"¡Cállate!"

Una comèdia surrealista amb diversos personatges inmersos en situacions d'incomunicació, quotidianitat o del món de la fama. Tot això amb un fons de ball i música.

Entrades a la venda: 15 euros anticipada, 18 euros taquilla.

Diumenge 26 (estrena) a les 19:00 i 22:00 hores.

Dilluns 27 a les 21:00 hores.
Al Teatre del Museu Faller de Gandia.

De com cridar l'atenció i sentir-te a gust viatjant

Isc corrent de classe. Vaig suat i amb roba de treball. Agafe el metro carregat amb la motxilla. Baixe al Mc Donald’s de la Plaça de Bous. Demane una CBO amb creïlles deluxe i Coca-Cola Zero per emportar. Isc del restaurant i creue el pas de zebra que m’uneix amb l’Estació del Nord. La capulla del Mc Donald’s, després de preguntar-me dos voltes si les creïlles eren deluxe, ha acabat posant-me-les normals. Em dirigisc al meu Euromed, taquicàrdic, suat, amb restes del xicotet ecosistema que hi ha a l’aula d’interpretació, i amb perfum d’hamburguesa.

Al vagó només hi som quatre. Un va amb polo de Lacoste i cabells engominats, les altres dos amb tacons, ulleres de Dolce i Gabanna i una d’elles amb mini-portàtil super-pijo. Jo amb la bossa de paper amb la M gegant. Algú de tots trenca l’armonia de l’espai. Els mire als ulls, xulo, pense “pff que les jodan, a mi me sale gratis”.

Me menje el meu Mc Menú més a gust que un dels pijos en el Corte Inglés. Quan me l’acabe, m’assabente que durant el trajecte serveixen el dinar si vas en preferent. Dine dos vegades. Els cambrers em pregunten si vull refresc, vi, aigua, si vull revista o diari, si vull cafè o té, si vull còctel... només els falta servici de masatge amb final feliç. Trac el meu cuc de peluix reposacaps multicolor fosforit. De nou me miren. Em tombe a la bartola. Connecte els auriculars del tren. Fan un relat lèsvic. Definitivament este viatge és per comentar.

Cap de setmana d’interculturalitat culinària

Són majors de 60 anys i tenen uns prejudicis que per molt que ho intente, no abandonen. O això pensava, perquè hui, de motu propio, han decidit dinar en el xino. He dut la càmera de fotos per tindre constància d’este dia, perquè no sé si és que l’olor a flors del cementeri les ha trastocades però jure, que ma tia i ma mare han dinant rotllet de primavera, sopa de surimi i arròs amb verdures al wok.  He deixat de banda els meus solitaris spaguettis amb autèntica carbonara italiana i m’he baixat a dinar amb elles només m’ha telefonat ma mare per donar-me la notícia.

La cosa no acaba ahi, ahir tocava l’American fast food de Mc Donald’s, on ma mare, sense por al colesterol i els greixos saturats pensava repetir hui després que ahir engolira una hamburguesa amb eixe gust i olor tan característics.

Si a tot açò li sume el meu sopar d’anit amb sabor a Marroc i Al-Andalus del restaurant àrab, podria dir que he tingut un cap de setmana d’interculturalitat culinària. I després de menjar, s’ha de reposar, així que ara em toca dormir. Bona nit cuiners.


"Internet es muy bueno para lo bueno, y muy malo para lo malo". Gran frase de ma tía.
"Acaba el rotllo ixe perquè vamos....". Gran frase de ma mare.

De textos i pretextos

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar, Rayuela.

Raf diva tri sitiri fiaken. Krostia andika sinsei morkaichea, correnka sorfaski intra des rosketa. Runjen torras increstas e ledesfragen inforkan chucras. Corraskistos under corraskas entren e fiaken lujuroskis anuskas. Hondarribas chiskeras under crostas anuskeias, interrijos gromeski. Raf prostuska e querramuka jumeroi corbando corbando furrer jukeista. Triskas divaris, rafen fiakis.

Nelo Gómez, Rafuskas e prostuskas.

De com la manipulació audiovisual crea una mentida millor que la realitat

Abans que res felicite als meus companys i companyes pel treball (ajustat a la realitat o no) que feren durant la gravació d'eixe vídeo. També als que com jo, no participarem en ell. I també, i sobretot, a l’equip tècnic que ha creat este muntatge final. Un vídeo enregistrat a les "instal·lacions de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València" durant el passat curs, quan, sense quasi adonar-nos, nosaltres i la resta d’estudiants d’ensenyances artístiques de la Comunitat Valenciana, entrarem a formar part de l’ISEA. Crec que ha estat una de les poques vegades que la Conselleria d’Educació ha mostrat un vertader interés per publicitar l’ESAD.

La putada està quan vols fer-te publi d’un producte que ja ha passat per moltes mans i se li nota el desgast. Un producte que està vell, que reclama una neteja de cara, atenció i cuidats. Perquè que els feren fer coses que poc tenen a vore amb el que realment fem a classe ho puc entendre, però que no foren capaços de gravar un miserable minut als barracons freds i grisos on realment tenen lloc moltes de les classes, o a l’aula amb el terra de fusta alçat (motiu pel qual haguérem de deixar de fer dansa), o als corredors on tardor rere tardor cauen les gotes i on fins fa dos cursos no hi havia calefacció, això em fot, però molt; que damunt ens utilitzen per vendre la seua gran tasca de gestió, això ja em reventa; però que damunt, després de vore eixa mentida, me la crega i pense que estem de putíssima mare i per tant, que han aconseguit el seu objectiu, això em fa una ràbia que només les lletres torturades del meu teclat entenen.

M’agradaria vore altre vídeo, el dels estudiants de Comunicació Audiovisual que decidiren utilitzar la nostra escola per al seu reportatge-denúncia. Un vídeo que es gravà a les instal·lacions reals, a les aules de metall i plàstic bufat sobre fustes desfetes per l’humitat, i no a la millor aula a la que setmanes abans li posaren teles negres noves i focus al·lògens que no existien. És que fot, fot molt. Però mira, no vull caure en eixe clima negativista que tantes vegades ens acompanya i al remat acaba consumint (o realçant, no sé) la força que he de dipositar al treball. Després de tot, prompte (o això esperem) hi haurà noves instal·lacions al nostre abast - amb noves vull dir les que els de música ens han deixat després de 30 anys. Demà curraré de valent, però sobretot, i ahí està el vertader motiu per il·lusionar-se, tindré classes amb els amics: eixos que han sigut capaços de generar-me el bon rotllo i les ganes d’estudiar del vídeo. I amb açò no pretenc guanyar simpaties com pretén el clip. Crec que en comptes de en minuts de cinta (o DVD), haurien d’invertir en les persones. Nosaltres som l’ISEA. Amb odi, i estima.

Hidratant extern

He somiat amb Pepe Sancho i l’últim muntatge de Teatres de la Generalitat (llitar-te amb febre té estes conseqüències); m’he alçat també amb febre (bé, en realitat no ho sabré mai perquè no m’he posat el termòmetre, però caris, estava fatal); m’he mirat a l’espill (cara entre iaio de la Família Adams i Coto Matamoros) i m’he decidit a fer l’examen pràctic del carnet de conduir: un stop rebassat “como el que no quiere la cosa” i un carrer en contra direcció han tingut com a resultat un SUSPÉS. Resignat i malaltet me n’he tornat a casa.

Després d’alguns capítols d’Skins i una becadeta (esta vegada sense somnis extranys) me n’he anat al metge (el cognom del qual no escriuré pel seu paregut al Waka-waka de Shakira). El resultat ací ha sigut pitjor: ventolín, spray nasal, antiestamínics, ibuprofeno (no podia faltar), càpsules vitamíniques i...  Cumlaude (medicament amb el nom en llatí, que mola més). I vos preguntareu...per a què el Cumlaude?. Doncs bé, per a hidratar la cara, que la tinc molt castigada (sí caris).

Total, que arribe a la farmàcia i després de tota una retafila de medicaments, li toca el torn a la crema hidratant. I en eixe moment entra a la farmàcia mon pare, per a xafardejar més que res. La farmacèutica me mira i em trau dos caixes de Cumlaude. Jo li dic que quina me’n duc. Ella s’apropa i em em diu en veu baixa...

- Farmacèutica: es que no se cuál darte...

- Jo: pues el que tú creas Cris.

- Cris (cada vegada més intrigant): hombre, eso lo sabràs tú, ya sabes...

- Jo (extranyat): pues la más barata, total la del Mercadona vale un euro...

La farmacèutica flipa una miqueta pensat que en Mercadona venguen una crema d’estes característiques, i finalment em dona una caixa de Cumlaude, mentre somriu a mon pare. Jo l’agafe i tranquil·lament llig “hidratant externo”, però externo s’explicava amb “favorecedor de las relaciones sexuales”. En un primer moment he pensat que la cremeta era molt completa, però després he caigut en l’errada:

- Jo: Cris, que esto es un lubricante pa’ follar.

- Cris (roja com una tomaca i alarmada): chico calla, que estas cosas son en plan secreto...

- Jo: pero a ver, a ver, a ver, que yo voy bien, osea que lo quiero es una crema hidratante para la cara!

Cristina comença a riure, jo també, inclús mon pare, i em diu que Cumlaude és el nom d’una marca d’una empresa farmacèutica, és “como si el medico te hubiese recetado Vichí, ponte a buscar cuál quiere”. Ai mare, ja em veia jo posant-me favorecedor del coito a la cara...

Aules sense teatre

Carta enviada al servici d'atenció ciutada de Mislata.

"Senyors i senyores portaveus de tots els grups polítics amb o sense representació al nostre Ajuntament, especialment vostés que ocupen càrrecs de poder i, humildement supose, son els responsables finals de la presa de decisions com esta que em fa adreçar-me a vostés.

El motiu de la present és el de fer-los arribar el meu descontent, tristesa, inclús ràbia, que m’ha produït la notícia que hui he rebut: la supressió del programa de teatre escolar. Un servici, perquè crec que no s’ha d’oblidar que es tracta d’un servici públic al ciutadà, que durant més de 25 anys ha servit per a que centenars d’escolars coneguen, aprenguen i facen teatre.

Escolars, que com jo, s’han nodrit de teatre al col·legi i posteriorment han seguit regant la llavor a l’Escola Municipal de Teatre de Mislata, fins al moment actual, en què professionalment visc de la interpretació. Són molts els i les que com jo començarem jugant a actuar i després han acabat vinculats a les arts escèniques com a actors, docents, animadors socioculturals, gestors, productors, programadors, inclús psicòlegs i periodistes.

Coincidisc amb una de les meus companyes en què tal volta este servici no tinga una forta repercussió mediàtica o grans rendiments econòmics, però crec que en l’educació, perquè al cap i a la fi este programa tracta d’educar, és més important l’autorealització dels xiquets i xiquetes, futurs ciutadans, que el benefici que d’ells puga traure’s. En qualsevol cas, crec que directa, o indirectament, sí s’han beneficiat de nosaltres: en presentacions, en inauguracions, en fotografíes en què decenes de somriures infantils valen més que qualsevol paper amb el símbol de l’Euro.

Espere que l’actual curs escolar, que per a molts no serà igual d’inquiet, creador i emocionant, no servisca de precedent, i l’any que ve, per estes dates, moltíssims xiquets i xiquetes tornen a sentir eixe “algo” que jo tant desitjava en acabar les classes.

Nelo Gómez, actor i estudiant (també ara) d’Art Dramàtic."

Final d'estiu, inici de rutina

Fa només quinze dies era impossible trobar un metre quadrat per clavar el para-sol a la sorra. Estos dies, a la platja de Canet d’En Berenguer, el que falta són nanos impertinents, senyores en top-less i homes embotits en banyadors del Decatlon.

Tindre una germana que et deixa el seu apartament per aprofitar els teus últims dies d’estos tres mesos de vacances universitàries mola, tindre bona companyia per poder compartir-los amb pelis i amanides de bossa de plàstic del Consum mola, tindre la platja a la llum de la lluna només per a tu i passejar-te en boles mola, i tindre la mala sort de que et pillen... també mola.

Però de moment hauré d’esperar fins l’any que ve, o continuar somiant (que ix més barat que els 3 euros del bus) perquè alguna cosa em diu que, ara sí, l’estiu s’ha acabat i jo no m’he renovat els bermudes. La setmana que ve formalitzaré la matrícula que he deixat per a última hora per consumir el sol de setembre i tornaré a vore els companys i amics del cole, dic de la ESAD, que després de quasi 18 anys sembla que dirà adéu als barracons (bon regal d’aniversari senyors de Conselleria).

Al MIM 2010

Google Maps, calcular ruta València- Sueca. Cotxe, carretera, eixida equivocada, camps d’arrosals, telefonada en busca d’ajuda, carretera,  sentit contrari, poble, un altre poble, carrers sense gent, gasolina en reserva, carretera, i finalment, Sueca.


La Mostra Internacional de Mim de la capital riberenca ha donat molt de sí. Espectacles digerits un darrere l’altre i un ambientàs d’artisteo que li donen a l’entrepà un gustet encara més bo. Entre això i algun enxufe que ens ha permés sentir-nos com a VIP’s, al final les ganes de repetir han pogut amb el cansanci.

Al MIM m’he impregnat de la bellesa de la Companyia Bolar, de la dolçor, visceralitat i erotisme de Bambalina Teatre - en un dels millors espectacles fusió humà-titelles que he vist - , de la gràcia i picardia d’Insomnia Company, de la bogeria i provocació de la Fura dels Baus - poc més i acabe en un dels 25 marejos i desmais de la nit - , de la proximitat de A Tempo Dansa o del minimalisme de SonusDos.

Total, que al final m’he vingut amb un mono de fer teatre encara més gran, però de moment m’hauré de conformar amb les pràctiques del carnet de conduir, això sí que és un espectacle...

Enamorat d'Euskadi (encara)

Són les sis menys quart de la matinada. Portem hores parlant de robatoris a grans superfícies i estafes a asseguradores, de mitjans de comunicació i manipulació informativa, d'història i política, i finalment d'Euskadi. D'eixe lloc que va captivar-me en dos dies i que m’atrapa amb la seua complexitat política.

Sentir en primera persona les coses canvia la percepció que d’elles sol tindre’s i trenca amb la imatge que dóna la portada d’un informatiu. I així és com s’entera u de com desenes de joves vascos han hagut de fugir de sa casa i amagar-se per Europa sense avisar ni a la família perquè són perseguits per l’Audiència Nacional només per pertànyer a una associació juvenil de l’esquerra abertzale on igual fan política que organitzen el partit de futbol del poble; joves que et diuen amb llàgrimes als ulls que defenen la lluita armada, i no són assassins.

Una de les xiques que esta mateixa nit he conegut diu que ho entén, però que quan a una persona li lleves la vida, li lleves el que ha sigut i el que serà. L’entenc, però altra de les persones de la taula diu que matar no és l’única manera de furtar la dignitat a una persona. I també l’entenc, i caic en què el xic que tinc enfront meu apareix en una llista publicada inclús a Internet només per haver signat per la innocència dels seus amics perseguits de l’organització juvenil.

En un debat com este em resulta impossible posicionar-me clarament amb una idea. Perquè està clar que matar mai no és pot respectar, però defendre-ho quan t’has quedat sense iaio perquè un Guardia Civil que mai serà jutjat li pegà un tret per parlar en euskera, em resulta inclús lògic.

El xic tanca dient “Euskadi és una putada”, i eixa putada és la que tant m’interessa i em fa flipar com quan vaig xafar el verd de les seues muntanyes. Per això, quan hui al metro m’he trobat amb una família de Biscaia que em comentaven com els havia agradat el Bioparc i l’Oceoanogràfic de València jo no he pogut dir-los altra cosa que estic enamorat d’Euskadi. 

Tancat per vacances

Bon estiu, i fins prompte!

Ja no està

Va ser a finals d’estiu del 2008. Vaig trobar-me a Maria (una antiga companya de teatre) i a Laura (la seua germana) prenent una cerveseta a la que prompte vaig unir-me al Cafetal de Mislata. Parlàrem de les nostres vides, d’allò que havíem fet i del que prompte faríem.

Jo havia començat el rodatge de Singles, i al mateix temps em preparava per a les proves d’accés a l’ESAD. Una d’elles era el monòleg, per al qual vaig triar l’escena de “Bajarse al moro” en la que Juan Echanove parla a l’autobús amb el seu hàmster (Humphrey).

Només parlar de la meua idea de fer-me amb un hàmster, ja no sols per fer una escena real sinó per les meus ganes de tindre mascota malgrat l’impediment que suposa si tens una bona al·lèrgia al pèl d’animal, les dos germanes es miraren còmplices i Laura li digué a Maria “¿estás pensando lo mismo que yo?”.

Li deien Golfo, el tenien poc més d’un any i segons elles, no l’atenien com els agradaria. Me’l regalaven amb una condició “no le puedes cambiar el nombre”. Vaig emocionar-me molt quan el vaig tocar per priemra vegada. No tant ma mare.

Dies després em presentava a l’examen amb la gàbia i encisam a la ma. Eixe mateix dia, i després de fer el monòleg marxava corrent amb ell al rodatge de la sèrie. Sembla que estava inculcant-li la interpretació a la rateta.

Passaria les proves d’accés, el rodatge de Singles, els Nadals, un concurs de dibuix sobre ell homenatge dels meus nebots, sessions de fotos, alguna entrada al blog, recollida de caques, voltes, volte si més voltes a la roda, passejos en una bombolla de plàstic amb la que recorria tota la casa i moltes maneres de dir-li: “ganster”, “animalet” o “pardalet” (ma mare relacionava la gàbia amb un canari). Dins de poc, inclús, estava previst que apareguera en el programa d’animals de Canal 9 “Guamipi”, i que visitara el rodatge de l’Alqueria, seria el hàmster valencià més famós...Vaig aprendre a estimar-lo, vaig cuidar-lo com el meu fill, vaig sentir-me el seu protector, vaig voler-lo, molt. El treball, els estudis i els amors, féren que el descuidara una miqueta, però sabia que estava ahi, silenciós, amb eixos ullets tan graciosos, fugaços. Dormiló i hiperactiu (diuen que les mascotes s’assemblen als amos), però sobretot carinyós. Havia aprés a diferenciar la meua ma, ja no me mossegava.

Hui m’he alçat, li he dit bon dia, i no ha tret el cabet per a aguaitar pels barrots. He llevat el sostre i he vist que dormia, quiet, sense respirar, fred. Era una boleta de pèl immòbil. I quan m’he adonat que ja mai el tornaria a vore i que se m’estaven caient les llàgrimes per les galtes, mentre m’abraçava a Carlos, aleshores m’he adonat que Golfo s’havia guanyat el meu coret, i he entés com de mal es posa la gent quan moren els seues, perquè Golfo ja no era mascota, era el meu, el meu fillet, el meu Golfet, el meu ganster, el meu animalet o pardalet, el meu. Ja no està joder, ja no està. Te quiero Golfo.

Señoras que van al médico y son atendidas por Cantinflas

Estic malito, molt, i la meua teràpia està sent unir-me a grups de “Señoras” del Facebook. Per tant dec estar molt malito.Ahir vaig anar al metge i vaig comprendre perquè als jubilats els agrada tant passar les hores a l'ambulatori. Resulta que va tocar-me un metge que era la reencarnació de Cantinflas, però amb vaquers, sabatilles esportives i una sudadera blanca de Nike. Li vaig explicar que em passava:

Malito teatrero: ... y como trabajo en el teatro y fuerzo la voz, me duele la garganta cada dos por tres.

Showman sanitari: Está bien, venga acá y suba el telón (referint-se al meu suèter). Respire fuerte, fueeeerte! (...) Abra la boca...

I el tio agafa la llenterneta de llum eixa amb forma d'embut que és per als oids, i comença a utilitzar-la de pistola:

- ¡No se mueva Daniel, no se mueva!.

I va dur-me de nou a la taula per fer-me les receptes mentre li deia cridant a la seua companya de la consulta del costat el tractament per a un pacient:

- ¡Maria, prepárele un combinado de esos tan ricos que hase usted para inyectar! (com un Dry Martini però per el cul)

Quan ja ens havíem fet colegues, vaig contar-li que jo el coneixia:

- Vine una vez y le dije que me encontraba fatal y que un familiar había estado en República Dominicana (nucli de la Grip A quan es deia Grip porcina) en lugar de Cancún, entonces saltaron las alarmas, me atendió con mascarilla y me dijo que llamara al 112.

- ¡Jajaja, qué ocurrensia!. Mire, le voy a resetar (mentres teclejava) uno de estos, otro de estos, y ya, para acabar de rematarlo, este de acá.

I així fou com me'n vaig anar a la farmàcia amb un somriure a la boca, i una extranya sensació de dubte a la ment...

No sé què tindrien les pastilletes que vaig prendre'm però vaig acabar veient La Noria i gitant-me igual que m'he alçat: sent admirador de decenes de grups de “Señoras que...”. Mai vos oblidaré.

Coses importants que he fet hui:

• Banyar-me sobaos en la llet.
• Fer el monya amb els companys.
• Prendre apunts.
• Tindre xanglot cada hora.
• Buscar música al Youtube.
• Estrenar sabates.
• Telefonar als Zara de València per canviar les sabates.
• Dinar a les cinc de la vesprada.
• Abraçar, besar i estimar.
• Obrir el Facebook.
• Retrobar-me amb una companya de l'institut.
• Odiar (un dia més) Metrovalencia.
• Donar indicacions de com arribar a un lloc.
• Enviar un sms.
• Tombar-me i “estudiar”.
• Seguir tombat amb el portàtil a la panxa.
• Menjar pomes verdes.
• Anar al lavabo.
• Inspirar-me una coreo amb “El crit” de Munch.

No crec que l'important siga el que es fa, sinó com es fa: trist, alegre, nerviós, ràpid, pausat, submís, il·lusionat, involuntari, decidit... els matiços que fan de cada acció una història, la història del dia. Una historieta de minuts, que em fa somriure o que em fot, però al remat em fa sentir a gust, perquè és la de cada dia, és meua. No necessite ni vull més.

Laura, i la vida al carrer

He començat el 2010 amb una bona acció. Espere que siga només la primera de moltes altres, i que servisca - encara que sone ñoño, tòpic o poc humild per contar-ho - per fer la vida una miqueta feliç a tantes persones que este Nadal no van de compres a Colón, ni mengen torró fins a rebentar, ni tindran regals de Reis.

Persones com Laura, a qui m'he trobat a l'eixida del metro demanant diners per sopar. De normal no dóne diners a estes persones excepte si són artistes de carrer (pense que és una manera molt digna de demanar almoina). Però moltes vegades, el prejudici de saber que eixos cèntims poden acabar convertits en uns grams de coca o heroïna, em tira arrere, i castigue a la persona amb l'etiqueta de “toxicòmana”. I amb Laura he fet el mateix. Però de seguida he caigut que demanava menjar. Així que seguint el mètode d'altres vegades amb altres indigents, l'he convidada a sopar. Però hui ha sigut diferent: he conegut una miqueta qui s'amaga darrere d'eixa imatge de captaire, solitària, trista i tremolosa.

S'amaga una jove picanyera a qui sa mare (treballadora de la taronja) ha hagut de fer fora de casa, que s'ha quedat sense treball i no en troba, que no té parella, i a qui la seua germana no pot fer lloc al bar que porta amb altra sòcia. Una víctima de la crisi que espera una la telefonada de qualsevol treball, com del seu anterior curro a la fàbrica de llums alògenes. Una dona que porta només un dies al carrer i està coneixent la gran putada que suposa la vida sense sostre i suportar prejudicis com els meus. No em puc imaginar què faria jo si de la nit al dia acabara vivint al carrer, per a qui mai no s'ha vist en eixa situació, com Laura, passar el Nadal sol, sense res personal ni material, banyat-te amb la pluja de gener, déu ser el pitjor càstig i la forma més trista de començar l'any.

Espere que pujar-te a casa, xarrar amb tu i eixe bon entrepà de ma mare (amb bombonets i tot) haja servit per fer-te esta etapa que ara et toca passar un poc menys dura, Laura. Vore't somriure m'ha gratificat. Crec que la millor manera de fer feliç, el millor regal, és vore feliç altres persones. Ànim guapetona.

I canviant de tema, vos convide a passar-vos este diumenge 10 de gener pel bar “L'escenari” d'Alcoi, on es projectarà el curt “Praeludium”, dirigit per l'amic Pau Durà, i on participa servidor i altres ja amics. Es farà també una estrena a algún cine de València, així que us espere allà, ací o al carrer. També vos recomane vore este vídeo sobre els joves mislaters i la informació i participació d'estos en alguns temes, segur que coneixeu l'entrevistador. Amb faeneta vos deixe. Espere que hageu començat amb bon peu el 2010.