dijous, 29 de desembre de 2011

Somriures

Sonarà tòpic, inclús cursi, però el meu desig pel 2012 és somriure.

Si somrius és que alguna cosa va bé. Per somriure no cal un euro ni un iPad. Un somriure és debades. Somriure és saludable, contagiós i bell. No sóc científic, ni sociòleg, tampoc economista o polític, però trobe que somriure és la fórmula social més rentable i necessària per als ciutadans. I el procediment és el següent (a mi m’ha funcionat al 2011):

Cada volta que veges un anunci amb el regal perfecte per a estos Reis, tanca els ulls i pensa en algun dinar familiar, un whats app enviat o rebut, un trajecte amb cotxe o Valenbisi, una peli o espectacle vist, cançó escoltada o llibre llegit, un viatge fet, un dia treballat o estudiat, un sou cobrat (per què no), un bany a la platja, un polvo amb la teua parella, una quedada amb els amics, una discussió amb ta mare o pare, un perdó de després, un de tants gràcies, un projecte realitzat, una ajuda desinteresada, un Fulanito eres el millor, un tio! o tete!, un somriure d’altra persona.

Cal pensar en això que tens, no en el que desitges tindre. Contenta’t amb el que t’envolta cada dia i compara’t, en comptes de amb els que tenen més que tu, amb els que en tenen menys, o ni tan sols en tenen. Segur que això ens recorda com d’afortunats som. Continuem reclamant allò nostre que ara s’endu la crisi i demanem, demanem per als altres. Per a eixos que viuen en altres mons encara que han nascut al meu mateix planeta. Per a que escriure i sentir este tema no siga ja avorrit.

Creieu-me, l’any 2012 ha de ser l’any dels somriures en milions de persones represaliades, famolenques, excloses, maltractades, prejutjades, tristes... l’any dels somriures per haver-lo aconseguit. J

diumenge, 4 de desembre de 2011

L'Escola de Teatre de Mislata i la política

L’Escola Municipal de Teatre de Mislata va nàixer quasi a la par que jo, ara fa més de vint anys. Jo descobriria la interpretació anys després, als tallers de teatre del col·legi, mentres l’Escola consolidava i dinamitzava així l’activitat artística del meu poble.

Parlaré del meu poble, concretament de la política teatral del meu poble...

Al contrari del que alguns pensen, per a mi el teatre també és política - i de vegades, i desgraciadament, la política també es teatre, però del dolent. M’agrada que els actors, com a ciutadans que som, recordem a aquells que diuen allò de “zapatero a tus zapatos” que les nostres sabates xafen els escenaris (cada vegada menys) i també el carrer. Al remat l’Antiga Grècia és el bressol d’estos dos conceptes: política i teatre, i tal volta no per casualitat. Per acabar-ho d’adobar, recorde una entrevista a Dario Fo on la cosa no pot quedar més clara.

Al meu poble, ja fa anys, el partit X presidia l’equip de govern que fou el pare de la criatura del Concurs de Teatre Vila de Mislata, de l’Escola Municipal de Teatre i dels tallers de teatre als col·legis de la localitat. Anys després, l’Ajuntament passava a mans del partit Y, i en esta etapa succeirien coses com la transformació del Centre Juvenil - on s’ubicava l’EMTM - en ambulatori, sense a priori, assignar-li una nova ubicació a l’Escola, que acabaria finalment en un baix del barri de La Moreria. Però la solució seria provisional. Anys després, encara amb el partit Y tallant el abadejo, se’ns donava una bona notícia: l’Escola Municipal de Teatre tindria una nova seu, i més equipada que l’anterior. Vaig tindre el plaer de presentar la inauguració de la que encara és la seu de l’Escola, al barri del Quint. Una de cal y otra de arena, perquè en la darrera legislatura d'Y, s’anunciaven dos poals d’aigua freda: desmantellament dels tallers públics municipals de teatre i a última hora, abans de perdre les eleccions locals, retallada del pressupost de l’EMTM que posava en risc la continuïtat de la mateixa. Vaig escriure una carta al respecte al servei d’atenció ciutadana de l’Ajuntament de la que encara espere resposta.
26 d'Octubre de 2007
Ara torna a governar el partir X (no, sembla el joc l’Oca però és diu bipartidisme) i el seu equip de govern va tirar enrere els plans de retallada dels anteriors, però a canvi ens informen que a l’actual seu de l’Escola està prevista la creació d’una sala d’estudi depenent de la Biblioteca Municipal, que al mateix temps ja anunciaren els altres. Per a fer-ho es juntarà el baix del costat a l’actual seu. La placa i el cartell amb el logo on posa Escola de Teatre es lleven i apanyat. I els alumnes tornaran a ocupar un raconet del Centre Jove, que no els pertany, com quan va començar tot.

O siga, que complir una promesa electoral i dotar amb un nou servei cultural a la ciutadania implica acabar amb l’altre. El que ma mare coneix com vestir un Sant per desvestir-ne un altre. Però jo, que sóc creient dels dos Sants, trobe que es poden vestir a la vegada i amb bones teles. Per això anime a recapacitar a l’actual equip de govern, i també a tirar endavant eixa sala d’estudi, però garantint l’espai autònom per a l’EMTM. I si finalment, com sembla, el baix del Quint es transforma, espere que este mateix Ajuntament, ara X, demà potser Y, aclare l’incògnita d’este problema que es diu gestió cultural al meu poble. Jo, que ja no hi sóc xafant el parquet de l’aula, no vull oblidar-me d’on vinc, espere que vosaltres, polítics, tampoc.

Podeu unir-vos al grup de Facebook punxant este linc o el que figura a la barra lateral d'este blog >>>

dissabte, 5 de novembre de 2011

La crisi de les persones


Es parla molt de la crisi, tant que inclús ja me la crec. El que passa és que parlen d’una crisi de números i xifres, una de percentatges, de retallades i pressupostos, de deute i euros. Li diuen crisi econòmica i me la crec perquè cada dia note més l’altra crisi, la social. La de persones i ciutadans, la d’alumnes i treballadors, una d’homes i dones, d’èssers humans. Sembla que la primera és la responsable de la segona, però no sé si és més bé a l'inrevés.

Siga com siga trobe que la important és la segona. El problema és l’home. La ferocitat, la poca vergonya, el no tindre escrúpols, el no tindre cor. Ser capaç d’actuar com un dèspota totalitari, disparant bales de sang freda contra una persona per desproveir-la del seu treball, debilitant la família que s’amaga al darrere i ferint l'autoestima de la que durant temps se suposa que havia de llepar el cul per una tasca que no feia el Totpoderós. I si a això li sumem la mentida, amagant la cara que sí que s’aguaitava per apuntar-s’hi medalles però no responsabilitats, tot adquireix un color més malaltís. Es tracta d’una formiga que no pot lluitar contra un elefant amb des-interessos personals.

Això sí, ni el poder ni els diners donen la felicitat. Tampoc la son, ni la tranquil·litat que t’atorga la bondat. Alguna cosa putrefacta s’amaga sota el luxe, i a ningú enganya la brillantor de l’or si no és merescut, almenys a mi no. Done la meua confiança abans a un xicotet somriure humil que a la monumentalitat de les aparences maquillades. Tal volta el propi verdugo acabe sent víctima d’esta crisi social. 

divendres, 9 de setembre de 2011

La llengua de la paella

Resulta que sóc fill del combo lingüístic tan estés a la nostra terra format pel matrimoni amb membre valencianoparlant i castellanoparlant. El subjecte primer és ma mare, el segon mon pare: no caldrà dir que vaig ser educat en castellà, llengua que estime tant com la que estic escrivint. Malgrat això, el meu amant platònic fou el valencià, que em resultava més morbós perquè llegir-lo i sentir-lo era més difícil a ma casa, i als carrers de Mislata i València, cosa que em sobtava tenint en compte la nomenclatura d’esta llengua que em presentaven com de sèrie B, encara que tots treien pit i defensaven com de valencianots eren... expressant-se en la llengua de Castella. Supose que per això el primer que vaig fer fou ratllar el Laraousse de ma casa i on englobava els parlants valencians junt amb els balears, catalans o andorrans, jo afegí una nota on posava el crit al cel alhora que me les donava de filòleg, tacat de blau.

Prompte vaig entendre la vinculació que educació, política i llengua tenen. I vaig entendre també, que els vertaders valencianots eren aquells que de tant estimar la llengua, la parlaven. Així que en un acte de rebel·lia vaig marcar la casella de la línia en valencià a la matrícula de l’institut al mateix temps que descobria els passadissos de la dicció i la fonètica amb els lingüistes del plató.

Ara que ja deia “bon dia” a classe i al treball, era necessari fer-ho també a casa, i una vesprada qualsevol vaig signar amb ma mare un contracte en valencià de llarga durada, al que ara intentem que s’adherisquen els meus nebots més joves. I ací és on me n’adone, i també ella, que no és tan fàcil. Que per a que un xiquet parle una llengua no són suficients els llibres o un membre de la família que s’adrece en ella. Quan vius en una societat on hi ha una llengua forta i d’altra debilitada (que no dèbil), és necessari reforçar la segona.

I ací arribe a la conclusió, que el futur per un domini real del valencià no passa per un model educatiu plurilingüe populista que de primeres acontenta a qualsevol pare, que com jo, voldria que el seu fill sàpiga llegir les instruccions del vídeo en qualsevol idioma. El futur continuarà tenint una majoria de pàgines web, revistes i llibres, telediaris o capítols de Bob Esponja en castellà, com els descendents de la meua família, que malgrat portar un segell made in Valencia continuem dient “buenos días” la majoria de vegades. Per això crec que no cal preocupar-se tant per la llengua viva que viu a la capi, cal preocupar-se i mimar la germana pobra que viu a la caseta que volen enderrocar.  

Quan pense que forme part d’una comunitat lingüística més gran que d’altres europees però pitjor aprofitada, o que visc en un Estat plurilingüe que no li dóna importància, o que puc estudiar igual que parle a Franckfurt  però no a Madrid, o que a alguns se’ls pots exigir adreçar-se en una llengua però no a altres que aprenguen la seua, o que... que podria escriure molt, però millor és que ho diga. I m’agradaria que ho digueren també els polítics, les aules dels instituts i Universitats valencianes, les sèries i pelis estrangeres de la tele pública, el Windows....

M’agradaria un futur en valencià, sense debats casposos, sense tribunals de justícia, en harmonia amb el que parla la Cibeles o Obama. 


ACTUALITZACIÓ:
I vés per on que hui a Cadena SER parlàven d'açò:

diumenge, 24 de juliol de 2011

Vull volar

De nano estava convençut que podia volar.  No es tractava del vol àgil i natural d’un ocell, ni del mecànic i potent d’una màquina. Era un vol suau, lent i fràgil, com el d’una bombolla de sabó que es deixa dominar pel capritx de l’aire. La sensació que em recorda una bombolla enlairant-se deu ser pareguda al que jo sentia quan “volava”. Era paregut a un estat de graveta zero.

Mai no vaig poder demostrar que ho havia aconseguit, perquè quan creia que els meus peus ja no tocaven terra i em disposava a obrir els ulls per comprovar-ho i cridar als quatre vents que ho havia aconseguit, eixa sensació volàtil s’esfumava.

Durant molt de temps vaig negar-me a acceptar que la Natura no m’havia atorgat el poder de les aus i una i altra vegada m’assentava al terra i ho intentava. Necessitava sentir eixa barreja de por i llibertat. Prompte faré vint-i-un anys i continue anhelant eixe estat. I sí, vull sentir-ho sense estar drogat o somiant.

M’és igual que l’èsser humà puga viatjar entre núvols a més de cent quilòmetres per hora en un boeing 747. No em creuré que puc volar fins que no senta eixa experiència dels segons abans d’ejacular sense l’opressió de cinturons de seguretat o cabines aerodinàmiques. Vull tancar els ulls i que després del negre veja des de l’altura una maqueta en miniatura de finques, cotxes, camps, carreteres i una inacabable mar.

Pa’ que després me diguen que “estic pardal”. Més m’agradaria...

dilluns, 13 de juny de 2011

La mar


Era una d’eixes famílies de l’interior de la Península que mai no havien vist l’horitzó del Meditarri. Els fills (ara ja pares) cresqueren sota la calor asfixiant d’una dictadura, i si bé no coneixien l’olor a salnitre, se sabien de memòria el de la terra seca a colp d’aixada en unes mans que gairebé no aprengueren a escriure.

Com no tenien present, hagueren de buscar el futur com tants altres, deixant arrere el camp, el poble i la mare (ara ja iaia, i vídua) que mai havia vist el mar.

Amb l’únic descans que et permet unes quantes hores de son abans d’alçar-te de nou a treballar, pogueren comprar la casa on aprendrien a caminar els seus fills. S’havien convertit en una d’eixes famílies d’una ciutat que creixia amb somnis d’esperança d’altres territoris. Una ciutat que veia cada dia, com eixia el sol des de la mar (ara també ells).

Xiquets escolaritzats, un cotxe, una vivenda i fins i tot el luxe d’una segona caseta en la muntanya. Es podia dir que eren feliços, i ara calia transmetre eixa benestar amb la vida a la dona que es va quedar asseguda veient com joves com el seu fill deixaven el poble en silenci per vore l’aigua salada.

Calia tornar als orígens, cordar-li el cinturó de seguretat i fer-se desenes de quilòmetres de tornada a la ciutat de la mar. A la Malva-rosa hi havia emoció, amor, i un peus descalços que xafaven per primera vegada una terra més fina del normal. Ja a la voreta, el fill, amb gotes als ulls salades com l’aigua que tenien enfront li va dir: ¿Qué madre, qué le parece?. Al que ella, desubicada, va respondre: Es mu grande la piscina.



Esta història passà realment, però és ara quan m’he n’adone de l’emotivitat que amaga. A saber la de històries que amaga la mar i ni tan sols ens esguiten. Em sembla que m’hauré de posar a el vestit de bussejar...

dimecres, 23 de març de 2011

Pensaments del dia


Crèdits de les pel·lícules, rinitis al·lèrgica, sobaos i llet amb Nesquik, ratolí verd fosforit de El Corte Inglés, cartell fet amb Photoshop, llonganisses amb pisto, televisió sense anuncis, gent que no sap parlar anglés, rotllo de paper per a les mans a mode de mocador, batí de cavaller del H&M, amic invisible, vaga de metro en falles, audiències, traducció i adaptació d’un clàsic, inici de primavera, esternuts, mare amb queixals fotuts, dutxa a les 7:53 del matí, polució, macroprojecte iniciat per un govern i acabat per altre, preses falses, atur, Facebook, hospital sense acabar, malalts amb manca de serveis, polítics amb sang freda, ràbia continguda, parelles que se separen, paella recalfada, arròs sense acabar de fer, somriures falsos, trucades de mòbil per fer, disputes lingüístiques, caixes d’extintors abonyegades, cambrer amb ploma, bateria elèctrica, tovalloletes de xiquets més barates, plurals i singulars, autocensura, picor d’ulls, edició d’àudio amb Audacity, milers de teclejos, porc senglar, tapet de mesa-camilla, aigua en botella, aigua descalsificada, aigua en gerra de filtre, deures fins a tard, nebots en cursos desconeguts, ex-novios, novios, parelles a l’ofrena, majors que viuen espai, xiquets que no son autistes, pàgina web, papereria que tanca, Ford mondeo, tristesa?, pares morts, robatori de coure, olor genital, francesos amb accent valencià, poble-ciutat, estirar les cames, llençols de Bob Esponja, subtitulació de programes, son, mala llet, fam, personatges que fan riure, polèmiques a fòrums, equipatge de ma, sms per avisar, nafres a la boca, Nutella en lloc de Nocilla, cases de colors cridaners, videodansa, humitat ambient, noves guerres per petroli, comoditat, fotos eliminades, punts suspensius...

dimarts, 8 de febrer de 2011

Rebel·lió sobre dos rodes

Anava jo en cotxe per una avinguda de sis carrils. Entre les decenes de feres de motor, una bici pel mig. M’era impossible desplaçar-me a dreta o esquerra per la qual cosa he hagut de seguir el ritme del pedaleig del meu davant, fent baixar la velocitat del meu Peugeot i la dels conductors/es que venien darrere meu. Comencen a sonar els clàxons dels cotxes, els accelerons d’uns i les frenades d’altres, i veig per l’espill retrovisor que la del meu darrere comença a cridar amb ràbia dins del seu 4x4. M’adelanta i no dubta en canalitzar la seua ira a través de les finestres pujades que impedeixen que senta les boniques paraules que està dedicant-me.

Decidisc desplaçar-me jo també i adelantar a la bici, i ja que vaig espaient, baixe la meua finestra i li dic amb tot el meu respecte i una cara de bon xic que pretén fer-li entendre que empatitze amb ella i la seua fer-ma decisió de reclamar la calçada també per a les bicis, “creo que deberías ir por la derecha”. A la qual cosa, ella (i això és el que de veres m’ha fotut i no l’energúmena del 4x4) em respon “No me da la gana”, apartant-me la mirada amb una cara que il·lustrava despotisme i ràbia continguda.

Arribe a la conclusió que ja tenia: circular amb bici per València és jugar-te la vida, o en el seu defecte, els diners. Amb la nova normativa de l’Ajuntament queda prohibit circular per les voreres (com també aparcar la bici al mobiliari urbà que no estiga destinat com a pàrking), per la qual cosa s’obliga al ciclista a utilitzar la calçada, que si no disposa de carril bici, com és el cas, obliga al ciclista a compartir camí amb vehicles que doblen la seua velocitat. Per això entenc l’actitud de la ciclista, encara que no els modals. I ara al que li fa ràbia és a mi.

Crec que no es pot fer un servei com el Valenbisi (que per altra banda aplaudisc) i menjar terreny de calçada o de vorera per fer les estacions de les que es trau benefici dels usuaris  a una ciutat on queda molt de carril bici per fer. Com tampoc es pot prohibir aparcar a una farola si no hi ha altra lloc on fer-ho. Ni a la capital de les dos rodes Holandesa existeix una normativa tan restrictiva.

I açò no és un acte de rebel·lia com el de la dona que pedalejava pel mig del carrer. És una reclamació perquè no es comence a fer la casa per sostre i això obligue a les persones a jugar-se la vida en una ciutat on el nombre d’accidents amb implicació de bicicletes ha pujat prou els últims mesos i s’ignora a les manifestacions dels diferents col·lectius que no es cansen de demanar a l’Ajuntament de València unes grans vies també en bici. Al remat és senzill, perquè supose que tots estarem d’acord en què conjugar els dos tipus de vehicles al mateix espai és perillós. Tal volta també, més rentable.

dissabte, 8 de gener de 2011

De Nadals i famílies

Ma mare els odia i a mi m’agraden molt, i amb els anys he descobert que és per la família.

Els Nadals són eixes dates que, supose que com a tantes cases, ens reunim per sopar canapès de salmó i caviar (del baratet), pollastre farcit i còctel de gambes (enguany desaparegut). M’he donat compte que tindre familia és un luxe, i passar uns Nadals amb ella, una aventura.

Per primera vegada passava la nit de Reis i per poc el dia de Nadal sense eixe grup de persones que comparteix sang, maldecaps, amics invisibles i menús de Nadal amb mi. Me n’anava de casa per treball, primer a Gandia, després a Vitoria. La meua primera experiència professional al teatre. De desitjar-ho una i altra vegada a fer-ne dos muntatges en poc més d’un mes.


De “¡Cállate!” em quede amb el treball a contrarellotge per traure endavant un projecte amb pocs mitjans, que quan finalment ix bé, valores encara més que si haguera sigut fàcil. També amb la forma de fer d’altres que saben més que tu i t’ensenyen, i per descomptat amb el viatge a una Madrid a la que l’he perdut la por i la convivència a l’estil de Gran Hermano viscuda a Daimús.


De “Megànimals” em quede amb la grandíssima experiència que suposa treballar per a xiquets. Actuar en eixos mitjans és espectacular, vore milers de caretes emocionades que viuen amb tant passió el teu treball és impressionant, fer feliç a tantes persones fent el que m’agrada... ha sigut lo més bonico que he fet fins ara. I damunt he tornat a Euskadi, he aprés a patinar i he conegut a tota una companyia de teatre.

Dels dos treballs em quede amb la confiança depositada, amb les hores compartides amb persones a les que, després d’haver-les conegut, sé que tornaré a trobar-me pel camí, que m’han deixat vore el seu costat més personal, que m’han fet sentir-me a gust en estos primers passos a l’escenari.

I al remat, m'he adonat de per què no se m’han fet estranys estos Nadals: perquè compartir-los amb estos grups de persones ha sigut un luxe, i treballar amb ells, una aventura. Per això, he estat lluny de casa, però igualment amb una família. 

dissabte, 1 de gener de 2011

Megànimals




Després de les funcions de “¡Callate!”, Nelo Gómez es transformarà en un dels bojos exploradors a la cerca de noves espècies que porten amb ells el seu últim descobriment: els “Megànimals”.

Es tracta d’un espectacle de la companyia suecana Maduixa Teatre, guardonada en l’última edició de Premis Teatres de la Generalitat, i que ja va arrasar en els Premis Abril dels Arts Escèniques Valencianes amb el seu últim muntatge. A més, “Megànimals”, es va fer en 2009 amb el premi de millor espectacle de carrer en este certamen.

L’espectacle es presenta en dos formats: el musical, i l’itinerant. El primer d’ells omplirà el Poliesportiu Municipal de Mendizorrtoza de Vitòria, mentres que la versió del carrer podrà veure’s en la cavalcada oficial de Reis de la capital alabesa, divertint i sorprenent un públic curiós. Ves amb compte, de quina espècie eres tu?.