divendres, 25 d’abril de 2008

25 insults

Foto: anterior concert (espere que tan bo com el que m'espera demà) després de la mani de l'any passat. Demà a Alacant...

25 d’Abril. 300 anys + 1... “¿cuántos años hace de la Batalla de Alamansa, 26 o 40?” deien hui per classe. Ja contava ahir com X professor em pegava el toc d’atenció per la “manipulació” que suposava el cartell relacionat amb el tema de l’institut. Hui comentava això de X professor amb la de valencià que, amb la samarreta també commemorativa de la fita, em deia sabent d’on coixeja cadascun dels docents del centre: X professor de llatí? (és que són pols oposats...).

I si ahir parlava de les bogeries a les aules,l hui podria continuar. Ha estat només arribar a classe que encara estava, només amb el professor. I imagineu-vos com ens hem quedat Sara i jo al vore a l’home fent com si parlara a un auditoria amb la ma alçada i senyalant a “tot l’alumnat” fent honor al seu càrrec de retor del insti.

Però de bogeries serioses és del que volia parlar:

Fou a l’eixida de classe, lluny de les portes del centre un grup de xavals entre 11 i 13 anys havia acorralat a les bessones africanes del institut, les protagonistes de me´s d’un comentari al blog. Totes dues plorant de l’impotència aguantaven fotos i videos a,b el mòbil mentre els seus “companys i companyes” les agredien amb insults, estirades de monyo i sacsades. Paula passava en eixe instant pel lloc i sense pensar-se-ho dos vegades va intervindre amb un crit que va deixar-la tremolosa a ella mateixa. “Me sentí agredida yo de ver lo que le hacían a las chiquillas” em comentava. En qüestió de segons, els valents van fugir.

Fou ahir quan m’agarrà Paula pel braç i va demanar-me que l’acompanyara junt amb les xiquetes al despatx del cap d’estudis perquè poguera ajudar contant el que ja havia vist jo altres ocasions al pati amb els mateixes víctimes. Amb un arxiu fotogràfic de tots els i les alumnes del centre ens posarem a identificar als agressors, i què curiós era que tots els assenyalats eren coneguts per les seues “coses de nanos”. “Ui este... a estel e tengo unas ganas...”, “pufff, otra perla...” deia Javier (ací en el paper de cap d’estudis) a cada assenyalat. I com ens quedarem Paula i jo quan una de les bessones senyalà a la principal responsable del martiri, al que tira dels pèls. Una xica de sa classe que ha aconseguit que gairebé tot el grup es pose en contra de les immigrants cada vegada que hi ha brega, que podria entendre’s... sinó fóra perquè ella també és immigrant!. Una sudamericana que fa bulling a unes subsaharianes, com les rumanes que insultaven als musulmans que ja comentí.

Tanmateix, el repugnant no és que foren tocades amb el dit fotos de persones del mateix curs que les xiquetes, sinó que també aparegué el famós cabecilla de grup de grau mitjà, que sent major d’edat també es dedica a jugar amb les bessones. Repugnant també és el que relataven: “nosotras pegar bandera de nuestro país en la clase con otras i entonses (un company) venir y desir “no pongas aquí la bandera de tu pais” y arrancar la bandera”.

He comprovat que aquestes nenes són ben amables i simpàtiques. Este matí em paraven per les escales i em donaven les gràcies amb una mirada innocent que em commovia.

És l’altra cara de la inmigració de la que tractava l’examen de geografia de hui. La cara que més por em fa, por perquè si ja de xiquets actuen amb eixa irracionalitat, com ho faran d’adults?. Por per l’aparició d’esvàstiques a les parets del institut. Por per tants i tants comenatris que senc a classe o al carrer per la “invasió” que viu la España, que a vegades m’arribe a preguntar si els agradaria que fóra una grande y libre.

No por sinó llàstima és el que senc al vore com ma mare encara es recorda de les cançons d’eixa España (eixa on sí es manipulava i s'adoctrinava a l’alumnat com a ma mare quan li fein cantar el Cara al sol), i que, en canvi, no sap la història valenciana, ni tan sols què es commemora hui.

dijous, 24 d’abril de 2008

boig institut

Sara (a mi): ¿ahora me acompañas a encargar el bocadillo a la cafetería?.

Ma mare: ¿Sara, quieres que te haga yo uno?.

Sara (O.o): no no, de verdad, ya lo compro gracias...

I a les onze del matí Sara gaudia d’un entrepà de llomello, formatge, tomaca i oli d’oliva mentre jo em menjava el pamplonès amb mortadel·la.

Són coses de la vida que no tenen trellat, com arribar a la classe de castellà i trobar-te amb una dona semblant a tinki-winki que parla de tests per a la universitat i l’FP en els quals posa coses com estes:

Me gustaría:

L- Dirigir una empresa (o ser actorA, no actriz)

M-Hacer submarinismo.

N-Saber como reforestar un bosque.

Ñ-Conocer las tácticas para ganar una guerra.

Mentres la dona deia:

-Vale, aquí... está la L, y aquí un 2, pues aquí en la Z, miráis la respuesta, y si os gusta, pues ponéis un 3.. si no, un 0. Pero primero los de la universidad, luego los de FP... no, no, pero de FP es mejor esta hoja, dadme que os la grape…

És la psicòloga de l’institut. Comprendreu que amb tal domini expressiu siguem molts els que pensem que qui necessita una psicòloga és ella... El d’informàtica fuig d’ella quan la veu pels corredors perquè sembla que la dona i els ordinadors no es porten bé (fins i tot s’oposà a tindre Internet al seu despatx...). Amparo era còmplice del nostre desconcert.

De bojos és quedar-se de nou dormit a història de l’art, però sobretot la històruia de X professor de X assignatura, el mateix professor que hui mentre mirava el mural de l'entrada per commemorar el 25 d'Abril deia "Daniel , no te dejes adoctrinar..." (el que llig Libertad Digital o La Razón).

Durant la meua estança a França hi hagué una classe en què X professor va rebre una trucada top-secret:

- sí, sí, no, ahora estoy en clase...

Minuts després eixe professro confesava:

- perdonad, es que el director se ha enfadado conmigo.

Més tard I. B., una professora semblant a la psicòloga físicament, li deia:

- ¿Ahora quieren ir a por ti?, ¿ahora quieren ir a por ti?, pues mira que no te toemn el pelo, y si no haz como Manolo Velez (de baixa per depressió crec).

Eixa mateixa professora conduïa hui el seu cotxàs i per fardar ha decidit acostar-nos a casa a Sara i a mi just en el moment en què nosaltres parlàvem d’ella. I com la meua companya estava tan intrigada com jo en el cas baralla X vs Director he decidit traure el tema, i la tia s’ha fet la boja!.

Altre boig és l’alumne que hui quasi mata a Padre Javi al llançar una cadira pels aires sols pel fet que no volia anar a una audició a la qual li convidaven!.

Amb Padre Javi també ens hem posat mans a l’obra Paula i jo pel tema del racisme que des de fa temps tracte al bloc, però per la seua serietat i interès mereix un altre post perquè ara he d’estudiar per l’examen de Mery Bley que ahir vacil·lava a una mare cosa mala:

Mare: (...) gracias Eva.

Mery Bley: ¿Eva?, Maaaaaaariah! (cara de xunga del Barri de Llum mirant per damunt del muscle).

Què està passant al IES Molí del Sol?, Continuarà...

dimecres, 16 d’abril de 2008

Fent la maleta

Falten unes hores...

No, no m’acomiaden. Partisc cap a la capital del territori Sarkozy d’ací a unes hores. El meu servei personalitzat d’alertes informatives em diu que està fent temperatures de 6 a 14º, amb una humitat del 90%, i el cap de setmana diluviarà. La hawaiana i les xancles millores queden a Mislata.

Hui m’han dit: “Daniel, dormiràs en els de tercer d’ESO” i aleshores hem dissenyat el pla “jo deixe als nenes dormint i em pire a l’habitació de les lolis on juntem els llits a l’estil Barna”.

Durant estos dies he treballat molt amb el curt, el teatre i els deures així que tinc (tenim) l’excusa perfecta per desconnectar i... descansar? Podent anar de festa ala disco d’enfront de l’hotel amb la Ingels anem a quedar-nos en el llit? ja! D’això res, anem a menjar-nos la ciuté!!!!!!!!!!!!!.

(...) Rosquilletes, manteta, aigua, condons, mòbil (he de telefonar a Orange per activar el rowing eixe), càmera de fotos, paraigües... i ganes de passar-ho bé!. M’en vaig. Torne en 5, 4, 3...

dilluns, 14 d’abril de 2008

Saguntum City

Feia un any que no xafàvem eixes terres on unes senyores es fartaren de fer-se fotos, demanar-me autògrafs i llençar-me floretes. Ens quedarem amb la frase “di que sí hijo mío, ¡que SOIS EL FUTURO!”. La Sara s’ha posat “malalteta” i no ha pogut vindre així que servisca esta crònica com a full d’informació per a ella:

9:30 – Ens disposem a eixir del centre amb Bibiano com a professor convidat a la magnífica i irrepetible (bé, es fa cada any...) excursió a Saguntum City amb un Rafa que tirava en cara a la pobra Reme amb els peus com a botifarres el no haver-hi anat l’any passat: “claro, como Reme no vino... pues cada año llevo a un profesor invitado, que si Mariam, que si Bibiano...”. Al mateix temps Sara intentava fugir buscant un hipotètic passatge de Mislata mentre que continuava ben pegadeta darrere Rafa (el que s’ha de fer si no vols que et veja un professor). “Sara haz como si bomitas” li deia, i ella es posava dramàtica perduda.

Una vegada dit xaito a la bomit-woman, Anabel i jo ens quedàvem amb el seu amic el maska, però sobretot amb la companyia del Bibi i com no, la P. Durant el camí el professor s’ha fet colegui d’un altre mentre Anabel i jo ens feiem la Foto del Dia. Al tren també descobria que Bibiano és regidor del PP a Quart de Poblet, d’ahí la seua estima per Rita. També ens contava que sa mare quan va anar a París li deia “aquí son todos extrangeros” i ell “nada eh, que no podia hacerle entender que la extrangera era ella”.

11:00 – Arribem a Sagunt i recordem el moment de les senyores. Ha sigut quan ens hem recordat del colegui de Rafa perquè gràcies a ell hem acabat en un tallers on podies treballar com un negre fent un mosaic que després no et podies quedar o que et feren uns cartellets amb el teu nom suposadament en grec (serà en grec de Cuenca). I jo anava preguntant...

Jo: ¿y eso qué es?

Xica que anava de roamana per la vida: son bulas.

Jo: pero eso no es como una trola, una mentira.

Xica que anava de romana por la vida: pues no.

Jo: xe, que yo no lo sé, que no soy de esta asignatura (mentida cuxina).

Xica que anava de romana por la vida: pues eso son unos collares que se les colgaban a los niños recién nacidos con un el símbolo de aquello que quisieras que le acompañase durante la vida.

Anabel i jo optem per anar-nos-en. En la següent taula ens proposàvem pegar quadradets a un mosaic. Jo: ¿y después me lo quedo? ui no, que mi madre no quiere más trastos en casa.

Altra romana: no, vosotros lo pegáis pero nos los quedamos nosotras.

Jo: entonces no hay trato.

Tercera taula. En esta ens conviden a fer uan fulla de no sé què.

Pavo que va de romà: hombre, yo sólo te digo que este es el mejor taller de todos.

Jo: bueno vale, pues vamos a pegar una vuelta eh, pero volvemos tranqui (la típica excusa per escapolir-te’n).

I Anabel que es volia vestir de romana, el maska a les xanques (zancos) amb altre masca que s’assemblava al Osma. Per fi pugem fins el teatre, jo amb un furgadents que havia agafat d’un bar on a més de no demanar res he fet ús dels lavabos.

A l’entrada de l’edifici romà el Bibi i jo comencem a traure estereotips d’alumnes que van d’excursió: el chulo-playa, la pava-pija, el friki, la morros, las gafas-que-te-cagas, el que no sabes si es tio o tia, el que se cree que va de sendero con una peaxo mochila... I també dels professors/es: el de un País en la mochila, el bigoti, el sólo-puedes-dar-latín-con-esa-cara, la pelos tribu-africana...

De l’obra no m’he assabentat. La P llegint el guió al llibret en comptes de vore la de realitat, el de darrere ben a gustet dormint, el Bibiano criticant a diestro i siniestro, i la Anabelus i jo manant-nos notes per bloetooth. Eixia un home que era una barreja entre Farruquito i el del medio de los chichos que anava marcant paquet i que no ha parlat fins els darrers tres minuts de representació, just bans que se li fotera el micro i no el puguerem sentir. A les còmodes butaques del teatre romà de Sagunt es produïen les Frases del dia:

(Tots i totes pendents del ballarí amb el monyo llarg)

De: _Anai$_

Fecha: 14/04/08:

L tio ste sta npalmao no? Sq l pajarito s nota muxo! Kerra pikotear?

(Al poc de rato)

De: _Anai$_

Fecha 14/04/08:

S a dao qanta d q ay algo sobrenatural y sa tapao. Arrimndo la cboya!.

I en un tres i no res estava jo de tornava a Mislata sense el bitllet adequat i com sabia que el revisor estava al caure així que he optat per fer-me el dormit quan he sentit “billetes por favor” i em queia la bava i tot. Ara P i Ana estaran encara veient l’altra obra. Que la paciència les acompanye.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Un valencià a París

Falten només tres dies perquè emprenga el viatge cap a París. El transport en què hi anem és el bus, l’allotjament en hotels. I què passa amb el repartiment alumnes-habitacions? Doncs que m’he convertit en una boleta que busca llit. Sí, vaig rulant a les llistes de distribució allà on hi ha lloc per completar les cambres. I és igual si primer he de compartir estança amb un universitari antic estudiant de l’institut o un xaval de l’altre centre que ni tan sols conec.

El per què cal buscar-lo en el sexisme. El que trobem a les classes d’educació física al fer equips de machotes contra chicas-monas, el que trobem als anuncis al fer-ne els de cotxes amb ells i els de productes de neteja amb elles, i el que trobem en el repartiment dels i les alumnes a les habitacions d’un viatge de final de curs al separar a l’únic xic de la classe de la resta de companyes i amigues. Ja n’estic fart, no tenim 5 anyets i encara que els tinguérem no és motiu per separar les persones de diferent sexe en habitacions diferents. Si dormira amb xics que conec tampoc no li donaria tanta importància, però el fet de haver de compartir primer amb un i després amb altre, tots dos sense massa o cap vincle d’amistat, de confiança, doncs no m’abelleix molt en un viatge on vols estar amb els teus però, això sí, sense renunciar a conèixer als i les altres.

I això és el que vull que quede clar. Si per alguna cosa em caracteritze és per fer amistat prompte. Em diuen que de seguida em faig amb la gent, i de segur que faré amics i amigues de l’altre poble però durant el dia, perquè per la nit voldré xafardejar i parlar de coses que només ens fan gràcia als que tenim certs temes coneguts com la palma de la mà. Els nostres temes, les nostres gràcies. No estic emprenyat, però sí una mica molest per fet que sempre ha de ser el mateix qui marxa quan les xiques estan completes i sobretot per aixa separació homes-dones que es feia quan ma mare estudiava a l’escola, però que no té molt de trellat amb els que se suposa que som els més madurs i responsables de l’insti (es nota que no tinc iaia).

Però mirant-ho per l’altra cara de la moneda, no tinc excusa per no acabar coneixent més persones que pot ser acaben sent grans amistats en un viatge per a no oblidar. Ara voré quan em faig la maleta per a la ciuté del amog, perquè entre el bolo d’esta vesprada a les 18:30 a Fira Mislata al que esteu convidats, l’examen de valen, l’excursió de llatí, el muntatge del curt i les classes de teatre la setmana es presenta bona.

PD: com no parle ni papa (ni mama) de francés m’han dit que diga a tot je no compre pa (però si rosquilletes).

PD 2: trobe que he fet un bon assaig com el que m’espera demà en l’examen de Fuster.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Con pelos y a lo loco

Uns monyos que portaven Iris i Alabarta, que semblaven tretes d’un videoclip de Michael Jackson. Però ben xules que hi anaven. El que m’estranya és que Anabel no haja dit “¡¡¿¿pero tu has visto qué peloooosss...??!!”.

En filosofia m’he entretingut posant-me pegatinetes al front com podeu vore a la Foto del dia. I d’una manera expréss s’ha acabat la jornada de classe. Ha sigut al final del matí quan m’he trobat a dos individues que em deiem:

Individua 1: Dani, tu dime pa’ zalir en un concurso onde se buscan actorehpa’ hacer un pograma, como las pruebas de Operación Triunfo pero con actoreh. Jo: Casting Elena, se llama casting. Individua 2: yo ezque tengo que zalí en argo, yo tengo que contá mis cosas pero nezezito experimentá para llenar mi vida, sino me quedo vazía.

I ja tornant a casa, ha aparegut el Moment del dia:

Sara i jo Caminem pel camí de les mores assassines. Sara: ... y mientras el profesor explicando lo de la primera o la segunda guerra mundial, porque no sé qué decía de los nazis, y yo mientras con mi gótico... En eixe moment ha succeït. Una mora assassina sense escrúpols s’ha precipitat al terra just en el moment en què Sara es disposava a parar per baixar-se les bragues a la cintura, que semblava Julián Muñoz. Tots dos (amb les mans agafades i corrent com a Mari Pilis): aaaaaaaaarrrggghhhhhh!!!!!!!!!!!!.

I damunt, després no se m’ocorreix altra cosa que xafar un foradet del sòl d’on han començat a eixir mosquits. Amb este panorama de Bioparc, normal que no em criden l’atenció Rouseeau, si tinc tot una jungla!.

Me'n vaig a l'aventura.

dimarts, 8 d’abril de 2008

'en verdá' hi ha ganes de...

Els dimarts és un dia que se’t passa sense adonar-te’n. Hui m’han ajudat a fer-ho, entre altres, Anabel, qui destaca per la seua Frase del dia:

(l’aula de llatí en silènci, ella escrivint, de sobte...) Anabel: Buah, qué GANAS TENGO DE FO****! (...) hace hambre… (fent el gest del nyiki-nyiki).

En història la penya no podia creure que al passat hi haguera gent (o que ara n’hi haja) que no sabera parlar el castellà. A mi el que m’extranya és que hi haja persones que no sapiguen parlar en valencià després de 14 anys sentint-ho...

Però també m’ha ajudat a passar les horetes les nostres xarrades oficials, de tema oficial, a lloc oficial i amb elements oficials: crits i xafardejos, de tema sesual, a la cafetery i acompanyats de bocates de braves, triuta i paquetets del que segons A. Barcelona és “basura, Gómez!” (les rosses sabor ketchup), tot això ametzat amb els crits de Rafa: “¡Daniel, estúdiate la gramàtica!”.

Després em felicitaven per l’entrevista d’ahir i llegia la notícia del curt a la premsa, i amb la tonteria he arribat a castellà, on Super Agente Vila ha pillat als impostors copia-pega treballs googleant. Molt d’ull ca’ neleros, el perill està a la xarxa...

Sentint paraules compostes que no coneix ni la senyora de Galícia que no sap parlar castellà, donant l'enhorabona (per cert, paraula composta) a la que té-ganes-de que ja és socorrista, i explicant el significat de la coletilla en verdá o la història del mot tiovivo, he arribat a la fi del matí de dimarts, i també a la del post de hui.

dissabte, 5 d’abril de 2008

Una altra vegada: Racisme

Sí, amb les mateixes persones i el meteix lloc: les dos germanes negres i el pati de l'institut. Fou el lamentable espectable que varem precenciar mentre esmorzàvem. Les xiquetes jugaven a bàsket amb altres companys/es i un altre alumnes els llevà la pilota, però qui trià per fer la punyeta, qualsevol xiquet o les germanes de color?.

Almenys eixe xiquet punxa era de la seua edat, pitjor és que els que facen rabiar a les menudes siga un majoret acompanyat d'altre "machito" com va ocórrer després. En eixa segona ocasió una professora que estava a l'agüait va intervindre. I com va ser el rebot que agafà un dels malotes!. Em quede amb el "a mi no me jode la NEGRA DE MIERDA". Ah, però ahí la professora no digué res...

Ja passà la vegada aquella en què vaig ficar-me pel mig per defendre les xiquetes dels majorets amb tan pocs escrúpols dels que parlí ja al blog i que, tot siga dit de pas, també estigueren presents en un moment del que sembla estar convertint-se en un esport a l'IES Molí del Sol: fotre a les xiquetes negres que, tot siga dit de pas també, aquesta vegada estigueren més violentes per defendre això que era seu. Però en comptes de fer de Superman optí per donar xivatazo, prou coses relacionades amb el curt havia de fer jo en l'esplai.

El curt: "Marxa enrere", que ha tornar a eixir als periòdics. Podeu trobar la notícia ací. El rodatge és pràcticament finalitzat. Pr+acticament perquè encara ES BUSQUEN XICS ADOLESCENTS DE 14 A 15 ANYS, MORENOS, PER A GRAVACIÓ CINEMATOGRÀFICA. Dilluns tinc una entrevista per a la tele. Prompte us convidaré a l'estrena, i prompte també, posaré alguna foto. Marxa enrere va endavant.