Són les sis menys quart de la matinada. Portem hores parlant de robatoris a
grans superfícies i estafes a asseguradores, de mitjans de comunicació i
manipulació informativa, d'història i política, i finalment d'Euskadi. D'eixe
lloc que va captivar-me en dos dies i que m’atrapa amb la seua complexitat
política.
Sentir en primera persona les coses canvia la percepció que d’elles sol
tindre’s i trenca amb la imatge que dóna la portada d’un informatiu. I així és
com s’entera u de com desenes de joves vascos han hagut de fugir de sa casa i
amagar-se per Europa sense avisar ni a la família perquè són perseguits per
l’Audiència Nacional només per pertànyer a una associació juvenil de l’esquerra
abertzale on igual fan política que organitzen el partit de futbol del poble; joves que et diuen amb llàgrimes als ulls que defenen la lluita
armada, i no són assassins.
Una de les xiques que esta mateixa nit he conegut diu que ho entén, però
que quan a una persona li lleves la vida, li lleves el que ha
sigut i el que serà. L’entenc, però altra de les persones de la taula diu que
matar no és l’única manera de furtar la dignitat a una persona. I també
l’entenc, i caic en què el xic que tinc enfront meu apareix en una llista
publicada inclús a Internet només per haver signat per la innocència dels seus
amics perseguits de l’organització juvenil.
En un debat com este em resulta impossible posicionar-me clarament amb una
idea. Perquè està clar que matar mai no és pot respectar, però defendre-ho quan
t’has quedat sense iaio perquè un Guardia Civil que mai serà jutjat li pegà un
tret per parlar en euskera, em resulta inclús lògic.
El xic tanca dient “Euskadi és una putada”, i eixa putada és la que tant
m’interessa i em fa flipar com quan vaig xafar el verd de les seues muntanyes.
Per això, quan hui al metro m’he trobat amb una família de Biscaia que em comentaven
com els havia agradat el Bioparc i l’Oceoanogràfic de València jo no he pogut
dir-los altra cosa que estic enamorat d’Euskadi.
