diumenge, 7 de febrer de 2010

Señoras que van al médico y son atendidas por Cantinflas


Estic malito, molt, i la meua teràpia està sent unir-me a grups de “Señoras” del Facebook. Per tant dec estar molt malito.Ahir vaig anar al metge i vaig comprendre perquè als jubilats els agrada tant passar les hores a l'ambulatori. Resulta que va tocar-me un metge que era la reencarnació de Cantinflas, però amb vaquers, sabatilles esportives i una sudadera blanca de Nike. Li vaig explicar que em passava:
Malito teatrero: ... y como trabajo en el teatro y fuerzo la voz, me duele la garganta cada dos por tres.
Showman sanitari: Está bien, venga acá y suba el telón (referint-se al meu suèter). Respire fuerte, fueeeerte! (...) Abra la boca...
I el tio agafa la llenterneta de llum eixa amb forma d'embut que és per als oids, i comença a utilitzar-la de pistola:
- ¡No se mueva Daniel, no se mueva!.
I va dur-me de nou a la taula per fer-me les receptes mentre li deia cridant a la seua companya de la consulta del costat el tractament per a un pacient:
- ¡Maria, prepárele un combinado de esos tan ricos que hase usted para inyectar! (com un Dry Martini però per el cul)
Quan ja ens havíem fet colegues, vaig contar-li que jo el coneixia:
- Vine una vez y le dije que me encontraba fatal y que un familiar había estado en República Dominicana (nucli de la Grip A quan es deia Grip porcina) en lugar de Cancún, entonces saltaron las alarmas, me atendió con mascarilla y me dijo que llamara al 112.
- ¡Jajaja, qué ocurrensia!. Mire, le voy a resetar (mentres teclejava) uno de estos, otro de estos, y ya, para acabar de rematarlo, este de acá.
I així fou com me'n vaig anar a la farmàcia amb un somriure a la boca, i una extranya sensació de dubte a la ment...
No sé què tindrien les pastilletes que vaig prendre'm però vaig acabar veient La Noria i gitant-me igual que m'he alçat: sent admirador de decenes de grups de “Señoras que...”. Mai vos oblidaré.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Coses importants que he fet hui:

  • Banyar-me sobaos en la llet.
  • Fer el monya amb els companys.
  • Prendre apunts.
  • Tindre xanglot cada hora.
  • Buscar música al Youtube.
  • Estrenar sabates.
  • Telefonar als Zara de València per canviar les sabates.
  • Dinar a les cinc de la vesprada.
  • Abraçar, besar i estimar.
  • Obrir el Facebook.
  • Retrobar-me amb una companya de l'institut.
  • Odiar (un dia més) Metrovalencia.
  • Donar indicacions de com arribar a un lloc.
  • Enviar un sms.
  • Tombar-me i “estudiar”.
  • Seguir tombat amb el portàtil a la panxa.
  • Menjar pomes verdes.
  • Anar al lavabo.
  • Inspirar-me una coreo amb “El crit” de Munch.

No crec que l'important siga el que es fa, sinó com es fa: trist, alegre, nerviós, ràpid, pausat, submís, il·lusionat, involuntari, decidit... els matiços que fan de cada acció una història, la història del dia. Una historieta de minuts, que em fa somriure o que em fot, però al remat em fa sentir a gust, perquè és la de cada dia, és meua. No necessite ni vull més.