Abans que res felicite als meus companys i companyes pel treball (ajustat
a la realitat o no) que feren durant la gravació d'eixe vídeo. També als que
com jo, no participarem en ell. I també, i sobretot, a l’equip tècnic que ha
creat este muntatge final. Un vídeo enregistrat a les "instal·lacions de
l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València" durant el passat curs, quan,
sense quasi adonar-nos, nosaltres i la resta d’estudiants d’ensenyances
artístiques de la Comunitat Valenciana, entrarem a formar part de l’ISEA. Crec
que ha estat una de les poques vegades que la Conselleria d’Educació ha mostrat
un vertader interés per publicitar l’ESAD.
La putada està quan vols fer-te publi d’un producte que ja ha passat per
moltes mans i se li nota el desgast. Un producte que està vell, que reclama una
neteja de cara, atenció i cuidats. Perquè que els feren fer coses que poc tenen
a vore amb el que realment fem a classe ho puc entendre, però que no foren
capaços de gravar un miserable minut als barracons freds i grisos on realment
tenen lloc moltes de les classes, o a l’aula amb el terra de fusta alçat (motiu
pel qual haguérem de deixar de fer dansa), o als corredors on tardor rere
tardor cauen les gotes i on fins fa dos cursos no hi havia calefacció, això em
fot, però molt; que damunt ens utilitzen per vendre la seua gran tasca de
gestió, això ja em reventa; però que damunt, després de vore eixa mentida, me
la crega i pense que estem de putíssima mare i per tant, que han aconseguit el
seu objectiu, això em fa una ràbia que només les lletres torturades del meu
teclat entenen.
M’agradaria vore altre vídeo, el dels estudiants de Comunicació
Audiovisual que decidiren utilitzar la nostra escola per al seu
reportatge-denúncia. Un vídeo que es gravà a les instal·lacions reals, a les
aules de metall i plàstic bufat sobre fustes desfetes per l’humitat, i no a la
millor aula a la que setmanes abans li posaren teles negres noves i focus al·lògens
que no existien. És que fot, fot molt. Però mira, no vull caure en eixe clima negativista que tantes vegades ens
acompanya i al remat acaba consumint (o realçant, no sé) la força que he de dipositar
al treball. Després de tot, prompte (o això esperem) hi haurà noves instal·lacions al nostre abast - amb noves vull dir les que els de música ens han deixat després de 30 anys. Demà curraré de valent, però sobretot, i ahí està el vertader motiu per il·lusionar-se, tindré classes amb els amics: eixos que han sigut capaços de generar-me
el bon rotllo i les ganes d’estudiar del vídeo. I amb açò no pretenc guanyar
simpaties com pretén el clip. Crec que en comptes de en minuts de cinta (o DVD),
haurien d’invertir en les persones. Nosaltres som l’ISEA. Amb odi, i estima.
2 comentaris:
Quanta raó tens! No és or tot allò que rellueix!
Però pensa que, tot i que no volem, així són les coses... gaudeix cada moment al costat dels teus, al cap i a la fi, les imatges queden borroses en la memòria, però els sentiments romanen per sempre!
El més important per a ells no són les persones ni els sentiments,sinó els diners. Tota publicitat té una finalitat, i aquesta és vendre imatges boniques,cridaneres i apetitoses,tot això amb la manipulació i la mentida, així es mou el món... per desgràcia.
No hi ha q donar-li més importància a un anunci, ens fot perquè sabem el que hi ha darrere de tot, però prompte o tart són coses que acaben per descobrir-se, i en el que ens tenim que quedar per a sempre són en les nostres expèriencies, eixes si que mostren la realitat...
Publica un comentari a l'entrada