanas. jo: (que havia estat com una autèntica Mary Bley). Me alegro hombre, sí yo intentaré ir, bla bla bla...
I no he anat al ball perquè estava descansant de la peaso esposisión que hemo’ io a ve’ con el profeso’ d’historia, quillo!, però m’he quedat a vore més d’una vegada als membres d’aquesta associació. Jo crec que he posat de la meua part, per interessar-me i “integrarme” en la seua cultura. ]
I de postres: actuació de 4 Styles a Manises. I com li xafa a l’accelerador el papi del Toni, me cague’n, tu!.
El control (el d’alcoholèmia no, l’altre) de puta mare – tot serà que després no estiga bé - , la cerimònia de presentació amb molt de caché, i la nit digna de felicitar als 4 styles pel treball que feren (i jo com un fava a la llotja del teatre de càmera-man).
I degut al xantatge que feu Honorat avisant que els que anaren hui a l’exposició de Renau en la Nau (xe, rima i tot) tindrien recompensa (2 positius matats però bueno), hem estat alguns babus els que ens hem alçat prompte i hem passat el matí sobre una rtista, que de segur que l’hauria gaudit més anant per lliure. Hi havia una pedorra antipàtica que de era fadrina que no parava de seguir-nos al grup amb una mirada de “ni se te ocurra tocar nada que te rajo” i la molt lletja ni tan sols m’ha respost quan li he dit adéu. Al remat, hem deixat al professor i a Paula i algún més sols al museu sense adonanar-nos-en (o sí que ens hem donat compte però volíem tornar a casa i dinar?? ).
Me’n vaig a ca’Tolín a sopar. I una abraçada a tots/es els que demà passaran un diumenge d’estudi.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Açò sí què és art

"los fusilamientos de la Moncloa" ¿?

Hui ha sigut un dia d’eixos que no t’importa estar a classe perquè t’ho estàs passant bé. El grup d’història de l’art hem demostrat que altra cosa no, però art, ens en sobra. Una barreja de mims i macarios representant les fotos del llibre. P era l’encarregada de fotografiar fins amb quatre mòbils a la vegada l’estampa que fèiem de “Las Meninas”, “Apolo y Dafne”, “Heràclito”...

Però després de 55 minuts de fotos, ball i alguna cosa més que ball ens hem adonat que no hi havia vingut el professor oh, my gold!. On era el Juanca – tito Feel pels amics?... doncs el Juanca de segur que estava en la cafeteria fotent-se un peaxo bocata de braves que de segur li agraden. La nostra corresponsal Sara, que li ha vist després, li ha preguntat “¿profe, por qué ho has venido?” i la resposta ha sigut “bah, se m’ha pasao’ “, com a qui se li oblida baixar el gos a passejar...

Però si història de l’art ha esta de premi, filosofia no podia quedar com a secundària de la peli. És ací on ha tingut lloc el Moment del Dia:

Classe de filo, tots i totes mirant la pissarra i el rellotge per vore quants minuts sobre les pirules de Platón queden. Uns pavoncios no paren de cridar des del carrer a un tal RRRRRRichaaaard!!!, i d’altres coses de niño malote. El professor els crida l’atenció (i se’l passen per la xufa). El nivell de furia de Rufino va pujant (no li diuen Rufino però, ei que se n’assembla?). Ángela ix a buscar una carpeta que s’ha oblidat donde Cristo perdió el gorro. I més RRRRRichaaaaard!!!. El profe, tot maxote, diu “estos mañana se enteran, bueno manyana no, ahora mismo”. I tot decidit ix de classe amb un “esperadme”, i.... 25 CADIRES DE XAFARDERS QUE ENS ALCEM CORRENTS I ENS APROPEM A LA FINESTAR PER VORE L’ESPECTACLE. José Manuel que demana guix “nano dame tiza corre, que les tiro un predusco que flipas nano”. Les farruques que s’animen. El d’informàtica que ix de l’institut a la “caza y captura”, això sí, sense èxit, perquè els amants del RRRRRichaaaaard són uns cagats que se’n van corrent. Però Paula i jo aplaudim la tasca del superhéroe i ell, comença a fer mèrits i ensenyant la seua musculatura des del carrer cap al centre, gloriós, trionfal. Laura Giménez intenta tornar al seu lloc en mig d’un “1, 2, 3, un pasito pa’ lante María” i va cap a avant, cap a arrere i cap al terra de cul i olé!. I una vegada s’ha acabat tota la festa del Richard, torna Ángela i dui: “ui, ¿pero qué ha pasado?”. Pobreta... Torna Rufino, tornem a Platon. Ara me’n vaig a teatre, recordeu que divendres 26 a les 18:00 inaugurem el nou local. I aquesta per a Sarita “Sara por qué no me has firmaodo? ” – “que no tenia interneeetttt” (així 5 vegades hui).

Video del dia: arte puro y duro

video

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Un respe"s"to, no?

El video: sense comentaris. L'escoria de gent com el jove de rosa/vermell són els que haurien d'anar-se'n. Els i les bloqueros, han decidit, amb un 60% dels vots de l’enquesta de la setmana “consideres delicte cremar fotos del rei?”....... que NO és delicte fer aquest acte. Seguit ha quedat amb un 20% l’opció “el rei es refereix a Elvis?”. Un 13% optà per “millor cremar el rei de copes” i per últim, un 6% considera que SÍ n’és. I per fí tinc la televisió d’ONO a casa meua. I ha costat fins i tot una baralla entre germans, (a la banda dreta, amb 70 quilos i els euroconnectors: Ramón Jr. ; a l'esquerra amb altres 70 kg – supose que cap dels dos pesem això – i el reproductor de VHS: Jo). Mon pare ja ha dit hui “¿qué estás viendo, la catalana? (amb cert rintintín...). Ahir comencí el curs de teatre de la EMTM, el repte per la propera setmana: anar-hi amb un personatge preparat que prendrà forma una vegada eixim dels vestuaris, a parit de ahi ja no serem nosaltres sinó... Publi: Inauguració de la nova seu de la EMTM DIVENDRES 26 D’OCTUBRE, A LES 18:00h, C/ QUINT nº 17. Champagne i canapieses pa’ tos (i de pas me veien fer una presentació). Avui ha estat un dia maligne... (música de por i foscor). Com tinc constància que aquest bloc és llegit per certes persones que coneix la majoria de la resta de gent que entra ací, ho contaré de manera xifrada: Estant a la classe A, el professor B ha agafat el carpesà de l’alumne C i ha observat les pegatines que hi havia. Al acabar, B ha amollat el carpesà ràpidament: B: “tu eres un independentista”. C: “yo no soy exactamente independentista, en todo caso nacionalista”. B: “pero llevas pegatinas de un partido que quiere seas Cataluña”. C: “no quieren que sea Catalunya, te referirás a que están a favor de los Paises Catalanes. Y no todos los votantes que votan a un determinado partido tienen la misma ideología, que yo lleve pegatinas de un partido que tiene a algunos votantes que están a favor de los PPCC no quiere decir que esté a favor 100% yo también, y aunque lo estuviese no pasaría nada”. B: “pero esos son lo que dicen que no quieren españoles, ¿tu no quieres españoles?”. C: “yo claro que quiero españoles, y franceses y sudamericanos… (…) ¿por qué me miras así?” B: “es una mirada de desconfianza alumno C” ( a l’alumne C li ha semblat una altar falta de respecte però no volia tindre més brega amb un professor, perquè sap que al remat, les seues notes poden ressentir-se com hi passà una vegada i ha decidit acabar la conversa): C: Bueno, tu piensas de una manera y yo de otra, pero somos colegas igualmente (C li apropa la mà a B per fer un apretó i deixar conclós el “conflicte”) B: (allunyant la mà amb un gest entre el fàstic i la rialla) “yo que voy a ser colega de un independentista”. L’alumne no s’esperava una reacció així d’un professional que té com a funció ensenyar i donar exemple als que té davant de la pissarra, i ha quedat indignat (ell i altres companyes que li han demostrat el seu recolzament). Amb la política i l’assignatura A ja ha hagut més d’un rifi-rafe, però no d’aquestes característiques. Hem decidit no callar la pròxima vegada, encara que no hauríem d’haver callat ni la primera, per què qui ha tret el tema una vegada més, no ha estat cap alumne de la classe, sinó el professor, que no ha dubtat en xafardejar amb coses dels alumnes, cosa que no ha fet ningú dels alumnes amb el llibre/diccionari del professor per exemple, que era necessari perquè pogueren resoldre un exercici. No tenim tots/es coses personals?, i no marcarem aquests objectes com vulguem?. I damunt a C li ha tocat fer la revista de mitjans “fresquito, fresquito eh?” Per acabar el post una cosa més amena, el moment del dia: Moment del dia: 8:30 del matí, son, una aula fosca i un documental en la tele. La primera en caure en la tentació de recolzar el cap sobre la motxilla i tancar els ulls ha estat Anabel. Jo me n’he copiat. Raich ha dit “mmm, me gusta la idea”, Sara ha vist que ja n’erem tres i s’ha unit. La darrera ha siguta Laura, que ha completat la imatge d’un quadre on el documental estava veient-lo les rajoles de les parets. (Juanca és que no estava connectat en directe amb al resta de classe).

RSS

(Açò és una activitat de classe que no havia fet fins ara, i xe, ja tocava: Què és RSS??) RSS es un formato de datos estándar que facilita la distribución del contenido al no haber de navegar por todas las páginas hasta encontar el objeto de la búsqueda. Proporciona un resumen de lo que se ha descargado de otra web y a partir de aquí te dirige a esa determinada web. Suscribiéndote a una web RSS tienes continaumente actualizaciones de aquello solicitado. RSS permite además que miles de webs estén interconectadas entre ellas.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Mary Rossy

Entrada de bloc dedicada a totes les dones que tinguen la desgràcia d’anomenar-se Mary Rossy, ja siguen de Sevilla o de Graná, com les nostres.
Eiii, que no m’he oblidat de vosaltres. La ganduleria i “la ajetreada vida social” que segons la meua germana porte, no m’han permés actualitzar.
Divendres a la nit: nit de “culegas”. Casa Ester/Casa Maria. Mary Rossy va triomfar. Al xinés va passar-me una cosa secreta i misteriosa que no relataré ací per això mateix, perquè és secreta i misteriosa, però els que em coneixen saben ben bé que va succeir. En ocasions sóc imbècil i ho vaig demostrar.
Saturday Night:
Ahir a la nit Hamaqua, vull dir Hawaika. Còctels afrodisíacs, ulls tancats, i un exercici de concentració. (per què tinc la sensació que tot el que he escrit fins ara és incomprensible per a aquella gent que no haja esta amb nosaltres?). I com som uns xics molt responsables no prenguérem res d’alcohol, ni fumarem, ni foll... Però ratllarem els cartells de publi del Body Bell (aiiii xe, que roins). Sessió de foto, i fotos, i m´ñes fotos, i torna-li amb les fotos, i una foto d’açò i una altra foto d’allò, i ara així i ara aixà i m’estic pixant, i passa un burratxu, i plou i ens banyem i entrem a la una de la matinada a comprar choco-flakes...
Canviant de tema com qui canvia de bragues, avui he vist uns documents que formen par de la història de la meua família. Són de meu iaio Daniel, un home que com tants altres, va combatre en la Guerra Civil espanyola, fet que li suposà perdre una cama i patir una malaltia que debilità molt la seua salut. El que encara no sé és si formà part del bàndol republicà o dels nacionals, ni tan sols ma mare ho sap. En un d’ells d’entre 1936-1939 apareix afiliat una associació de no sé molt bé que del Pais Valenciano (sí, hi apareix la denominació de País Valencià, pels que després discuteixen sobre aquets temes de noms). Una llibreta on l’home apuntava els diners que la meua iaia, malalta d’alzeimer donava a una de les seues filles (quantitats des de les 500 ales 11.000 pessetes d’aquells temps) i un ventall antiquíssim, són altres coses que hi havia guardades.
I ara, a fer deures, mmmmm m’encanten els diumenges amb geografia, llatí i anglés...