No parlaré de parquímetres que s’engulen els meus diners,
d’allotjaments anunciats a un preu i cobrats a un altre o de càstings on no
m’agafen. Més que res perquè això pot succeir a qualsevol indret del món. Madrid
és molt més que això i no es mereix la meua rabieta de xiquet. Ara bé, jo no sé
si és la conjuració Astral o què, però cada vegada que hi vaig, em passa alguna
cosa.
Baixem del cotxe en Conde de Casal i només xafar terra entre
a un forn per comprar el berenar. Em sobta trobar-me al mostrador una pila de fartons acuradament
ordenats que contrasta amb les poques existències de croissants que ja queden a
eixes hores. En vore’ls, no puc reprimir
un “¡mira Carlos, fartons!” i seguidament li dic a la dependenta: “¿y la gente
los pide, sabe lo que son?”. Just quan la xica comença a respondre “pues la
verdad es que no” una senyora que acaba d’entrar al local, vestida amb polet de
ratlles, collar de perles i un accent marcadament central amolla “pues hijo,
claro que sabemos lo que son, que estás en Madriz”. Jo (que recorde quan vaig demanar aquell “café del tiempo” i
me’l serviren dels 35º graus a l’ombra que feia, o quan a un amic li serviren
una castanya gelada al demanar “un bombón”) desconfie de la senyora, que
segurament passa menys hores al forn que la dependenta.
Jo: Mujer, no se
ofenda, pero es que como es una cosa típica valenciana...
Senyora: Pero por
algo somos el centro y tenemos cosas de todos los sitios, cariño.
Jo: Mmm… Sí, pero
eso no quiere decir que conozcan los “fartons”, de hecho la dependien...
Senyora: Pues
claro que sí, igual que conocemos las otras coses del norte, y del sur, y del
oeste
(“oeste”... i a mí que
això em recorda a les pelis de Western? quasi que preferisc “Levante”)
Jo: Que sí mujer, si no es que quiera ir yo de abanderado
valenciano en Madrid, pero como la horchata tampoco se conoce mucho y los
“fartons” son para la...
Senyora: (riure de
“pobre muchacho que parece Paco Martínez Soria”) Anda, no me hagas reír.
La xica que atén assisteix expectant a l’espectacle
gastro-cultural entre els de la senyera i la del “oso y el madroño”.
Carlos: ¿Pero usted cuántas horchatas se ha tomado en su
vida? Y las del tetrabrick de Mercadona (per
cert, valenciana també) no valen.
Silenci. La dona tira a respondre, però la tardança, la
inseguretat i la poca traça la delaten.
Paguem i marxem del local, al final amb
croissants (pa’ cagar-se i no torcar-se
- expressió que la de les perles seria capaç de dir que també és molt coneguda
a Madrid). Li dedique un “adéu” a la meua amiga per marcar territori, qual
gosset que pixa al cantó, i ens dirigim al metro.
I després diuen que els catalans ens volen furtar l’aigua i
la paella? Són els madrilenys, que volen fer-se fins amb les xufes! Tot i això,
per assegurar-me millor, només entrar al vagó li pregunte a altra senyora qualsevol
de la capi “Disculpe, ¿usted sabe lo que son los fartons?”. M’hauria agradat que la que havíem deixat al forn
haguera sentit la resposta.
I amb esta història vull participar al concurs “Blogacció” del
Consell de la Joventut de Mislata, que no sé si són d’orxata o granissat, però
són molt majos i estan a les xarxes: www.consellmislata.org, www.facebook.com/Consell.Joventut.Mislata