Es parla molt de la crisi, tant que inclús ja
me la crec. El que passa és que parlen d’una crisi de números i xifres, una de
percentatges, de retallades i pressupostos, de deute i euros. Li diuen crisi
econòmica i me la crec perquè cada dia note més l’altra crisi, la social. La de
persones i ciutadans, la d’alumnes i treballadors, una d’homes i dones,
d’èssers humans. Sembla que la primera és la responsable de la segona, però no
sé si és més bé a l'inrevés.
Siga com siga trobe que la important és la
segona. El problema és l’home. La ferocitat, la poca vergonya, el no tindre
escrúpols, el no tindre cor. Ser capaç d’actuar com un dèspota totalitari,
disparant bales de sang freda contra una persona per desproveir-la del seu
treball, debilitant la família que s’amaga al darrere i ferint l'autoestima de
la que durant temps se suposa que havia de llepar el cul per una tasca que no
feia el Totpoderós. I si a això li sumem la mentida, amagant la cara que sí que
s’aguaitava per apuntar-s’hi medalles però no responsabilitats, tot adquireix
un color més malaltís. Es tracta d’una formiga que no pot lluitar contra un
elefant amb des-interessos personals.
Això sí, ni el poder ni els diners donen la
felicitat. Tampoc la son, ni la tranquil·litat que t’atorga la bondat. Alguna
cosa putrefacta s’amaga sota el luxe, i a ningú enganya la brillantor de l’or
si no és merescut, almenys a mi no. Done la meua confiança abans a un xicotet
somriure humil que a la monumentalitat de les aparences maquillades. Tal volta
el propi verdugo acabe sent víctima d’esta
crisi social.
