El món tal i com el coneixem ja no mola, comença a ser
avorrit. Haurien de fer-li una neteja de cara, un canvi de logo o inclús de nom.
En comptes de ser redonet i blavet amb la silueta dels països podria ser quadrat
i amb els colors del cub de Rubik. En comptes de “món” es podria dir “Man”, rotllo
super heroi, i aleshores els noms dels habitants també canviarien i es dirien
PacoMan, MariaMan, NeloMan... En comptes d’ètnies ens distingiríem pels tatoos
de la pell, així depenent dels motius florals, animals o abstractes que
portarem al cos pertanyeríem al nord, el sud o l’est del planeta. I per substituir
el color del cabell n’hi hauria prou amb una perruca de Casa Picó. En lloc de
parlar llengües xiularíem, i depenent de si fas “fiu fiu” o “fiuuu fiuuu” doncs
parlaries un idioma o un altre. Els cotxes no existirien perquè tots podríem
volar, clar, per alguna cosa seriem superherois. Els arbres i altres plantes
transgèniques donarien com a fruits trossets de tarta sacher i els rius serien
de Nestea o Fanta (depenent de la regió). I l’oratge el triaríem nosaltres
perquè funcionaria a través d’un programa d’imaginació. Que vols anar-te’n de
pic-nic, doncs t’imagines que fa bon oratge. Que no vols eixir de dinar
familiar, doncs t’imagines que plou a càntars. I clar, en este món nou tot
estaria permés: ballar vestit d’Espinete mentre et llepes les restes de la tarta
sacher que has agafat d’un hortet, córrer en pilotes per damunt de l’aigua d’un
riu de Coca-Cola que té com a nenúfars cotó de sucre, cantar sota la pluja
sense banyar-te perquè t’has imaginat que en eixe precís raconet on estàs no
plou, follar sense condó i no deixar prenyada a cap xica perquè resulta que els
xiquets no es formarien amb òvuls i espermatozoides sinó amb un pel de perruca de
Casa Picó de cadascú dels que volen ser papàs.... Uff, i moltes coses més que
se m’ocorren. Què em dieu? Canviem el món?
divendres, 13 de setembre del 2013
diumenge, 25 d’agost del 2013
Tinc amics bascos
Tinc una amiga que després d’un viatge vital a l’Àfrica,
pensava que era negra i havia estat vivint durant tota la seua existència al
continent equivocat. Una cosa pareguda m’ha succeït a mi cada vegada que he
visitat Euskadi, i mira que em senc valencianot...
En esta ocasió no he estat jo qui ha viatjat al nord, sinó
que la muntanya ha vingut a Maoma en forma de dos amics euskalduns. Durant un
dies m’he convertit en guia turístic a la meua pròpia casa i he redescobert una
València que em captiva.
Amb els bascos he pujat al Micalet i he sentit dialogar les
campanes de la ma - cos i ànima - d’artesans del revolteig. He passejat per una
obra de la natura artificial on abans hi havia l’híper de la droga i ara un
Bioparc. He ensenyat el modernisme de l’Estació del Nord i el Mercat Central i
el gòtic de la Llotja i la Catedral. He explicat la devoció a una geperudeta
anomenada Mare de Déu per uns i “Virgen” per altres. He visitat els diferents
palaus on senyors amb corbata i cotxe oficial prenen decisions que afecten els
valencians. He ensenyat i begut l’or blanc d’Alboraia. He gaudit actuant per a
ells en un espectacle ple de tòpics que a ells més bé els semblarien utòpics. He
ensenyat valencià i valencianisme, all-i-oli i mistela. He aprés la meua història
en un dels museus continent amb descuidat contingut. He compartit un bon arròs
al forn perquè no tot és paella al Túria. He passejat per un riu que no té
aigua. I sobretot, he(m) parlat de política.
I ací fou on tot va adquirir altre caire...
Estàvem acabant de sopar quan començarem a parlar del
context polític a Euskadi, del conflicte basc, de l’esquerra abertzale, d’una
possible independència com a Catalunya. Instintivament i els dos alhora, varen
baixar el volum de veu. Fou com quan un nano parla d’un tabú. Mentre ell
parlava ella assentia.
Ell ens va relatar com moltes vegades la Guàrdia Civil fa
controls “rutinaris” amb un totxos d’armes on pots permanéixer retés minuts
mentre els agents escorcollen el teu vehicle: “Antes les abrías tú lo que ellos
te pedían, pero ahora te hacen alejarte del coche y no puedes mirar qué hacen”.
El nostre amic, enginyer, ens conta com una vegada va tindre un esglai quan
transportava uns circuits elèctrics d’una pràctica de classe i els cossos de
seguretat de l’Estat li pararen i feren obrir la motxilla. “Al ver los cables
el tio, aterrao’, se tiró mano al rifle y empezó a gritar ‘¿qué coño eso?, ¡qué
llevas ahí!’”. Quan ell li va explicar que eren uns circuits per a la facultat
l’agent li va demanar que li explicara el funcionament del projecte. I allà
estava ell, dient-li què era i per a què servia cada peça: “este cable va unido
a este y hace que esto se ponga en marcha, este otro es el que suministra a
este...”. En alguna ocasió, en altre control, els policies li digueren que
havia d’allunyar-se del vehicle i quedar-s’hi d’esquenes. Ell li va dir a
l’agent que no volia que li tocaren tot, que ell els obriria el que
necessitaren: “mira chaval, haz caso si no quieres problemes” fou el que
obtingué per resposta. Ell ens explicava que amb este mètode no sap què estan
fent durant l’escorcoll i poden introduir objectes o substàncies a l’automòbil.
Sobre ETA, ell ho té clar: “en septiembre desaparece. Pero
ya te digo yo que los que utilizan el terrorismo para sacar provecho no tendran
suficiente”. Front a una possible independència ell i ella discrepaven. Ell
creia en una victòria del sí en cas d’un possible referèndum. Ella en el dubte,
però més inclinada cap al no. I s’obria un altre debat: la inclusió o no de
Navarra en la votació, i per tant en la decisió. “...y me decían que Navarra no
es Euskadi, y yo les decía que claro que no, que en todo caso Euskadi es
Navarra, que por algo fuimos parte del Reino que le da nombre”. Navarra... un
territori que estos dies ha aparegut diverses vegades a les converses per la
similitud a la situació valenciano-catalana i els famosos Països i nom de les
coses. Territoris germans que amb el temps han volgut oblidar-se, inclús
negar-se el bon dia. Darrere d’ells estan els colors dels partits polítics que
els controlen.
I ara sí, parlant ja de partidisme fou quan li vaig
preguntar al meu amic si s’havia adonat que tant ell com ella, havien baixat la
veu per parlar des de feia una estona. Això diu molt de la situació que viuen.
Fou quan em va dir que mai saps qui pot estar escoltant-te, i no perquè tinga
res a amagar, sinó perquè preferix que a ningú se li passe pel cap si és així o
no, perquè haver de donar explicacions de tot és molt cansat: “me han
preguntado de todo: cómo se llama mi novia, dónde trabaja, dónde vivo...” I no
és sospitós de res! Pura “rutina”... En algun local de Cuchi (una de les zones
de pintxos de Vitoria-Gasteiz) “he llegado a ver a tios jugando a las cartas
sin soltar una, sin hablar, solo mirando en silencio por encima de su baraja,
escuchando y mirando alrededor”. La societat basca continua dividida. Ella
conta que està farta, que al remat, qualsevol conversa quotidiana acaba
polaritzant-se. Amb pesar i volent acabar ja la conversa diu que “estoy harta
de la política, es que toooodo se convierte en política, es que todo son
bandos, que si el Athletic o la Real Sociedad, que si los independentistas o
los españolistas, que si... bah, es que, de verdad... es muy cansado”.
M’ho crec, m’ho crec venint d’un lloc on, com diu ell, la concentració de més d’onze persones al carrer es considera reunió il·legal i el nombre de Guàrdia Civil i Policia Nacional és prou superior al de la resta de territoris d’Espanya de similar superfície. On un determinat sector polític ha arribat a rascar poder utilitzat les víctimes. I sí, dic utilitzant, perquè els uns les hauran provocades (encara que de víctimes, com en qualsevol conflicte, hi ha als dos bandos), però els altres les han utilitzades posant-les com a logotip d’un projecte polític. El mateix projecte que algunes persones que suposadament han de vetlar per la seguretat de tots els ciutadans (no dic bascos o esanyols), emparades per les lleis i les institucions de l’Estat, tenen carta blanca per fer el que consideren oportú per aconseguir els seus objectius “professionals”, convertint al remat, la teua seguretat en persecució i els seus objectius, en ideologia.
M’ho crec, m’ho crec venint d’un lloc on, com diu ell, la concentració de més d’onze persones al carrer es considera reunió il·legal i el nombre de Guàrdia Civil i Policia Nacional és prou superior al de la resta de territoris d’Espanya de similar superfície. On un determinat sector polític ha arribat a rascar poder utilitzat les víctimes. I sí, dic utilitzant, perquè els uns les hauran provocades (encara que de víctimes, com en qualsevol conflicte, hi ha als dos bandos), però els altres les han utilitzades posant-les com a logotip d’un projecte polític. El mateix projecte que algunes persones que suposadament han de vetlar per la seguretat de tots els ciutadans (no dic bascos o esanyols), emparades per les lleis i les institucions de l’Estat, tenen carta blanca per fer el que consideren oportú per aconseguir els seus objectius “professionals”, convertint al remat, la teua seguretat en persecució i els seus objectius, en ideologia.
És fort, eh? És preocupant el nivell de condicionament que
el dia a dia pot atorgar-te en funció del lloc on vullgues, o simplement t’haja
tocat, viure. I el més fosc, una vegada més, és que esta part del conflicte no
apareix als mitjans de comunicació generalistes de l’Estat. I si apareix, és
per vendre una història de blancs o negres, on s’acaba tacant de sutge a
persones com els meus amics, que amb històries de primera mà com les seues em
reafirmen en què quan la història va de bandos, cal conèixer els abanderats. I
si precisament no he parlat de l’altra part dels abanderats, és perquè no els
conec tant, així que per a aquells que empren com argument el “y tu más”, “pues
anda que ellos” o “es que los otros...” que es tornen a llegir el que
rutinàriament li succeeix a innocents com els meus col·legues deixe poble
encisador, amb pros i contres, com és Euskal Herria.
“Bascos i valencians” (Ca’ Nelo – octubre 2009): http://nelogomez.blogspot.com.es/2009/10/vascos-i-valencians.html
“Enamorat d’Euskadi (encara)” (Ca’ Nelo – setembre 2010):
http://nelogomez.blogspot.com.es/2009/10/vascos-i-valencians.html
"Parlen els ulls" (Documental TV3 amb 6 representants de la societat basca - 2012):
http://www.tv3.cat/videos/4288210
"Pelota vasca, la piel contr la roca" (Pel·lícula documental de Júlio Médem sobre història, llengua, política i terrorisme bascos - 2003):
http://www.youtube.com/watch?v=tn5R5tbvaEQ
"El perdó" (Documental TV3 amb una víctima i un militant d'ETA - 2012):
http://www.tv3.cat/videos/3980170
http://nelogomez.blogspot.com.es/2009/10/vascos-i-valencians.html
"Parlen els ulls" (Documental TV3 amb 6 representants de la societat basca - 2012):
http://www.tv3.cat/videos/4288210
"Pelota vasca, la piel contr la roca" (Pel·lícula documental de Júlio Médem sobre història, llengua, política i terrorisme bascos - 2003):
http://www.youtube.com/watch?v=tn5R5tbvaEQ
"El perdó" (Documental TV3 amb una víctima i un militant d'ETA - 2012):
http://www.tv3.cat/videos/3980170
dimecres, 7 d’agost del 2013
Experiències de dos valencians a Madrid
No parlaré de parquímetres que s’engulen els meus diners,
d’allotjaments anunciats a un preu i cobrats a un altre o de càstings on no
m’agafen. Més que res perquè això pot succeir a qualsevol indret del món. Madrid
és molt més que això i no es mereix la meua rabieta de xiquet. Ara bé, jo no sé
si és la conjuració Astral o què, però cada vegada que hi vaig, em passa alguna
cosa.
Baixem del cotxe en Conde de Casal i només xafar terra entre
a un forn per comprar el berenar. Em sobta trobar-me al mostrador una pila de fartons acuradament
ordenats que contrasta amb les poques existències de croissants que ja queden a
eixes hores. En vore’ls, no puc reprimir
un “¡mira Carlos, fartons!” i seguidament li dic a la dependenta: “¿y la gente
los pide, sabe lo que son?”. Just quan la xica comença a respondre “pues la
verdad es que no” una senyora que acaba d’entrar al local, vestida amb polet de
ratlles, collar de perles i un accent marcadament central amolla “pues hijo,
claro que sabemos lo que son, que estás en Madriz”. Jo (que recorde quan vaig demanar aquell “café del tiempo” i
me’l serviren dels 35º graus a l’ombra que feia, o quan a un amic li serviren
una castanya gelada al demanar “un bombón”) desconfie de la senyora, que
segurament passa menys hores al forn que la dependenta.
Jo: Mujer, no se
ofenda, pero es que como es una cosa típica valenciana...
Senyora: Pero por
algo somos el centro y tenemos cosas de todos los sitios, cariño.
Jo: Mmm… Sí, pero
eso no quiere decir que conozcan los “fartons”, de hecho la dependien...
Senyora: Pues
claro que sí, igual que conocemos las otras coses del norte, y del sur, y del
oeste
(“oeste”... i a mí que
això em recorda a les pelis de Western? quasi que preferisc “Levante”)
Jo: Que sí mujer, si no es que quiera ir yo de abanderado
valenciano en Madrid, pero como la horchata tampoco se conoce mucho y los
“fartons” son para la...
Senyora: (riure de
“pobre muchacho que parece Paco Martínez Soria”) Anda, no me hagas reír.
La xica que atén assisteix expectant a l’espectacle
gastro-cultural entre els de la senyera i la del “oso y el madroño”.
Carlos: ¿Pero usted cuántas horchatas se ha tomado en su
vida? Y las del tetrabrick de Mercadona (per
cert, valenciana també) no valen.
Silenci. La dona tira a respondre, però la tardança, la
inseguretat i la poca traça la delaten.
Paguem i marxem del local, al final amb
croissants (pa’ cagar-se i no torcar-se
- expressió que la de les perles seria capaç de dir que també és molt coneguda
a Madrid). Li dedique un “adéu” a la meua amiga per marcar territori, qual
gosset que pixa al cantó, i ens dirigim al metro.
I després diuen que els catalans ens volen furtar l’aigua i
la paella? Són els madrilenys, que volen fer-se fins amb les xufes! Tot i això,
per assegurar-me millor, només entrar al vagó li pregunte a altra senyora qualsevol
de la capi “Disculpe, ¿usted sabe lo que son los fartons?”. M’hauria agradat que la que havíem deixat al forn
haguera sentit la resposta.
I amb esta història vull participar al concurs “Blogacció” del
Consell de la Joventut de Mislata, que no sé si són d’orxata o granissat, però
són molt majos i estan a les xarxes: www.consellmislata.org, www.facebook.com/Consell.Joventut.Mislata
dijous, 11 de juliol del 2013
Mentida
Era un ser horripilant. Mesurava vora tres metres d'alçada per gairebé quatre d'amplada. Era viscós per la base i pelut pel llom, des d'on li naixien unes banyes tan fortes com la roca, seguint-li la columna vertebral o el que fóra que tenia. Allà per on passava deixava el seu rastre, bé pel terra banyat fruit de la baba o bé pel sostre raspat amb les puntes de marfil de la seua esquena. Els peus, si és que tenia, no se li veien, i per això es veia obligat a arrossegar-se pel terra, la qual cosa li conferia un desplaçament sigilós. El seu color era verdós, amb taques groguenques com la nicotina incrustada a les parets dels despatxos on moltes vegades s'aguaitava. La seua pell, gruixa i pudenta, estava recoberta de pel, i en ella habitaven altres ésser vius paràsits que es beneficien de les restes de la gran cosa. La seua gegantesca panxota sembla conformada per desenes de bonys plens de greix. Al seu rostre, desbastat com enderrocs d'una guerra, brillen els seus ulls rojos i penetrants, i de la boca li eixien esclats de llum del que semblaven ser dents d'or, malgrat que la tosca i l'àcid de les genives contribuïa a donar-li l'aspecte d'una gruta fosca i interminable per on s'alimenta d'ungles, diners i somnis. Vestia trage amb corbata, però tenia les mànegues trencades i la resta semblava a punt d'esclatar. Feia por, qualsevol persona que el veiera sabria que no cal apropar-se a eixa cosa. Li deien "Mentida" i s'ha fet molt amiga d'alguns polítics, empresaris, banquers i demés humans sense escrúpols.
dilluns, 27 de maig del 2013
El almacén
Mon pare té
unes celles molt gruixudes que combinen bé amb els seus ditots i panxota. Mon pare
és aragonés i no parla lapao, però es defèn en valencià. Mon pare ha votat el
centre dreta i el centre esquerra, malgrat que ara es queixa d’ambdós. Mon pare
va estudiar a una escola catòlica, apostòlica i romana, tot i que no para molt
per l’església. Mon pare va dissenyar i construir una casa que jo anomene xalet
i ell camp. Mon pare menjava entrepans de vi i sucre de menut i gotets de tinto
amb pernil de major. Mon pare s’ha guanyat el que té a base de pencar en dos
treballs alhora i ser xicotet - diminut - empresari.
Ara que es
parla tant dels empresaris i la crisi, del sistema i els mercats, recorde l’empresa
de mon pare, el que jo coneixia com “el almacén”. Era una planta baixa de centenars
de metres quadrats amb palés plens de la seua especialitat: llegums i conserves.
Repartien menjar a desenes de xicotets comerços, que prompte es vorien abocats
al mateix final que l’empresa que els subministrava.
La seua
crisi va començar prou abans de la fallida de Lehman Brothers, quan vore ultramarins
(els meus nebots ja ni coneixen eixa paraula) pels barris es feia difícil, quan
els mercats es convertien en Mercadones, quan els moviments anti globalització veien créixer Carrefours a la perifèria de les ciutats com bolets a la tardor.
Aleshores, Ramon, que així es com diu mon pare, i el seu soci decidiren canviar
d’estratègia i “obrir el mercat”, en el sentit tradicional de la paraula, el de
les paradetes. Buscaren escoles per convertir-se en repartidors de bons
productes als menjadors d’estes, que augmentaven les seus places alhora que els
papis reduïen el seu temps lliure per estar amb els fills.
No va durar
molt la cosa. El magatzem tancà la paraeta, mon pare es prejubilà i les marques
blanques continuaren copant prestatgeries de supermercats.
El meu amic Pere
em deia “arribarà un dia que tot seran franquícies: el dentista serà Vitaldent,
la cafeteria Starbucks i la botiga de roba d’Inditext”. No sé com serà, però sí
com no vull que siga, per això em fot quan compre Hacendado o
puge escales mecàniques per fer-me amb un cinturó en un lloc amb música de pub. Ara que,
també m’alegre quan isc amb un llibre de Marina, la de la papereria; o quan ma
mare carrega amb fruites i verdures de “Els campaneros”; o quan recarregue els
cartutxos de la impressora per Mislata; o quan menge pa de Diego i llomello de
Víctor... No tot està perdut! Que la crisi no acabe amb el “bon dia Amparo”, el
“com va el teu fill?” i el “ja m’ho pagaràs, xica” del xicotet comerç. Llarga
vida als carrets de tela. Un hurra pel “clin-clin” al entrar a un local. Que el
progrés puga ser també tradició.
dijous, 9 de maig del 2013
Em molesta
Em molesta quan una opinió és
defensada com argument, no amb arguments. Quan es creu que una opinió
(la meua) sobreposada a d’altra (la errònia) i defensada únicament amb el seny
dels perjudicis, el paternalisme o la ceguera de qui no vol vore, intenta
arravatar-li el trofeu de la raó al seu rival, un oponent que no veu el seu
receptor com a rival sinó com interlocutor, ni l’exposició de discursos com a
confrontament sinó com a conversa, ni persegueix la victòria personal sinó
l’empat de l’enteniment i la lògica.
El que em molesta és que alguns
traduisquen la suma d’opcions com resta de posicions,
la victòria de tots com a ciutadans com a derrota d'alguns com a persones.
Resulta que sumar és progressar, i restar, retrocedir, o
això crec. Les paraules, la cara dels conceptes,
resumeixen els significats, i els significats no tenen molt de
subjectiu, són així i punt, o això crec.
En els temps que corren (millor dit, que
corrompen), de corrosió lingüística i corrupció política
(ambdues correlatives), trobe que cal corroborar els
significats de les paraules, els significats de tot cor, els
sincers, vertaders, reals. Els significats són un dret.
Per exemple, dret:
“Dret” no és “deure”. “Dret a l’avort” no
vol dir “obligació d’avortar”. “Fetus” no és “persona”, “embrió” no és
“nascut”. Avortar doncs, no és matar, com diuen els defensors del “dret a la
vida”. Així que com els drets són de les persones, eixe dret a la vida - a la
seua vida - és de la mare, de la dona que farà el que voldrà.
Voler:
“Voler” no és “poder”, però sí pot ser
“estimar”. I per a poder estimar en igualtat de condicions alguns es volen
“casar”, que per altra banda, no obliga a “adoptar”. Per tant, que es puguen
casar dos persones (2 persones = 2 homes o 2 dones) que fins ara no podien, no
perjudica els qui ja podien casar-se i si així ho volien, adoptar. El conflicte
francès pel matrimoni homosexual em va recordar el succeït al nostre país.
País:
“País” no és “Estat”. País és “territori,
província o regió” i això pot ser “Comunitat Autònoma”. Per tant, “Comunitat
Valenciana” és sinònim de “País Valencià”, però no de “Levante” (que no és
terra, sinó aire, concretament vent). El nom ajuda a la configuració de la
“identitat”, però la “identificació” amb eixa identitat l’aporta el significat,
el concepte. O siga, prohibir una paraula és prohibir un concepte, és imposar
un sentiment, és coartar una decisió.
Decidir:
“Dret a decidir” no obliga a “votar a
favor” en una consulta, ni tan sols obliga a votar. “Consultar” no pot ser anticonstitucional.
Si la Constitució es crea per la “voluntat” del poble, ¿com no permetre al
poble expressar la seua voluntat en el mateix text que s’ha creat gràcies a
esta? Caldrà una reforma.
Reformar:
Uff... arribats a este punt trobe que no
acabaré mai i això també em molesta. Em molesta quan “reformar” és “retallar”,
quan “copagar” és “repagar”, quan “invertir” és “gastar”, quan “acomiadar” és
“estalviar”, quan “llibertat” és “liberal”, quan “opinar” és “boicotejar”, quan “censurar” és “preservar”, quan “mentida” és “realitat”...
Em molesta quan la “política” és “partidisme”
perquè la democràcia es fa prostituta i els governants proxenetes, i a mi no em
dóna la gana entrar al prostíbul.
dimecres, 20 de març del 2013
Temps
Quan vols adonar-te'n de l'ara ja estàs en l'abans. Cada vegada que penses allò que vas a dir, el cronòmetre ja ha parlat per tu. Quan et pares a pensar, inspirar, parpellejar, algú haurà dit la seua. Si li dones al pause has perdut. Mentre escric estos caracters m'he restat minuts de vida. No hi ha solució possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)