dilluns, 21 de setembre del 2009

Sentir-te nano

Arriscar la teua vida per parar un metro anant carregat amb una bicicleta, 6’50 euros (sóc de bono).
Arriscar la teua vida i la d’altres viatgers per agafar el tren que et du a Sueca, 5’50€ (bitllet d’anada i tornada)
Arriscar... vides en general creuant la carretera del poble amb trànsit i obres, deixant la bicicleta a qualsevol, entrant i seient en les butaques que no toca per vore una obra en primícia , no té preu.
Com tampoc no ho té estar una hora abans de que comence l’espectacle i esperar fins l’últim moment per pagar l’etern café que t’has fet per guanyar temps i adonar-te’n que t’has quedat sense peles per pagar el teatre i has de buscar un caixer, arribant tard a l’obra que havies anat a vore.
I quan per fi arribes a la sala pixant-te, suat i banyat, perquè de sobte plou, resulta que eren invitacions. T’asseus rodejat de nanos i en qüestió de minuts el públic flipa, els xiquets perquè veuen els personatges pintar l’escenari màgicament, jo perquè els actors tenen més de 400 marques en 5m2 durant 40 minuts, 3 sessions al dia.
Això és “Ras!”, el nou espectacle infantil de Maduixa Teatre amb el que, ho confesse, vaig sentir-me nano, i això no té preu. Enhorabona mags del teatre!.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Tornades i anades

Quan arriba el setembre se sol cantar això de “volver a empezaaaaar, una vez más”. En mi no deu haver fet efecte la campanya de El Corte Inglés perquè enguany paralitze la carrera. I per a fer-ho he hagut de passar un estiuet d’estudi i assajos per recuperar eixes 5 que tants maldecaps ens han donat, eh Luz?.

Luz és Ella. És la persona amb qui més he connectat a l’hora de treballar des que faig teatre. Junts hem compartit hores i hores d’assajos tant al maig com a l’agost, tancats a una aula on hem viscut (literalment) i barrejat els estudis amb la vida personal. Ella és un còctel explosiu que desenvolupa l’art innat que té de la manera més impactant i inesperada. Gràcies a esta mandonguilla de tofu repleta d’energia, imaginació i humor acompanyada sempre d’un dels pocs gossos que tenen facebook he conegut altre algo. Amb ella he recorregut Canet d’En Berenguer, La Pobla de Farnals, Mislata i la ESAD amb una motxilla carregada amb interpretació, anàlisi de textos, dansa, expressió corporal i ortofonia. I no veges com m’has ajudat a portar-la. Ens queden molts ytefo’s junts cuca de llum, i vull viure-los amb tu, ja siga al parquet ple de panderoles de la EMTM, als nostres barracons, als vagons del metro o a l’apartament amb Julita i té del Lidl.

Torna la rutina, del treball, de les classes o del dia a dia en un campament de refugiats com és el cas de les desenes de xiquets saharauis que ahir acompanyàvem a l’aeroport per acomiadar-los d’un estiu lluny del desert. Aicha, Fana, Ozman, Buehi, Halbuda o Karama són alguns d’ells amb qui ahir vaig passar les últimes hores a València. En els seus ulls es barreja la il·lusió de tornar per vore les seues famílies amb la llàstima per deixar la comoditat del Primer Món i les famílies d’acollida. Uns nanos que al·lucinen amb la meua càmera de fotos, amb el caixer automàtic o les aplicacions del mòbil. Tornen a la sorra del Sàhara oprimit pel Marroc, en un avió amb retard que els porta a un aeroport militar d’un país que crida llibertat i pau. I ho fan amb ganes, feliços, amb somriures i ullets innocents i cansats. Imatges com eixes s’et queden gravades. Feliç tornada a tots i totes, tan de bo la gaudim tant com ells.