Carnestoltes moltes voltes

De vegades et parlen tan d’un desconegut/a que sembla que el conegueres de tota la vida. Sents alguna cosa per eixa persona de la qual et conten coses dolentes o de molt bones. El desconegut/a acaba caient-te bé o mal sense haver-l@ vist mai, acaba sent una persona per qui sents compassió, empatia, dolor o alegria i tot per les paraules que et conta una altra persona propera a eixe/a “algú”. Precisament això és el que em passa a mi ara mateix. Tinc ganes de conèixer a una persona. I tinc ganes de conèixer-la pel fet de ser conegut (ben conegut) d’una altra persona a la que jo conec (en realitat, que estic coneixent. En realitat mai no coneixem del tot a les persones trobe...). Aquesta persona que vull conèixer sap algunes coses de mi pel que llig en este bloc i pel que li parlen de mi i jo vull saber-ne més d'ella. El problema és que no sé si seria bo vore-nos les cares... Vull conèixer a un desconegut al que conec tan poc com ell a mi però que em fa palo vore en persona... és estrany, o difícil més bé.

I per no canviar de tema relataré com anà la presentació dels Carnestoltes de Mislata 2008 va (junte peres amb pomes, no pot ser):

Sentir-te un xiquet més per unes hores quan veus que dia rere dia estàs fent-te un homenot és (faré homenatge a una de les paraules més sentides esta setmana), és amazing!. Centenars de criaturetes - i el que no són criaturetes - que riuen amb tu, que estan pendents de tu, del que dius, de com balles, de com els animes a ballar, de com juguem, de com estan espectants per saber si els haurà tocat eixe premi, de com estan representant la seua escola... eixos ullets en pitufets i pitufetes de 3 a 11 que estan passant-s’ho d’allò més bé, i tu amb ells, sentint-te un més de la seua classe. Sols per això, per recordar com m’emocionava jo anant disfressat al cercavila, puntxant-nos amb altres escoles paga la pena quedar-te quasi afònic... és un flash back a la teua infància, és llavors quan me n’adone que ja no sóc un pitufet, que ara ja estic amb un peu a “el món dels majors”, amb responsabilitats, amb compromisos, amb preocupacions... però també amb un bon grapat de noves sensacions, de descobriments, de sentiments abans no sentits... no es pot parar el cronòmetre de la vida.

I en l’apartat d’agraïments done de nou les gràcies a totes i tots els que han confiat en mi una vegada per a participar en estos tinglaos, (vale ja, que se'm puja al cap la fama: autògrafs a l'apartat de comentaris jujuu)

I què et pensaves tu? que no t’anava a dedicar el bloc un dia d’estos?. Doncs et deixe pa’l final, perquè lo bo sempre va al final, i tu eres molt bona. Eres una GRAN AMIGA. En quatre anys em viscut moltes vivències, moltes d’elles d’eixes que et fan adonar-te que estem creixent. Començares sent “l’amiga del germà de” i ara eres Laura, la confident, la que em reconforta quan ho necessite, la companya de xafardejos, de bogeries, d’eixides, de converses top secret, la que va ajudar-me molt durant eixe període on no m’assabentava de res de classe pel curro... Et recordes de quan li deia “señora” a ta mare?, de quan anàrem a l’Exposicó del Ninot o al cinema tu i jo assoletes?, de com m’has convidat més d’una vegada a anar amb els teus pares per ahi i m’heu fet sentir com un fill més?, de lo bé que ens ho passàrem a Barna?, de quan vaig regalar-te els meu calçotets de la sort?, de com poc a poc vas endinsar-me en el teu grup?, vareu acollir-me (dona, dit així sembla que fóra un rodamóns sense amics hehe). Ara mateix eres una part de mi, i sí, ens hem barallat, em discutit i fins i tot ens hem odiat una miqueta, però tot això amb amor, amb amistat. Per estos quatre anys i altres quatre o quaranta, et done les gràcies dedicant-te el bloc, que t’ho mereixes, però recorda que després de Daniel Zueras, jo sóc el teu Dani.

I ahir tu estigueres en el Moment del dia:

Maria, Toni, tu i jo ens dirigim a casa de la priemra amb el sopar del Mc Donald’s ja quasi fred perquè semblem una cursa de caragols. De sobte: niiiiiii-noooooo, niiiii-nooooo. Una, dos, tres, fins a quatre motos de policia local, un d’ells ve a tota virolla per la nostra vorera, Toni i Maria s’aparten cap a la l’esquerra, tu i jo, que anem una miqueta separats d’ells optem per la dreta, no a l’esquerra, no.. ai! que ens atropella!: “¡¡¿¿a ver senyores, nos apartamos??!!”, una altra patrulla en cotxe, i una altra més!, aquesta de nacionals. I quan ja hi ha un total de 8 policies a Vallermoso, es veu a un d’ells amb més patxorra que un gorila ple de plàtans amb un exintor. Un extintoret a la maneta per a apagar l’incendi que tenia lloc a la finca. Visca la pasmaaaaa!!!. I clar... què fem nosaltres que anem carregats de bosses del burguer i amb més fam que un pijo en Supervivientes? quedar-nos a assabentar-nos-en, clar! Encara que Aquí hay tomate haja passat a la història els bons tomateros sempre compleixen la seua tasca de tafaners.

I fins ací puc relatar.

Foto: hi havia de ben lletges i frikis, però al bloc cal que eixim guapets no?.. (per això he posat esta de lleja i friki haha). “2 al Hamacua”