diumenge, 29 de març del 2009

Endavant

“…i la sempre present i sempre disposta a ajudar, la persona que ha demostrat la seua confiança en mi i en el meu treball, amb qui he rigut i m’he confessat, amb qui he treballat i aprés, amb qui he crescut com a persona i com actor, com alumne i com a professional, la coneixeu, és la imparable Ana Campos.”
I llavors vaig esclatar a plorar. Mai no havia estat tan nerviós en un acte, mai no havia sentit tant el que deia front un públic. L’estrena de “Marxa enrere” fou un dels moments més importants de la meua curta carrera professional. Quins minuts més intensos, carregats d’emocions a flor de pell, davant una sala plena de gom a gom. El meu nom es repetia una i altra vegada i no assimilava que tot això fóra per a mi, era el meu moment. Només tinc paraules d’agraïment per als companys i companyes que, com ja vaig dir, s’han convertit en amics i amigues, per a la família, per a les autoritats, per als antics profes, per als compis de la ESAD, i per els desconeguts que es passaren a vore el xiquet eixe que ix en la tele donant-me un vot de confiança. A tots i totes els que heu cregut en mi i em féreu passar la vesprada més intensa que recorde.

6 comentaris:

Pere Fuset ha dit...

No vas ser l'únic que es va emocionar. Clar que tampoc no vas ser l'únic que tingué una vesprada intensa... Espere poder presenciar molts més moments com este ara que... ja ens vindria bé coordinar les agende suna miqueta eh.. ;)
Gràcies!! Enhorabona!

Sempre fidel... LAURA ha dit...

Quina vespradaa més emocionant! jo també vaig ser una de les companyes que s'han convertit en amigues i el divendres s'emocionaren...

Gracies per tots els moments emocionants i per fer-nos participar en la teua curta vida professional.

Ja saps el que pense... Arribaras lluny!

TU SI QUE VALES! jajajajaja

t'estime nelo, petoons! :)

Luna ha dit...

Si el moment no m'ho haguera impedit, m'haguera posat a gritar com les iaies de València a l'ofrena de falles. GUAPO GUAPO I GUAPO! No vas ser l'únic que s'emocionà, jo pense que tots els que em participat, encara que siguera poquet com jo, ens emocionarem al vore el teu exit! De veres... ENHORABONA!

Honorat ha dit...

Nelo:

Per raons estrictament familiars i artístiques (el meus fills celebraven el "Dia del Teatre" amb la meua dona) no vaig poder estar amb tú, recolzan-te. Ho vaig sentir. Sé que no et faltà calor humà, del bó, del de veritat, m'ho han dit companys que acudiren. Et felicite, espere veure prompte el curtmetratge i seguir com fins ara la teua carrera professional en la que segur et trobaràs en amics meus. T'en recordes dels teus dubtes ja fa quasi un any? Crec que vares prendre la decissió correcta i tens el que es necesita per aplegar lluny en qualsevol repte: ganes, il.lusió i un cor molt gran. "El mundo es de los audaces". Acabe d'estar a Florència amb la familia i un exalumne i amic que està fent un apassionant doctorat. Si la meua professió té satisfacciones impagables és poder ensenyar (i aprendre) de gent com tú, com eixe xic i com altres que renoven la meua fe en l'èsser humà.

Una abraçada

Honorat

Honorat ha dit...

Per cert, si et vols comunicar amb mi per qualsevol cosa, m'he fet "moderno" i tinc el meu "facebook". Cerca´m com Honorato Ruiz i et convidaré a ser dels meus "amics". Altra possibilitat es escriure´m a berthono@ono.com

Adéu!

Nelo ha dit...

Honorat!!! com m'ha alegrat llegir-te! :D Gràcies per la info, he de dir-te que tu eres més "moderno" que jo perqu`pe no tinc facebook. Una abraçada plena d'estima.