dilluns, 29 d’octubre de 2007

així m'agrada, no haver de treballar

La foto és de la discoteca del meu barri, per a joves majors de 45 anys. Que no té res a vore amb el tema de hui, però com tots els dissabtes que hi passe n’hi ha tema, doncs la pose. Ahí mataren a una dona, els seu marit que tant l’estimava.

Avui encete el blog amb un text trete del flog de Madame Sara. Sí ella i jo duem a terme una política de còpia mutua dels nostres posts, i la mar de divertits que són!

Sara: Maria, pugem a la muntanya? Mery Bley: No se, tu voràs... Sara: puje o no? Mery Bley: Jo no t'oblige... Sara: poses nota? Mery Bley: Jo pose nota de tot...tu voràs. Si no vols pujar no puges. Sara: aleshores, no passa res per una nota menys.. em quede ací. Mery Bley: Dona’m el telèfon dels teus pares, per a que els explique la importància de l’excursió....

Això és el que possiblement ocorrega aquest dimecres en l’excursió a Javalambre, Terol (que existeix!). A les 8:30 a la rotonda del Mc Donald’s/Hospital militar/mà que agafa el món de Mislata. Hi anem amb alter grup d’un IES de Carlet, la pela és la pela.

Avui ens hem tocat els... ulls, no hem fet res a classe: 2 hores amb un examen de valencià que mai no acabava. La maligna (amb carinyo) de Sofia tenia un pla maligne: no dir-nos que l’examen constava de dues parts. La primera de dos preguntes que t’ocupaven gairebé una hora, però sense pressa, amb confiança... i és justament quan ha acabat eixa hora quan ella a dit: “vinga que us falta la segona part” - tots: “quèèèèèèèè!!!!!!”. I la segona part era pa’ pixar i no tirar gota. Just quan acabaves una pregunta, hi apareixia una altra de sota les pedres. Jo he preparat la pistla però no m’ha arribat a disparar.

Després de descarregar la poca força quie du el cos un dilluns a les 8:30, tocava geografia, i m’he tornat a pensar lo de la pistola... M.B. (sí Mery Bley) ha fet una clase a l’estil Honorat: un monòleg on el profe parla i els alumnes s’adormeixen... vull dir, escolten.

Moment I del dia: “el zoo de les rialles”

jo he dit certa frase s’obre “l’ambient” del poble de Lorena Zornoza, que la xica no pillava. Li he separat les sílabes de la paraula però sembla que tampoc, és aleshores on Sara ha intervingut, però... xe que no. I després de 2 minuts d’indirectes ha succeït el miracle i ho ha entés, responent “uuuuuuh no, ahí son tós mu cerráicos” i clar, dient uan frase amb eixa entonació ens ha entrat risa. Ha començat Sara amb un riure de mico del Libro de la Selva, li ha seguit Lorena amb un de porquet de Piny Pon, i jo he acabt l’espectacle amb una rialla de burro de Srek (no entenc aquestes descripcions de rises, la veritat).

Llatí: s’han juntat la fam i les ganes de menjar (no es que tinguérem fam, que Sara i jo hem acabat amb mitja cafeteria de l’institut) el que passa és que nosalters no teníem ganes de donar classe hui (eehh que els demés dies sí, compte) i mira per a on Rafa no ha vingut. Així que Anabelus i jo ens hem baixat a marejar la perdiu pel pati. I ella vinga a calfar al Molina, fins que clar, els han eixampat (però açò són coses de pecat).

Moment II del dia: “toma manivelazo!”

Història de l’art: uan becaeta sempre ve bé, sempre que no et pille el professor i pegue un colp a la taula amb la maneta de les persianes que et deixa més sord que els veïns de la finca de Toni. Però era pel canvi d’hora, que el meu organisme no ho acava d’assimilar, i clar, em lleves les 14 hores de nono....

Anglés: alguna cosa normal havia de tindre el dia.

Informàtica: sembla que estava escrit que no donarem classe, però al remat, si que n’hem donat (bé si parlar de la nostra vida i si s’hauria de donar religió a les aules és classe sí que l’hem donada). Però al principi, els ploms, que havien botat i no hi havia llum, després que la classe estava usurpada pel retor José Luís, i per últim que no hi anava internete.

Demà s’emet un dels capítols on millor m’ho vaig passar gravant. A les 15:15 en Punt 2. (eren moments de publi). I ara me’n vaig a punxar-me (les vacuens de l’alèrgia...) i després a teatre amb un personatge preparat... estic entre el makarra, l’esquizofrènic o el boig de les veus. Bona vespradaaaaaaa.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

A dormir una hora més


Passada la línea d’eixida del exàmens d’enguany, us contaré com anà ahir tota la pesca de l’acte inaugural de l’Escola Municipal de Teatre de Mislata. A la foto podeu vore la falsedat en el seu estat pur. Eixe somriure propi de la Pantoja quan ha de quedar bé en les fotos: Manuel Corredera (alcalde de Mislata i PPepero) i jo.

Vull donar les gràcies a tots i totes els que han confiat en mi una vegada més: GRÀCIES. Gràcies també a tota la gent, pel seu suport, perquè un actor sense públic no té res a fer, les coses cal compartir-les. I gràcies a l’ajuntament de Mislata, que per fi, ha dotat d’un espai exemplar a l’EMTM. (Què rotllero i pastisser que estic, no?).
Ahir va ser un dia extressant. De primer plat: control de Maria Blai, amb això t’ho dic tot. La Mery Bley és una dona de “sí, però... no, ó no... encara que sí”, d’aquestesque mai no et dóna una resposta clara i directa. De segon: presentació EMTM, amb polítics i iaios. L’acte consitia en muntar un pollo al carrer amb un megàfon i fer que eixiren als balcons les xafarderes, i posteriorment fer del típic tio que t’ensenya el piset i acaba fen-te un monòleg. [ Al acabar l’animació, i ja amb els champagne i els pastissets, un hoem se m’acosta i em diu:
home: ¿es preciso que para ser un actor en Valencia tengas que saber valenciano? jo: (sabent per on anaven ja els trets) hehe, hombre, no solo valenciano, cuantas más lenguas mejor no?, como cualquier trabajo. home: no, yo te lo vengo a decir porque tu estás en un barrio que hablan castellano (justament el barri del Quint, que fins i tot té le nom en valencià, encara que tal volta a queso home li agardaria que fóra el Barrio del Quinto). jo: Pero el País Valenciano es bilingüe, puedo utilizar ambas lenguas para cualquier acto que haga, no?. home: pero es que tu estás en un barrio en el que la mayoría somos inmigrantes que hemos venido de otros sitios de España y no lo entendemos. Mira, nosotros somos de la Asociación Andaluza de Mislata llevamos aquí casi toda la vida, y no hablamos valenciano, ni mis hijos. (…) jo: (sempre amb el somriure) bueno, pues que ejor que hacer este tipo de actos públicos en valenciano y así lo van aprendiendo, mire hoy ha tenido uan ocasión más para…. “integrarse” con la lengua. home: pero es que así no se integra uno, yo no voy a aprender valenciano porque.. jo: (li talle, merda). Pero es que, a ver , no se ofenda, pero el problema entonces es suyo. Si usted lleva aquí, pongamos por ejemplo 50 años y no ha puesto un poquito de su parte por entenderlo… (vol tallar-me però estic duent jo el control muajaja). Mire , mi padre es de Teruel, él lleva a aquí desde pequeño, y no sólo entiende el valenciano, sino que lo habla. (…) home: bueno, creo que ya me has respondido a la pregunta (…) me ha gustado mucho eh. Mañana os esperamos en el baile de las sevillanas. jo: (que havia estat com una autèntica Mary Bley). Me alegro hombre, sí yo intentaré ir, bla bla bla...
I no he anat al ball perquè estava descansant de la peaso esposisión que hemo’ io a ve’ con el profeso’ d’historia, quillo!, però m’he quedat a vore més d’una vegada als membres d’aquesta associació. Jo crec que he posat de la meua part, per interessar-me i “integrarme” en la seua cultura. ]
I de postres: actuació de 4 Styles a Manises. I com li xafa a l’accelerador el papi del Toni, me cague’n, tu!.
El control (el d’alcoholèmia no, l’altre) de puta mare – tot serà que després no estiga bé - , la cerimònia de presentació amb molt de caché, i la nit digna de felicitar als 4 styles pel treball que feren (i jo com un fava a la llotja del teatre de càmera-man).
I degut al xantatge que feu Honorat avisant que els que anaren hui a l’exposició de Renau en la Nau (xe, rima i tot) tindrien recompensa (2 positius matats però bueno), hem estat alguns babus els que ens hem alçat prompte i hem passat el matí sobre una rtista, que de segur que l’hauria gaudit més anant per lliure. Hi havia una pedorra antipàtica que de era fadrina que no parava de seguir-nos al grup amb una mirada de “ni se te ocurra tocar nada que te rajo” i la molt lletja ni tan sols m’ha respost quan li he dit adéu. Al remat, hem deixat al professor i a Paula i algún més sols al museu sense adonanar-nos-en (o sí que ens hem donat compte però volíem tornar a casa i dinar?? ).
Me’n vaig a ca’Tolín a sopar. I una abraçada a tots/es els que demà passaran un diumenge d’estudi.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Açò sí què és art

"los fusilamientos de la Moncloa" ¿?

Hui ha sigut un dia d’eixos que no t’importa estar a classe perquè t’ho estàs passant bé. El grup d’història de l’art hem demostrat que altra cosa no, però art, ens en sobra. Una barreja de mims i macarios representant les fotos del llibre. P era l’encarregada de fotografiar fins amb quatre mòbils a la vegada l’estampa que fèiem de “Las Meninas”, “Apolo y Dafne”, “Heràclito”...

Però després de 55 minuts de fotos, ball i alguna cosa més que ball ens hem adonat que no hi havia vingut el professor oh, my gold!. On era el Juanca – tito Feel pels amics?... doncs el Juanca de segur que estava en la cafeteria fotent-se un peaxo bocata de braves que de segur li agraden. La nostra corresponsal Sara, que li ha vist després, li ha preguntat “¿profe, por qué ho has venido?” i la resposta ha sigut “bah, se m’ha pasao’ “, com a qui se li oblida baixar el gos a passejar...

Però si història de l’art ha esta de premi, filosofia no podia quedar com a secundària de la peli. És ací on ha tingut lloc el Moment del Dia:

Classe de filo, tots i totes mirant la pissarra i el rellotge per vore quants minuts sobre les pirules de Platón queden. Uns pavoncios no paren de cridar des del carrer a un tal RRRRRRichaaaard!!!, i d’altres coses de niño malote. El professor els crida l’atenció (i se’l passen per la xufa). El nivell de furia de Rufino va pujant (no li diuen Rufino però, ei que se n’assembla?). Ángela ix a buscar una carpeta que s’ha oblidat donde Cristo perdió el gorro. I més RRRRRichaaaaard!!!. El profe, tot maxote, diu “estos mañana se enteran, bueno manyana no, ahora mismo”. I tot decidit ix de classe amb un “esperadme”, i.... 25 CADIRES DE XAFARDERS QUE ENS ALCEM CORRENTS I ENS APROPEM A LA FINESTAR PER VORE L’ESPECTACLE. José Manuel que demana guix “nano dame tiza corre, que les tiro un predusco que flipas nano”. Les farruques que s’animen. El d’informàtica que ix de l’institut a la “caza y captura”, això sí, sense èxit, perquè els amants del RRRRRichaaaaard són uns cagats que se’n van corrent. Però Paula i jo aplaudim la tasca del superhéroe i ell, comença a fer mèrits i ensenyant la seua musculatura des del carrer cap al centre, gloriós, trionfal. Laura Giménez intenta tornar al seu lloc en mig d’un “1, 2, 3, un pasito pa’ lante María” i va cap a avant, cap a arrere i cap al terra de cul i olé!. I una vegada s’ha acabat tota la festa del Richard, torna Ángela i dui: “ui, ¿pero qué ha pasado?”. Pobreta... Torna Rufino, tornem a Platon. Ara me’n vaig a teatre, recordeu que divendres 26 a les 18:00 inaugurem el nou local. I aquesta per a Sarita “Sara por qué no me has firmaodo? ” – “que no tenia interneeetttt” (així 5 vegades hui).

Video del dia: arte puro y duro

video

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Un respe"s"to, no?

El video: sense comentaris. L'escoria de gent com el jove de rosa/vermell són els que haurien d'anar-se'n. Els i les bloqueros, han decidit, amb un 60% dels vots de l’enquesta de la setmana “consideres delicte cremar fotos del rei?”....... que NO és delicte fer aquest acte. Seguit ha quedat amb un 20% l’opció “el rei es refereix a Elvis?”. Un 13% optà per “millor cremar el rei de copes” i per últim, un 6% considera que SÍ n’és. I per fí tinc la televisió d’ONO a casa meua. I ha costat fins i tot una baralla entre germans, (a la banda dreta, amb 70 quilos i els euroconnectors: Ramón Jr. ; a l'esquerra amb altres 70 kg – supose que cap dels dos pesem això – i el reproductor de VHS: Jo). Mon pare ja ha dit hui “¿qué estás viendo, la catalana? (amb cert rintintín...). Ahir comencí el curs de teatre de la EMTM, el repte per la propera setmana: anar-hi amb un personatge preparat que prendrà forma una vegada eixim dels vestuaris, a parit de ahi ja no serem nosaltres sinó... Publi: Inauguració de la nova seu de la EMTM DIVENDRES 26 D’OCTUBRE, A LES 18:00h, C/ QUINT nº 17. Champagne i canapieses pa’ tos (i de pas me veien fer una presentació). Avui ha estat un dia maligne... (música de por i foscor). Com tinc constància que aquest bloc és llegit per certes persones que coneix la majoria de la resta de gent que entra ací, ho contaré de manera xifrada: Estant a la classe A, el professor B ha agafat el carpesà de l’alumne C i ha observat les pegatines que hi havia. Al acabar, B ha amollat el carpesà ràpidament: B: “tu eres un independentista”. C: “yo no soy exactamente independentista, en todo caso nacionalista”. B: “pero llevas pegatinas de un partido que quiere seas Cataluña”. C: “no quieren que sea Catalunya, te referirás a que están a favor de los Paises Catalanes. Y no todos los votantes que votan a un determinado partido tienen la misma ideología, que yo lleve pegatinas de un partido que tiene a algunos votantes que están a favor de los PPCC no quiere decir que esté a favor 100% yo también, y aunque lo estuviese no pasaría nada”. B: “pero esos son lo que dicen que no quieren españoles, ¿tu no quieres españoles?”. C: “yo claro que quiero españoles, y franceses y sudamericanos… (…) ¿por qué me miras así?” B: “es una mirada de desconfianza alumno C” ( a l’alumne C li ha semblat una altar falta de respecte però no volia tindre més brega amb un professor, perquè sap que al remat, les seues notes poden ressentir-se com hi passà una vegada i ha decidit acabar la conversa): C: Bueno, tu piensas de una manera y yo de otra, pero somos colegas igualmente (C li apropa la mà a B per fer un apretó i deixar conclós el “conflicte”) B: (allunyant la mà amb un gest entre el fàstic i la rialla) “yo que voy a ser colega de un independentista”. L’alumne no s’esperava una reacció així d’un professional que té com a funció ensenyar i donar exemple als que té davant de la pissarra, i ha quedat indignat (ell i altres companyes que li han demostrat el seu recolzament). Amb la política i l’assignatura A ja ha hagut més d’un rifi-rafe, però no d’aquestes característiques. Hem decidit no callar la pròxima vegada, encara que no hauríem d’haver callat ni la primera, per què qui ha tret el tema una vegada més, no ha estat cap alumne de la classe, sinó el professor, que no ha dubtat en xafardejar amb coses dels alumnes, cosa que no ha fet ningú dels alumnes amb el llibre/diccionari del professor per exemple, que era necessari perquè pogueren resoldre un exercici. No tenim tots/es coses personals?, i no marcarem aquests objectes com vulguem?. I damunt a C li ha tocat fer la revista de mitjans “fresquito, fresquito eh?” Per acabar el post una cosa més amena, el moment del dia: Moment del dia: 8:30 del matí, son, una aula fosca i un documental en la tele. La primera en caure en la tentació de recolzar el cap sobre la motxilla i tancar els ulls ha estat Anabel. Jo me n’he copiat. Raich ha dit “mmm, me gusta la idea”, Sara ha vist que ja n’erem tres i s’ha unit. La darrera ha siguta Laura, que ha completat la imatge d’un quadre on el documental estava veient-lo les rajoles de les parets. (Juanca és que no estava connectat en directe amb al resta de classe).

RSS

(Açò és una activitat de classe que no havia fet fins ara, i xe, ja tocava: Què és RSS??) RSS es un formato de datos estándar que facilita la distribución del contenido al no haber de navegar por todas las páginas hasta encontar el objeto de la búsqueda. Proporciona un resumen de lo que se ha descargado de otra web y a partir de aquí te dirige a esa determinada web. Suscribiéndote a una web RSS tienes continaumente actualizaciones de aquello solicitado. RSS permite además que miles de webs estén interconectadas entre ellas.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Mary Rossy

Entrada de bloc dedicada a totes les dones que tinguen la desgràcia d’anomenar-se Mary Rossy, ja siguen de Sevilla o de Graná, com les nostres.
Eiii, que no m’he oblidat de vosaltres. La ganduleria i “la ajetreada vida social” que segons la meua germana porte, no m’han permés actualitzar.
Divendres a la nit: nit de “culegas”. Casa Ester/Casa Maria. Mary Rossy va triomfar. Al xinés va passar-me una cosa secreta i misteriosa que no relataré ací per això mateix, perquè és secreta i misteriosa, però els que em coneixen saben ben bé que va succeir. En ocasions sóc imbècil i ho vaig demostrar.
Saturday Night:
Ahir a la nit Hamaqua, vull dir Hawaika. Còctels afrodisíacs, ulls tancats, i un exercici de concentració. (per què tinc la sensació que tot el que he escrit fins ara és incomprensible per a aquella gent que no haja esta amb nosaltres?). I com som uns xics molt responsables no prenguérem res d’alcohol, ni fumarem, ni foll... Però ratllarem els cartells de publi del Body Bell (aiiii xe, que roins). Sessió de foto, i fotos, i m´ñes fotos, i torna-li amb les fotos, i una foto d’açò i una altra foto d’allò, i ara així i ara aixà i m’estic pixant, i passa un burratxu, i plou i ens banyem i entrem a la una de la matinada a comprar choco-flakes...
Canviant de tema com qui canvia de bragues, avui he vist uns documents que formen par de la història de la meua família. Són de meu iaio Daniel, un home que com tants altres, va combatre en la Guerra Civil espanyola, fet que li suposà perdre una cama i patir una malaltia que debilità molt la seua salut. El que encara no sé és si formà part del bàndol republicà o dels nacionals, ni tan sols ma mare ho sap. En un d’ells d’entre 1936-1939 apareix afiliat una associació de no sé molt bé que del Pais Valenciano (sí, hi apareix la denominació de País Valencià, pels que després discuteixen sobre aquets temes de noms). Una llibreta on l’home apuntava els diners que la meua iaia, malalta d’alzeimer donava a una de les seues filles (quantitats des de les 500 ales 11.000 pessetes d’aquells temps) i un ventall antiquíssim, són altres coses que hi havia guardades.
I ara, a fer deures, mmmmm m’encanten els diumenges amb geografia, llatí i anglés...

dimecres, 17 d’octubre de 2007

A guanyar diners, on estan, on estan...

Sóc a classe. Estem actualitzant els blocs. Hui: com posar un video. Ara que ja m'he aprés la lliçó us en deixe alguns dels programes que marcaren la meua infantesa: Eixes vesprades al tornar d'escola amb el Doraemon, el Tele-xut... m'he assabentat que a ma mare li tirà les cartes del tarot el Monleón, i encertà, les coses li anaren bé a mon pare. Aquest home tenia una orxateria al barri de ma mare i éren molt amics. Em diu que priemer l'escoltava pel la ràdio i telefonava tots el dies en directe. El que no coneix ma mare és el seu novio. Per cert Monleón va morir? Us animeu a dir els programes que veieu de menuts?

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Super-Nelo!

Jo he vist com es menejava el pom de la porta que segons abans no es podia obrir perquè no hi havia ningú dins. “Aleshores per què es mou?” m’he dit, i és quan m’he posat el meu mono de salvador i hi he trucat: era Mariajosé, d’història. Poc després Loles ha obert la porta. Mariajo estava suada i una mica nerviosa, però al mateix temps rient-se. Xe, he de salvar més vides en la vida... Frase del dia: és el mateix!!! (amb accent de TV3). Una bobada com altra, la veritat. Moment del dia: els menyspreus de Rafa en llatí. D’Anabel a Sara, érem escòria, vergonya (una mica exagerat ja sabeu). Que no tindrà alguna cosa a vore la xerrada política de l’altre dia?, se’ns veu “el plumero”. I de política, un dia més s’ha parlat a classe, però hui de castellà. El nou, que no diu ni mu, hui ha demostrat que és un fatxa més. Cinc comentaris en només cinc minuts i amb un to que li delaten. A més ens a dirigit una mirada de pocs amics al “col·lectiu roig”. Ha menyspreat a algún polític (deixant-lo com a babau) però el ben cert és que enguany és la tercera vegada que cursa segon de batxiller, el tio listo. Amparo, la professora, ha preferit passar al següent tema. Cosa que demostra una vegada més que determinats assuptes són “pecat”, millor no tocar-los. En certa mida ho entenc, ella ha de complir un paper neutre d’ensenyament. Però si són els nostres formadors, si som “el Futur” (com deia el Pere Fusset del Bloc) hem d’aprendre de tot: de política, de sexe, de ciutadania, d’altres cultures... i si determinatsCosa que demostra una vegada més que determinats assuptes són “pecat”, millor no tocar-los. En certa mida ho entenc, el,a ha de complir un paper neutre d’ensenyament. Però si sons assuptes no es tracten , ni tan sols en l’últim curs acadèmic a l’institut, mai no podràs saber prou d’ells si no te’ls mires pel teu compte (i a vore on t’informes). Encara així, admire que Amparo s’atrevisca a determinats temes a l’aula. Amparitoooooo vinga un positiu va. Moment del dia: Rafa describint a les seues companyes de departament a l'anterior institut: (...) era como Morticia Adams, iba siempre de negro, y gruñía, le decías buenos días y ella te ponía los ojos blancos y se quedaba blanca i hacía sonidos &%?€. Un día le dijo alumna: "¡si no me tares los ejercicios hechos mañana aunque un coche te atropelle y tu cabeza se destroce en el bordillo te suspendo!". I fa poc ha acabat “tengo una pregunta para usted”, que m’ha fet canviar una mica la visió que tenia de Carod Rovira. El tio té dos collons eh. Sabia que a casa s’estiamrien més no voreu, simplement pel fet que eixien representants catalans. I és curiós, precisament és un sector polític que se’n du moltes crítiques a ma casa, i per part de la societat valenciana i espanyola, però que quan es té l’oportunitat de sentir i vore què diu eixe polític que tant critiques, vols canviar de canal, no vols dedicar-li uns minuts per interessar-te en la política del seua partit. Clar, és més fàcil seguir amb els prejudicis, amb el “he sentit, han dit...”. Però sembla que he convençut mon pare (o que en realitat si volia assabentar-se de què diu uns dels paios que posen verd a la Cope) i se n’ha anat a escoltar-lo per la ràdio. I no em cap al cap per què dimonis han de dir-li José Luís en lloc de Josep Lluís (amb l’accent de TV3 sí hehe). Mon pare és “Ramón” ací i a la Xina (eixe és l’exemple que li he posat). Un ciutadà i una ciutadana que li preguntaven han traduït el seu nom a l’espanyol i l’home ha estat ben claret deixant clar que l seu home era en català i va l’altra figa i li’l torna a canviar. Sens dubte m’ha semblat la part més interessant del programa, i crec que la millor aprofitada, perquè al Duran i Lleida li feien plantejaven coses que l’home no tenia plenes competències per resoldre-les. Amb el Carod s’ha abordat la independència de Catalunya o el conjunt dels Països Catalans, la denominació de País Valencià, la crema de fotos del rei i d’ell mateix... I eixa és altra: cremen la foto del rei i ja tenim la marimorena. En cremen la d’un polític en la manifestació del 12 d’octubre d’España 2000 i xito. Us recorde que podeu votar a l’enquesta de la setmana – a la banda dreta d’aquestes ratlles. I si Catalunya s’independitza, contra qui jugarà el Barça o l’Espanyol???. I per acabar un acte que poques vegades ocorrerà: Rajoy està d’acord amb Zapatero. (Dins de res les granotes amb pèl, ja voràs). Suposadament, Euskadi no podrà celebrar el referèndum. Per què no? tampoc no es pot preguntar en aquest país?. La propera enquesta la dedicaré a fer allò que prohibeixen alguns: la llibertat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

continuació "Viva Fidelito" i "de: la yaya"

(text tret íntegrament del fotolog de Sara, si no ets de classe no té ni puta gràcia però jo em pixava llegint-lo, i a més conta coses que no he dit):
(...) Hoy sin ir más lejos...a primera hora, me entra un tick nervioso en el ojo, me giro y le digo a Anabel:-Tía, me tiembla el ojo.[Dani, delante de mi, se pone a hablar con Ester y le dice]: Ester... me tiembla un ojo.Anabel me dice a mi: Tía... Dani ha dicho lo mismo que tuYo, en voz alta: daniii, yo también tengo un tic!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Eso en filo... De camino a geografia con Mary Blay xD [que coOL queda...] Dani nos empieza a contar que se le ha olvidado noseque cosa para entregar, y no sabe, si no entregarlo, llamar a su casa pa que su madre venga, o pelarse la clase con Sofy... vamos, una situación suicida xDDDDDDD
En clase de Geo, nos limamos las uñas con las piedras calcareas y arcillosas que van llegando a nuestras manos... muahahaha una de ellas, queda marcada como prueba del delito... y no le intentes leer en castellano a esa mujer, porque es que no, y es que no.
En latín, charla con Rafa... al menos no hemos dado clase xD, en historia del arte, el tito Phil, se ha vuelto loco.. no sé que ha nombrado alguien de la tauromaquia, y se a puesto como a llorar diciendo que el queria ser cantante... ¿alguien lo entiende? ¿si? Pueees... botella de lejia pa ti! xDDD
Bah, ya paro de resumir el día, que nadie tiene que saber que estamos locos...escrito por.. la yaya [pd: come!!!] xD lalala.... (...)

"Viva Fidelito, viva la Cuba libre" i "de: la yaya"

El títol d’avui és al mateix temps les Frases del Dia. Moment i primera frase del dia: Al corredor de l’institut, m’he pega per fer-me el cubà: “¡Viva Fidelito!, ¡viva la Cuba libre!*”. El professor que hi era davant de nosaltres em mira amb una cara de Carlos Sobera i després riu i em pregunta que si sóc comunista una mica espantat. *Aamb auqesta frase m’alçava els dies que passí enguany a Rillo, Terol. Mon pare i l’home de la meua cosina (l’home de la meua cosina no és res meu, no?) patien Comunismitis. Moment i segona frase del dia: Sara, Ester i jo, de tornada pel camí de les converses. Sara: “mi abuela es que como ve cuando le envió un sms pone “de: sara” o “de: lola hija” pues la mujer cuando nos contesta nos escribe ella misma “de: la yaya” para que sepamos que lo ha escrito ella se ve...” Què seria del món sense les iaies?, jo no sé que és una iaia, ni un iaio (bé, sí, els veig donant de menjar als colomets alguna vegada) però no els he conegut. Vaig conéixer a la meua iaia Isabel, sent un nano, amb quatre anys, i d’ella només conserve l’estància en sa casa el dia en que jugava amb una boleta d’aquestes que du cops de neu a l’interior que es manegen al pegar-li la volta. Després va morir. Dels demés iaios/es no en sé res, és dur però ni tan sols sé el seus noms. “Iaios del món, vingueu ami!”. Avui dedique el bloc a tota eixa gent que lluità pel que ara tenim. I un altre cop sense donar llatí, hui per xerrada política. Anabel s’ha flipat posant verd al Rajoy amb el missatget cap a la nació espanyola i el professor no feia cara que comulgar amb l’ideari de la xica... és aleshores quan se n’ha alçat i ha agafat Anabel del monyo estampant-la contra la pared del extintor, que li ha caigut al damunt. Bé exactament així no ha passat... crec que només ha dit: Rafa: (...) yo soy de derechas (...) soy protestante (...) llevo la estrella de David siempre. És bon home – i bon professor – que és el que compta. Li hem demanat que ens explique exactament que diferencia a un protestant d’un evangèlic, per exemple (ni tan sols m’enrecorde del Padre Nuestro com per saber-ne l’ideari de cada variant religiosa). En informàtica la cosa ha estat pareguda. També hem xerrat amb José, “que no sóc anarquista professor!” hehe, sembla que Paula vol informar-se de la ideologia de cada partit perquè li preocupa no saber a qui votar. i qando arribo a la mia casa... em trobe a mon pare i ma mare sense haver sabut donar-li a gravar al vídeo. Un simple botó , tant demane?????. Amén Jesús (que hui li pega al bloc).
Notícia del dia:
Per cert, he llegit al bloc del compi antiblaver que España 2000 torna a amenaçar, aquesta vegada l'intent (perquè de tan babaus se n'han enganyat de persona) era a un periodista de l'Avenç. Des d'ací condemne aquesta acció (ja quealtres no en fan res...). Tot açò, quan encara fa mal la pallissa d'uns feixistes que patí Santi Rosado, membre del Bloc Nacionalista Valencià, a Mislata. També me n'he assabenatt que aquestos canalles sí aconseguiren regidor a Silla, molt trist.
+ info sobre l'amenaça a

diumenge, 14 d’octubre de 2007

El Orfanato

Video del dia: http://es.youtube.com/watch?v=hSeCWzvXSyY Afortunadament la sala dels ABC Gran Turia on es projectava la peli era gran, perquè sinó mig cine hauria eixit impregnat d’eixa flaire de l’all-i-oli de les braves i el fumat del bacon amb formatge dels entrepans del Bocatta que amagarem sota la xaqueta perquè ens deixaren passar al cinema. El Orfanato va agradar-me, i molt. Tenia moments peliculeros, els típics de qualsevol peli de cine comercial, o de americà (a lo espanyol), però "con buena picha bien se jode" que diria mon pare, hi ha molta pasta de per mig. És una molt bona producció, un thriller on es bareja la por, la intriga, l’emoció, l’amor i el suspense. Hi ha escenes en que estàs a punt de soltar una llagrimeta i de sobte et peguen un ensurt que et cagues a la butaca. Però passat l’esglai rius. En ocasions es plenava de comentaris dels murmuris de més d’un i una que havia tacat els calçotets o les braguetes. Hi podíem trobar a Ester, que subtitulava en paraules allò que es deia a la peli, que li anem a fer si estava xarraora la xica, un dia que no ve Maria...; també hi era Andrés, que o bé contava en veu alta amb Belén Rueda o cantava en veu baixeta què sé jo; per altar banda estava jo, que tenia estava sopant com si es tractara d’un bar amb les tapetes i demés; al costat de mi Sara, que per poc no ix amb un par cardíac, i davant de nosaltres el Tros de Suro que no deixa el mòbil ni per a cagar i que es pergué un tros de peli anant a pixar. Per a rematar una vegada en Mislata estiguérem de xerrameca i donant pel cul als veïns contant “històries de la caca” de menuts. (estic marranet hui, oi?). [atenció vaig a escriure coses que desvetlen parts de la trama de la peli, el que avisa no és traïdor]: Laura torna a l’antic orfenat on va créixer amb la intenció de fer-ne d’ell una residència per a nanos discapacitats. Amb ella són Carlos, el seu marit, i Simón, el fill adoptat per la parella i que té el VIH. Simón entra en un joc del que no és fàcil eixir. Coneix a uns xiquets que anteriorment visqueren a l’orfenat i moriren. Simón té contactes amb els xiquets morts i desapareix. És ací quan entra al joc Laura que fa tot el possible, fins i tot sacrificar la seua vida, per estar amb el seu fill. Fallada de racord: Quan Belén Rueda puja a buscar el xiquet en la festa, té el cabell perfectament arrissat, però quan baixa l'escala, el té llis i quan comença a buscar el xiquet torna a tindre'l arrissat. (més d’una voldrà un monyo així). Curiositats: - Belén Rueda va perdre més de huit quilos durant el rodatge. - Dels més de 1.000 xiquets que feren el càsting per al paper de Simon, l’escogit fou el primer a qui se’l va fer la prova. (si ho arriben a saber no gasten el temps amb els altres 999).

dissabte, 13 d’octubre de 2007

si per ser espanyol tinc festa... "viva España"

Video del dia I: http://es.youtube.com/watch?v=dYSTM93AWo4 Membres d’España 2000 i d’altres feixistes, era el que hi havia hui a València. 12 d’octubre: dia de la Hispanidad, Rajoy demana que fem un gest cap a Espanya (jo n’estava entre una petorreta i un tall de mànega, però em senc espanyol eh -oficialment). “Orgulloso de ser español” era la samarreta que alguns portaven, jo és que tenia bruta la de “orgullós de ser valencià” . No, de veres, aquestos col·lectius són perillosos, però tindre’ls por és un pas endavant per a ells.
El tema venia per la vesprada que ha tingut lloc a València. Me n’he anat amb amigues de Laura del club de fans de Daniel Zueras. He pisat per primer cop un Starbuks, i sembla que no ho tornaré a pisar d’ací a un temps... ha estat una dolenta impressió. No sé què dimonis he demanat però si en eixe lloc preparen tots es cafés així o a la gent li agrada beure merda, o jo no estic acostumat a açò del pixum de gat.
Moment de la vesprada:
Nika m’havia donat el seu café perquè el sostinguera. Jo he estat una bona estona amb ell i al remat s’ho he tornat. Llavors, el got del café ha anat a mans de Laura, que ha fet el mateix paper que jo. És ací quan Nika ha dit: “¿alguien quiere?”. Però la meua ment malbaratada per l’estafa del café ha entés: “¿alguién quiere acabarse mi café por que yo ya no quiero más?”, i he respost “¡sí, yo!”. El got estava gairebé ple i he pegat uns glopets mentres que Nika continuava absorta pel regal de Daniel Zueras. M’he cansat del cafenet i com que ningú volia m’he apropat a un home que minuts abans havia rebolicat el fem per trobar alguan cosa que dur-se a la boca, i s’ho he donat:
Jo: (assenyalant el got) “¿perdone, lo quiere? Vagabund: (il·lusionat i desficiós) “sí, sí” I així és com he deixat sens e berenar a la pobra xica que quan ha preguntat on estava el seu cafè per continuar degustant-lo, s’ha trobat amb qui s’ho havia regalat a un desconegut amb roba de la parròquia.
Video del dia II:
“Quan l’aigua diu que va..” que diria ma mare és l’altre tema del dia. La pluja d’anit s’ha convertit en un mini-sutnami avui (com es nota que no he patit un vertader sutnami). En el Notícies 9 (al qual hi han dedicat més temps als xiulits contra Zapatero, que al dia de la hispanitat en sí) mentre feien una connexió en directe un pont es desfeia per parts al darrere, l’estació de metro de Xàtiva i Colom tancades, la cotxera de l’apartament de la meua germana inundada... Demà possiblement anirem a vore “El Orfanato”, però com que demà serà un altre dia...

divendres, 12 d’octubre de 2007

"Feliz buen puente"

Tot aquell/a que vulga loteria que parle ara o que calle per sempre (bé no calleu que he de vendre-la per al viatge de final de curs a Paris), més informació al msn. És sorprenent com una persona pot interrompre a cada frase sobre l?Antic Règim que llig un alumne/a, canviar de tema mentre cementa eixa frase llegida i parlar tan ràpid que les paraules s’uneixen formant un còctel molotov somnífer que un organisme humà no aguanta a les 8:30 del matí – ni ales 12:30 -, i aquesta és la peculiaritat de Honorat, el profe d’història d’Espanya. Avui també hem començat la matèria d’anglés, després de “tres mesos de dur estudi”. I en història del art: loteria per a tots/es i si no la véns a la guillotina!. De llatí millor no parlar, Rafa, el professor no hi ha aparegut. M’he permés copiar un fragment del fotolog de Sara (publicitat:
http://www.fotolog.com/lostinthecloud): J.Angel: Arriba no está, ya lo he apuntado... y yo no lo he visto, Sofía no lo ha visto…
Sara: Nosotros tampoco lo hemos visto...
Dani: Y tu no nos has visto a nosotros... pues... ¡feliz buen puente! [ Plou, però no un xirimiri propi de Londres no, els valencians/es o fem les coses bé o no les fem, i si ha de ploure que siga amb dos coll^%!&, amb traca de la bona. ] El pla estratègic de la vesprada era anar a casa de Sara. Hem acabat fent-nos fotos, d’eixes que passats els mesos direm: “joer vaya caritas que teníamos esa tarde”. I de premi m’ha tocat “la gran al·lèrgia”. I al tornar en bus Laura i jo hem coincidit amb la mateixa dona que hi estava en el viatge d’anada, jo m’he fet el longuis que la tia semblava d’eixes que comencen a xarrar i no paren (de què em sona açò?...). I m’he fet una becadeta però la son continua tocant a casa, vaig a obrir. Ciao.
Frase del dia: "bésame con frenesí, ji ji ji"

dimecres, 10 d’octubre de 2007

9 d'octubre, comença el blog

No se m’ocorria una manera millor d’encetar aquest Blog que relatant el dia d’ahir: 9 d’Octubre, diada del País Valencià. Primer he d’aclarar que aquest espai naix per una activitat de classe d’informàtica, que simplement consisteix en fer un Blog, veges tu. I vaig a complir la tasca d’escriure contant allò que va tindre lloc ahir, com he dit (sembla que estic enrotllant-me, però millor que de segur que hi ha algun/a xafarder/a esperant que conte ma vida). 9 d’Octubre de 2007: el 9 d’octubre més intens que he viscut.
11:24 a.m. : Carme m’envia un SMS dient-me que hem quedat amb els seus amics a la plaça de l’ajuntament de València, perquè encara que vénen en metro y l’únic que han de fer per arribar a Mislata és un transbordament, deien que no s’aclaraven. 14:02 p.m. : després d’arribar tard a la cita amb Carme, arribem a València. La ciutat sembla un macromíting de Coalició Valenciana: mejors i menuts amb pegatines de “no mos fareu catalans”. Ens apropem a la Plaça de l’ajuntament de València (un lloc idoni per localitzar a dos desconeguts amb els quals has quedat i per on minuts abans passava una manifestació blavera i que en eixos moments s’anava a disparar mascletà. Que estava buida la placeta com per vore-los...). Els xics arriben tard així que canvien la ubicació de la quedada: ara plaça de bous. Carme i jo, però, decidim que és millor apropar-nos a l’Estació del Nord per intentar fer-nos amb ells. Telefonen: són ells i estan en la plaça de bous. 14:19 p.m. : després de caminar per “la terra de les flors, de la llum i del amor” i de conèixer Antonio i Zaida, acabem al Bocatta: una cua interminable per davant de nosaltres. és ací on conec a una senyora que va donar-me llàstima. No sé si és de la capital, si té parella, ni tan sosl sé el seu nom. Però el rostre trist, vell, les seues mans tremoloses, el seu parlar baixet... em va marcar. El xaval que despatxava em semblà una mica desaprensiu amb la senyora, que anà priemr a buscar un lloc per seure i després tornà amb la intenció de dur-se el dinar per parts per por a que l asafata caigués “és que tinc por que caiga per la tremolor”: Patia parkinson. 17:47 p.m. : “dansà” a la plaça de la verge, interessant la posada en escena i el ball en sí. Xarrem a la plaça redona però Antonio no aguanta més, vol estar ja en Sant Agustí. 18:01 p.m. : no para d’arribar gent, es crema una figureta d’escacs amb el lema “escac al rei”. La gent aplaudeix, crits contra la corona espanyola, a favor de la República, dels Països Catalans... anem a caure al sector més radical de la mani, la banda independentista i amb ganes de marxa. Comença el recorregut de la Marxa Cívica/Manifestació. Pel camí veiem a un antic alumne d’Honorat que estigué present en l’acte de la seuia jubilació. Música. Ens aturem front la plça de bous, un coelctiu es manifest acontre les corregudes i poserior matança dels animals. Els aplaudeixen, una xicota s’acosat i ens demana que anem a fer força amb el sseus companys, per mi encantat però el propòsit era participar en la marxa. Ja a Colom, nazis. Mal rotllo, però el ritme continua, encara que llancen boles de pintura negra a alguns dels nostres, roba i rostres tacats, la pintura no se’n va, eprò açò fa que tinguem més ganes de lluitar. Components d’Obrint Pas, dones majors, xiquets amb pares, persones vingudes des de tot el territori valencià... acabem per fi al Parterre i és ací on la cosa canvia de color. A una banda, blavers i feixistes; a l’altra, nacionalistes, republicans i independentistes; al mig, antidisturbis. Comencen a llançar ous d’una manera bèstia des del terrat d’una finca. Es veuen persones botar d’una part a l’altra de l’edifici. A l’altre costat la cosa no pinat millor, gent enaltint “las auténticas señas valencianas: señeera e idioma valenciano”. Molts dels nostres no paren de punxar. Els policies estan preparats per possibles baralles, de nou ous, i aquesta vegada molt propet de la nostra colleta: decidim anar-nos-en: hem reivindicat un PV millor, em fet memòria d’eixe 9 d’octubre de 1238, quan vam nàixer.
Video del dia: "la pit bull blavera" http://es.youtube.com/watch?v=zfGRZPK3gnQ
Bona nit.