ca' Nelo

Sabrina

2012-02-05T17:21:00.000+01:00

Jo no tenia un gos ni un gat. Jo jugava amb una cabra. Amb una cabra de veres, amb el pelatge negre i blanc i una mirada penetrant com poques. Anys després he comprés que tindre una cabra com mascota no és el més comú, però per a mi, en aquella època de Doraemon i cotxes de Micromachines, tindre-la solta per la casa del camp i passejar-la amb corretja pel carrer era tan normal com vore-la mossegar les flors dels tarongers de mon pare o confondre amb olives negres els seus excrements. Sabrina es posava a dos potes si li alçaves el braç, es trencava les banyes contra els arbres per tossuderia, menjava garrofa de la meua ma temorosa i eixia corrents quan t’apropaves a ella si havia fet una cosa mal.

Un dia, tornant ma tia de la ruta del colesterol que feia amb altres veïnes de la zona, ens comentà que havien sentit la cabra cridar, més alterada del normal. Quan mon pare i jo baixàrem per vore què li passava, ens trobarem l’animal tombat al terra i amb la boca plena de bromera. Sabrina va morir enverinada a plena llum del dia, a uns metres de casa. Mai no vaig saber qui fou el responsable, però eixe dia vaig créixer un poc més abans d’hora.

La innocència d’un xiquet no es recupera, no es compra, no es ven. Moltes vegades, quan pense en les accions de certs polítics i agents financers, sent que maten les Sabrines de moltes persones. Vosaltres, assassins d’il·lusions, enverinadors de vides, mai sabreu com de bé se sent un quan és innocent com un xiquet. Això no es recupera, ni es compra, ni es ven.

La meua (sobre) RTVV

2012-01-14T21:50:00.000+01:00

Fa temps que volia escriure sobre Ràdio Televisió Valenciana. Tal volta em cohibia la vinculació que tinc amb la casa, però al mateix temps això és el que m’ha animat a fer-ho. Estos dies de notícies a la premsa, a les teles i a la xarxa, que de segur l’han convertida en Trending Topic, m’han obligat a dir la meua (possiblement més real) després de tantes publicacions al respecte, no sempre vertaderes.

Veritat és que RTVV té un deute alarmant, com també és cert que eixe deute no l’han produït els treballadors (els autèntics, els altres tenen altre calificatiu). Veritat és que té més plantilla que algunes televisions privades, com també és cert que eixes altres teles no produeixen elles mateixa molts dels seus continguts (externalitzats a productores). Veritat és que té enxufats, com també és cert que són centenars els professionals que han passat unes oposicions per entrar-hi i no són fills, nebots o amics de alts càrrecs (a este calificatiu em referia). I veritat és que té pendent un ERE i una reestructuració, com també és cert que desfer-se de part de la plantilla no assegura una bona gestió (i més si eixa gestió comença als despatxos de la Generalitat).

El problema és que alguns dels que tenen despatxos no entenen igual que jo una tele pública autonòmica. Pública ja els tira enrere, perquè suposa compromís. Autonòmica directament ho ignoren. El compromís vol dir tindre cura i ganes per fer de tots i totes un servici. Això implica pluralitat. I autonòmica, que no autònoma (que també), vol dir que allò que la diferencia d’altres és precisament la idiosincràsia i identitat valenciana, com per exemple la llengua autòctona. El personal s’haurà de triar per les seues capacitats i no per les seues amistats, i la programació s’haurà de fer pensant que un suc de taronja pot ser més exquisit i barat que el xampany d’un pòdium de automobilisme. I que no cal que vinguen eminències de Madrid per fer la paella, perquè els nostres cuiners la fan bona, bonica i barata.

Tanmateix, ara ens trobem amb un menú indigest, i per desentendre’s ara ens diuen que es podran privatitzar les televisions públiques autonòmiques. No senyor, no és just que ara es regale l’estructura, la imatge i part de l’audiència i el bagatge generat durant anys i pagat per tots. Espere que no siga el cas de “la nostra”. I hauran de canviar els arguments perquè el que he sentit fins ara no em convenç. Molta gent es creu això de “no hi ha diners” i que ara cal prioritzar, i que si volem una bona educació i sanitat cal sacrificar una televisió, inclús que és divertit llançar-li un míssil i volar-la pels aires i jo no recolze cap. Perquè abans sí hi havia diners (continue pensant que ara també, però en mans equivocades) i feren el que volgueren. I hui es parla de privatitzar una tele, però demà serà un poc de la sanitat, i el mes que ve serà una escola, i al remat el que es privatitza és el benestar, i això és de tots, no de qui s’ho puga pagar. Una televisió pública autonòmica sí és necessaria, perquè dóna treballl als de dins, perquè li ho dóna als de fora, perquè dinamitza tot el sector, perquè apropa allò que passa ací a la gent d’ací, perquè ensenya una llengua (part de la culpa que jo parle valencià és de Canal 9), perquè forma a professionals, perquè és l’única manera que siga de tots i perquè nosaltres, els que simplement la veiem, no podem pagar les errades desvergonyides dels qui no l’han respectada ni cuidada, tal volta ni tan sols l’han sintonitzada a sa casa.

Vull que RTVV es transforme sí, però que es transforme en un ent de referència, pel seu contingut, per la seua transparència, per la seua imparcialitat, per la seua estima a la terra, la llengua i les persones (voten a qui voten) que l’hem vista crèixer, també els treballadors. I precisament els qui més la critiquem, som els que més l’estimem, per això este article no hauria d’haver sigut escrit.

Somriures

2011-12-29T23:19:00.000+01:00

Sonarà tòpic, inclús cursi, però el meu desig pel 2012 és somriure.

Si somrius és que alguna cosa va bé. Per somriure no cal un euro ni un iPad. Un somriure és debades. Somriure és saludable, contagiós i bell. No sóc científic, ni sociòleg, tampoc economista o polític, però trobe que somriure és la fórmula social més rentable i necessària per als ciutadans. I el procediment és el següent (a mi m’ha funcionat al 2011):

Cada volta que veges un anunci amb el regal perfecte per a estos Reis, tanca els ulls i pensa en algun dinar familiar, un whats app enviat o rebut, un trajecte amb cotxe o Valenbisi, una peli o espectacle vist, cançó escoltada o llibre llegit, un viatge fet, un dia treballat o estudiat, un sou cobrat (per què no), un bany a la platja, un polvo amb la teua parella, una quedada amb els amics, una discussió amb ta mare o pare, un perdó de després, un de tants gràcies, un projecte realitzat, una ajuda desinteresada, un Fulanito eres el millor, un tio! o tete!, un somriure d’altra persona.

Cal pensar en això que tens, no en el que desitges tindre. Contenta’t amb el que t’envolta cada dia i compara’t, en comptes de amb els que tenen més que tu, amb els que en tenen menys, o ni tan sols en tenen. Segur que això ens recorda com d’afortunats som. Continuem reclamant allò nostre que ara s’endu la crisi i demanem, demanem per als altres. Per a eixos que viuen en altres mons encara que han nascut al meu mateix planeta. Per a que escriure i sentir este tema no siga ja avorrit.

Creieu-me, l’any 2012 ha de ser l’any dels somriures en milions de persones represaliades, famolenques, excloses, maltractades, prejutjades, tristes... l’any dels somriures per haver-lo aconseguit. J

L'Escola de Teatre de Mislata i la política

2011-12-04T18:34:00.001+01:00

L’Escola Municipal de Teatre de Mislata va nàixer quasi a la par que jo, ara fa més de vint anys. Jo descobriria la interpretació anys després, als tallers de teatre del col·legi, mentres l’Escola consolidava i dinamitzava així l’activitat artística del meu poble.

Parlaré del meu poble, concretament de la política teatral del meu poble...

Al contrari del que alguns pensen, per a mi el teatre també és política - i de vegades, i desgraciadament, la política també es teatre, però del dolent. M’agrada que els actors, com a ciutadans que som, recordem a aquells que diuen allò de “zapatero a tus zapatos” que les nostres sabates xafen els escenaris (cada vegada menys) i també el carrer. Al remat l’Antiga Grècia és el bressol d’estos dos conceptes: política i teatre, i tal volta no per casualitat. Per acabar-ho d’adobar, recorde una entrevista a Dario Fo on la cosa no pot quedar més clara.

Al meu poble, ja fa anys, el partit X presidia l’equip de govern que fou el pare de la criatura del Concurs de Teatre Vila de Mislata, de l’Escola Municipal de Teatre i dels tallers de teatre als col·legis de la localitat. Anys després, l’Ajuntament passava a mans del partit Y, i en esta etapa succeirien coses com la transformació del Centre Juvenil - on s’ubicava l’EMTM - en ambulatori, sense a priori, assignar-li una nova ubicació a l’Escola, que acabaria finalment en un baix del barri de La Moreria. Però la solució seria provisional. Anys després, encara amb el partit Y tallant el abadejo, se’ns donava una bona notícia: l’Escola Municipal de Teatre tindria una nova seu, i més equipada que l’anterior. Vaig tindre el plaer de presentar la inauguració de la que encara és la seu de l’Escola, al barri del Quint. Una de cal y otra de arena, perquè en la darrera legislatura d'Y, s’anunciaven dos poals d’aigua freda: desmantellament dels tallers públics municipals de teatre i a última hora, abans de perdre les eleccions locals, retallada del pressupost de l’EMTM que posava en risc la continuïtat de la mateixa. Vaig escriure una carta al respecte al servei d’atenció ciutadana de l’Ajuntament de la que encara espere resposta.

26 d'Octubre de 2007

Ara torna a governar el partir X (no, sembla el joc l’Oca però és diu bipartidisme) i el seu equip de govern va tirar enrere els plans de retallada dels anteriors, però a canvi ens informen que a l’actual seu de l’Escola està prevista la creació d’una sala d’estudi depenent de la Biblioteca Municipal, que al mateix temps ja anunciaren els altres. Per a fer-ho es juntarà el baix del costat a l’actual seu. La placa i el cartell amb el logo on posa Escola de Teatre es lleven i apanyat. I els alumnes tornaran a ocupar un raconet del Centre Jove, que no els pertany, com quan va començar tot.

O siga, que complir una promesa electoral i dotar amb un nou servei cultural a la ciutadania implica acabar amb l’altre. El que ma mare coneix com vestir un Sant per desvestir-ne un altre. Però jo, que sóc creient dels dos Sants, trobe que es poden vestir a la vegada i amb bones teles. Per això anime a recapacitar a l’actual equip de govern, i també a tirar endavant eixa sala d’estudi, però garantint l’espai autònom per a l’EMTM. I si finalment, com sembla, el baix del Quint es transforma, espere que este mateix Ajuntament, ara X, demà potser Y, aclare l’incògnita d’este problema que es diu gestió cultural al meu poble. Jo, que ja no hi sóc xafant el parquet de l’aula, no vull oblidar-me d’on vinc, espere que vosaltres, polítics, tampoc.

Podeu unir-vos al grup de Facebook punxant este linc o el que figura a la barra lateral d'este blog >>>

La crisi de les persones

2011-11-05T14:30:00.000+01:00

Es parla molt de la crisi, tant que inclús ja me la crec. El que passa és que parlen d’una crisi de números i xifres, una de percentatges, de retallades i pressupostos, de deute i euros. Li diuen crisi econòmica i me la crec perquè cada dia note més l’altra crisi, la social. La de persones i ciutadans, la d’alumnes i treballadors, una d’homes i dones, d’èssers humans. Sembla que la primera és la responsable de la segona, però no sé si és més bé a l'inrevés.

Siga com siga trobe que la important és la segona. El problema és l’home. La ferocitat, la poca vergonya, el no tindre escrúpols, el no tindre cor. Ser capaç d’actuar com un dèspota totalitari, disparant bales de sang freda contra una persona per desproveir-la del seu treball, debilitant la família que s’amaga al darrere i ferint l'autoestima de la que durant temps se suposa que havia de llepar el cul per una tasca que no feia el Totpoderós. I si a això li sumem la mentida, amagant la cara que sí que s’aguaitava per apuntar-s’hi medalles però no responsabilitats, tot adquireix un color més malaltís. Es tracta d’una formiga que no pot lluitar contra un elefant amb des-interessos personals.

Això sí, ni el poder ni els diners donen la felicitat. Tampoc la son, ni la tranquil·litat que t’atorga la bondat. Alguna cosa putrefacta s’amaga sota el luxe, i a ningú enganya la brillantor de l’or si no és merescut, almenys a mi no. Done la meua confiança abans a un xicotet somriure humil que a la monumentalitat de les aparences maquillades. Tal volta el propi verdugo acabe sent víctima d’esta crisi social.

La llengua de la paella

2011-09-09T19:07:00.000+02:00

Resulta que sóc fill del combo lingüístic tan estés a la nostra terra format pel matrimoni amb membre valencianoparlant i castellanoparlant. El subjecte primer és ma mare, el segon mon pare: no caldrà dir que vaig ser educat en castellà, llengua que estime tant com la que estic escrivint. Malgrat això, el meu amant platònic fou el valencià, que em resultava més morbós perquè llegir-lo i sentir-lo era més difícil a ma casa, i als carrers de Mislata i València, cosa que em sobtava tenint en compte la nomenclatura d’esta llengua que em presentaven com de sèrie B, encara que tots treien pit i defensaven com de valencianots eren... expressant-se en la llengua de Castella. Supose que per això el primer que vaig fer fou ratllar el Laraousse de ma casa i on englobava els parlants valencians junt amb els balears, catalans o andorrans, jo afegí una nota on posava el crit al cel alhora que me les donava de filòleg, tacat de blau.

Prompte vaig entendre la vinculació que educació, política i llengua tenen. I vaig entendre també, que els vertaders valencianots eren aquells que de tant estimar la llengua, la parlaven. Així que en un acte de rebel·lia vaig marcar la casella de la línia en valencià a la matrícula de l’institut al mateix temps que descobria els passadissos de la dicció i la fonètica amb els lingüistes del plató.

Ara que ja deia “bon dia” a classe i al treball, era necessari fer-ho també a casa, i una vesprada qualsevol vaig signar amb ma mare un contracte en valencià de llarga durada, al que ara intentem que s’adherisquen els meus nebots més joves. I ací és on me n’adone, i també ella, que no és tan fàcil. Que per a que un xiquet parle una llengua no són suficients els llibres o un membre de la família que s’adrece en ella. Quan vius en una societat on hi ha una llengua forta i d’altra debilitada (que no dèbil), és necessari reforçar la segona.

I ací arribe a la conclusió, que el futur per un domini real del valencià no passa per un model educatiu plurilingüe populista que de primeres acontenta a qualsevol pare, que com jo, voldria que el seu fill sàpiga llegir les instruccions del vídeo en qualsevol idioma. El futur continuarà tenint una majoria de pàgines web, revistes i llibres, telediaris o capítols de Bob Esponja en castellà, com els descendents de la meua família, que malgrat portar un segell made in Valencia continuem dient “buenos días” la majoria de vegades. Per això crec que no cal preocupar-se tant per la llengua viva que viu a la capi, cal preocupar-se i mimar la germana pobra que viu a la caseta que volen enderrocar.

Quan pense que forme part d’una comunitat lingüística més gran que d’altres europees però pitjor aprofitada, o que visc en un Estat plurilingüe que no li dóna importància, o que puc estudiar igual que parle a Franckfurt però no a Madrid, o que a alguns se’ls pots exigir adreçar-se en una llengua però no a altres que aprenguen la seua, o que... que podria escriure molt, però millor és que ho diga. I m’agradaria que ho digueren també els polítics, les aules dels instituts i Universitats valencianes, les sèries i pelis estrangeres de la tele pública, el Windows....

M’agradaria un futur en valencià, sense debats casposos, sense tribunals de justícia, en harmonia amb el que parla la Cibeles o Obama.

ACTUALITZACIÓ:
I vés per on que hui a Cadena SER parlàven d'açò:

Vull volar

2011-07-24T00:22:00.003+02:00

De nano estava convençut que podia volar. No es tractava del vol àgil i natural d’un ocell, ni del mecànic i potent d’una màquina. Era un vol suau, lent i fràgil, com el d’una bombolla de sabó que es deixa dominar pel capritx de l’aire. La sensació que em recorda una bombolla enlairant-se deu ser pareguda al que jo sentia quan “volava”. Era paregut a un estat de graveta zero.

Mai no vaig poder demostrar que ho havia aconseguit, perquè quan creia que els meus peus ja no tocaven terra i em disposava a obrir els ulls per comprovar-ho i cridar als quatre vents que ho havia aconseguit, eixa sensació volàtil s’esfumava.

Durant molt de temps vaig negar-me a acceptar que la Natura no m’havia atorgat el poder de les aus i una i altra vegada m’assentava al terra i ho intentava. Necessitava sentir eixa barreja de por i llibertat. Prompte faré vint-i-un anys i continue anhelant eixe estat. I sí, vull sentir-ho sense estar drogat o somiant.

M’és igual que l’èsser humà puga viatjar entre núvols a més de cent quilòmetres per hora en un boeing 747. No em creuré que puc volar fins que no senta eixa experiència dels segons abans d’ejacular sense l’opressió de cinturons de seguretat o cabines aerodinàmiques. Vull tancar els ulls i que després del negre veja des de l’altura una maqueta en miniatura de finques, cotxes, camps, carreteres i una inacabable mar.

Pa’ que després me diguen que “estic pardal”. Més m’agradaria...

La mar

2011-06-13T22:20:00.000+02:00

Era una d’eixes famílies de l’interior de la Península que mai no havien vist l’horitzó del Meditarri. Els fills (ara ja pares) cresqueren sota la calor asfixiant d’una dictadura, i si bé no coneixien l’olor a salnitre, se sabien de memòria el de la terra seca a colp d’aixada en unes mans que gairebé no aprengueren a escriure.

Com no tenien present, hagueren de buscar el futur com tants altres, deixant arrere el camp, el poble i la mare (ara ja iaia, i vídua) que mai havia vist el mar.

Amb l’únic descans que et permet unes quantes hores de son abans d’alçar-te de nou a treballar, pogueren comprar la casa on aprendrien a caminar els seus fills. S’havien convertit en una d’eixes famílies d’una ciutat que creixia amb somnis d’esperança d’altres territoris. Una ciutat que veia cada dia, com eixia el sol des de la mar (ara també ells).

Xiquets escolaritzats, un cotxe, una vivenda i fins i tot el luxe d’una segona caseta en la muntanya. Es podia dir que eren feliços, i ara calia transmetre eixa benestar amb la vida a la dona que es va quedar asseguda veient com joves com el seu fill deixaven el poble en silenci per vore l’aigua salada.

Calia tornar als orígens, cordar-li el cinturó de seguretat i fer-se desenes de quilòmetres de tornada a la ciutat de la mar. A la Malva-rosa hi havia emoció, amor, i un peus descalços que xafaven per primera vegada una terra més fina del normal. Ja a la voreta, el fill, amb gotes als ulls salades com l’aigua que tenien enfront li va dir: ¿Qué madre, qué le parece?. Al que ella, desubicada, va respondre: Es mu grande la piscina.

Esta història passà realment, però és ara quan m’he n’adone de l’emotivitat que amaga. A saber la de històries que amaga la mar i ni tan sols ens esguiten. Em sembla que m’hauré de posar a el vestit de bussejar...

Pensaments del dia

2011-03-23T00:12:00.000+01:00

Crèdits de les pel·lícules, rinitis al·lèrgica, sobaos i llet amb Nesquik, ratolí verd fosforit de El Corte Inglés, cartell fet amb Photoshop, llonganisses amb pisto, televisió sense anuncis, gent que no sap parlar anglés, rotllo de paper per a les mans a mode de mocador, batí de cavaller del H&M, amic invisible, vaga de metro en falles, audiències, traducció i adaptació d’un clàsic, inici de primavera, esternuts, mare amb queixals fotuts, dutxa a les 7:53 del matí, polució, macroprojecte iniciat per un govern i acabat per altre, preses falses, atur, Facebook, hospital sense acabar, malalts amb manca de serveis, polítics amb sang freda, ràbia continguda, parelles que se separen, paella recalfada, arròs sense acabar de fer, somriures falsos, trucades de mòbil per fer, disputes lingüístiques, caixes d’extintors abonyegades, cambrer amb ploma, bateria elèctrica, tovalloletes de xiquets més barates, plurals i singulars, autocensura, picor d’ulls, edició d’àudio amb Audacity, milers de teclejos, porc senglar, tapet de mesa-camilla, aigua en botella, aigua descalsificada, aigua en gerra de filtre, deures fins a tard, nebots en cursos desconeguts, ex-novios, novios, parelles a l’ofrena, majors que viuen espai, xiquets que no son autistes, pàgina web, papereria que tanca, Ford mondeo, tristesa?, pares morts, robatori de coure, olor genital, francesos amb accent valencià, poble-ciutat, estirar les cames, llençols de Bob Esponja, subtitulació de programes, son, mala llet, fam, personatges que fan riure, polèmiques a fòrums, equipatge de ma, sms per avisar, nafres a la boca, Nutella en lloc de Nocilla, cases de colors cridaners, videodansa, humitat ambient, noves guerres per petroli, comoditat, fotos eliminades, punts suspensius...

Rebel·lió sobre dos rodes

2011-02-08T21:25:00.002+01:00

Anava jo en cotxe per una avinguda de sis carrils. Entre les decenes de feres de motor, una bici pel mig. M’era impossible desplaçar-me a dreta o esquerra per la qual cosa he hagut de seguir el ritme del pedaleig del meu davant, fent baixar la velocitat del meu Peugeot i la dels conductors/es que venien darrere meu. Comencen a sonar els clàxons dels cotxes, els accelerons d’uns i les frenades d’altres, i veig per l’espill retrovisor que la del meu darrere comença a cridar amb ràbia dins del seu 4x4. M’adelanta i no dubta en canalitzar la seua ira a través de les finestres pujades que impedeixen que senta les boniques paraules que està dedicant-me.

Decidisc desplaçar-me jo també i adelantar a la bici, i ja que vaig espaient, baixe la meua finestra i li dic amb tot el meu respecte i una cara de bon xic que pretén fer-li entendre que empatitze amb ella i la seua fer-ma decisió de reclamar la calçada també per a les bicis, “creo que deberías ir por la derecha”. A la qual cosa, ella (i això és el que de veres m’ha fotut i no l’energúmena del 4x4) em respon “No me da la gana”, apartant-me la mirada amb una cara que il·lustrava despotisme i ràbia continguda.

Arribe a la conclusió que ja tenia: circular amb bici per València és jugar-te la vida, o en el seu defecte, els diners. Amb la nova normativa de l’Ajuntament queda prohibit circular per les voreres (com també aparcar la bici al mobiliari urbà que no estiga destinat com a pàrking), per la qual cosa s’obliga al ciclista a utilitzar la calçada, que si no disposa de carril bici, com és el cas, obliga al ciclista a compartir camí amb vehicles que doblen la seua velocitat. Per això entenc l’actitud de la ciclista, encara que no els modals. I ara al que li fa ràbia és a mi.

Crec que no es pot fer un servei com el Valenbisi (que per altra banda aplaudisc) i menjar terreny de calçada o de vorera per fer les estacions de les que es trau benefici dels usuaris a una ciutat on queda molt de carril bici per fer. Com tampoc es pot prohibir aparcar a una farola si no hi ha altra lloc on fer-ho. Ni a la capital de les dos rodes Holandesa existeix una normativa tan restrictiva.

I açò no és un acte de rebel·lia com el de la dona que pedalejava pel mig del carrer. És una reclamació perquè no es comence a fer la casa per sostre i això obligue a les persones a jugar-se la vida en una ciutat on el nombre d’accidents amb implicació de bicicletes ha pujat prou els últims mesos i s’ignora a les manifestacions dels diferents col·lectius que no es cansen de demanar a l’Ajuntament de València unes grans vies també en bici. Al remat és senzill, perquè supose que tots estarem d’acord en què conjugar els dos tipus de vehicles al mateix espai és perillós. Tal volta també, més rentable.

De Nadals i famílies

2011-01-08T20:20:00.002+01:00

Ma mare els odia i a mi m’agraden molt, i amb els anys he descobert que és per la família.

Els Nadals són eixes dates que, supose que com a tantes cases, ens reunim per sopar canapès de salmó i caviar (del baratet), pollastre farcit i còctel de gambes (enguany desaparegut). M’he donat compte que tindre familia és un luxe, i passar uns Nadals amb ella, una aventura.

Per primera vegada passava la nit de Reis i per poc el dia de Nadal sense eixe grup de persones que comparteix sang, maldecaps, amics invisibles i menús de Nadal amb mi. Me n’anava de casa per treball, primer a Gandia, després a Vitoria. La meua primera experiència professional al teatre. De desitjar-ho una i altra vegada a fer-ne dos muntatges en poc més d’un mes.

De “¡Cállate!” em quede amb el treball a contrarellotge per traure endavant un projecte amb pocs mitjans, que quan finalment ix bé, valores encara més que si haguera sigut fàcil. També amb la forma de fer d’altres que saben més que tu i t’ensenyen, i per descomptat amb el viatge a una Madrid a la que l’he perdut la por i la convivència a l’estil de Gran Hermano viscuda a Daimús.

De “Megànimals” em quede amb la grandíssima experiència que suposa treballar per a xiquets. Actuar en eixos mitjans és espectacular, vore milers de caretes emocionades que viuen amb tant passió el teu treball és impressionant, fer feliç a tantes persones fent el que m’agrada... ha sigut lo més bonico que he fet fins ara. I damunt he tornat a Euskadi, he aprés a patinar i he conegut a tota una companyia de teatre.

Dels dos treballs em quede amb la confiança depositada, amb les hores compartides amb persones a les que, després d’haver-les conegut, sé que tornaré a trobar-me pel camí, que m’han deixat vore el seu costat més personal, que m’han fet sentir-me a gust en estos primers passos a l’escenari.

I al remat, m'he adonat de per què no se m’han fet estranys estos Nadals: perquè compartir-los amb estos grups de persones ha sigut un luxe, i treballar amb ells, una aventura. Per això, he estat lluny de casa, però igualment amb una família.

Megànimals

2011-01-01T21:33:00.002+01:00

Després de les funcions de “¡Callate!”, Nelo Gómez es transformarà en un dels bojos exploradors a la cerca de noves espècies que porten amb ells el seu últim descobriment: els “Megànimals”.

Es tracta d’un espectacle de la companyia suecana Maduixa Teatre, guardonada en l’última edició de Premis Teatres de la Generalitat, i que ja va arrasar en els Premis Abril dels Arts Escèniques Valencianes amb el seu últim muntatge. A més, “Megànimals”, es va fer en 2009 amb el premi de millor espectacle de carrer en este certamen.

L’espectacle es presenta en dos formats: el musical, i l’itinerant. El primer d’ells omplirà el Poliesportiu Municipal de Mendizorrtoza de Vitòria, mentres que la versió del carrer podrà veure’s en la cavalcada oficial de Reis de la capital alabesa, divertint i sorprenent un públic curiós. Ves amb compte, de quina espècie eres tu?.

"¡Cállate!"

2010-12-14T20:54:00.001+01:00

Una comèdia surrealista amb diversos personatges inmersos en situacions d'incomunicació, quotidianitat o del món de la fama. Tot això amb un fons de ball i música.

Entrades a la venda: 15 euros anticipada, 18 euros taquilla.

Diumenge 26 (estrena) a les 19:00 i 22:00 hores.

Dilluns 27 a les 21:00 hores.
Al Teatre del Museu Faller de Gandia.

De com cridar l'atenció i sentir-te a gust viatjant

2010-11-13T22:49:00.000+01:00

Isc corrent de classe. Vaig suat i amb roba de treball. Agafe el metro carregat amb la motxilla. Baixe al Mc Donald’s de la Plaça de Bous. Demane una CBO amb creïlles deluxe i Coca-Cola Zero per emportar. Isc del restaurant i creue el pas de zebra que m’uneix amb l’Estació del Nord. La capulla del Mc Donald’s, després de preguntar-me dos voltes si les creïlles eren deluxe, ha acabat posant-me-les normals. Em dirigisc al meu Euromed, taquicàrdic, suat, amb restes del xicotet ecosistema que hi ha a l’aula d’interpretació, i amb perfum d’hamburguesa.

Al vagó només hi som quatre. Un va amb polo de Lacoste i cabells engominats, les altres dos amb tacons, ulleres de Dolce i Gabanna i una d’elles amb mini-portàtil super-pijo. Jo amb la bossa de paper amb la M gegant. Algú de tots trenca l’armonia de l’espai. Els mire als ulls, xulo, pense “pff que les jodan, a mi me sale gratis”.

Me menje el meu Mc Menú més a gust que un dels pijos en el Corte Inglés. Quan me l’acabe, m’assabente que durant el trajecte serveixen el dinar si vas en preferent. Dine dos vegades. Els cambrers em pregunten si vull refresc, vi, aigua, si vull revista o diari, si vull cafè o té, si vull còctel... només els falta servici de masatge amb final feliç. Trac el meu cuc de peluix reposacaps multicolor fosforit. De nou me miren. Em tombe a la bartola. Connecte els auriculars del tren. Fan un relat lèsvic. Definitivament este viatge és per comentar.

Cap de setmana d’interculturalitat culinària

2010-11-01T18:48:00.004+01:00

Són majors de 60 anys i tenen uns prejudicis que per molt que ho intente, no abandonen. O això pensava, perquè hui, de motu propio, han decidit dinar en el xino. He dut la càmera de fotos per tindre constància d’este dia, perquè no sé si és que l’olor a flors del cementeri les ha trastocades però jure, que ma tia i ma mare han dinant rotllet de primavera, sopa de surimi i arròs amb verdures al wok. He deixat de banda els meus solitaris spaguettis amb autèntica carbonara italiana i m’he baixat a dinar amb elles només m’ha telefonat ma mare per donar-me la notícia.

La cosa no acaba ahi, ahir tocava l’American fast food de Mc Donald’s, on ma mare, sense por al colesterol i els greixos saturats pensava repetir hui després que ahir engolira una hamburguesa amb eixe gust i olor tan característics.

Si a tot açò li sume el meu sopar d’anit amb sabor a Marroc i Al-Andalus del restaurant àrab, podria dir que he tingut un cap de setmana d’interculturalitat culinària. I després de menjar, s’ha de reposar, així que ara em toca dormir. Bona nit cuiners.

"Internet es muy bueno para lo bueno, y muy malo para lo malo". Gran frase de ma tía.
"Acaba el rotllo ixe perquè vamos....". Gran frase de ma mare.

De textos i pretextos

2010-10-27T22:10:00.007+02:00

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar, Rayuela.

Raf diva tri sitiri fiaken. Krostia andika sinsei morkaichea, correnka sorfaski intra des rosketa. Runjen torras increstas e ledesfragen inforkan chucras. Corraskistos under corraskas entren e fiaken lujuroskis anuskas. Hondarribas chiskeras under crostas anuskeias, interrijos gromeski. Raf prostuska e querramuka jumeroi corbando corbando furrer jukeista. Triskas divaris, rafen fiakis.

Nelo Gómez, Rafuskas e prostuskas.

De com la manipulació audiovisual crea una mentida millor que la realitat

2010-10-18T19:28:00.003+02:00

Abans que res felicite als meus companys i companyes pel treball (ajustat a la realitat o no) que feren durant la gravació d'eixe vídeo. També als que com jo, no participarem en ell. I també, i sobretot, a l’equip tècnic que ha creat este muntatge final. Un vídeo enregistrat a les "instal·lacions de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València" durant el passat curs, quan, sense quasi adonar-nos, nosaltres i la resta d’estudiants d’ensenyances artístiques de la Comunitat Valenciana, entrarem a formar part de l’ISEA. Crec que ha estat una de les poques vegades que la Conselleria d’Educació ha mostrat un vertader interés per publicitar l’ESAD.

La putada està quan vols fer-te publi d’un producte que ja ha passat per moltes mans i se li nota el desgast. Un producte que està vell, que reclama una neteja de cara, atenció i cuidats. Perquè que els feren fer coses que poc tenen a vore amb el que realment fem a classe ho puc entendre, però que no foren capaços de gravar un miserable minut als barracons freds i grisos on realment tenen lloc moltes de les classes, o a l’aula amb el terra de fusta alçat (motiu pel qual haguérem de deixar de fer dansa), o als corredors on tardor rere tardor cauen les gotes i on fins fa dos cursos no hi havia calefacció, això em fot, però molt; que damunt ens utilitzen per vendre la seua gran tasca de gestió, això ja em reventa; però que damunt, després de vore eixa mentida, me la crega i pense que estem de putíssima mare i per tant, que han aconseguit el seu objectiu, això em fa una ràbia que només les lletres torturades del meu teclat entenen.

M’agradaria vore altre vídeo, el dels estudiants de Comunicació Audiovisual que decidiren utilitzar la nostra escola per al seu reportatge-denúncia. Un vídeo que es gravà a les instal·lacions reals, a les aules de metall i plàstic bufat sobre fustes desfetes per l’humitat, i no a la millor aula a la que setmanes abans li posaren teles negres noves i focus al·lògens que no existien. És que fot, fot molt. Però mira, no vull caure en eixe clima negativista que tantes vegades ens acompanya i al remat acaba consumint (o realçant, no sé) la força que he de dipositar al treball. Després de tot, prompte (o això esperem) hi haurà noves instal·lacions al nostre abast - amb noves vull dir les que els de música ens han deixat després de 30 anys. Demà curraré de valent, però sobretot, i ahí està el vertader motiu per il·lusionar-se, tindré classes amb els amics: eixos que han sigut capaços de generar-me el bon rotllo i les ganes d’estudiar del vídeo. I amb açò no pretenc guanyar simpaties com pretén el clip. Crec que en comptes de en minuts de cinta (o DVD), haurien d’invertir en les persones. Nosaltres som l’ISEA. Amb odi, i estima.

Hidratant extern

2010-10-06T22:40:00.002+02:00

He somiat amb Pepe Sancho i l’últim muntatge de Teatres de la Generalitat (llitar-te amb febre té estes conseqüències); m’he alçat també amb febre (bé, en realitat no ho sabré mai perquè no m’he posat el termòmetre, però caris, estava fatal); m’he mirat a l’espill (cara entre iaio de la Família Adams i Coto Matamoros) i m’he decidit a fer l’examen pràctic del carnet de conduir: un stop rebassat “como el que no quiere la cosa” i un carrer en contra direcció han tingut com a resultat un SUSPÉS. Resignat i malaltet me n’he tornat a casa.

Després d’alguns capítols d’Skins i una becadeta (esta vegada sense somnis extranys) me n’he anat al metge (el cognom del qual no escriuré pel seu paregut al Waka-waka de Shakira). El resultat ací ha sigut pitjor: ventolín, spray nasal, antiestamínics, ibuprofeno (no podia faltar), càpsules vitamíniques i... Cumlaude (medicament amb el nom en llatí, que mola més). I vos preguntareu...per a què el Cumlaude?. Doncs bé, per a hidratar la cara, que la tinc molt castigada (sí caris).

Total, que arribe a la farmàcia i després de tota una retafila de medicaments, li toca el torn a la crema hidratant. I en eixe moment entra a la farmàcia mon pare, per a xafardejar més que res. La farmacèutica me mira i em trau dos caixes de Cumlaude. Jo li dic que quina me’n duc. Ella s’apropa i em em diu en veu baixa...

- Farmacèutica: es que no se cuál darte...

- Jo: pues el que tú creas Cris.

- Cris (cada vegada més intrigant): hombre, eso lo sabràs tú, ya sabes...

- Jo (extranyat): pues la más barata, total la del Mercadona vale un euro...

La farmacèutica flipa una miqueta pensat que en Mercadona venguen una crema d’estes característiques, i finalment em dona una caixa de Cumlaude, mentre somriu a mon pare. Jo l’agafe i tranquil·lament llig “hidratant externo”, però externo s’explicava amb “favorecedor de las relaciones sexuales”. En un primer moment he pensat que la cremeta era molt completa, però després he caigut en l’errada:

- Jo: Cris, que esto es un lubricante pa’ follar.

- Cris (roja com una tomaca i alarmada): chico calla, que estas cosas son en plan secreto...

- Jo: pero a ver, a ver, a ver, que yo voy bien, osea que lo quiero es una crema hidratante para la cara!

Cristina comença a riure, jo també, inclús mon pare, i em diu que Cumlaude és el nom d’una marca d’una empresa farmacèutica, és “como si el medico te hubiese recetado Vichí, ponte a buscar cuál quiere”. Ai mare, ja em veia jo posant-me favorecedor del coito a la cara...

Aules sense teatre

2010-09-27T22:34:00.001+02:00

Carta enviada al servici d'atenció ciutada de Mislata.

"Senyors i senyores portaveus de tots els grups polítics amb o sense representació al nostre Ajuntament, especialment vostés que ocupen càrrecs de poder i, humildement supose, son els responsables finals de la presa de decisions com esta que em fa adreçar-me a vostés.

El motiu de la present és el de fer-los arribar el meu descontent, tristesa, inclús ràbia, que m’ha produït la notícia que hui he rebut: la supressió del programa de teatre escolar. Un servici, perquè crec que no s’ha d’oblidar que es tracta d’un servici públic al ciutadà, que durant més de 25 anys ha servit per a que centenars d’escolars coneguen, aprenguen i facen teatre.

Escolars, que com jo, s’han nodrit de teatre al col·legi i posteriorment han seguit regant la llavor a l’Escola Municipal de Teatre de Mislata, fins al moment actual, en què professionalment visc de la interpretació. Són molts els i les que com jo començarem jugant a actuar i després han acabat vinculats a les arts escèniques com a actors, docents, animadors socioculturals, gestors, productors, programadors, inclús psicòlegs i periodistes.

Coincidisc amb una de les meus companyes en què tal volta este servici no tinga una forta repercussió mediàtica o grans rendiments econòmics, però crec que en l’educació, perquè al cap i a la fi este programa tracta d’educar, és més important l’autorealització dels xiquets i xiquetes, futurs ciutadans, que el benefici que d’ells puga traure’s. En qualsevol cas, crec que directa, o indirectament, sí s’han beneficiat de nosaltres: en presentacions, en inauguracions, en fotografíes en què decenes de somriures infantils valen més que qualsevol paper amb el símbol de l’Euro.

Espere que l’actual curs escolar, que per a molts no serà igual d’inquiet, creador i emocionant, no servisca de precedent, i l’any que ve, per estes dates, moltíssims xiquets i xiquetes tornen a sentir eixe “algo” que jo tant desitjava en acabar les classes.

Nelo Gómez, actor i estudiant (també ara) d’Art Dramàtic."

Final d'estiu, inici de rutina

2010-09-25T17:15:00.001+02:00

Fa només quinze dies era impossible trobar un metre quadrat per clavar el para-sol a la sorra. Estos dies, a la platja de Canet d’En Berenguer, el que falta són nanos impertinents, senyores en top-less i homes embotits en banyadors del Decatlon.

Tindre una germana que et deixa el seu apartament per aprofitar els teus últims dies d’estos tres mesos de vacances universitàries mola, tindre bona companyia per poder compartir-los amb pelis i amanides de bossa de plàstic del Consum mola, tindre la platja a la llum de la lluna només per a tu i passejar-te en boles mola, i tindre la mala sort de que et pillen... també mola.

Però de moment hauré d’esperar fins l’any que ve, o continuar somiant (que ix més barat que els 3 euros del bus) perquè alguna cosa em diu que, ara sí, l’estiu s’ha acabat i jo no m’he renovat els bermudes. La setmana que ve formalitzaré la matrícula que he deixat per a última hora per consumir el sol de setembre i tornaré a vore els companys i amics del cole, dic de la ESAD, que després de quasi 18 anys sembla que dirà adéu als barracons (bon regal d’aniversari senyors de Conselleria).

Al MIM 2010

2010-09-20T00:06:00.006+02:00

Google Maps, calcular ruta València- Sueca. Cotxe, carretera, eixida equivocada, camps d’arrosals, telefonada en busca d’ajuda, carretera, sentit contrari, poble, un altre poble, carrers sense gent, gasolina en reserva, carretera, i finalment, Sueca.

La Mostra Internacional de Mim de la capital riberenca ha donat molt de sí. Espectacles digerits un darrere l’altre i un ambientàs d’artisteo que li donen a l’entrepà un gustet encara més bo. Entre això i algun enxufe que ens ha permés sentir-nos com a VIP’s, al final les ganes de repetir han pogut amb el cansanci.

Al MIM m’he impregnat de la bellesa de la Companyia Bolar, de la dolçor, visceralitat i erotisme de Bambalina Teatre - en un dels millors espectacles fusió humà-titelles que he vist - , de la gràcia i picardia d’Insomnia Company, de la bogeria i provocació de la Fura dels Baus - poc més i acabe en un dels 25 marejos i desmais de la nit - , de la proximitat de A Tempo Dansa o del minimalisme de SonusDos.

Total, que al final m’he vingut amb un mono de fer teatre encara més gran, però de moment m’hauré de conformar amb les pràctiques del carnet de conduir, això sí que és un espectacle...

Enamorat d'Euskadi (encara)

2010-09-12T23:52:00.008+02:00

Són les sis menys quart de la matinada. Portem hores parlant de robatoris a grans superfícies i estafes a asseguradores, de mitjans de comunicació i manipulació informativa, d'història i política, i finalment d'Euskadi. D'eixe lloc que va captivar-me en dos dies i que m’atrapa amb la seua complexitat política.

Sentir en primera persona les coses canvia la percepció que d’elles sol tindre’s i trenca amb la imatge que dóna la portada d’un informatiu. I així és com s’entera u de com desenes de joves vascos han hagut de fugir de sa casa i amagar-se per Europa sense avisar ni a la família perquè són perseguits per l’Audiència Nacional només per pertànyer a una associació juvenil de l’esquerra abertzale on igual fan política que organitzen el partit de futbol del poble; joves que et diuen amb llàgrimes als ulls que defenen la lluita armada, i no són assassins.

Una de les xiques que esta mateixa nit he conegut diu que ho entén, però que quan a una persona li lleves la vida, li lleves el que ha sigut i el que serà. L’entenc, però altra de les persones de la taula diu que matar no és l’única manera de furtar la dignitat a una persona. I també l’entenc, i caic en què el xic que tinc enfront meu apareix en una llista publicada inclús a Internet només per haver signat per la innocència dels seus amics perseguits de l’organització juvenil.

En un debat com este em resulta impossible posicionar-me clarament amb una idea. Perquè està clar que matar mai no és pot respectar, però defendre-ho quan t’has quedat sense iaio perquè un Guardia Civil que mai serà jutjat li pegà un tret per parlar en euskera, em resulta inclús lògic.

El xic tanca dient “Euskadi és una putada”, i eixa putada és la que tant m’interessa i em fa flipar com quan vaig xafar el verd de les seues muntanyes. Per això, quan hui al metro m’he trobat amb una família de Biscaia que em comentaven com els havia agradat el Bioparc i l’Oceoanogràfic de València jo no he pogut dir-los altra cosa que estic enamorat d’Euskadi.

Tancat per vacances

2010-07-14T23:26:00.001+02:00

Bon estiu, i fins prompte!

Ja no està

2010-04-13T01:31:00.002+02:00

Va ser a finals d’estiu del 2008. Vaig trobar-me a Maria (una antiga companya de teatre) i a Laura (la seua germana) prenent una cerveseta a la que prompte vaig unir-me al Cafetal de Mislata. Parlàrem de les nostres vides, d’allò que havíem fet i del que prompte faríem.

Jo havia començat el rodatge de Singles, i al mateix temps em preparava per a les proves d’accés a l’ESAD. Una d’elles era el monòleg, per al qual vaig triar l’escena de “Bajarse al moro” en la que Juan Echanove parla a l’autobús amb el seu hàmster (Humphrey).

Només parlar de la meua idea de fer-me amb un hàmster, ja no sols per fer una escena real sinó per les meus ganes de tindre mascota malgrat l’impediment que suposa si tens una bona al·lèrgia al pèl d’animal, les dos germanes es miraren còmplices i Laura li digué a Maria “¿estás pensando lo mismo que yo?”.

Li deien Golfo, el tenien poc més d’un any i segons elles, no l’atenien com els agradaria. Me’l regalaven amb una condició “no le puedes cambiar el nombre”. Vaig emocionar-me molt quan el vaig tocar per priemra vegada. No tant ma mare.

Dies després em presentava a l’examen amb la gàbia i encisam a la ma. Eixe mateix dia, i després de fer el monòleg marxava corrent amb ell al rodatge de la sèrie. Sembla que estava inculcant-li la interpretació a la rateta.

Passaria les proves d’accés, el rodatge de Singles, els Nadals, un concurs de dibuix sobre ell homenatge dels meus nebots, sessions de fotos, alguna entrada al blog, recollida de caques, voltes, volte si més voltes a la roda, passejos en una bombolla de plàstic amb la que recorria tota la casa i moltes maneres de dir-li: “ganster”, “animalet” o “pardalet” (ma mare relacionava la gàbia amb un canari). Dins de poc, inclús, estava previst que apareguera en el programa d’animals de Canal 9 “Guamipi”, i que visitara el rodatge de l’Alqueria, seria el hàmster valencià més famós...Vaig aprendre a estimar-lo, vaig cuidar-lo com el meu fill, vaig sentir-me el seu protector, vaig voler-lo, molt. El treball, els estudis i els amors, féren que el descuidara una miqueta, però sabia que estava ahi, silenciós, amb eixos ullets tan graciosos, fugaços. Dormiló i hiperactiu (diuen que les mascotes s’assemblen als amos), però sobretot carinyós. Havia aprés a diferenciar la meua ma, ja no me mossegava.

Hui m’he alçat, li he dit bon dia, i no ha tret el cabet per a aguaitar pels barrots. He llevat el sostre i he vist que dormia, quiet, sense respirar, fred. Era una boleta de pèl immòbil. I quan m’he adonat que ja mai el tornaria a vore i que se m’estaven caient les llàgrimes per les galtes, mentre m’abraçava a Carlos, aleshores m’he adonat que Golfo s’havia guanyat el meu coret, i he entés com de mal es posa la gent quan moren els seues, perquè Golfo ja no era mascota, era el meu, el meu fillet, el meu Golfet, el meu ganster, el meu animalet o pardalet, el meu. Ja no està joder, ja no està. Te quiero Golfo.

Señoras que van al médico y son atendidas por Cantinflas

2010-02-07T14:51:00.004+01:00

Estic malito, molt, i la meua teràpia està sent unir-me a grups de “Señoras” del Facebook. Per tant dec estar molt malito.Ahir vaig anar al metge i vaig comprendre perquè als jubilats els agrada tant passar les hores a l'ambulatori. Resulta que va tocar-me un metge que era la reencarnació de Cantinflas, però amb vaquers, sabatilles esportives i una sudadera blanca de Nike. Li vaig explicar que em passava:

Malito teatrero: ... y como trabajo en el teatro y fuerzo la voz, me duele la garganta cada dos por tres.

Showman sanitari: Está bien, venga acá y suba el telón (referint-se al meu suèter). Respire fuerte, fueeeerte! (...) Abra la boca...

I el tio agafa la llenterneta de llum eixa amb forma d'embut que és per als oids, i comença a utilitzar-la de pistola:

- ¡No se mueva Daniel, no se mueva!.

I va dur-me de nou a la taula per fer-me les receptes mentre li deia cridant a la seua companya de la consulta del costat el tractament per a un pacient:

- ¡Maria, prepárele un combinado de esos tan ricos que hase usted para inyectar! (com un Dry Martini però per el cul)

Quan ja ens havíem fet colegues, vaig contar-li que jo el coneixia:

- Vine una vez y le dije que me encontraba fatal y que un familiar había estado en República Dominicana (nucli de la Grip A quan es deia Grip porcina) en lugar de Cancún, entonces saltaron las alarmas, me atendió con mascarilla y me dijo que llamara al 112.

- ¡Jajaja, qué ocurrensia!. Mire, le voy a resetar (mentres teclejava) uno de estos, otro de estos, y ya, para acabar de rematarlo, este de acá.

I així fou com me'n vaig anar a la farmàcia amb un somriure a la boca, i una extranya sensació de dubte a la ment...

No sé què tindrien les pastilletes que vaig prendre'm però vaig acabar veient La Noria i gitant-me igual que m'he alçat: sent admirador de decenes de grups de “Señoras que...”. Mai vos oblidaré.

Coses importants que he fet hui:

2010-02-02T19:23:00.009+01:00

Banyar-me sobaos en la llet.
Fer el monya amb els companys.
Prendre apunts.
Tindre xanglot cada hora.
Buscar música al Youtube.
Estrenar sabates.
Telefonar als Zara de València per canviar les sabates.
Dinar a les cinc de la vesprada.
Abraçar, besar i estimar.
Obrir el Facebook.
Retrobar-me amb una companya de l'institut.
Odiar (un dia més) Metrovalencia.
Donar indicacions de com arribar a un lloc.
Enviar un sms.
Tombar-me i “estudiar”.
Seguir tombat amb el portàtil a la panxa.
Menjar pomes verdes.
Anar al lavabo.
Inspirar-me una coreo amb “El crit” de Munch.

No crec que l'important siga el que es fa, sinó com es fa: trist, alegre, nerviós, ràpid, pausat, submís, il·lusionat, involuntari, decidit... els matiços que fan de cada acció una història, la història del dia. Una historieta de minuts, que em fa somriure o que em fot, però al remat em fa sentir a gust, perquè és la de cada dia, és meua. No necessite ni vull més.

Laura, i la vida al carrer

2010-01-05T00:52:00.003+01:00

He començat el 2010 amb una bona acció. Espere que siga només la primera de moltes altres, i que servisca - encara que sone ñoño, tòpic o poc humild per contar-ho - per fer la vida una miqueta feliç a tantes persones que este Nadal no van de compres a Colón, ni mengen torró fins a rebentar, ni tindran regals de Reis.

Persones com Laura, a qui m'he trobat a l'eixida del metro demanant diners per sopar. De normal no dóne diners a estes persones excepte si són artistes de carrer (pense que és una manera molt digna de demanar almoina). Però moltes vegades, el prejudici de saber que eixos cèntims poden acabar convertits en uns grams de coca o heroïna, em tira arrere, i castigue a la persona amb l'etiqueta de “toxicòmana”. I amb Laura he fet el mateix. Però de seguida he caigut que demanava menjar. Així que seguint el mètode d'altres vegades amb altres indigents, l'he convidada a sopar. Però hui ha sigut diferent: he conegut una miqueta qui s'amaga darrere d'eixa imatge de captaire, solitària, trista i tremolosa.

S'amaga una jove picanyera a qui sa mare (treballadora de la taronja) ha hagut de fer fora de casa, que s'ha quedat sense treball i no en troba, que no té parella, i a qui la seua germana no pot fer lloc al bar que porta amb altra sòcia. Una víctima de la crisi que espera una la telefonada de qualsevol treball, com del seu anterior curro a la fàbrica de llums alògenes. Una dona que porta només un dies al carrer i està coneixent la gran putada que suposa la vida sense sostre i suportar prejudicis com els meus. No em puc imaginar què faria jo si de la nit al dia acabara vivint al carrer, per a qui mai no s'ha vist en eixa situació, com Laura, passar el Nadal sol, sense res personal ni material, banyat-te amb la pluja de gener, déu ser el pitjor càstig i la forma més trista de començar l'any.

Espere que pujar-te a casa, xarrar amb tu i eixe bon entrepà de ma mare (amb bombonets i tot) haja servit per fer-te esta etapa que ara et toca passar un poc menys dura, Laura. Vore't somriure m'ha gratificat. Crec que la millor manera de fer feliç, el millor regal, és vore feliç altres persones. Ànim guapetona.

I canviant de tema, vos convide a passar-vos este diumenge 10 de gener pel bar “L'escenari” d'Alcoi, on es projectarà el curt “Praeludium”, dirigit per l'amic Pau Durà, i on participa servidor i altres ja amics. Es farà també una estrena a algún cine de València, així que us espere allà, ací o al carrer. També vos recomane vore este vídeo sobre els joves mislaters i la informació i participació d'estos en alguns temes, segur que coneixeu l'entrevistador. Amb faeneta vos deixe. Espere que hageu començat amb bon peu el 2010.

Sembla Nadal i tot...

2009-12-27T21:01:00.003+01:00

Si haguera de posar-li títol a les vesprades de esta setmana seria alguna cosa així com “consumista-nadalenques-invàlides”.

En estos dies de Nadal crec que he xafat Colón més vegades que en tot el que portava d'any. Però clar, és quedar-te en casa amb la bata mirant els anuncis de joguets i colònies per la tele menjant torró mentres un donyet et diu “compra, compra, compra...” o fer-li cas al donyet, pillar-te el metro, i acabar al centre d'una València massificada de sers amb bosses de El Corte Inglés, Fnac, Zara i la Biblia en pasta (expressió usada per mon pare i recuperada per l'ocasió pel caracter religiós d'estes festes).

Sí, sóc una més d'eixes persones que estos dies es pategen la ciutat en busca del regal perfecte per a l'amic invisible, la família, o per a mi mateixa (és que sempre em faig un detallet, embolicat i amb el nom posat per a sorprende'm). Però ahir vaig acabar fatal de la muerte perquè no vaig trobar-ne res que m'agradara per a mi. Res que m'agradara per a mi i costara menys de 100 euros. I clar, és llavors quan torna a aparéixer el donyet i et diu “en dos setmanes rebaixes, esperat fava, esperat...”. I tornes a pillar el metro, arribes a casa, et poses la bata, t'agafes un trocet de torró i encens la tele. I te n'adones, mentre veus els anuncis de joguets i colònies, que te n'has tornat sense boses de El Corte Inglés, ni Fnac, ni Zara, ni Cristo que lo fundó (altra expressió paterna).

Ais, però mola tant vore les llumenetes, les castanyeres, i els nanos a l'eixida del circ, que saber que encara no tinc el regal del meu amic invisble em consola per haver de tornar a repetir la història i gaudir d'eixes imatges de Nadal.

Foto: el regal que he decidit per a la meua família.

Digues, que t'escolte

2009-11-28T18:29:00.001+01:00

De vegades escriure és la millor manera de dir això que oralment no expresses. Quant em senc xof, per exemple, m’ajuda desfogar-me amb les lletres. I de fons música. La música és capaç de transmetre tant… és un dels pocs llenguatges que no es veu, s’escolta. I arriba igualment molt fons. És el llenguatge perfecte per sentir, sentir tant com a acte d’oir com al d’experimentar sensacions per causes externes o internes, o externes que et toquen molt dins.

I de vegades és molt difícil escoltar coses que te toquen dins, veritat?. Perquè simbolitzen el final d’alguna cosa apreciada, perquè volen dir que una persona a la que estimes no se sent bé, perquè et sents amenaçat, perquè t’adones que els teus actes han tingut una reacció contraria al que vols, perquè precisament toquen el nostre interior, calen al cor. I de vegades hi ha por a escoltar el cor.

Jo no és que tinga por a escoltar-me, però sí a fer mal a l’altre amb el que estic dient. I quan es tracta d’algú que t’ha marcat tant, tant per a bé com per a mal, encara em faig més poreguita. Ara bé, sempre defenc això del no callar. I no calle. Perquè les coses es diuen per a millorar, ja siguen dites en paper, en un blog, amb o sense música, es diuen per a ser feliç i no fer-nos mal. Es diuen desde el respecte, el carinyo, en este cas l’amor. I una vegada dites només queda esperar resposta, escoltar. I estic disposat a escoltar això que vullgues dir.

Gossos abandonats

2009-11-25T00:01:00.003+01:00

Lliure, o millor dit, amb més temps, deixe unes parauletes pel ja quasi tan abandonat com el meu hamster, blog. Dies de cos, de veu, de clàssics, de ball, d'assajos... el trabajo dignifica (a més de fer-te suar) i tenia abandonades també les classes.

Sueñan las pulgas con comprarse un perro, y sueñan los nadies con salir de pobres (...) Los nadies, los hijos de nadie, los dueños de nada. Los ningunos, los ninguneados...

(...)

2009-10-25T14:32:00.004+01:00

... i sentien els soroll dels colps dels seus genitals, dels seus gemits aguantats, del seu plaer sense romanticisme, sense lubricant, sense llum a la cambra, mossegant el coixí l’un, bufant el coll del seu company l’altre. Les sacsades s’acceleraren fins un clímax quasi a l’uníson, sobre l’edredó i entre parets de làtex respectivament. Suorosos i cansats, deixaren caure els seus cossos als llençols arrugats i humits. Els seus llavis tornaren a fondre’s, ara suaument, sense passió, quasi per compromís:

- Em dic Gerard.

- Jo Miquel.

Bascos i valencians

2009-10-14T23:55:00.005+02:00

Ciutats i pobles que naixen en mig de muntanyes amb un verd quasi artificial, cels grisos i pluja difuminada, gents properes i xarraires al carrer i als bars, entre pintxos i txacolí, parlant una llengua milenària que resisteix, un ambient polític complex i interessant, un símbol que honeja orgullosament a cada edifici...

He passat el dia dels valencians entre vascos. He xafat per fi Euskadi i he entés el perquè de la diferència. Des del metro de Bilbao fins a l’arbre de Guernica, passant pel pont entre Portugalette i Areta, recorrent la mar fins Bermeo, passejant per Gorlitz fins Pleitza...

I l’ambient polític que respirava al País Basc contrastava amb el que tant intensament tenia lloc durant este pont a València. El 9 d’Octubre, l’extrema dreta espanyolista i l’extrema dreta valenciana desfilaven per una processó cívica on faltaren veus democràtiques. Militants i simpatitzants del valencianisme d’esquerres i progressista foren vetats de participar en este acte. En algun cas concret foren agredits i amenaçats de mort.

M’avergonyeix que un dia històric per als valencianistes siga acaparat pels eixos que desfilen amb banderes i crits feixistes. I m’indigna la diferència respecte a si això passara a Bilbao. Mentre que allà, la crema d’un contenidor o caixer per part de quatre abertxales és portada informativa de tots els mitjans de l’Estat, ací, les agressions i amenaces que hagueren de patir alguns valencians este pont, no han tingut cap repercussió informativa. I per si no tingueren prou, continuaren la celebració el 12 d’Octubre, amb eixa Hispanitat que per alguns es proclama amb violència i intolerància.

Per coses com estes, entenc el sentiment de molts vascos que, sense usar les armes, es refugien en la seua cultura per allunyar-se d’eixes injustícies. Agur!

Sentir-te nano

2009-09-21T21:06:00.004+02:00

Arriscar la teua vida per parar un metro anant carregat amb una bicicleta, 6’50 euros (sóc de bono).

Arriscar la teua vida i la d’altres viatgers per agafar el tren que et du a Sueca, 5’50€ (bitllet d’anada i tornada)

Arriscar... vides en general creuant la carretera del poble amb trànsit i obres, deixant la bicicleta a qualsevol, entrant i seient en les butaques que no toca per vore una obra en primícia , no té preu.

Com tampoc no ho té estar una hora abans de que comence l’espectacle i esperar fins l’últim moment per pagar l’etern café que t’has fet per guanyar temps i adonar-te’n que t’has quedat sense peles per pagar el teatre i has de buscar un caixer, arribant tard a l’obra que havies anat a vore.

I quan per fi arribes a la sala pixant-te, suat i banyat, perquè de sobte plou, resulta que eren invitacions. T’asseus rodejat de nanos i en qüestió de minuts el públic flipa, els xiquets perquè veuen els personatges pintar l’escenari màgicament, jo perquè els actors tenen més de 400 marques en 5m2 durant 40 minuts, 3 sessions al dia.

Això és “Ras!”, el nou espectacle infantil de Maduixa Teatre amb el que, ho confesse, vaig sentir-me nano, i això no té preu. Enhorabona mags del teatre!.

Tornades i anades

2009-09-06T12:37:00.005+02:00

Quan arriba el setembre se sol cantar això de “volver a empezaaaaar, una vez más”. En mi no deu haver fet efecte la campanya de El Corte Inglés perquè enguany paralitze la carrera. I per a fer-ho he hagut de passar un estiuet d’estudi i assajos per recuperar eixes 5 que tants maldecaps ens han donat, eh Luz?.

Luz és Ella. És la persona amb qui més he connectat a l’hora de treballar des que faig teatre. Junts hem compartit hores i hores d’assajos tant al maig com a l’agost, tancats a una aula on hem viscut (literalment) i barrejat els estudis amb la vida personal. Ella és un còctel explosiu que desenvolupa l’art innat que té de la manera més impactant i inesperada. Gràcies a esta mandonguilla de tofu repleta d’energia, imaginació i humor acompanyada sempre d’un dels pocs gossos que tenen facebook he conegut altre algo. Amb ella he recorregut Canet d’En Berenguer, La Pobla de Farnals, Mislata i la ESAD amb una motxilla carregada amb interpretació, anàlisi de textos, dansa, expressió corporal i ortofonia. I no veges com m’has ajudat a portar-la. Ens queden molts ytefo’s junts cuca de llum, i vull viure-los amb tu, ja siga al parquet ple de panderoles de la EMTM, als nostres barracons, als vagons del metro o a l’apartament amb Julita i té del Lidl.

Torna la rutina, del treball, de les classes o del dia a dia en un campament de refugiats com és el cas de les desenes de xiquets saharauis que ahir acompanyàvem a l’aeroport per acomiadar-los d’un estiu lluny del desert. Aicha, Fana, Ozman, Buehi, Halbuda o Karama són alguns d’ells amb qui ahir vaig passar les últimes hores a València. En els seus ulls es barreja la il·lusió de tornar per vore les seues famílies amb la llàstima per deixar la comoditat del Primer Món i les famílies d’acollida. Uns nanos que al·lucinen amb la meua càmera de fotos, amb el caixer automàtic o les aplicacions del mòbil. Tornen a la sorra del Sàhara oprimit pel Marroc, en un avió amb retard que els porta a un aeroport militar d’un país que crida llibertat i pau. I ho fan amb ganes, feliços, amb somriures i ullets innocents i cansats. Imatges com eixes s’et queden gravades. Feliç tornada a tots i totes, tan de bo la gaudim tant com ells.

A Gandia també hi ha valencians

2009-08-06T16:41:00.005+02:00

Pels mojitos

Pel boungalou lou lou

Per la festa d'aniversari

Per la cisterna del wc (alias Moby Dic)

Per la bandera gay d'ací cap allà

Per la poca intimitat

Pels veïns d'enfront (els d'Alcoi i la del foguer)

Pels bailoteos de Laura

Per la visita de Ferran i el Pepino

Per la bufa del Pepino... i de quasi tots

Per l'atac de flyers a la paltja

Per Silvia de Cielito

Per la furgo dels pubs que t'arreplega

Pel "blanco, cremoso y en la boca" del Party

Pel banyador de 57 euros

Per l'ibuprofeno a totes hores

Pels cosos de la piscina

Pels cosos de la platja

Pels cosos

Pels pantalons llargs de Toni

Per "Carola, Carola!"

Per la platja nudista

Per no saber qui és Hitler

Per la nata en tots els menjars

Per les ulleres del sol que a mi em costen 90 euros i el negre ven a 6

Pels piercings als mugrons

Per Carmensín Cullera

Per Coco Loco

Pel merchandising de Coco Loco

Per la família de negres xinos

Per la coca de la mare de Newi

Pel jacuzziPel despelote

Per taaantes fotos

Per taaants madrilenys

Per les baralles i les reconciliacions

Per anar a un camping que curiosament es diu l'Alqueria

Per passar la millor setmana de vacances amb els teus amics a Gandia.

Impressioneu

2009-07-23T16:58:00.003+02:00

L’Alqueriamania ens va portar ahir a Paco Sarro (Ferri), Manuel Maestro (Tommy), Lola Moltó (Dora), Ferran Gadea (Tonet), Raquel Escribano (Doña Teresa), Joan Gadea (Don Joaquim) i a un servidor a la Plaça de la Verge de València.

Més d’un miler de seguidors estiguéreu amb nosaltres i puc dir-vos que impressioneu, sobretot a mi, que sóc el novato. Impressioneu per la calor del vostre afecte, pels piropos, per l’emoció, pel respecte amb que ens tracteu, per la il·lusió amb que viviu i feu viure este tipus d’actes. Per coses com esta m’encisa el meu treball i sapigueu (no vull ser pretenciós) que el millor piropo que puguéreu dir-me és “m’encanta com treballes”. Només per això paga la pena estar dret i suant dos hores.

Vaig gaudir com un nano. Gràcies alquerians/es!!

Foto: ma mare, una artista més.

el meu granet de sorra

2009-07-16T20:18:00.006+02:00

Un any més es fa la campanya "Menys graus, menys problemes" on col·laboren les UPC's d'alguns municipis de la comarca de l'Horta. I en què consisteix açò? en que els i les joves donem informació a altres joves sobre els riscos de l'abús de l'alcohol o d'este acompanayat d'altres drogues.

"Ah, els típics coñazo que van pels concerts amollant-te un rotllo sobre que les drogues són caca" meeeec, error. Si durant este

estiu us trobeu en algun concert un grup de xavals amb samarreta negra, gorreta, i unes enquestes a la mà, vos recomane que estigueu atents a allò que conten, que vos animeu a respondre unes preguntetes i com no, passar-vos per l'estan on aconseguireu preservatius, piruletes, pegatines i fer la prova d'alcoholèmia. Perquè ma’ que són bona gent estos xavals eh? I lo bé que t’expliquen el que vullgues, per no parlar de lo guapos que són… ejem, crec que se’m veu el plumero...

Sí, jo sóc un d’eixos “grauers”, com ens fem dir, que estarà encanat d’atendre-vos. Ahir la cita va ser a Manises i després de viure tot el concert, de fer desenes de preguntes, de conéixer desenes de persones i de donar desenes de follets, m’he decidit a comentar la jugada, perquè en comparació amb l’any passat la gent està prou més informada, va prendre menys alcohol i van portar-se de categoria amb nosaltres. Manisers i maniseres, enhorabona, heu fet que em senta satisfet d'aportar el meu granet de sorra a esta causa.

Ens veiem al pròxim!.

PD: la foto no té res a vore amb anit, però me la va fer Ester, una de les graueres.

Verano en stan-bay

2009-07-01T15:56:00.011+02:00

Por primera vez escribo en castellano en el Ca'Nelo. Se me había pasado por la cabeza hacerlo alguna vez, pero no encontraba una ocasión con la que de veras quisiera acercarme tanto a determinadas personas como hoy. Porque hoy Luz se me ha adelantado agradeciendo todos los momentos vividos durante este primer curso. Chic@s, os podéis imaginar como estoy, tal vez igual que vosotros: melancólico. Viendo el video de la muestra (que en breve tendré para tothom) me invadía esa sensación que se tiene cuando un proyecto en el que has invertido tanto esfuerzo, ilusión, confianza y cariño se queda en "stan-bay" (las lucecitas de los televisores y los portátiles que nos marcan que siguen ahí aunque no estés con ellos). Ese proyecto es nuestra carrera de arte dramático y los stan-bays sois vosotr@s compañeros-amigos. No dejéis de brillarme porque pase lo que pase el año que viene, siga o no al 100% en la ESAD, me gustará ver que brillamos juntos. Los abrazos, besos, sobeteos, creaciones, bailoteos, borracheras, arados, saludos al sol, resonadores, más sobeteos, risas, impros, copiadas, ensayos, cigarros y horas en la cafetería están en "pause" durante el verano. pero el amor que os he cogido sigue en un "play" que te cagas.

Portugal gràcies a Montse

2009-06-20T16:11:00.003+02:00

Passat el final de curs ja sóc lliure de nou. Fa poc que he tornat de Portugal. Ha estat un viatge prou improvisat, la idea del qual va ser de Carme Juan, ma mare fictícia a la tele. N’erem quatre: Carme, Pere, Montse i jo. I excepte Montse, ningú no coneixíem Portugal, així que us podeu imaginar qui va fer de guia turística. Montse és una catalana de Reus, d’uns trenta dos anys, un tant seriosa i que igual parla un català oriental o un portugués amb una veu tan clara i dolça que no deixa indiferent a ningú. És precisa, exacta, molt calculadora. El seu sentit d’orientació és envejable, es coneixia cada ciutat, cada barri, cada carrer. Si o fóra per ella encara estaríem a València.

I ara que he vist una miqueta Portugal puc parlar d’alguns mites:

1 – No és que condueixen mal, és que no saben conduir. De fet el Govern portugués està plantejant-se l’obligatorietat d’anar a l’autoescola si vols tindre el carnet.

2 – Sí, algunes dones tenen bigot i guapes, això que entenem per guapes... a mi tampoc no m’ho semblaren, però com a pubertigai que sóc no compte.

3 – El paté de sardina i el formatge que t’ofereixen abans dels menjars es cobra, i no és precisament barateta.

Si aneu en cotxe, com nosaltres, passeu per Trujillo i pregunteu pel “Orgullo Trujillo”, o intenteu dexifrar perquè cap habitant del poble recomana el restaurant “La Troya” deixa manera tant misteriosa. A Mèrida feu-vos fotos ensenyant les mamelles al teatre romà. A Lisboa utilitzeu el wifi de l’hotel per fer la reserva davant del nassos del de recepció. I quan torneu, passeu per Cáceres i sopeu un entrepà d’ibèric per 10 euros i vos feu una foto amb l’Obisp que és de Mislata!.

Però sobretot aneu ben acompanyats, jo ho anava, amb Pere (alies Babalà), amb Carme, una companya del treball que se m’ha guanyat un trocet del meu cor, i amb Montse... que per si no ho sabíeu, és un GPS. Visca la tecnologia satèl·lit!.

Ganes d'estimar

2009-05-09T15:16:00.002+02:00

Hui estic amb ganes d’estimar, mira. M’abelleix donar carinyo als qui me’l donen a mi. La caloreta, el solet, la música dels venedors i visitants del mercat del meu barri, la vitalitat del dissabte de matí...

M’he dit: “va, actualitza amb una foto de la penya a qui vullgues”, però no he sabut triar. I aleshores m’he dit “posa una de ta mare capullo, que diumenge passat fou el seu dia”, però era impossible trobar-ne una on isquera decent. I llavors m’he tornat a dir “ja està, posa una de la comunió d’Arantxa que també fou el diumenge”.
Demà, dia de la Verge dels Desemparats, serà el sant de mare i la meua germana. La patrona dels i les valencianes, que si et pares a pensar ho té tot la pobra: verge, amb xepa, sense empar i carregada amb el fill. Per a totes les Empars (verges o geperudes, lletges o guapes, amb o sense parella) dedique el Ca’ Nelo de hui. Amb ganes d’estimar.

Venga hasta luego

2009-04-26T16:24:00.005+02:00

No em recordava que tenia un blog...

Estos primers dies de rodatge han estat genials. Està clar que no vaig a treballar, vaig a passar-m’ho bé. Després de la jornada, soparet amb els compis, rises, cotilleos i quan te n’adones són les dos de la nit i no t’has estudiat els guions del dia següent.

El cas és que són dies d’alegria, de festa, de no preocupar-me (ja vorem el mes que ve amb els exàmens finals...) d’aprofitar cada segon per divertir-me. Tinc tants temes i fotos per comentar que quasi començaré pel final.

Ahir vaig fer-me per fi amb Neleta, la meua bicicleta. Una cosa més bonica que l’Albufera, que tot siga dit de pas, vaig visitar i gaudir estes Pasqües. Després d’haver de traure de diferents comptes els meus estalvis em pujava sobre les dos rodes i passejava per una València que em semblava més bonica amb Neleta.

Dinaret, mimitos i abrasitos i ja al carrer, quan Pere i jo ens dirigíem a un dels actes per commemorar el 25 d’Abril, me n’adone que amb només algunes hores de vida, Neleta ja ha punxat una roda, quina putada.

Però no és problema si el jefe de la pizzeria del teu amic sap canviar rodes de bici mentre et menges un tiramissú que et fa arribar a l’orgasme. I per completar la nit te’n vas a casa de Maria amb els teus amics i te tires de xarreta fins vora les cinc del matí.

PD: Esaders vos tire en falta (i la sangria de ca’ Marcos encara més).

Endavant

2009-03-29T20:07:00.006+02:00

“…i la sempre present i sempre disposta a ajudar, la persona que ha demostrat la seua confiança en mi i en el meu treball, amb qui he rigut i m’he confessat, amb qui he treballat i aprés, amb qui he crescut com a persona i com actor, com alumne i com a professional, la coneixeu, és la imparable Ana Campos.”

I llavors vaig esclatar a plorar. Mai no havia estat tan nerviós en un acte, mai no havia sentit tant el que deia front un públic. L’estrena de “Marxa enrere” fou un dels moments més importants de la meua curta carrera professional. Quins minuts més intensos, carregats d’emocions a flor de pell, davant una sala plena de gom a gom. El meu nom es repetia una i altra vegada i no assimilava que tot això fóra per a mi, era el meu moment. Només tinc paraules d’agraïment per als companys i companyes que, com ja vaig dir, s’han convertit en amics i amigues, per a la família, per a les autoritats, per als antics profes, per als compis de la ESAD, i per els desconeguts que es passaren a vore el xiquet eixe que ix en la tele donant-me un vot de confiança. A tots i totes els que heu cregut en mi i em féreu passar la vesprada més intensa que recorde.

Cremats

2009-03-20T16:26:00.008+01:00

Fi. The End. Fin. 終わり.Fine. Ende. نهاية. Fim. Конец. S’anseacabó. A fer la mà.

El ca’ Nelo estava parat estos dies, com els tallers dels artistes fallers hui, perquè l’amo es trobava vivint les famoses, les fantàstiques, les úniques, les grandioses i inigualables FALLES de València. Han estat dies de no parar, de barrejar la tradició i la juerga, han estat dies mooolt calents (ja se sap, si en falles no folles...).

Ahir vaig viure amb els meus amics i Pere la cremà més divertida que recorde. Aprofitant que teníem casa prop de la falla guanyadora del 1er premi de secció Primera A, quedarem per vore-la cremar a dos bandes: en directe i per la tele (veiem els de Canal 9 des del balcó). Jo no sé com ens va sentar bé el sopar. Se’ns va ocórrer pujar a la terrassa per presenciar el castell i la cremà, però no caiguérem en uns xicotets detalls:

1 – Les flames d’una falla gran podem arribar a un cinqué pis, cremant-te així el monyo si estàs aguaitat en la barana.

2 – Els bombers tiren aigua a la finca i les mànegues poden arribar a un cinqué pis, banyant-te així si estàs ben pegat a la paret.

3 – Les espurnes del castell cauen del cel als terrats de les finques, notant així una pluja de carcasses que cremen si estàs veient el castell des de la terrassa.

Jo no sé si l’helicòpter de la tele voria córrer pel terrat a 6 bojos pel ritual del foc amb risc d’haverse cremat com ninots, però al menys varem riure més que les plorones de les falleres majors.

I per tancar les falles del 2009 us deixe una notícia (que no té res a vore):

S’ESTRENA PER FI “MARXA ENRERE”. L’ACTE TINDRÀ LLOC EL DIVENDRES 27 DE MARÇ, A LES 20:00 HORES AL CENTRE JOVE DEL MERCAT (c/ Major. Parada de metro: Mislata, entrada gratuïta).

Vídeo: piròmans de terrat. Audio: “Amor fallero” de Cristina Perancas.

Olor a poble

2009-02-24T19:24:00.006+01:00

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble. Vicent Andrés Estellés.

De vegades insisteixes tant en aconseguir una cosa, que quan la tens no saps què fer amb ella. Supose que acabes fent el que sempre has volgut: aprofitar el somni que veus complit, i en el qual tants confien en tu. El poble és un lloc exemple de confiança, de calor i estima, de cases amb coses que amagar, de ficció feta realitat, de fusió entre el meu passat, i el meu futur, que comence ara, perquè prompte marxaré a eixe poble anomenat l'Alqueria Blanca. Ens veiem en el camí.

Al mal temps, bona cara

2009-02-07T13:59:00.007+01:00

Febrer m'està començant a fotre, però jo li plante cara amb un somriure, i ja posat canviant l’aspecte del blog. No sé si coneixeu a Stanilavski i a Grotowski... no?. Doncs eren dos rusos bojos pel teatre que decidiren escriure tot el que en sabien perquè ara m'ho facen llegir a mi, i ma' que en sabien els tios, eh!. Parlant de tot un poc vos anuncie que molt prompte, s’estrenarà, per fi, Marxa Enrere i que esteu tots i totes convidades. I poca cosa més... estos dies porte una vida monòtona... dedicada al pensament i la reflexió stanilavskiana... ara que ho pense... demà possiblement aniré a l’Exposició del Ninot amb Pere, i quedaré amb Núria... més motius per somriure... tinc fam, puc dinar les sobres del xinés d’ahir... perquè tots els xionesos tenen el monyo llis com els emos?... vaig a pensar-ho grotowskianament mentre m’acabe els tallarins... Foto: London diversion.

6 artistes

2009-01-24T17:17:00.002+01:00

Hui ha tingut lloc el “Concurs de dibuixos de Golfo” a Mislata. Els participants, i tots ells guanyadors, han estat Pedro, Jorge, Arantxa, Alba, Sara i Marc, és a dir, els meus estimats nebots. I l’entrada d’esta setmana va per ells, que encara no havien aparegut al blog.

De moment Golfo no s’ha pronunciat al respecte, continua dormint en la seua gàbia mentre 12 ulls s’han fixat en ell per fer les seues obres d’art.

Els artistes s’han marxat una estoneta, i sí, els vull molt, però quina tranquil·litat que es respira a casa, tu. La setmana vinent més i millor. Sort a tots i totes els que ara esteu d’exàmens!.

Em diuen Hivern

2009-01-09T16:21:00.001+01:00

Ja ha passat: l’estrés per comprar els regals, les sobres del pollastre de Nadal, les sobredosis de polvorons, els ingressos per entravessar-se amb el raim de les campanades, les baralles per agafar més caramels del rei pintat de negre de la cavalcada... ara ens queden eixos mitxelíns del record i tot un més de gener per a passar-les canutes, hou, hou, hou...

Foto: homo nocheviejis perellonis. Què seria d’un hivern sense carreteres tallades per la neu, sense Rússia i Ucraïna fent-se la punyeta pel gas, sense una epidèmia de grip, o sense hores i hores d’anar al bany per culpa de la colitis que tinc? Doncs seria un hivern de puta mare! M’acabe d’enterar que se suspén el rodatge que tenia a Barna per culpa de la pluja i el fred, ara no tinc excusa per no presentar els deures que havia d’haver fet estos Nadals... Espere que tingueu un bon cap de setmana, amb neu o sense ella, amb 40 de febre i un llit acollidor, amb vòmits, amb caqueta, amb pelis cutres per a després de dinar, amb medicament, amb la cale a tota pastilla... si és que l’hivern pot ser collonut. Feliç tornada a la rutina!.

Punt i final

2008-12-24T12:42:00.004+01:00

Foto: el plató que no m’imagine buit.

Esta setmana s’emetia l’últim capítol de “Singles”. M’he decidit a tornar a parlar-ne gràcies a Psique, una seguidora que a creat un blog on mostra el seu suport i promoció de la sèrie (bé per això i perquè portava mes i mig sense actualitzar este “diari”, no anem a enganyar-nos). Ma que hi ha gent rebonica eh?. Dons l’entrada de hui va per tu bloguera, per tu i pel meus companys de rodatge amb els que he aprés, m’he divertit i m’he fet una miqueta més major.

I és que no m’oblide de vosaltres eh?, però des que finalitzaren les jornades de gravació he aprofitat per centrar-me en els estudis com a alumne aplicat que vull ser i en un nou rodatge, el de “Ja hi som tots!” (però d’això ja parlaré altre dia). Hui aprofite per agraïr-vos el recolzament i les ganes que m’heu donat de continuar obrint-me camí en este mundillo i de pas felicitar-vos “estas fechas tan señaladas”.

Per vosaltres xics, per TOT l’equip de Singles, en especial als compis actors i a Maxi, que tan m’ha en ensenyat. Com no, a direcció, a producció, als càmeres, a atrezzo, a vestuari, a maquillatge/perruqueria, a guió, a so, a postproducció, als elèctrics, a figuració, a premsa, a neteja, a Nadie Es Perfecto, als compis d’Indigomedia, al personal del Restaurant Neco, a la gateta que rondava pel carrer dels estudis, a la meua família, a Pere, al meu hamster, a la poqueta però bona audiència, com Psique, que cada dilluns heu sintonitzat Canal 9 per vore’ns.

I pare ja que vaig a deixar el teclat empapat de llàgrimes. Espere que us unfleu a gambes, que rebenteu de torrons, que us porten moltes cosetes els Reis i com no, que tornem a coincidir en altre projecte. FINS DEMÀ FAMÍLIA.

Estem fins els nassos

2008-11-15T13:23:00.005+01:00

Tenia ganes, eh. Tenia ganes de protestar per haver d'estar donant classes en barracons, amb fred, amb goteres, amb humitat, amb panderoles i sense calefacció, sense material, sense insonorització, sense seguretat.

Ahir els i les estudiants de la ESAD, el conservatori de música i el de dansa ens concentrarem a les portes del Paraninf de la Universitat Politècnica (per no tindre, no tenim ni un saló d'actes, ni un trist teatre) per rebre al conseller d'educació, el senyor Fontdemora. Però, aihs, resulta que no ens volgué vore. Nosaltres que l'esperavem amb música, amb balls, amb actuacions improvisades, en definitiva AMB ART. Perquè aules en condicions no tindrem però art, art ens sobra. Llàstima que no el pugam desenvolupar en condicions.

A l'estil clown, portant nassos (just el que ens toquen) verds i encapçalats per la pancarta "Estem fins els nassos" i "Ser o no ser, en el barracó està el dilema" els 24 futurs actors i actrius de tot el País Valencià posarem verd (el color de l'esperança, que també tenim) a l'administració.

Ara ens queda esperar, mentres continuarem estudiant amb la mateixa il·lussió i esforç als barracons de la vergonya, perquè en barracons o no, som el futur del teatre.

+ info de la protesta a Levante-emv.

ande està la cartera?

2008-11-09T14:04:00.004+01:00

Baixe del tranvia a Benimaclet. Vaig a traure el bonometro. I quan tire mà a la butxaca menuda de la motxilla, comprove sorprés que està oberta i que la meua cartera no hi és. M’acompanyen Bea i Pilar, dos de les meues noves companyes de classe. Només comunicar-les la notícia m’ajuden a buscar-la. Pilar telefona a Juan Carlos (altre nou company) que encara està a la ESAD, perquè busque per allà. La cartera no apareix. Tenim dos opcions:

a) Me l’han furtada.

b) L’he perduda.

L’escollida n’és la “a)”. Inmediatament pense en les dos targetes de crèdit: una de Caixa Catalunya, l’altra de Bancaixa. Cal anul·lar-les. Necessite el telèfon dels dos bancs. Pilar comença a facilitar-me números de telèfons d’informació (és de Barcelona però està estudiant a València i no coneix moltes coses però està segura amb el 11811). Una vegada tinc els dos telèfons marque el primer.

Tuuuuu...

- Benvingut a Línia Total de Caixa Catalunya. Bienvenido a Línia Total de Caixa Catalunya.

(a continuació dóna dos opcions per prémer al teclat del mòbil)

Si desitja parlar amb un teleoperador prengui 3. Polse el 3.

- Buenas tardes soy X, ¿en qué puedo ayudarle?.

- Hola X, m’han furtat la cartera i vull cancel·lar la meua targeta.

- Digui’m el seu DNI.

- XXXXXXXX-X

- Vosté és Daniel Gómez Pérez, ¿correcte?

- Sí.

(pausa, crec recordar que em preguntà alguna cosa per assegurar-se que era jop el titular del compte)

- Senyor Gómez l’infor-me que la seva targeta ja està anul·lada. Pot arreplegar la seva nova targeta a partir de dimarts per l’oficina de Mislata.

- Uff, moltes gràcies, adéu.

- A vosté. Bona tarda.

Una conversa de 4 minuts fou suficient per assegurar els meu dinerets. Ara tocava Bancaixa. Marque el número i ací començaria tot un seguit de telefonades que em pujarien la tensió més que a un jubilat amb colesterol alt.

1er: el contestador no dóna opció de parlar amb teleoperador.

2n: tampoc hi ha opció de polsar números sinó que es guia per la veu (i amb el soroll del carrer i les meus frases nervioses no m’entenia i començava de nou).

3er: passa a altra “pantalla” on m’avisen que la conversa es gravarà i em demanen dades personals com les 12 últimes xifres de la meua cartilla. (Però senyors! com vaig a saber-me de memòria tots els dígits del meu compte bancari!??).

4t: el contestador em penja perquè no li faig cas.

La vena se m’unfla com a la Patiño. Prove altre número. Mentrestant Pilar em passa amb Juan Carlos que continua buscant. En eixe instant tinc dos telèfons a les meues orelles. Més telefonades a Bancaixa sense poder cancel·lar la meua targeta. Ara al servei de Servired. Res. Baixem al metro. No sé com però al remat aconseguisc parlar amb una agent de Bancaixa després de 20 minuts. Les meus dades a Bancaixa estan totes en valencià i la tipa (que per poc no em demana una fotocòpia de la targeta sanitària o un rebut del gas) no sap que Carrer Major és amb J.

(5 anys després...)

- Señor Gómez su targeta ya está anulada.

- Por fiinn!!. Venga hasta luego, gracias.

Muntem al metro i cride: que s’entere tot Metrovalencia, el Compromiso Bancaja me come la polla!!!

Per la vesprada faig la denúncia i la mateixa putada amb la llengua: el policia no es d’ací i no sap ni que Benimaclet no està a Mislata. La meua germana em conta els grans embolics que tingué amb Bancaixa. Ara ja no n’és clienta.

Moraleja: no et cregues tot el que dien els anuncis dels bancs., malgrat que isquen xiquetes ballant.

Moraleja 2: si dus cartera no la portes a la butxaqueta la motxilla.

Birthday and London

2008-10-25T14:25:00.010+02:00

Ara fa un any, com una activitat de classe, naixia el ca’ Nelo. Durant este temps els protagonistes d'este blog han estat les peripècies a l’institut, les vivències amb els meus amics i amigues, els successos i notícies quotidians, les històries tristes i dures i les felices i gracioses, i sobretot jo i les meues flipades. El ca’ Nelo està d’aniversari i el millor regal per a mi són les vostres visites i els vostres comentaris. Gràcies per llegir i aguantar i fer créixer este blog. Perquè continuarà creixent vos ho assegure.... i aleshores notes com t’alces del terra, com si estigueres volant... vaja, estàs volant. Comences a vore València com si fora la ciutat dels Pin & Pon, superes als núvols, s’et taponen els oïts, formes part del cel, és com una mar de vapor d’aigua que flota per l’aire i en mig de la mar, un vaixell de Ryanair on tu navegues, i voles i voles i et trobes a gravetat zero i ara Ryanair és la NASA i tu eres un astronauta, i flotes per l’avió/vaixell/nau espacial, i et passes tres pobles relatat com ha sigut el teu primer viatge en avió, però tot és meravellós... Meravellós si no vas a Manises amb vòmits i colitis i només arribar et manen a l’hospital de l’aeroport i t’injecten liquids pel cul, et punxen i trauen sang, et donen 4 pastilles tot d’una, i et regalen suero per a esmorzar. I així és com el teu primer vol es converteix en un espectacle de vòmits i marejos.

Londres és cosmopolita, multicultural, 24 hores oberta, decenes de llocs per vore, remei per a la grip que portes de València, i en contra del que molts diuen no és sempre pluja (vaig vore el solet londinense) ni anglesos antipàtics, ni fish and chips per tots els llocs, ni hora del te, ni sopar a les set de la vesprada. Londres és un cap de setmana que marca la teua adolescència, que deixa una marqueta més a la teua vida. Londres és el millor regal d’aniversari que mai m’han fet. Londres som tu i jo ;) Foto: Nelo in Picadilly's Circus PD: Gràcies per tot Helena.

(S)ingles

2008-09-26T15:23:00.005+02:00

Prova superada! ara ja puc dir que sóc alumne de l'ESAD. Han estat tota una sèrie de proves on em feiem des de posar-me dret mentres una dona apuntava fins la talla de peu que gastava, passant per fer escales musicals com els d'OT, fins arribar a dir-me "sé aceite, sé viento, sé roca" o preguntes com "quin personatge t'agradaria interpretar?" (resposta per mi amb "una dona") o "com creus que és un actor?" (esta resposta amb "una persona falsa, manipuladora"). Ara comença una etapa de classes a uns bonics barracons (es veu que en 12 anys no han pogut fer una escola en condicions).

I ja puc dir també que a partir del dilluns 29 de setembre podrem gaudir amb "Singles, enamora't". La cita serà a les 22:15 en Canal 9. Us convide a vore esta sit-com on quatre fadrins (paraula més valencianeta que singles) acompanyats de tota una sèrie de personatges d'allò més disparatats ens faran arribar les seues particulars vides on parlaran dels amors i desamors amb molt d'humor. Per últim, puc dir que esta nit a les 20:45, als Cines Babel de València, s'estrena el primer capítol i esteu tots i totes convidades. Més informació de la sèrie punxant ACÍ. Us espere dilluns front la tele.

Golfo

2008-09-17T23:02:00.003+02:00

Hola! Em diuen Golfo i no, no sóc una rata sinó un hamster. L’altre dia m’acomiadava de Maria i Laura – les meues antigues propietaries – per a arribar a casa de Nelo. Amb ell estaré a les proves de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València. Nova casa, noves persones, noves olors.... una nova vida. El tio este em tracta molt bé. Tots els dies em dóna el bon dia i la bona nit, i em conta coses dels exàmens que està fent per entrar en l’ESAD. Vol que jo també siga actor i no para de marejar-me fent un monòleg amb mi. Es veu que no està massa bé del cap. El molt flipat em diu que eixirà en una sèrie de Canal 9, sí i jo sóc una rata fastigosa. I després està la mare que diu que sóc un ganster, com en les pel·lícules. Bé, per hui ja n’hi ha prou, que amb les meus potetes no puc escriure més de 5 línies sense cansar-me. He provat a parlar amb el meu compi el ratolí de l’ordinador, però és un tio molt antipàtic, no parla. Això o és mut. Porta un tatuatge on posa “HP”. En fi, ara em connectaré al msn. Ratetes de València, podeu agregar-me a golfet_mislater@hotmail.com Sóc moreno, amb bones pales i bon cos (faig exercici a la roda de la gàbia). Fins la pròxima ca’ nelers!. Foto: els dos Golfos de la casa.

Mojito: el desenllaç

2008-09-01T23:38:00.005+02:00

Tercera i última festa del mojito, encara que mai pot dir-se “de este agua no beberé, este cura no es mi padre o esta polla no me cabe”. Aquesta ocasió tocava en la choza de la meua gilipolles, a la zona més CoOl*[!] de la Mislata City, una casa amb una bonica piscina, unes boniques vistes a Nou Campanar i sobretot, soleta per a joves amb ganetes de Mojito’s Party.

Però abans dels cubates s’ha de sopar, i el lloc escollit va ser el restaurant de Toni, on una vegada més la beguda ens va eixir by the face. I després de sopar toca una miqueta de bailoteo per a baixar la pasta italiana que ens foterem, i per això res millor que fer ús de la berbena muntada per l’Ajuntament de Mislata: Angel Merino, el rey de las macrodiscotecas móviles. Un pavo que és menys conegut que el primer expulsat de la quarta edició d’OT però que agrada a les iaies, i a les no tan iaies. Ara ja podíem anar a beure i ballar i cridar i fer-nos foto i carregar-nos els cactus de Laura i follar-nos la seua gata (sí, és que estava en cel).

Entravem així en el mes de setembre... I què millor que rematar agost entre el Mediterrani i l’Albufera?. Concretament a la platja naturista de El Saler. Descans, solet i... culets. És així com s’acaba l’estiu per alguns, com comencen els dies de treball, de xiquets i xiquetes cridant per casa, de mares que se suïciden, de Corte Inglés que es forra amb la vuelta al cole, d’estrés... però com deia abans, això és per a alguns, i és que com diu l’anunci: “la vida puede ser maravishosa”. I a vosaltres com us han anat les vacances?

el retorn del mojito

2008-08-25T00:02:00.005+02:00

Vist l’èxit de la Festa del Mojito de la setmana passada, este cap de setmana varem repetir. Un servidor es tornà a quedar dormit i fou llavors quan els meus amiguets aprofitaren per disparar fotos. Molt tendres donant-me besets. I eixa és la prova del delicte: Toni dóna besets. Sí, a ell que tan li costa... deu ser “l’efecte mojito”.

I després de quedar-nos sopa i tindre una sessió grupal d’abracets, la guarra i jo marxarem al seu xalet. Una casa perduda per les muntanyes de Chiva on vaig gaudir arreplegant figues (en llenguatge moyà “robar higos”), rememorant vells temps amb fotos d’arxiu, escoltant la veu sàvia que m’explica com s’aconsegueix la llum a sa casa, ensenyant-me la famosa “Montaña del Egipcio” o anant d’excursió pel barranc, menjant plats de la chef Lola, dormint tres horetes amb la menda, degustant els chunbos collits per Jose, i disparant fotos a qualsevol cosa animada o morta. I és per això que vull dedicar el blog de hui a la família Moya Alonso. Per convidar-me a la seua llar, on vaig sentir-me com a casa, com un germanet de “mi gilipollas”. Per vosaltres!.

Peli de la setmana: Una palabra tuya.

Frase de la setmana: què collons Valencia street circuit? Circuit al carrer, xe!

Més mojito per favor

2008-08-17T23:35:00.004+02:00

Ingredients: ron, llima, herbasana i una miqueta de sucre.

Acompanyament: música, casa lliure i amics.

Mode de preparació: una vegada els nostres pares se n’han anat de casa, telefonem als nostres amics i amigues. Després comprem la beguda al Mercadona amb el nostre Carnet Jove i finalment afegim música, bailoteo, palpades de cul, besos als mugrons, coll, orelles i boca. Ho cuinen tot amb moltes ganes de festa fins les 4 de la matinada i finalment acabem dormint al sofà sense camisa i en bragues per a reposar el barrejat. Al matí següent ens alcem amb un “nano levantaos ya joer” i prenem altre mojito o en el seu defecte un Cholec amb tiramissú del restaurant on curra el nostre friend. Si després de la nit de farra no hi ha represàlies és que la recepta ha eixit de putíssi** mare.

tancat per vacances

2008-08-15T00:50:00.006+02:00

Ca’ Nelo no tanca per vacances, el que passa és que el jefe porta una agenda molt apretada - tan apretada que no caben ni els noms dels mesos (rises). En vista dels nombrosos atacs d’histèria, ansietat i atracons a gelats de xocolate provocats per l’espera d’una nova actualització, he decidit posar-vos al dia de my life.

Fa unes setmanes els cabets calents dels meus amics conspiraren el pla “Aniversari Nelo”, i així fou com fa uns dies vaig trobar-me ficat dins un cotxe amb els ulls envenats i acaba al meu xalet de Vilamarxant en mig de tota una festa d’aniversari d’allò més original. Regalets, pizzes, bany nocturns, excursió nocturna (cague nocturn), calimotxo per ací, porret per allà, Laura va pet, Toni també, Maria s’apunta, Pere els anima, New els observa, Ester que va de cap a al piscina, Nelo s’espanta, les sis del matí i els nenes xarrant, les tres del mig dia i els nenes dormint... 18 anys...

I estos dies també, es prepara “Singles”, la nova sit-com de Canal 9 Amb que esperem animar-vos les nits de la pròxima temporada. Singles retrata la vida, pensaments, gustos i sentiments d'uns “ja no tan jóvens” que van créixer a l'abric de la movida, escoltant Michael Jackson, fent el cub de Rubik, vibrant amb el 12 a 1 a Malta o veient sèries com Verano azul, V o Fama… i un dels personatges és el jove, boig, inmadur i aprenent de rocker Maxi, a qui jo interprete. I ja no dic més.

Com de segur que no em passe per ací en uns dies, espere que continueu gaudint de l’estiu. Au cacaus!.

Fotos: l’equip del cumpleanyer i de Singles respectivament.

casualitats?

2008-07-21T20:05:00.007+02:00

Ràdio + curtmetratge + sèrie de televisió + companyia de teatre + vídeo de l’institut + matrícula universitària ÷ juliol i agost = estiu sense vacances. No he parat de fer coses des de Juny, i a un ritme trepidant. “Salut, amor, diners i treball” se sol demanar cada any nou o als brindis. Jo podria dir que no em falta de cap, però em falten diners i em sobra treball. Això sí, ben content que estic amb tots els projectes que porte. Molt prompte us donaré notícies del rodatge de la tele-comèdia per a Canal 9, de l’esperada estrena de “Marxa Enrere” i dels primer pasos de “Teatre...vees” amb l’obra “Cuando el VHS acabó con el Vetamax”.

Però volia parlar del cas “la cara de Massarojos”, al que veieu en la foto de hui (podeu clicar damunt d'ella per vore-la en gran). Resulta que ahir després d’un agradable sopar teatrer en la gran casa de la original Teresa, casa que s’ubica al costat del cementeri de Massarojos amb l’única companyia d’altra llar abandonada i de la foscor del camí sense exida i el barranc on es troba, vaig disparar una foto per tancar la nit. Una foto on ixen dos companys, els llums del cotxe del “Johan” i els pantalons de l’abans nomenada Teresa. Doncs bé, damunt d’eixos pantalons no apareix la silueta de la dona en sí, sino una cara semblant a les màsqueres d’alguna tribu africana que pel seu tamany fan desproporcionat un cos humà normal com hauria de ser el de Tere. El que començà com una broma va acabar amb una de les nits que més por ha passat. Les 2:00 del matí, una misteriosa cara en una imatge de la meua càmera de fotos i un trajecte de tornada a Mislata amb Fanny i les seues aterridores històries. I per a donar-li més “cangueli” al tema, hui, a la ràdio, em trobe a una xiqueta que m’ha dit “tu te llamas Lucifer”, em toca el número 13 en una de les preguntes del programa i el meu ordinador es queda penjat just quan ha eixit la famosa fot en la pantalla per a tractar-la. Ni en Cuarto Milenio passen coses com estes.

Feliç i trepidant estiu.

PD: el 27 de Juliol és el meu cumple, si no penseu regalarme res o ni tan sols un sms, almenys deixeu-me un comentari/felicitació.

blog fotolog

2008-07-10T22:40:00.007+02:00

Cremat, enfadat, cansat, dolgut, rabiós, trist, sol, desesperat, agre, negre, merda. No entenc tantes coses. Uns em diuen que siga, pense i actua com jo vull, com jo sóc. Altres que tinga més empatia, que els comprenga, que em sacrifique per ells. I en mig està el meu cabet trastornat i confós. Em fot tant. Em fot fer mal als demés per haver pensat en mi, i em fot fer-me mal a mi per haver pensat en els demés. Qui sàpiga la solució o la resposta que m’ajude a trobar-la. De tota manera, de seguida se'm passa i recapacite. Dins de res tornaré a estar en alt, com si d'una muntanya rusa es tractara.

Pròximament...

2008-07-01T17:31:00.003+02:00

Després de la ressaca del Espanya-Alemanya, dels seus respectius clàxons dels cotxes, de les banderes espanyoles als balcons, de les hores i hores de programació de cuatroº dedicades a l’esport de les pilotes, de les desenes de persones concentrades a la Plaza de Colón de Madrid... hem pogut. Hem pogut amb el partit de la final de la Eurocopa. Tot el pati de butaques i part del palc del Teatre del Centre Cultural de Mislata ple i gaudint d’un espectacle major que el futbol: Pralaya.Ara m’embarque en altre projecte, en este cas radiofònic, perquè torna “Tercer Plato”. El programa de gent jove fet per gent jove amb el que pots riure i informar-te’n tots els dilluns de 17:00 a 18:00 hores a Mislata Ràdio (92.4 FM). Així que com la darrera vegada vaig dedicar el blog als i les “pralayer@s” hui va per als i les “tercerplater@s”. L’equip que cada estiu portem a les ones el magazín en rigurós directe per a Mislata i pobles del voltant. 5 anys en emissió i oients des del Parc de Bombers de Campanar fins els clients del Centre Comercial Bonaire. Arrer ens deixaren Óscar, Adrian i Laura, però continuem Jessy, Esther, Indira, Cristina, Paco o Miguel (els tècnics de control) i jo. Us esperem el proper 7 de juliol!!!I també li dedique el blog de hui a María, més coneguda com NeNnita* CoOl[!]. Perquè vares fer.me uan dedicatìoria moltr bonica i et mereixes una resposta. Per tu, perquè et millores, perquè sigues forta, perquè els problemes passen, i perquè t’estime. Eres i seràs “mi boracha preferida”. Et recordes de quan llançàvem bolis per terrat d’Indira mentres assajàvem eixa obra de teatre?, o quan anàvem junts a l’insti i ens paràvem pels corredors?, i de les nits a ta casa amb converses animades amb l’ONO?. Per tu, pel teu caràcter, la teua forma de ballar, els teus modelets... Besoooooos.

Fotos i dedicatòries

2008-06-25T15:08:00.006+02:00

Cada fotografia és un símbol, un record, un sentiment, un instant (“l’instant decisiu” deia Henri Cartier-Bresson) de la vida. I mirant les fotos, però sobretot les persones que moltes vegades les protagonitzen, m’han vingut al cap símbols, records, sentiments i instants de la vida, llàstima que no puga posar-hi totes.

Comencem el recorregut per la dedicatòria fotogràfica de hui amb els “Pralayer@s”, els actors i actrius de Pralaya, el muntatge teatral que el Grup Laboratori de l’Escola Municipal de Teatre de Mislata estem preparant per a este diumenge 29 de Juny (+ info a la barra de l’esquerra). Ells i elles són: la creativa Vanesa, el manetes Joan, l’argentina castellanitzada Flor, la calenta Mayra, la tendra Merche, la protectora Teresa, l’entonada Mª del Mar, la riallera Luna, el marxós Óscar, la tenaç Empar, la mestra Irene, i un servidor.

A l’octubre del 2007, estrenada la nova seu de l’EMTM, es gestava un conjunt d’artistes que buscarien, mitjançant l’experimentació, fer teatre. Ara, a juny de 2008, nou mesos de gestació després i gràcies a eixe conjunt de científico-actors, naix Pralaya.

Però abans que isca a la llum el nostre fillet han passat per les nostres provetes i tubs de laboratori personatges com la enfàtica Micaela, el pallaso sense nas, el toxicòman Ca(r)los, l’antiga vedet Juana, etc. Hem desplegat el nostre grup d’experts/es amb la peculiar manera d’ensenyar del científic Russell o amb càmeres i focus de per mig per enregistrar un curtmetratge. Hem celebrat els nostres avansos en la ciència amb bons sopars durant el curs. Hem compartit des de les agulletes de pilates, fins moments literaris com “inelamos, exnelamos”, “este paso es el toma jamón”, “vamos a medusear” o el propi “pralayer@s”. Hem convivit amb la gotera collonera. Hem imaginat l’univers i fet l’amor amb la mirada. Hem gaudit amb el joc de l’expressió corporal. En resum: hem fet i fem art damunt d’un escenari, a una planta baixa, a una fira, al carrer, a cada racó, en tot moment, en cada foto, en cada instant de la vida... L’espectacle ha començat. Gràcies per deixar-me crear-lo amb vosaltres. I ara, l’espectacle ha de continuar....

I l’altra partde la d’esta dedicatòria fotogràfica va per al grup de mediadors i mediadores de la Unidad de Pevención Comunitaria de Mislata, amb els quals he aprés els riscos de l’abús de drogues de la manera més apropiada per fer-ho: passant’ho d’allò més bé i treballant en mig d’un concert. Entre enquesteta i enquesteta comentàvem els ligoteos, l’antílop del bioparc que matà la música tan alta, les bogeries de la gent emporrada, els grups del concert, els que pixen al costat nostre, els babaus que fan competicions amb l’alcoholímetre, l’estand impossible de muntar, els fantasmes que agafen 5 paquets de condoms, les borratxes que diuen “me estásh privando mi libertá, tengo deresho ha hacerme la prueba, hip!”... El MIMED i l’Aldajah no haurien sigut el mateix sense nosaltres. Ells i elles són: les Laures, Sole, Sonia, David, Mario, Esther, Jessy, Paula, Alberto, Lourdes, Mª José i un que escriu. Gràcies per acollir un novato com jo així de bé.

Prova superada!!!

2008-06-13T13:43:00.001+02:00

He acabat el selectiu i encara estic marejat com una perdiu, però no m’importa perquè tinc torta, pi piii (perdó, són els efectes d’hores d’estudi).

DIA 1:

8:00 del matí i l’estació del metro de Mislata pleneta de personatges amb fulls subratllats i més nerviosos que Espanya en l’Eurocopa. Done dos besets a totes i quan m’aprope a la Pérez li dóna un calfred per tot el cos i amb una cara que barreja el somriure i el fàstig em diu “ai, Dani, que me pones nerviosa”....

“No sé qué hay que decir de la modalización”, “lo importante del arte romano es el Coliseo ¿no?”, “buah, lo del Franquismo no me lo he mirado...” y així fins a Àngel Guimerà (correspondència amb la línia 1), on se suposa que ens esperava Sofia.

(15 minuts més tard i 3 metros després acabe trucant al mòbil de l’institut).

Jo: Sofia?, t’ha passat alguna cosa?

Veu d’home: tranquilos, tranquilos que ya llego.

Jo (pensant que havien segrestat a Sofia): ¿pero tú quién eres?

Veu d’home: soy Javier

Jo: ui, pero no venia.. qué ha pasado?

Javi (responent-me altra cosa): sí, sí ya llego...

I una altre metro que ve i un sector que opta per anar-se’n mentre altre esperem al nostre particular retor, i més nervis, i les 8:25, i “Dani, llama a alguien”, i la gent cridant, i jo que em puge al banc del metro a parlars, i que m’agafa el telèfon Javi dient-me “estoy por Xàtiva” i jo dient-li “Javi los perdemos, se me van, se me van, se fueron” i el metro que marxa, i ens quedem quatre gats a l’estació.

Així començava el primer dia de selectiu. Per davant ens esperaven exàmens com el posat a mala llet d’història d’Espanya: “la guerra de Cuba” sabrosóón!, asucarrrrr!.

DIA 2:

El segon dia em trobava al metro amb el doble de Federico Jiménez de los Santos. Jo anava amb la motxileta i amb el traca-trà del metro li estava pegant colpets al cap del senyor, qui amb una mirada assassina i una veu de gos, es gira i em diu “perdona?” i jo m’aparte la motxileta i al cap de dos segons se sent de nou “pom, pom, pom..”: és la meua xaqueta la que li està pegant ara al senyor. El mire, em mira, fuig d’eixa banda del vagó.

Arribem a la facultat i es produïa la Frase del Dia “entonses... és català?”, Sara i jo ens mirem. Falten minuts per a l’examen de valencià i la penya encara no sap diferenciar els dialectes de la llengua. Després Alabarta sent als de l’altre institut que compartien aula amb nosaltres (els del Domus, ¡gensanta la virgen!) que han posat article d’opinió en un assaig científic del conegut sociolingüista Jesús Tusón, i la Albeta els amolla “perodna pero lo tenéis todos mal tete, ¿no habéis visto quin era el autor?” i li responen “ui sí, ¿es que conoces al autor a caso?”, i vinga a descollonar-nos d’ells.

Aprofite per a menjar-me el meu bocata i Laura P em demana pujar ja al pròxim exàmen quan encara falta mitja hora!, i solta indirectes com “ui, faltarà poco para que empiece el sigueinte...” o “¿la clase que nos toca ahora estará muy lejos...?”. Se’m talla la digestió.

Dinem en la cafeteria de la Facultat, un lloc on en la barra on agafes el menjar del teu menú posa “no coger cubiertos, son sólo para el menú”, però este no és l’únic cartell estrany, a les columnes posa “no poner carteles en las columnas”. El cas és que m’agafe un plat de madonguilels del Hacendado i allà ens fem amic del Gato Señorito, que és un gat al que no li agrada el menjar de la cafeteria i si li dones creïlles congelades o filet de carn amb textura de xicle el senyoret no se’l menja.

Maria Blay ens dóna els últims apunts de geografia, jo estic convençut que caurà l’aigua perquè estos dies ha plogut i els d’OT cantaren una cançó de l’aigua per a la Expo de Saragossa, això són senyals. Però si no t’agrada eixe tema sempre pots dir la Frase de la Setmana “eso no caerá”, i plof!, cau lo que no et saps com en història o història de l’art. Fem la nostra primera conversa “dos rombos” a la Universitat. Ací apareix el “sobaco-chochete” de Sara o “los fuertotes que me dominen toda” de Paula. El dia acaba amb Mery Bley duguent-nos a casa, emb el seu estil personal de conduir “frenada-accelerada-canvi de marxa-tu voràs”. I jo que li dic “ai Maria no conduisques aixina que me marege i damunt em faig caca”. Arribí a casa més marejat que Hamilton.

DIA 3:

Després de fer un codi per a bufar-nos les respostes d’anglès i fer aquest examen em perd pels corredors quan em dirigia al de llatí. Jo vinga a tocar als telèfons i tots estan desconnectats. I ja per fi a l’aula es produeix el Moment del Dia:

Tots disposats per fer la prova, amb 3 minuts de retard, una de les tipes que diuen coses sense trellat fent-se les interessants com “heu de triar una de les dos opcions d’examen” o “en la pregunta u que vos demana que comenteu la imateg u pues, heu de comentar la imatge u” ens diu “ara vos espereu 5 minuts que el corrector vol llegir-se l’examen”, O.o collló amb el senyoret. Un home que s’assembla al tio Vicent de tota la vida i que ens deia: “això que em preguntes m’ho han dit ja 25 vegades amb tu 26, vinga... tu amb els verbs tens que fer 4 i 1, o 3 i 2, o 5 i 0, com Espanya en el futbol” O.o. El cas és que es comprovava així que el que ens ha dit el professor de llatí durant el curs és mentida...

I quan per fi s’acaba l’examen, quan per fi som lliures, quan per fi s’ha posat punt i final a la selectivitat, quan ja ningú no volem saber res dels exàmens, Laura P, emocionada com quan vols contar el final de Yo Soy Bea ens diu “¿os habéis dado cuenta que el antecedente de la frase no estava explícito en la misma?”. Anabel, Sara i jo ens mirem com si ens estiguera parlant en rus. Sara crida “ahora a follar!!!!!!!!” jo dic “Sofia hazme el amorrrrrrr” i deixem arrere corredors amb altres a qui encara es queden unes horetes de patiment. I ens trobem amb el pavo que sembla un micròfon amb un pels com els del 11811.

Agafem el metro. Pròxima parada: llibertat. Començava així el meu estiu. Per la nit em retrobava amb companys i companyes de la tele, gaudint al teatre amb un obra provocativa i trencadora i perdent-me per València a les tantes de la nit amb el tranvia i hui cobre, i demà de concert i despús-demà.... aishh... un abraç a tots els colectius, dic.. a tots els selectius!!!.

Foto: així de bé ens ho passàvem a l’aula abans dels exàmens.

falta molt?

2008-06-06T01:10:00.002+02:00

Queden uns dies, en ulls d’un pessimista o impacient queden unes hores, en ulls d’un boig queden uns minuts. En qualsevol cas no en queda molt.

Es diu Selectivitat, dura tres dies i és la causant de la teua caiguda de pèl. Els professors i cuidadors de gossos salsitxa recomanen descans i tranquil·litat, les mares i xarcuters de barri que vages ben menjat, els productors de valeriana que en prengues molta, els treballadors de metro que vages en ell a la facultat, els fabricants de bolis que gastes Vic als exàmens, els de tipex que gastes el Pritt...

I mentres et prepares passes els dies a casa, tancat, estudiant, sense vore la llum, ni els pardalets, ni les floretes “que miren totes alegres al sol”, ni els capítols de Los Simpson...

Però només queden un dies, o unes hores, o uns minuts...

Sort a totes i tots! Em comenteu com vos va a vosaltres? Hi ha hagut ja suïcidis?

gràcies

2008-05-29T18:18:00.002+02:00

Gràcies per haver compartit amb mi els exàmens, els deures, les alegries de notes, les penes de notes, les rises a classe, els plors a classe, els xafardejos a classe (i al pati, i al corredor, i al hall...), el bons rotllos, els mals rotllos, l’estrés, els matins d’estudi, els comentaris de text, els maldecaps filosòfics, les fotocòpies de tot tipus, els esmorzars, les xerrades en la cafeteria, les xerrades amb professors/es, les frases mítiques, els resums de la jornada al blog, els amors, els desamors...

Gràcies per haver compartit amb mi estos 9 mesos de gestació que ara donen a llum a un Senyor En Daniel Gómez i Pérez, batxiller en humanitats i ciències socials, i també videocreador que gaudeix veient-vos gaudir amb les imatges de tot un curs, amb el lliurament d’orles, amb el lliurament de regals, amb el sopar, amb la sangria, amb el bailoteo (saturday night, chiqui-chuiqui, no rompas mi corazón...), amb la confessió tan personal, amb la continuació de la festa fins a les tantes, amb l’aparició a ta casa bufat, amb la resaca, amb el resum del que fou una de les jornades més intenses i sentimentals de ma vida ací...

És per tot açò pel que no puc dir-vos adéu, dic fins demà.

professors abans que persones

2008-05-28T00:02:00.001+02:00

Rectificar és de savis i com jo vull ser-ne un començaré per rectificar. Rectificar esta entrada en què parlava del conflicte per la nota final de llatí.

De vegades ens deixem dur pels impulsos, jo sóc molt impulsiu i em deixe dur. I en aquest cas m’he deixar dur però d’una forma un miqueta injusta. És cert que les a les classe de llatí han passat coses que ens han fet emprenyar a més d’un, però dramatitzar és una cosa que se’m dóna bé i he dramatitzat la realitat. El pitjor és que n’he fet mal sense motius suficientment forts que emportaren a fer-ho, i encara que hi hagueren eixos motius, eixos impulsos, fer mal no està bé.

Com que no vull fer mal, he optat per llevar el post que es publicà este dimarts en lloc d’estes paraules. Paraules que han sigut tal volta exagerades, com les del famós JL qui ha informa’t d’este fet al professor de llatí: “tu alumno te critica duramente en su blog”.

En el post parlava d’una guerra en què no hi ha ni vencedors ni perdedors, simplement alumnes i professors que poden trencar les seus amistats per culpa de l’estat d’ànim d’una persona en un determinat moment quan el motiu d’aquell comenatri ja està solucionat: la meua mitja de llatí va ser rectificada pel 6.

Des d’ací et demane disculpes a tu Rafa, com tu ho has fet. I és que tu has tingut la valentia de demanar-les i a més d’una manera molt educada, sense crits, ni insults, ni ira. I per este motiu he optat voluntàriament per llevar la passada entrada d’este blog, no perquè ningú m’ho haja demanat.

Açò vol dir que les coses poden solucionar-se amb educació. Em dirigisc ara a tu JL. Ara que sé que segueixes el blog volia dir-te que si hagueres tingut la actitut de Rafa en el seu moment possiblement hauries aconseguit el teu propòsit de llevar l’entrevista a “Anónima”. D’eixes paraules i d’eixe post al blog no em penedisc.

Rafa, accepte les teus disculpes i tu també les meues, així que el que l’amistat ha unit, que no ho separen la cremor d’un mal dia barrejada amb el blog.

con la iglesia hemos topado

2008-05-14T18:39:00.006+02:00

Tot a començat després del pati, pujant les escales...

JL: ¿tu eres Daniel?

Jo: sí

JL: pues ven aquí que quiero hablar contigo.

Jo (desconcertat però obert a parlar): vale, hablemos.

JL: tu eres el que ha hecho la entrevista de la pàgina web de informática, ¿verdad?

Jo: sí, yo y otra compañera...

I ací és on s’ha trencat el diàleg. Començava un seguit de crits als que no podia respondre. Crits que han estat respostos per mi, malauradament, també en forma de crits. Però quan et trobes al mig del corredor de l’institut amb el guirigall d’alumnes i tens en front teu un professor convertit en una fera que t’acusa de falsedats a qui quan li dius “¡JL no me chilles!”, fruit de la tensió acumulada, et respon “¡¡te chillo porque me da la gana!!” ple d’ira, apropant-se a tu, treient pit i prop d’alçar-te la ma, quan tens un símbol del respecte i educació, com és un professor, que no simbolitza en eixe moemnt ni una cosa ni l’altra, és quan crides. És quan et sents xicotet, impotent i sense saber perquè està passant tot això.

En vista de la reprotxable actitud d’este “símbol de l’ensenyament” he optat per respondre amb un to més digne “muy bien, pues si a ti te la gana chillarme ami me da la gana no escucharte, me marcho a clase” i quan em dirigia a pujar les escales en mig de tot un cercle d’alumnes incrèduls pel que veien i altres professors que demanaven tranquil·litat, el bon home m’ha agafat del braç i junt a Paula (la gran Paula a qui li agraisc tot el seu suport, com també a Lorena, Sara, Kike i resta de companys/es), ens ha dut a un lloc més “tranquil” per “parlar”.

A un aula sense gent que puguera aturar-li ha continuat el seu seguit de mentides i crits. Segons ell:

1 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que aquesta era per a la pàgina web no oficial de l’institut.

2 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que eixa pàgina era del nostre institut.

3 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que eixien altres companys/es seus/es.

4 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que estava sent gravada.

5 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no se li ha respectat l’anonimat.

6 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista se li ha manipulat i tallat.

I tot açò amb el concepte de diàleg que té aquest professor: ell parla i tu calles si atorgues. Ja a l’aula que em tocava i donant classe toquen a la porta. Era Paula (que hi estava en altra). Sembla que l’entrevistada per fi es pronunciava al respecte. Amb crits, com no, li reclamava a Paula la meua presència. I quan baixe jo em trobe a JL discutint amb Kike i a Lorena (la responsable junt amb mi de l’entrevista) plorant prop d’una Sara també amargada. La famosa professora no hi era. El meu primer impuls ha estat reconfortar a Lore, després m’he unit a la “conversa”. Una conversa que continuava ara a la sala de visites de l’institut. El monstre violent es transformava ara en un professor afable, de bon rotllo, somrient i obert al diàleg. Després d’intentar posar-nos en evidència davant de Kike, i d’insistir una i altra vegada en què ens em botat l’anonimat (supose que per falta d’arguments) li he explicat, amb ajuda de les companyes que:

1 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que aquesta era per a la pàgina web no oficial de l’institut perquè va ser la frase amb la qual li proposarem entrevistar-la, només vore-la, i avisant-la que no era una web oficial.

2 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que eixa pàgina era del nostre institut, tal com queda aclarat en l’anterior, i més si es tracta d’un projecte de l’assiganatura informàtica dut a terme per alumnes del centre i feta en el mateix centre.

3 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que eixien altres companys/es seus/es perquè la entrevista vam fer-lil-la a ella en substitució a JL – company seu –, que es negà.

4 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que estava sent gravada, o no s’adonà que tenia un mòbil davant de la seua boca?, a la qual cosa també va accedir.

5 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí se li ha respectat l’anonimat ja que en cap moment es diu el nom d’aquesta persona, sí que és professora de religió ja que ella mateixa va respondre amb eixe identificatiu en una de les seues respostes.

6 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no se li ha manipulat, però sí retallat perquè no podem omplir pàgines i pàgines amb informació que no és tan rellevant i a més és de poc interés per a un públic adolescent que busca en la web un espai d’oci (i una resposta que ocupa un full word contant-me la vida de Sanat Teresa no creiem que siga molt interessant en el context).

Amb les repetides negacions de home no avançaven així que s’ha proposat eliminar l’entrevista, aspecte al que m’he negat rotundament. Eliminar-la seria acceptar errades no comeses i subordinar-nos a l’opinió d’un irrespectuós. Però la tensió ha fet que s’accptara aquesta opció per part de la resta del grup, aixñiq ue he avisat que si es llevava faria un justificant en el seu lloc dient el perquè de la desaparició, i tampoc no li ha semblat bé al senyor. Ell reclamava vore abans eixe escrit, donar-li el vist i plau per poder tornar-lo a publicar. De nou m’oposava jo. Ell demanava doncs, poder comentar eixa justificació i l’hem explicat que el web no té un espai de comentaris (es tracta d’una pàgina senzilleta) però li he donat una última opció: la d’aquest blog. Li he dit que faria un comentari al respecte i on podria expressar la seua opinió, i li ha semblat bé?, doncs tampoc. Em demanava llegir-lo abans que publicara quest post de hui (o siga que per escriure el meu diari electrònic personal he d’ensenyar-li a un professor el seu contingut, açò és un blog o el NO-DO?).

I així arribem a aquest punt. No sabem què passarà, JL (al que com veieu li he mantés l’anonimat com a la seua companya) amenaça amb dur el conflicte als Jutjats, la resta de l’equip d’informàtica, que s’ho ha pensat millor, amb no llevar l’entrevista. Altres professors sí que ens mostren el seu recolzament. Nosaltres tenim la prova: la gravació on es deixa en evidència totes les fal·làcies) i mentrestant l'entrevista continua penjada en el web i a altres fotologs i blogs gràcies a la idea de Raich.

PODEU TROBAR L'ENTREVISTA EN: www.elmolinillo4.tk, clicant en “PROFESORES/AS” i després en “ANÓNIMA”. I també als enllaços d’aquest blog, en “BUSCA-HI!”.

Tal volta tot açò podria resumir-se en... davant la censura, llibertat d’expressió.

PD: Foto del web de la polèmica. la silueta és Anònima:

Xi-que-ta meuaaaaaa!

2008-05-11T15:18:00.003+02:00

Canal 9 a tota pastilla. Jo tapaet al llit sentint la pluja i els “Visca la Mare de Déu!” de la pantalla opte per alçar-me i felicitar ma mare, que estava plorant de l’emoció. La meua neboda de quatre anyets mirant sense entendre perquè fan plorar als i les xiquetes portant-los per la mar de mans fins tocar la patrona. I uns bonics apunts d’història de l’art esperant-me per estudiar.

Felicitats a totes les Amparos, Empars, Mª Amparos, Amparigües, Ampas...

He de confessar que encara no creure, actes com el de hui em posen els pels de punta. Les expressions de centenars de persones que passen hores i hores esperant vore la verge transmeten emoció. I és que hui “hay hasta ladrones que son los más inocentes, y comunistas, y ateos de los más ateos que se convierten en creyentes como el que más” com deia el professor de història una vegada.

Però el bon rotllo de tota esta història s’acaba quan sents al García Gasco fent el discurset fatxorra davant els fidels, i com no, Camps i cia. És la part en què torne a la crua realitat del pensament carca de l’Església i de la política del meu país...

Video del dia: Visca la Mare de Déu!, y su princesaaaaa!!!

(l'home que crida s'ha convertit en un xuplacàmeres que any rere any ix per la tele)

majors, mentals?

2008-05-03T14:06:00.010+02:00

Una altra que es fa major... i una altra festa per celebrar-ho. Aquesta ocasió tocava una party ètnica, on varem ajuntar-nos des de budistes, passant per hyppies fins acabar en romans. Felicitats Laura!.

Per cert, els resultats de la darrera enquesta han quedat així:

“Passaràs la selectivitat?”

clar, sóc un/a crack 9 (52%)

no, repetiré per burr@ 0 (0%)

faré algun favor sexual 7 (41%)

no estudie, sóc un/a vividor/a 1 (5%)

25 insults

2008-04-25T15:46:00.004+02:00

Foto: anterior concert (espere que tan bo com el que m'espera demà) després de la mani de l'any passat. Demà a Alacant...

25 d’Abril. 300 anys + 1... “¿cuántos años hace de la Batalla de Alamansa, 26 o 40?” deien hui per classe. Ja contava ahir com X professor em pegava el toc d’atenció per la “manipulació” que suposava el cartell relacionat amb el tema de l’institut. Hui comentava això de X professor amb la de valencià que, amb la samarreta també commemorativa de la fita, em deia sabent d’on coixeja cadascun dels docents del centre: X professor de llatí? (és que són pols oposats...).

I si ahir parlava de les bogeries a les aules,l hui podria continuar. Ha estat només arribar a classe que encara estava, només amb el professor. I imagineu-vos com ens hem quedat Sara i jo al vore a l’home fent com si parlara a un auditoria amb la ma alçada i senyalant a “tot l’alumnat” fent honor al seu càrrec de retor del insti.

Però de bogeries serioses és del que volia parlar:

Fou a l’eixida de classe, lluny de les portes del centre un grup de xavals entre 11 i 13 anys havia acorralat a les bessones africanes del institut, les protagonistes de me´s d’un comentari al blog. Totes dues plorant de l’impotència aguantaven fotos i videos a,b el mòbil mentre els seus “companys i companyes” les agredien amb insults, estirades de monyo i sacsades. Paula passava en eixe instant pel lloc i sense pensar-se-ho dos vegades va intervindre amb un crit que va deixar-la tremolosa a ella mateixa. “Me sentí agredida yo de ver lo que le hacían a las chiquillas” em comentava. En qüestió de segons, els valents van fugir.

Fou ahir quan m’agarrà Paula pel braç i va demanar-me que l’acompanyara junt amb les xiquetes al despatx del cap d’estudis perquè poguera ajudar contant el que ja havia vist jo altres ocasions al pati amb els mateixes víctimes. Amb un arxiu fotogràfic de tots els i les alumnes del centre ens posarem a identificar als agressors, i què curiós era que tots els assenyalats eren coneguts per les seues “coses de nanos”. “Ui este... a estel e tengo unas ganas...”, “pufff, otra perla...” deia Javier (ací en el paper de cap d’estudis) a cada assenyalat. I com ens quedarem Paula i jo quan una de les bessones senyalà a la principal responsable del martiri, al que tira dels pèls. Una xica de sa classe que ha aconseguit que gairebé tot el grup es pose en contra de les immigrants cada vegada que hi ha brega, que podria entendre’s... sinó fóra perquè ella també és immigrant!. Una sudamericana que fa bulling a unes subsaharianes, com les rumanes que insultaven als musulmans que ja comentí.

Tanmateix, el repugnant no és que foren tocades amb el dit fotos de persones del mateix curs que les xiquetes, sinó que també aparegué el famós cabecilla de grup de grau mitjà, que sent major d’edat també es dedica a jugar amb les bessones. Repugnant també és el que relataven: “nosotras pegar bandera de nuestro país en la clase con otras i entonses (un company) venir y desir “no pongas aquí la bandera de tu pais” y arrancar la bandera”.

He comprovat que aquestes nenes són ben amables i simpàtiques. Este matí em paraven per les escales i em donaven les gràcies amb una mirada innocent que em commovia.

És l’altra cara de la inmigració de la que tractava l’examen de geografia de hui. La cara que més por em fa, por perquè si ja de xiquets actuen amb eixa irracionalitat, com ho faran d’adults?. Por per l’aparició d’esvàstiques a les parets del institut. Por per tants i tants comenatris que senc a classe o al carrer per la “invasió” que viu la España, que a vegades m’arribe a preguntar si els agradaria que fóra una grande y libre.

No por sinó llàstima és el que senc al vore com ma mare encara es recorda de les cançons d’eixa España (eixa on sí es manipulava i s'adoctrinava a l’alumnat com a ma mare quan li fein cantar el Cara al sol), i que, en canvi, no sap la història valenciana, ni tan sols què es commemora hui.

boig institut

2008-04-24T21:59:00.004+02:00

Sara (a mi): ¿ahora me acompañas a encargar el bocadillo a la cafetería?.

Ma mare: ¿Sara, quieres que te haga yo uno?.

Sara (O.o): no no, de verdad, ya lo compro gracias...

I a les onze del matí Sara gaudia d’un entrepà de llomello, formatge, tomaca i oli d’oliva mentre jo em menjava el pamplonès amb mortadel·la.

Són coses de la vida que no tenen trellat, com arribar a la classe de castellà i trobar-te amb una dona semblant a tinki-winki que parla de tests per a la universitat i l’FP en els quals posa coses com estes:

Me gustaría:

L- Dirigir una empresa (o ser actorA, no actriz)

M-Hacer submarinismo.

N-Saber como reforestar un bosque.

Ñ-Conocer las tácticas para ganar una guerra.

Mentres la dona deia:

-Vale, aquí... está la L, y aquí un 2, pues aquí en la Z, miráis la respuesta, y si os gusta, pues ponéis un 3.. si no, un 0. Pero primero los de la universidad, luego los de FP... no, no, pero de FP es mejor esta hoja, dadme que os la grape…

És la psicòloga de l’institut. Comprendreu que amb tal domini expressiu siguem molts els que pensem que qui necessita una psicòloga és ella... El d’informàtica fuig d’ella quan la veu pels corredors perquè sembla que la dona i els ordinadors no es porten bé (fins i tot s’oposà a tindre Internet al seu despatx...). Amparo era còmplice del nostre desconcert.

De bojos és quedar-se de nou dormit a història de l’art, però sobretot la històruia de X professor de X assignatura, el mateix professor que hui mentre mirava el mural de l'entrada per commemorar el 25 d'Abril deia "Daniel , no te dejes adoctrinar..." (el que llig Libertad Digital o La Razón).

Durant la meua estança a França hi hagué una classe en què X professor va rebre una trucada top-secret:

- sí, sí, no, ahora estoy en clase...

Minuts després eixe professro confesava:

- perdonad, es que el director se ha enfadado conmigo.

Més tard I. B., una professora semblant a la psicòloga físicament, li deia:

- ¿Ahora quieren ir a por ti?, ¿ahora quieren ir a por ti?, pues mira que no te toemn el pelo, y si no haz como Manolo Velez (de baixa per depressió crec).

Eixa mateixa professora conduïa hui el seu cotxàs i per fardar ha decidit acostar-nos a casa a Sara i a mi just en el moment en què nosaltres parlàvem d’ella. I com la meua companya estava tan intrigada com jo en el cas baralla X vs Director he decidit traure el tema, i la tia s’ha fet la boja!.

Altre boig és l’alumne que hui quasi mata a Padre Javi al llançar una cadira pels aires sols pel fet que no volia anar a una audició a la qual li convidaven!.

Amb Padre Javi també ens hem posat mans a l’obra Paula i jo pel tema del racisme que des de fa temps tracte al bloc, però per la seua serietat i interès mereix un altre post perquè ara he d’estudiar per l’examen de Mery Bley que ahir vacil·lava a una mare cosa mala:

Mare: (...) gracias Eva.

Mery Bley: ¿Eva?, Maaaaaaariah! (cara de xunga del Barri de Llum mirant per damunt del muscle).

Què està passant al IES Molí del Sol?, Continuarà...

Fent la maleta

2008-04-16T22:22:00.000+02:00

Falten unes hores...

No, no m’acomiaden. Partisc cap a la capital del territori Sarkozy d’ací a unes hores. El meu servei personalitzat d’alertes informatives em diu que està fent temperatures de 6 a 14º, amb una humitat del 90%, i el cap de setmana diluviarà. La hawaiana i les xancles millores queden a Mislata.

Hui m’han dit: “Daniel, dormiràs en els de tercer d’ESO” i aleshores hem dissenyat el pla “jo deixe als nenes dormint i em pire a l’habitació de les lolis on juntem els llits a l’estil Barna”.

Durant estos dies he treballat molt amb el curt, el teatre i els deures així que tinc (tenim) l’excusa perfecta per desconnectar i... descansar? Podent anar de festa ala disco d’enfront de l’hotel amb la Ingels anem a quedar-nos en el llit? ja! D’això res, anem a menjar-nos la ciuté!!!!!!!!!!!!!.

(...) Rosquilletes, manteta, aigua, condons, mòbil (he de telefonar a Orange per activar el rowing eixe), càmera de fotos, paraigües... i ganes de passar-ho bé!. M’en vaig. Torne en 5, 4, 3...

Saguntum City

2008-04-14T15:20:00.008+02:00

Feia un any que no xafàvem eixes terres on unes senyores es fartaren de fer-se fotos, demanar-me autògrafs i llençar-me floretes. Ens quedarem amb la frase “di que sí hijo mío, ¡que SOIS EL FUTURO!”. La Sara s’ha posat “malalteta” i no ha pogut vindre així que servisca esta crònica com a full d’informació per a ella:

9:30 – Ens disposem a eixir del centre amb Bibiano com a professor convidat a la magnífica i irrepetible (bé, es fa cada any...) excursió a Saguntum City amb un Rafa que tirava en cara a la pobra Reme amb els peus com a botifarres el no haver-hi anat l’any passat: “claro, como Reme no vino... pues cada año llevo a un profesor invitado, que si Mariam, que si Bibiano...”. Al mateix temps Sara intentava fugir buscant un hipotètic passatge de Mislata mentre que continuava ben pegadeta darrere Rafa (el que s’ha de fer si no vols que et veja un professor). “Sara haz como si bomitas” li deia, i ella es posava dramàtica perduda.

Una vegada dit xaito a la bomit-woman, Anabel i jo ens quedàvem amb el seu amic el maska, però sobretot amb la companyia del Bibi i com no, la P. Durant el camí el professor s’ha fet colegui d’un altre mentre Anabel i jo ens feiem la Foto del Dia. Al tren també descobria que Bibiano és regidor del PP a Quart de Poblet, d’ahí la seua estima per Rita. També ens contava que sa mare quan va anar a París li deia “aquí son todos extrangeros” i ell “nada eh, que no podia hacerle entender que la extrangera era ella”.

11:00 – Arribem a Sagunt i recordem el moment de les senyores. Ha sigut quan ens hem recordat del colegui de Rafa perquè gràcies a ell hem acabat en un tallers on podies treballar com un negre fent un mosaic que després no et podies quedar o que et feren uns cartellets amb el teu nom suposadament en grec (serà en grec de Cuenca). I jo anava preguntant...

Jo: ¿y eso qué es?

Xica que anava de roamana per la vida: son bulas.

Jo: pero eso no es como una trola, una mentira.

Xica que anava de romana por la vida: pues no.

Jo: xe, que yo no lo sé, que no soy de esta asignatura (mentida cuxina).

Xica que anava de romana por la vida: pues eso son unos collares que se les colgaban a los niños recién nacidos con un el símbolo de aquello que quisieras que le acompañase durante la vida.

Anabel i jo optem per anar-nos-en. En la següent taula ens proposàvem pegar quadradets a un mosaic. Jo: ¿y después me lo quedo? ui no, que mi madre no quiere más trastos en casa.

Altra romana: no, vosotros lo pegáis pero nos los quedamos nosotras.

Jo: entonces no hay trato.

Tercera taula. En esta ens conviden a fer uan fulla de no sé què.

Pavo que va de romà: hombre, yo sólo te digo que este es el mejor taller de todos.

Jo: bueno vale, pues vamos a pegar una vuelta eh, pero volvemos tranqui (la típica excusa per escapolir-te’n).

I Anabel que es volia vestir de romana, el maska a les xanques (zancos) amb altre masca que s’assemblava al Osma. Per fi pugem fins el teatre, jo amb un furgadents que havia agafat d’un bar on a més de no demanar res he fet ús dels lavabos.

A l’entrada de l’edifici romà el Bibi i jo comencem a traure estereotips d’alumnes que van d’excursió: el chulo-playa, la pava-pija, el friki, la morros, las gafas-que-te-cagas, el que no sabes si es tio o tia, el que se cree que va de sendero con una peaxo mochila... I també dels professors/es: el de un País en la mochila, el bigoti, el sólo-puedes-dar-latín-con-esa-cara, la pelos tribu-africana...

De l’obra no m’he assabentat. La P llegint el guió al llibret en comptes de vore la de realitat, el de darrere ben a gustet dormint, el Bibiano criticant a diestro i siniestro, i la Anabelus i jo manant-nos notes per bloetooth. Eixia un home que era una barreja entre Farruquito i el del medio de los chichos que anava marcant paquet i que no ha parlat fins els darrers tres minuts de representació, just bans que se li fotera el micro i no el puguerem sentir. A les còmodes butaques del teatre romà de Sagunt es produïen les Frases del dia:

(Tots i totes pendents del ballarí amb el monyo llarg)

De: _Anai$_

Fecha: 14/04/08:

L tio ste sta npalmao no? Sq l pajarito s nota muxo! Kerra pikotear?

(Al poc de rato)

De: _Anai$_

Fecha 14/04/08:

S a dao qanta d q ay algo sobrenatural y sa tapao. Arrimndo la cboya!.

I en un tres i no res estava jo de tornava a Mislata sense el bitllet adequat i com sabia que el revisor estava al caure així que he optat per fer-me el dormit quan he sentit “billetes por favor” i em queia la bava i tot. Ara P i Ana estaran encara veient l’altra obra. Que la paciència les acompanye.

Un valencià a París

2008-04-13T14:23:00.004+02:00

Falten només tres dies perquè emprenga el viatge cap a París. El transport en què hi anem és el bus, l’allotjament en hotels. I què passa amb el repartiment alumnes-habitacions? Doncs que m’he convertit en una boleta que busca llit. Sí, vaig rulant a les llistes de distribució allà on hi ha lloc per completar les cambres. I és igual si primer he de compartir estança amb un universitari antic estudiant de l’institut o un xaval de l’altre centre que ni tan sols conec.

El per què cal buscar-lo en el sexisme. El que trobem a les classes d’educació física al fer equips de machotes contra chicas-monas, el que trobem als anuncis al fer-ne els de cotxes amb ells i els de productes de neteja amb elles, i el que trobem en el repartiment dels i les alumnes a les habitacions d’un viatge de final de curs al separar a l’únic xic de la classe de la resta de companyes i amigues. Ja n’estic fart, no tenim 5 anyets i encara que els tinguérem no és motiu per separar les persones de diferent sexe en habitacions diferents. Si dormira amb xics que conec tampoc no li donaria tanta importància, però el fet de haver de compartir primer amb un i després amb altre, tots dos sense massa o cap vincle d’amistat, de confiança, doncs no m’abelleix molt en un viatge on vols estar amb els teus però, això sí, sense renunciar a conèixer als i les altres.

I això és el que vull que quede clar. Si per alguna cosa em caracteritze és per fer amistat prompte. Em diuen que de seguida em faig amb la gent, i de segur que faré amics i amigues de l’altre poble però durant el dia, perquè per la nit voldré xafardejar i parlar de coses que només ens fan gràcia als que tenim certs temes coneguts com la palma de la mà. Els nostres temes, les nostres gràcies. No estic emprenyat, però sí una mica molest per fet que sempre ha de ser el mateix qui marxa quan les xiques estan completes i sobretot per aixa separació homes-dones que es feia quan ma mare estudiava a l’escola, però que no té molt de trellat amb els que se suposa que som els més madurs i responsables de l’insti (es nota que no tinc iaia).

Però mirant-ho per l’altra cara de la moneda, no tinc excusa per no acabar coneixent més persones que pot ser acaben sent grans amistats en un viatge per a no oblidar. Ara voré quan em faig la maleta per a la ciuté del amog, perquè entre el bolo d’esta vesprada a les 18:30 a Fira Mislata al que esteu convidats, l’examen de valen, l’excursió de llatí, el muntatge del curt i les classes de teatre la setmana es presenta bona.

PD: com no parle ni papa (ni mama) de francés m’han dit que diga a tot je no compre pa (però si rosquilletes).

PD 2: trobe que he fet un bon assaig com el que m’espera demà en l’examen de Fuster.

Con pelos y a lo loco

2008-04-09T16:53:00.007+02:00

Uns monyos que portaven Iris i Alabarta, que semblaven tretes d’un videoclip de Michael Jackson. Però ben xules que hi anaven. El que m’estranya és que Anabel no haja dit “¡¡¿¿pero tu has visto qué peloooosss...??!!”.

En filosofia m’he entretingut posant-me pegatinetes al front com podeu vore a la Foto del dia. I d’una manera expréss s’ha acabat la jornada de classe. Ha sigut al final del matí quan m’he trobat a dos individues que em deiem:

Individua 1: Dani, tu dime pa’ zalir en un concurso onde se buscan actorehpa’ hacer un pograma, como las pruebas de Operación Triunfo pero con actoreh. Jo: Casting Elena, se llama casting. Individua 2: yo ezque tengo que zalí en argo, yo tengo que contá mis cosas pero nezezito experimentá para llenar mi vida, sino me quedo vazía.

I ja tornant a casa, ha aparegut el Moment del dia:

Sara i jo Caminem pel camí de les mores assassines. Sara: ... y mientras el profesor explicando lo de la primera o la segunda guerra mundial, porque no sé qué decía de los nazis, y yo mientras con mi gótico... En eixe moment ha succeït. Una mora assassina sense escrúpols s’ha precipitat al terra just en el moment en què Sara es disposava a parar per baixar-se les bragues a la cintura, que semblava Julián Muñoz. Tots dos (amb les mans agafades i corrent com a Mari Pilis): aaaaaaaaarrrggghhhhhh!!!!!!!!!!!!.

I damunt, després no se m’ocorreix altra cosa que xafar un foradet del sòl d’on han començat a eixir mosquits. Amb este panorama de Bioparc, normal que no em criden l’atenció Rouseeau, si tinc tot una jungla!.

Me'n vaig a l'aventura.

'en verdá' hi ha ganes de...

2008-04-08T16:31:00.003+02:00

Els dimarts és un dia que se’t passa sense adonar-te’n. Hui m’han ajudat a fer-ho, entre altres, Anabel, qui destaca per la seua Frase del dia:

(l’aula de llatí en silènci, ella escrivint, de sobte...) Anabel: Buah, qué GANAS TENGO DE FO****! (...) hace hambre… (fent el gest del nyiki-nyiki).

En història la penya no podia creure que al passat hi haguera gent (o que ara n’hi haja) que no sabera parlar el castellà. A mi el que m’extranya és que hi haja persones que no sapiguen parlar en valencià després de 14 anys sentint-ho...

Però també m’ha ajudat a passar les horetes les nostres xarrades oficials, de tema oficial, a lloc oficial i amb elements oficials: crits i xafardejos, de tema sesual, a la cafetery i acompanyats de bocates de braves, triuta i paquetets del que segons A. Barcelona és “basura, Gómez!” (les rosses sabor ketchup), tot això ametzat amb els crits de Rafa: “¡Daniel, estúdiate la gramàtica!”.

Després em felicitaven per l’entrevista d’ahir i llegia la notícia del curt a la premsa, i amb la tonteria he arribat a castellà, on Super Agente Vila ha pillat als impostors copia-pega treballs googleant. Molt d’ull ca’ neleros, el perill està a la xarxa...

Sentint paraules compostes que no coneix ni la senyora de Galícia que no sap parlar castellà, donant l'enhorabona (per cert, paraula composta) a la que té-ganes-de que ja és socorrista, i explicant el significat de la coletilla en verdá o la història del mot tiovivo, he arribat a la fi del matí de dimarts, i també a la del post de hui.

Una altra vegada: Racisme

2008-04-05T22:33:00.007+02:00

Sí, amb les mateixes persones i el meteix lloc: les dos germanes negres i el pati de l'institut. Fou el lamentable espectable que varem precenciar mentre esmorzàvem. Les xiquetes jugaven a bàsket amb altres companys/es i un altre alumnes els llevà la pilota, però qui trià per fer la punyeta, qualsevol xiquet o les germanes de color?.

Almenys eixe xiquet punxa era de la seua edat, pitjor és que els que facen rabiar a les menudes siga un majoret acompanyat d'altre "machito" com va ocórrer després. En eixa segona ocasió una professora que estava a l'agüait va intervindre. I com va ser el rebot que agafà un dels malotes!. Em quede amb el "a mi no me jode la NEGRA DE MIERDA". Ah, però ahí la professora no digué res...

Ja passà la vegada aquella en què vaig ficar-me pel mig per defendre les xiquetes dels majorets amb tan pocs escrúpols dels que parlí ja al blog i que, tot siga dit de pas, també estigueren presents en un moment del que sembla estar convertint-se en un esport a l'IES Molí del Sol: fotre a les xiquetes negres que, tot siga dit de pas també, aquesta vegada estigueren més violentes per defendre això que era seu. Però en comptes de fer de Superman optí per donar xivatazo, prou coses relacionades amb el curt havia de fer jo en l'esplai.

El curt: "Marxa enrere", que ha tornar a eixir als periòdics. Podeu trobar la notícia ací. El rodatge és pràcticament finalitzat. Pr+acticament perquè encara ES BUSQUEN XICS ADOLESCENTS DE 14 A 15 ANYS, MORENOS, PER A GRAVACIÓ CINEMATOGRÀFICA. Dilluns tinc una entrevista per a la tele. Prompte us convidaré a l'estrena, i prompte també, posaré alguna foto. Marxa enrere va endavant.

Setmana FANTA

2008-03-21T23:56:00.005+01:00

Ja veieu els resultats de l'enquesta: a la pregunta "tenen sentit les despertaes falleres?", l'audiència a decidit que: no, i em fan recordar la mare dels fallers. Bé ho reflectia la falla Na Jordana: la unió de la setmana FAllera i la saNTA dóna lloc a esta setmana de nom de refresc.

Una vegada descansat de la resaca cal fer balanç. Han estat uns dies de no parar, el terra de València estarà desgastat de tantes xafades i masclets. Jo he aprofitat cada minut, cada segon. He viscut unes falles un tant diferents però tan bones com sempre, això sí, amb treball. “Marxa Enrere”, el curtmetratge de les Regidories d’Educació i Juventut de Mislata junt amb la Fundación AEPA i la UPC de la Vila, escrit i dirigit per mua, serà dut a la realitat (malgrat ser un projecte de ficció) en breu. Un projecte amb molta il·lusió, però manca d’ajuda necessària (com tants treballs audiovisuals que no són de Tele5 i sí oblidats per les institucions). Actors i actrius i equip tècnic escalfem motors per encetar el rodatge, i jo a tallar el abadejo (m’encanta manar, de menut em deien “marimandón” i veges tu, ara dirigisc curts). De moment us deixe amb les imatges de la recollida del premi i el logo provisional.

I tornant a la malenconia que em produeix no vore eixes obres d’art plantades als encreuaments i places i ara ja cremades he de dir que em quede amb el tall de l’himne d’Espanya la Nit de la Cremà ala plaça de l’ajuntament pels xiulits i aücs de gent com... jo?; amb el concert de Moritz d’OT quasi privat; amb els carrers plens de guiris borratxos amb ulleres fosforites tirant petardets i el “cerveza fría 1 €”; amb tota la nova gent que he conegut; amb la visita dels monuments fallers amb els xecs de Canal 9 de l’any 2006 ni més ni menys; amb la vesprada de l’ofrena en què Ter, Lau i servidor posàvem verdes a les falleres: (en veu alta) “¡guapas!”, (en veu baixa) “¿pero tu has visto que zapatos me lleva?”, “joer vaya cara, ni con peineta tu”, “¿los de esta falla es que se creen guays o algo?”, i la xavala de darrere pixant-se, i un boig bufat aplaudint-les, i uns mislateros makaxapes armant guirigall... I mira, PIM-PAM-PUM i adéu. Per davant queda menjar mones de Pasqua. Visquen les falles! (i les Pasqües, i el Nadal, i l’estiu....).

Lliure (de pecat)

2008-03-14T22:11:00.003+01:00

Estàvem en una exposició on hi havia carros del Mercadona i un bufet lliure. En un descui,t Sara ja no hi era amb nosaltres. “¿Y la Sara?” dèiem. Vinga a buscar i apartar a tota una muntonà de guiris que devoraven el càtering. I allà estava la xiqueta, amb una tia rosa que li donava un xupito darrere d’altre en el gotet del meu fluor bucal (imagina’t, casalla per netejar-te la boca). Laura s’apropa i li lleva el xupito de les mans”¡trae pa’ ca’ anda!”, però per beure-se’l ella i mentrestant la que servia, amb un accent anglés, deia que Nela “no phara de dreirse, creo que ha bebidou mushou” i la bufada cridant amb veu de formigueta “Nela!”.

Llavors, m’ha tocat el despertador amb la música de “El fallero”. M’esperava un dia amb...

Amb una classe de filosofia on Padre Javi ens explicava com de poc no arribava el SAMU a la seua facultat quan els i les alumnes volien agafar lloc a l’aula.

Amb una de llatí on s’ha produït coses com estes:

Nosaltres esperant el professor per donar classe, al corredor, i ell que passa de llarg i ens diu: “Hola” i se’n va el tio. O ja a l’aula: Rafa: “Daniel deja de morrear a Anabel y no le pongas los cuernos a Sara” (els alumnes que practicaven sexe oral en classe deuen haver-li trastornat).

A valencià m’he assabentat de la vida de Reimer a lo expréss. M’ha contat la seua telenovel·la favorita (sí, amb l’accent bolivià que a mi m’ix cubà): “y entonses el narcotraficante la quería por la operasión de peshos, pero la amiga se ponia por medio y buah. Era de Colombia , tu sabes”. Per no parlar de com m’ha ensenyat a ballar “perreando” mentre Sofia deia les notes.

Arriba el pati i Anabelus, la suposada Nela i jo ens baixem amb el meu tiket i el de Manolo a pel bocata. El meu company del Joc de la Oca anglés no havia vingut a classe així que jo tenia el seu val per un entrepà de braves i clar, com anàvem a desperdiciar-lo?. Total, que les dos pedorres s’han eixit amb el pa i les creilletes fredes al pati. I qui estava al pati?: Manolus.

A mi que se m’ha posat una mala consiència que pa’ què; el Manolus “pa’ arriba y pa’ abajo” buscant el seu esmorzar; les furtadores de bocata dient-me que no passava res; la argentina dient-li a Laura “¿querés un gashetita con dulse de leche?” (tot per la cara bonica); el xinés que em dóna un suc de abedul sense sabor i cremant (resulta que no m’he posat sucre); la resta de companys unflant-se a galetetes i pastissets sudamericans; Sofia amb un plat a rebentar; jo amb la Cançó del dia “yo no quiero oler a jamóóón, oh no, no estoy en la charcuteríaaa sino dando clase latinaaaaa”; una intrusa en el lliurament de notes de la tutora on ens hem pulit els ouets de xocolata... i tot açò sense oblidar el Vídeo del dia: “El Cabestrullina”:

PD: el cul que ix al vídeo és el meu, sols que el trac com un ànec.

PD2: al remat m’he fotocopiat el llibre de filosofia.

PD3: els meus pares estimen més a Sara que a mi: “adiós Sara, adiós. Adiós bonica” i al seu fill ni el bon dia.

Busque descans

2008-03-12T16:08:00.005+01:00

No siento las piernas. Ahir no vaig tocar de la llar, dolça llar des de les 8:30 fins gairebé mitjanit. La resta del dia de hui també se’m presenta mogudet.

“Retalls de personatges” és el darrer treball de l’EMTM. 5 actors i actrius: 5 personatges de son pare i de sa mare que formen 5 escenes dramàtiques amb 5 històries diferents. Carlos és el toxicòman a qui done vida, però no us contaré res més perquè teniu l’oportunitat de tornar a vore este muntatge en la Fira d’Associacions de Mislata, a l’abril, i debades.

Pareguts raonables?

Però perquè les meues patiues estan cansadetes? Per la Ruta Literària que ha tingut lloc hui per València. Carregats amb ipods, mòbils, càmeres de fotos i paper hem recorregut bona part de la ciutat amb una professora de valencià que semblava ella la guia, vinga a tallar la dona. Jo que no m’aclare amb el mapa, els banys amb una pelambrera i un piu per marcar els diferents llocs on pixar i una tele que no sé què pintava allà (és art, supose). I vinga a marejar amb el recorregut en comptes d’anar rectes. I arribem a altre lloc. Una de dos: o els retors s’havien fumat uns porrets a l’església abans d’entrar nosaltres, o s’hi havia fet el botafumeiro. I arribem a altre lloc, a tot açò, sense poder tastar l’esmorçaret que estaven pegant-se uns quants vestits amb corbata a La Nau. O sí que hem agafat un suc i una ensaimadeta...?

Coooc!

Acaba l’itinerari i el rus (què és polac) se’n va xino-xano, però no se li ha escapat a al Sofi. Arribem a la plaça de l’ajuntament a dos hores de la mascletà. Així que decidisc fer-me amic d’una dona entre Pepa de “Escenas de matrimonio” i empleada del Burguer King. I qui estava sota el balcó de l’Ajunatment?: Inma Benítez!, la qual assegurava estar malalta de la gola.

Una vegada més la multitud pregava a Rita botar. Ho reconec, tinc una obsessió amb l’alcaldessa, tant que no volia que no isquera al blog:

¡Valencianos, me despido! (açò ho dic jo, però m’agradaria sentir-ho per la boqueta de la doan de roig).

Frase del dia: OOOOSS, ASS, UUUIISSS!!!! (no estem a l'altura del Corte Inglés, oi?).

Foto del dia: El metro a parir.

Moment del dia: El metro a parir i en un frenada tots/es ens moguem al son d'un "ueeeeehh..."

Dones que donen molt

2008-03-09T17:02:00.007+01:00

Després de vore el “chiqui-chiqui” que va a representar a “esta gran nación que se llama España” en Eurovisión i a desenes de persones cridar “¡que booote Rita, que booote Rita!” sense que el balcó de l’ajuntament caiga he arribat a la conclusió que tot és possible. Possible també serà, llavors, que puga ajudar a què el PP no governe amb el meu futur vot, o que no calga reivindicar igualtat el 8 de març, o que no hi haja més morts per defendre els teus ideals. L’esperança és l’últim que es perd...

Centenars de dones (i també homes) pels carrers de València en una barreja de reivindicació i festa (etimològicament “maniFESTAció” també inclou la paraula festa). És la primegada que participe d’este tipus de marxes, i m’he adonat que o sóc un follonero al que li agrada pegar crits acompanyat de xarangues, o un ciutadà que no calla i lluita pels drets de totes i tots, que també pot ser. M’ho passe igual de bé siga pel 8 de març, pel 9 d’octubre, pel 25 d’abril o per la millora de l’educació pública. L’important és defendre allò que penses i vols, i si cal, armar guirigall, però mai arribar a les mans, ni a les pistoles. Un exemple són els cartells que algun conegut apegava pels carrers de la ciutat ahir: “Els Països Catalans no som Espanya. 9 de març abstenció”.

No sols trobí eixe cartell entre les persones que omplien ahir els carrers del cap-i-casal. La Foto del dia recull dos dels que més varen cridar-me l’atenció: un provocatiu però original “Aborto porque me sale del coño” i un “Antes que inmigrantes somos mujeres” en mans d’unes sudamericanes. Expressar-te i no callar. Mai callar. I no callant també vaig aconseguir anar-me’n de sopar amb dones i homes del Bloc Jove. Ma’ que esteu tractant-me bé!. No callant també aconseguí acoplar-me amb la falla de Maria a la mascletà. Llàstima que hui no hagem pogut repetir eixe “somos la falla de la fruta lalalaaa”. No callant Isaura va aconseguir la samarreta moradeta del cortés Pere. No callar, perquè qui ~~no plora~~ calla no mama. I si no utilitzes la veu, sempre et quedarà el blog.

Sóc B, MB

2008-03-06T23:07:00.003+01:00

Se suposa que una vegada arribara després de l'examen d'història d’Espanya, d’estos que et fan recodar la família del professor, jo hauria d’estar estudiant per als de demà (regla: estudia l’últim dia, en l’últim segon), però he decidit que Mery Blei (el personatge fictici creat a partir de la realitat geogràfica molinera solera mislatera), mereixia aparèixer hui al blog. És la primera vegada que dedique el blog a una professora.

Perquè només a ella protagonitza Moments del Dia com el d’ahir:

De nou Loles VS Mery Bley. La xica que porta mitja hora dient la resposta d’un exercici. Maria preguntant a tota la penya i ningú respon. La Loles que està quasi afònica. I Paula que li pregunta alguna cosa a Maria just en el moment en què algú diu la repsosta. Aleshores Maria esclata d’alegria i diu que és lo correcte. Loles s’enfarruca:

Loles: joer, llevo yo diciéndolo media hora nano.. Maria: A vore Loles no t’he sentit, amb cinc persones parlant alhora (5 persones???? Paula = 5??? ), Paula per ací , Manolo que no calla (Manolo????? però si el pobre estaba mig adormit).

O este altre:

Laura: Maria estàs dictant? MB (amb eixa cara de “oye nena, uiiss lo que m’ha disho”): mira Laura, estic donant classe, et sembla bé? Laura: O.o MB: no, és que clar, si una ja no pot donar classe bla bla

Tal com deia esta vesprada Laura per telèfon (sí, esta vesprada intensament dedicada a l’estudi) no ens la volem imaginar demà a l’examen:

Nosaltres: Maria posem el nom? MB: A vore, estic fent un examen si et sembla bé, és que si una ja no pot fer exàmens....

I parlant de Moments del Dia interessants, cal destacar l’equip de recerca de P.A.U. que té la classe. Només amb un “esta parte no la puedo enseñar” d’Honorat (sempre apareixen els mateixos al blog eh) l’equip de “quiero hacer un examen sabiendo las respuestas” s’ha posat mans a l’obra i ha trucat al departament Moya per buscar els models de selectiu de Juny del 2004, part A. Total, per a després cagar-nos en els anarquistes i la figa sa tia.

Tornant a casa vivia un altre Moment interessant. Sara i jo (en bici, menjant-me a la gent) veiem a un iaio que no es movia mentres posàvem verdes a certes persones (quines? wajaja).

Però sense dubte el Moment del Dia de hui el guanya la coalició Sara-Dani-Laura.

Jo (truque a Sara): Hola, esto es una llamada de que no sé que estudiar de geografía. (Sara em conta què feia certa persona asseguda al seu darrere alies la “uff, argg, pufff”) No aclarem res de què cal estudiar. Penge. Riing, rinnngggg. Jo: dime Laura, ¿esto no será una llamada porque no sabes que estudiar de geo? Laura: O.o sip! jajajajajaja. (Laura em conta com es cola altra certa persona per fer fotocòpies). No aclarem res de què cal estudiar. Penge. Em pose a discutir amb mon pare sobre els trasvassament de l’aigua, que estudiar no he estuidiat però prestar atenció a Mery Bley sí. I aleshores em dic a mi mateix: açò has d’esciure-ho. Com seria una classe amb MB i mon pare?

Frase del Día: “Tructrucu trú!!!”

Foto: “ella ens alegra entre conques, províncies i Yet Stream”

Visiting the university

2008-02-29T16:07:00.001+01:00

Una setmana després, torne a deixar unes paraules per ací. Esta no ha esta precisament una bona setmana, però ja n’hi haurà de més bones, ei que sí?.

Visita a la Universitat:

Tot començava ahir. Mon pare insistia en que m’alçara prompte per la suposada vaga de l’EMT i Metrovalencia, així que a les 8:15 eixíem de casa amb destinació Sara house. Les llargues cues de cotxes que preveia mon pare han quedat en no res, el sensesostre que ven mocadors en el semàfor no ha pogut fer l’agost. Pel camí cartells del PP i PSOE, el mateix gos amb diferent collar (blau o roig). Ja a ca’ Sara vinga a tocar! i la figa que no baixava, fins que ha fet la seua aparició estel·lar i hem pogut arribar a les facultats amb (atenció a la xifra) més de mitja hora prompte. Un altre sense sostre li ha pegat un esglai a la Sari i després es pensava que era un paràsit gegant. Un carrer amb cartells com els del partit del que serien segons Honorat R. “los casposos”, (el partit carlista), els quals estaven acompanyats dels de Alianza Nacional o Falange (quina perla de carrer, tu). Ens clavem a la Facultat de Medicina buscant un suposat corredor 4 i acabem veient el dipòsit (de lliiiibres). Un soterrani amb pols i publicacions de quasi l’era carlista on només els pavos que arriben abans d’hora a les excursions poden entrar-hi. Mentre Rajoy trionfava en el periòdic gratuït Sar ai JO decidim comprar-nos un rasca de la ONCE. Lo toca. Ens comprem un altre i ens torna a tocar!!!!!. Però després dels crits d’alegria per guanyar 10 euros ens hem adonat que no era vàlid (na na na niaaaaaaaaooo). Una vegada coneguda la cafeteria, l’espai que no pot oblidar cap universitari/a, i no sent encara les 10 del matí, m’empepite un peaXO entrepà d’hamburguessa i creïlles servit per una xica hipersimpàtica: “la bonica tomateta”. Llavors hem conegut al cosí d’Honorat. Un home català-gutural (de esto no ta acordabas, eh Sara?) i que menejava les mans com si fera exercicis del Saber Vivir. Durant la visita sempre se sentia “alguna pregunta?” i ningú parlava, però estant en l’eixida i després d’haver dit “alguna pregunta?” 50 vegades, una mari pili es planta en mig de la porta per preguntar (Olé tu bonica!). Per fi acabem a la secció de comunicació audiovisual i un tio molt caxondo que parlava de José Coronado i Belén Esteban ha pronunciat la Frase del Día:

“per això vos demane que estudieu. Estudieu, estudieeeeeeeuuuuuuuuu!!!!!” (amb una veu entre iaia Maria i Montserrat Caballer).

Foto: “de Carlos, carlista” (dels dos xiquets llejos jo sóc el barbut).

I m’acomiade amb una frase del tema: - Honorat: “todavía hay partidos carlistas pero eso es como coleccionar sellos filatélicos de las Bahamas” o esta altra: - “el carlismo es: ¿qué es lo más casposo?, pues nosotros a la caspa”.

Ara sí, amb estes boniques reflexions del professor d’història us deixe. Bona vesprada!.

Bota i Vota --> eleccions 2008

2008-02-24T17:04:00.003+01:00

Si no ho veus polsa ací. Si tampoc no ho veieres polsa ací.

Descartat queda Descartes

2008-02-22T22:10:00.003+01:00

La Aloma perduda de Anabel estigué des de les 10 del matí en la biblioteca; jo he optat per alçar-me hui ales 5:30. I és que Descartes és pa’ que te fartes (rialles del públic). Sara i jo, havíem d’aprofitar bé eixa classe particular de Dios todo poderoso...

I mira tu per a on que lamentablement (notése ironia) hui tampoc no he pogut assistir a classe d’història per “estar treballant en la campanya electoral”. Bé, jo almenys tenia un pla quadrat però què ha passat hui a classe?: doncs que la penya que normalment ens quedem a empipar-nos les interminaaaaaaaaaaaables classes d’aquest home la definició del qual dèiem l’altre dia que era de“hombre ABBCCCederaio”, eixa penya se n’ha anat (el que no sé si també per motius electorals) mentre que el col·lectiu pelades s’hi ha quedat. Astènia primaveral?

Com diria A. Vila... “prohibiremos a los alumnos que se la pelen que se presenten a los exámenes” (a més de quedar-te cec, ara resulta que la masturbació també provoca no poder examinar-te de Descartes). Ara mateix també em ve al cap altra frase coneguda de la mateixa persona: “me pongo a este lado que quiero que me lo veáis todo”. Què donem castellà o eròtica?

Però abans de entrar de ple en el cap de setmana es produïa el Moment del día:

Divendres 22 de febrer, aula 2.9 de l’IES Molí del Sol, geografia, professora Mery Bley i alumna Loles. 12:55 de “los buenso mediodías” que segons Rafa de llatí s’ha de dir. La professora es disposa a posar un documental de La 2 (no anava a ser el resum de “Fama”). Tots i totes parlem en volum 1, que puja a 2 i que es dispara a 3. I mentrestant la tele mostra una xiqueta amb més mostatxo que la Rita i un pueblerí de Castella explica com si estiguera dins d’un armari (degut al so en mono no perquè fóra gai, que de gais ja parlem en història de l’art) que no pot regar perquè “el agua, claro, pos se va por ai’, hombre! así uno no puede tener tomates ahí va la ostia!”. I el nostre volum era altet però el de la tele estava com quan mon pare es posa eixos mateixos documentals per dormir: al mínim. Si a tot açò li sumem el “traca-tracà” de les obres us podeu imaginar que se sentia, no res. Però la teacher que no la pujava pels seus ovaris. I la Loles que l’insistia...

- Loles: pero súbelo un poco que no pasa ná. - Maria (també coneguda com Sofia): no, no la puge perquè no se sent perquè esteu parlant. - Loles: no se oye porque está bajado no porque hablamos. - Maria: ui mira, ara que estàs fent? parlant, i no has parat. - Loles: qué? pero si yo no he hablao - Maria (que acaba parlant castellà): ahora mismo estás hablando (vena que s’unfla). - Loels: pero estoy hablando para decirte que no he hablado y me refiero a que en tó el rato no he hablao. (I Manolo de fons dient: “vota Partido Socialista Obrero Español, i Maria que para el video. Silènci). - Maria: anem a vore tu estàs parlant quan jo t’he dit que parlaves però a més estàs parlant per a dir que no parles? És que fila...

I la resta descollonant-nos. I la dona que al remat puja el volum però no senyor! el torna a baixar per a marcar territori. Un video molto interesanti, sense dubte.

I ara que ja he arribat al “cocimiento por medio de la razón” me’n vaig de farra. Bona niiiit!.

Foto: “no te cortes” en una de les classes de la dona que marca el territori amb el volum.

A ratlles no, ratllats

2008-02-15T16:51:00.003+01:00

Havia d’eixir guapo a la foto de l’orla...

...Una vegada dutxat em pose el meu suèter a ratlles negres i roges típic de les fotos (no sé per què però dia que el porte, dia que hi ha flashos de per mig). Arriba Sara i diu: “¡mira! que vamos iguales! :)” i efectivy wonder, es lleva la xaqueta i apareix un suèter a ratlles negres i roges.

Després d’atoxigar-la amb laca i més laca (que com ella la gasta per matar paneroles li resulta estrany que també es pose als cabells) per poder fixar el meu indomable monyo i contribuir al canvi climàtic, baixem al cotxe on ens espera el xòfer amb la Cope. I mon pare que veu que ja he pujat jo arranca i quasi se’n du a la Sari amb la porta oberta: “¡¡pero esperad que sólo está la mochila dentro!!”.

Ens estressem mútuament sobre rodes amb l’examen de llatí i pensa Sara: “sólo falta que Ester o Laura lleven su suéter de rallas negras y rojas”... Entra Laura a classe i va i portava el suèter a ratlles negres i roges. Tots tres amb la part de dalt de ratlles negres i roges, i vaquers per rematar: els bessons ratllats.

En filosofia Déu (osease padre Javi) explica mentre mitja classe estudia matemàtiques i la resta llatí: o siga que li sentia la Pérez, bé i Anabel que no es callava ni sota l’aigua, està amb Descartes que no caga la xiqueta (“tiaaa que está ahí Descartessssssss!!!”).

Em trobe amb un flipant 9 a l’examen de valen i amb una desconeguda a classe: - Jo: “¿esa de espaldas quien es?” (i es gira i resulta que era Llopis que també anava de boda hui).

Ens n’anem a la sessió de xaafrdeig del pati. Sona el RIIIINNNGGG que et marca que “se acabó lo que se daba” i en comptes de puajr a vore un suposat video amb Mery Bley, les mitges figues es quedem rumiant si pujar o quedar-se a posar-se guapes als vestuaris. I sí hem pujat, però això semblava la Pelu de l’institut. Només faltava el Pronto.

Entre laca, planxes i rímel, toca canviar de classe i mira tu per a on, que les meues companyes han asaborit el caràcter del profe de llatí. “Oye tú tienes un poco de mala leche no?” li diu Paula perquè no parava de manar-les que callaren (que es com demanar logaritmes a un mico, impossible). I això a Rafa li ha fet pupeta, així que quan Paula ha entrat després que jo ja hi estiguera, Rafa em diu molt baixet i amb una mirada de oiisshh qué fuerrrrrte: “xhh xhh (onomatopeia de cridar) Daniel, Daniel, esa, la rubia. Esa es la borde”.

Quasi li dóna un atac quan he parlat pel mòbil sense ser conscinet, però les meues xiques que m’estimen molt, han eixit en la meua defensa i deien coses tan boniques com “la clase sin Dani no es igual” o “no le digas eso que aquí se le quiere mucho”. Així que m’he alçat i li he plantat un bes a casacuna i Paula, per retomar la batalla amb Rafa, agarra i se’m puja al damunt d’un abraç, i després se’m recolza molt sensualment en al cadira: “Dani me encanta ponerle nerviso a este hombre.. jaja ¡es que disfruto siendo mala!”.

Més laca i maquilatge. Desenes de fotos al holl de l’institut en un inesperat atac d’amor cap als professors/es. Arriba el moment de fer-se la foto per la qual moltes no han dormit. I després d’esperar hores... se sent un: “¡¡perfecto, sí, que bien sales, perfectoooo!!” i “¡sigueinte!”. Total que el tio anava tan follat que a la que em dispara a mi la foto ni me n’asabente i després he vist al faveta de ratlles negres i roges que estic fet, amb una cara de presidiari i gest seriós, però amb una mirada que matava (jolín què guapo sóc xe, gràcies).

Moment del dia: Reimer se situa per retratar-se i com el fotògraf va més ràpid que l’AVE li dispara la foto just quan el xaval anava a preguntar, amb la boca oberta i el dit alçat: - Fotògraf-exprés: Perfecto!, sales muy bien eh! - Rei (amb el seu accent bolivià que a mi m’ix cubà i flipant de com fem les fotos ací): Pero no hombrehh, que salí con el dedo acá.

Foto1: “a ratlles negres i roges” by Rafa el mala llet (però amb bon café). Foto2: Molí de les perruqueries.

PD: Sara ha eixit amb els ulls oberts.

San Rintintín

2008-02-14T21:43:00.004+01:00

Alça’t, ves a classe, torna a casa i estudia per a tornar-te a alçar, anar a classe, tornar a estudiar...

Bé, abans de tot dir-vos: feliç dia del Corte Inglés!!! (Frase del dia), això és màrqueting i no el 2x1 del Mercadona. Jo com a bon valencianet m’esperaré a Sant Dionís.

Llatí: 5’5 points. It’s patetic, però no passa res perquè com bé diu Sara: "mañana es fin de semana". Total pa’ que després este home diga que li posem verd tan sols per comentar que els seus exàmens duren massa (4 horetes només…).

Moment del dia: la d’anglés mana uns exercicis i comença el guirigall. Alguns i algunes són els que votaran enguany per primera vegada i la política està tenint lloc a les converses de classe. José Manuel diu que vol fer un debat entre “rojos y fachones” (em senyala a mi i a JR respectivament). Per altra banda la Raich diu que es caga en tots. Paula també s’uneix al temeta i diu que està d’acord amb el tito Rajoy amb que no vol que li obliguen a estudiar en valencià (sorprenent quan estàs en un segon de batxillerat on només donem dos assignatures en esta llengua – una d’elles valencià que no és lògixc que s’impartisca en suagili). El cas és que jo li pregunte el Joserra:

- Jo: Pero a ver JR, defínete va.. - JM (que respon per l'altre): jeje, pues nano este es de ideología nazista falangista pero no practicante. - Jo (XD): a claro, tu crees pero no vas a los míttings. - JR: noh, yo soy de centro-derecha... (rotllo Rajoy quan sembla que banye el pa en la sopeta). - Loles: yeeeh que por culpa vuestra no acabaremos esto...

I al pati ens hem assabentat gràcies a unes enquestes molt confidencials (guinye l’ull) de la vida confidencial (torne a guinyar l’ull) de certes persoens confidencials (em quede cec).

I per no acomiadar-me sense dedicar-li un gag a història de l’art, escriuré eixe famós... Gioto (pronunciat Shlliotoh!!). Vinga que tinc ganetes de fer un altre examen de latinus i després anar-me’n a enregistrar la veu per a un spot (no home, del Corte Inglés no).

Copiar i apegar

2008-02-09T16:46:00.000+01:00

Video del dia: "Saps què és un bot útil?" M'ha cridat l'atenció tant el video com el bloc sota ell enllaçat. És una campanya com la que Movistar va fer quan el canvi de logo amb la M que eixia fins en la sopa. Interessant... Més info en: http://fesunbotutil.blogspot.com/

(...)

I per què redactar el mateix podent copiar i apegar? Tret de: http://www.fotolog.com/lostinthecloud/43968694 [...] Solo dani me recibe por las mañanas en pijama, bata, y manta por encima y me suelta: miralá, que mal que vas con tu bufanda de gitanaka tia... ¬¬ y su madre: va, que ja son i vint, i pasen.. el: mama no me estreses que son i 19... yo mientras quitando pelusillas a mi bufanda jajaja

[...] Aunque claro.. ahora lo pienso mejor...y...¿os lo mereceis? [...] Una persona, que dice ser de mis mejores amigos, y me critica en su diario y justo debajo escribes cosas de las moreeeeNaaaaSH* ¿merece estar aquiiiiiii? [...] POs siii...xk me rio mucho con ellos.. y me ayudan mucho ^^ y yo los intento ayudar en lo que puedo!! [...]Momento del día (pa' que veieu que no sóc l'únic que copia coses): Anabel escribe en su comentario de texto: Como la Carmele esa, q yo no sé que hace en la isla, o el Joselito (que yo no digo que no pueda conseguirlo!), pero dime tu que pinta ahí... Bon cap de setmana. PD: Gràcies pels ànims Jose Carlos!. ;)

+ Racisme

2008-02-06T15:10:00.000+01:00

A. Vila ho ha deixat ben clar en un comentari de l'entrada d'ahir d'este blog. No vull brega, no vull allargar esta història per fer-los gaudir però... Estan posant-me negre, i no sé si esta expressió és la més adient per a estos casos. Hui de nou ha succeït una cosa semblant. Durant l’esplai havia vist a eixe cap de suro que ahir va enfrontar-se a mi. Sé que m’ha vist, però igual que jo no li he dit res, ell tampoc a mi. Anava sol i ha callat. Diferent a estat la situació al final del descans. Avui anava de xarreta amb Laura i ens disposàvem a entrar quan m’ha paregut sentir un “¡payaso!”. He escoltat millor i s’ha produït un segon intent de fer-me rabiar com ahir i posar-me calentet. “¡Payaso!”. Ara sí s’ha sentit clar. “El que defiende a la negra (rialles)”. Els he mirat amb una cara de fàstic, amb una cara més lletja que la seua forma d’actuar: fer-se el xulo amb la colleta però mantindre les distàncies en la soledat. Què valents!. Hui no li punxaven a la xiqueta, o almenys no ho he vist. El que està clar és que no hi haurà tercera vegada. Al professor de història de l’art encara el feia més ràbia que a mi. També al d’informàtica. Sempre confiem en els professors/es però el ben cert és que segons m’han comentat, una vegada que estos sers amb menys coneixement que una merda de paper li feren la punyeta a uns xiquets menors que ells, dos dels professors de guàrdia que hi havia i que contemplaren millor o pitjor la situació, NO HI FEREN RES. Sé que hi ha professors i professores que de vegades senten més por que els mateixos xiquets que són assaltats, i ho comprenc tenint en compte que esta gentola repetidora té la complexió d’un adult malgrat estant encara en tercer d’ESO, però algú ha de plantar cara com es deu, i jo no arribe a eixe punt. Demà sabré si encara tenen ganes de fotre, i si és així, sé que compte amb els suport de “los jefes”.

Racisme?

2008-02-05T16:29:00.000+01:00

Final de l’esplai. Gent pel pati. Entre tota eixa marea de motxilles i veus d’adolescent caraquillero una xiqueta negra (sí negra, ni de color, ni de “raça” negra, ni morena. Nosaltres som blancs i no es fa tanta història) de primer d’ESO mirant amb una careta entristida com uns xavals de la meua edat o inclús majors, un d’ells de cicles, no li volien tornar la pilota. Ella ha intentat agarrar el baló sense èxit mentres els grandots i peluts es reien. Riure's d’una personeta més menuda que tu, que saps que no pot defrendre’s és fàcil. Em feien mal els ulls així que he decidit intervindre:

- Jo: Ye nano, devolverle el balón a la chiquilla tio. - Despreciables: queeee quieres tu, uehh (rialles). - Jo: pues que le devuelvas la pelota que está casi llorando la cría. - Despreciable al que se l’uneixen la colla de despreciables: sshhh tu te callas porque... - Jo: yo no me callo, a ti no te da verguenza tio? (la gent em va avançar, més d’un s’olora la brega). - Despreciable ara sol: payaso! - Jo: tu sí que eres payaso que.. (he entrat al joc, sé que els agrada, així que no pense fer-los passar-s’ho bé amb mi també.). - Colla de despreciables: Weeeeaahhhhhhhh!!! (sembla un crit de ¿¿¿¿¡¡¡¡¡Mira tete lo que te ha dicho ese????!!!!). (pare de seguir-los el rotllo perquè no n’estic segur del seu estatus a l’institut i puc acabar havent de defendre’m jo per haver volgut defrendre a la xiqueta, a qui he perdut de vista. Sara i Paula ixen corrents per por possibles balonades com la que estos personatges li pegaren a la bessona d’esta xiqueta - em pregunte si no serà la mateixa, jo mai no diferencia els bessons - o siga, que hui no era el primer dia que tenien ganes de punxar a eixa persona de diferent color al nostre amb trenetes al cap).

I és que formant part dels “majors de l’institut” pots permetre’t clavar-te en assumptes que no t’afecten directament a tu. I jo m’he ficat per mig perquè m’he preguntat si també ho haurien fet amb un valencià; perquè estic cansat de vore com pel corredor li saluden a un xinés dient-li “¿ye que pasa Li Lan Chú?, estamos gorditos de tanto comer rollitos, ¿eh?, este será de sumo jajaja” o com li deien a un rus “el Zar" (amb rintintín) per referir-se a ell.

¿És racisme perquè es fiquen amb estes persones pel fet de ser inmigrants ó només falta d’educació i de cor pel fet que abans que res són persones més menudes que l’assetjador?. Perquè això és assetjament escolar, un bullying en tota regla. Jo també vaig patir una mena de bullying una temporadeta amb 12 anys i aleshores vaig haver de callar i plorar cap a dins, i no puc permetre que preadolescents del centre on estudie passen pel mateix, em fa mal a mi també.

Volia parlar d’açò perquè hui, de nou, es parlava d'immigració a casa. La meua germana contava com una xicota d’una colla de romaneses es clavava amb un d’una d’àrabs cridant-los: “¡¡...moro de mierda, que yo por lo menos soy rumana y tengo la piel blanca!!”. Racisme i xenofòbia entre les mateixes perosens que venen a millorar la seua vida a un altre país. Sorprenent.

Hi ha tants casos al nostre voltant... em recorde d’un “senyor” que no volia deixar passar a l’altra zona del metro a una parella sudamericana que molt amablement li havia dit “disculpe, déjenos pasar...” i a qui este home va mirar amb uns ulls de menyspreu. La dona del de la mirada bruta li deia: “Paco nene...”. Ell remugava: “¿Paco qué?, que encima que no están en su país van a tener más derecho a sentarse ellos?. I això que només volien passar, si de veres li hagueren demanat seure no sé jo que hauria fet el Paco.

Lo que encara em sorprén més és com mon pare, que sempre critica a estos col·lectius que segons ell acabaran envaint-nos i acaparant certs sectors, després s’alegra al sentir com Camps ha signat un acord de cooperació entre el comerç romanés i valencià per a benefici dels primers. O com ma mare s’emociona veient-los arribar en pasteres on perden la vida molts d’ells i elles. Racistes?

Carnestoltes moltes voltes

2008-02-02T18:36:00.000+01:00

De vegades et parlen tan d’un desconegut/a que sembla que el conegueres de tota la vida. Sents alguna cosa per eixa persona de la qual et conten coses dolentes o de molt bones. El desconegut/a acaba caient-te bé o mal sense haver-l@ vist mai, acaba sent una persona per qui sents compassió, empatia, dolor o alegria i tot per les paraules que et conta una altra persona propera a eixe/a “algú”. Precisament això és el que em passa a mi ara mateix. Tinc ganes de conèixer a una persona. I tinc ganes de conèixer-la pel fet de ser conegut (ben conegut) d’una altra persona a la que jo conec (en realitat, que estic coneixent. En realitat mai no coneixem del tot a les persones trobe...). Aquesta persona que vull conèixer sap algunes coses de mi pel que llig en este bloc i pel que li parlen de mi i jo vull saber-ne més d'ella. El problema és que no sé si seria bo vore-nos les cares... Vull conèixer a un desconegut al que conec tan poc com ell a mi però que em fa palo vore en persona... és estrany, o difícil més bé.

I per no canviar de tema relataré com anà la presentació dels Carnestoltes de Mislata 2008 va (junte peres amb pomes, no pot ser):

Sentir-te un xiquet més per unes hores quan veus que dia rere dia estàs fent-te un homenot és (faré homenatge a una de les paraules més sentides esta setmana), és amazing!. Centenars de criaturetes - i el que no són criaturetes - que riuen amb tu, que estan pendents de tu, del que dius, de com balles, de com els animes a ballar, de com juguem, de com estan espectants per saber si els haurà tocat eixe premi, de com estan representant la seua escola... eixos ullets en pitufets i pitufetes de 3 a 11 que estan passant-s’ho d’allò més bé, i tu amb ells, sentint-te un més de la seua classe. Sols per això, per recordar com m’emocionava jo anant disfressat al cercavila, puntxant-nos amb altres escoles paga la pena quedar-te quasi afònic... és un flash back a la teua infància, és llavors quan me n’adone que ja no sóc un pitufet, que ara ja estic amb un peu a “el món dels majors”, amb responsabilitats, amb compromisos, amb preocupacions... però també amb un bon grapat de noves sensacions, de descobriments, de sentiments abans no sentits... no es pot parar el cronòmetre de la vida.

I en l’apartat d’agraïments done de nou les gràcies a totes i tots els que han confiat en mi una vegada per a participar en estos tinglaos, (vale ja, que se'm puja al cap la fama: autògrafs a l'apartat de comentaris jujuu)

I què et pensaves tu? que no t’anava a dedicar el bloc un dia d’estos?. Doncs et deixe pa’l final, perquè lo bo sempre va al final, i tu eres molt bona. Eres una GRAN AMIGA. En quatre anys em viscut moltes vivències, moltes d’elles d’eixes que et fan adonar-te que estem creixent. Començares sent “l’amiga del germà de” i ara eres Laura, la confident, la que em reconforta quan ho necessite, la companya de xafardejos, de bogeries, d’eixides, de converses top secret, la que va ajudar-me molt durant eixe període on no m’assabentava de res de classe pel curro... Et recordes de quan li deia “señora” a ta mare?, de quan anàrem a l’Exposicó del Ninot o al cinema tu i jo assoletes?, de com m’has convidat més d’una vegada a anar amb els teus pares per ahi i m’heu fet sentir com un fill més?, de lo bé que ens ho passàrem a Barna?, de quan vaig regalar-te els meu calçotets de la sort?, de com poc a poc vas endinsar-me en el teu grup?, vareu acollir-me (dona, dit així sembla que fóra un rodamóns sense amics hehe). Ara mateix eres una part de mi, i sí, ens hem barallat, em discutit i fins i tot ens hem odiat una miqueta, però tot això amb amor, amb amistat. Per estos quatre anys i altres quatre o quaranta, et done les gràcies dedicant-te el bloc, que t’ho mereixes, però recorda que després de Daniel Zueras, jo sóc el teu Dani.

I ahir tu estigueres en el Moment del dia:

Maria, Toni, tu i jo ens dirigim a casa de la priemra amb el sopar del Mc Donald’s ja quasi fred perquè semblem una cursa de caragols. De sobte: niiiiiii-noooooo, niiiii-nooooo. Una, dos, tres, fins a quatre motos de policia local, un d’ells ve a tota virolla per la nostra vorera, Toni i Maria s’aparten cap a la l’esquerra, tu i jo, que anem una miqueta separats d’ells optem per la dreta, no a l’esquerra, no.. ai! que ens atropella!: “¡¡¿¿a ver senyores, nos apartamos??!!”, una altra patrulla en cotxe, i una altra més!, aquesta de nacionals. I quan ja hi ha un total de 8 policies a Vallermoso, es veu a un d’ells amb més patxorra que un gorila ple de plàtans amb un exintor. Un extintoret a la maneta per a apagar l’incendi que tenia lloc a la finca. Visca la pasmaaaaa!!!. I clar... què fem nosaltres que anem carregats de bosses del burguer i amb més fam que un pijo en Supervivientes? quedar-nos a assabentar-nos-en, clar! Encara que Aquí hay tomate haja passat a la història els bons tomateros sempre compleixen la seua tasca de tafaners.

I fins ací puc relatar.

Foto: hi havia de ben lletges i frikis, però al bloc cal que eixim guapets no?.. (per això he posat esta de lleja i friki haha). “2 al Hamacua”

madriZ & cia.

2008-01-28T18:04:00.000+01:00

Semblava Paco Martínez Soria. Madrid i un pipiolo valencià que no ha eixit més enllà del cartell de “Benvinguts a Mislata”. Gran Via, El Retiro, Chueca, El Reina Sofia, Atocha... i tot això ben acompanyat en tot moment ;)

Em quede amb el sabor de l’aigua de l’aixeta d’allà (et diuen que és Font Vella i piques de segur), amb els carrers plens de gent, amb els teatres competint entre sí amb cinc musicals i amb el servei de metro (moltes línies i ben connectades i vagons esperant-te cada 3 minuts, això sí la veu del “pròxima parada Àngel Guimerà...” mola més que la del “estación en curva, al salir tenga cuidado de no meter el pie...”).

Vaig tastar les millors papes; vaig fer-me amic de Keka, la goseta del museu que té més collons que un pit-bull; vaig impressionar-me amb el monument a les víctimes de l’ 11-M; vaig vore a famosos; vaig fer més fotos que guiris i xinesos junts; vaig comprovar que se senten ben espanyols (a la majoria del edificis públics i oficials només hi ondeja la bandera roja i groga); vaig xafar espais amb bon ambient, ni més ni menys que amb “Maria, la de Córdoba”; vaig alegrar-me de vore una amiga mislatera a Madrid; vaig estar en un macro hotel de 6 estrel·les i mitja millor que el Rich (és que Cristina ho organitza molt bé, oi?) i vaig passar el millor cap de setmana de fa anys.

Frase del cap de setmana: (un home – véase Manolo el del bombo - trasllada una caixa ben carregadeta als braços mentres elogia als del seu poble. La caixa li cau, això provoca el somriure d’alguns) Manolo (amb eixe accent de tio Eustaquio de Villaburros de Abajo): ¡Algunos se rien, pero en mi pueblo los hombres se casan con las mujeres!.

[...]

Hui tocava alçar-se una miqueta melancòlic però a caseta, amb la 97.7 a tota canya a les huit del matí i amb Sara (el viatge bé, eh Sara ;) ) sent interrogada per l’agent Mare de Nelo.

Moment del dia: A Anabel li pugen els nivells d’aclaparament post-finde i tota xula, carregada amb un entrepà de calamars s’alça, i com un dilluns més amolla: “buah, es que yo no haguanto más esto, es que ... mira de verdad, yo me voy”. I la tia agafava la motxilla i se n’anava eh, però ahí estavem part de l’equip de 2n batx. A per donar-li ànims i que es xucle amb nosaltres llatí: assignatura on el professors de l’IES Molí del Sol et fa els exàmens a la carta i si no tens ganes de donar classe et fas el malatet i es para la correcció per poder enviar-te suport companyeril.

Consell del dia: si estàs a 28 de gener i encara no t’has comprat un calendari de la Fnac, fur-ta’n un de teu institut.

I amb açò i unes sabatilles dels EE.UU que m’han arribat a les mans, vull dir, als peus i que pensava que eren marca Delmer (del mercat) quan en realitat resulta que són unes DC, molt conegudes pels skateboards us deixe. Fins la proper actualització (pot ser ja al Març, passat este emocionant febrer d’exàmens) sigueu feliços, ja siga robant calendaris, pelant-vos les classes o anant-vos a la capital castellana.

Foto: “un valencià a Madrid” (no, no és els mateixos creadors de “un argentino en Valencia”).

PD: Este divendres presentaré els carnestoltes de Mislata, interessats/es en vore'm que... que s'informen, que jo he de negociar el caché.