Em molesta quan una opinió és
defensada com argument, no amb arguments. Quan es creu que una opinió
(la meua) sobreposada a d’altra (la errònia) i defensada únicament amb el seny
dels perjudicis, el paternalisme o la ceguera de qui no vol vore, intenta
arravatar-li el trofeu de la raó al seu rival, un oponent que no veu el seu
receptor com a rival sinó com interlocutor, ni l’exposició de discursos com a
confrontament sinó com a conversa, ni persegueix la victòria personal sinó
l’empat de l’enteniment i la lògica.
El que em molesta és que alguns
traduisquen la suma d’opcions com resta de posicions,
la victòria de tots com a ciutadans com a derrota d'alguns com a persones.
Resulta que sumar és progressar, i restar, retrocedir, o
això crec. Les paraules, la cara dels conceptes,
resumeixen els significats, i els significats no tenen molt de
subjectiu, són així i punt, o això crec.
En els temps que corren (millor dit, que
corrompen), de corrosió lingüística i corrupció política
(ambdues correlatives), trobe que cal corroborar els
significats de les paraules, els significats de tot cor, els
sincers, vertaders, reals. Els significats són un dret.
Per exemple, dret:
“Dret” no és “deure”. “Dret a l’avort” no
vol dir “obligació d’avortar”. “Fetus” no és “persona”, “embrió” no és
“nascut”. Avortar doncs, no és matar, com diuen els defensors del “dret a la
vida”. Així que com els drets són de les persones, eixe dret a la vida - a la
seua vida - és de la mare, de la dona que farà el que voldrà.
Voler:
“Voler” no és “poder”, però sí pot ser
“estimar”. I per a poder estimar en igualtat de condicions alguns es volen
“casar”, que per altra banda, no obliga a “adoptar”. Per tant, que es puguen
casar dos persones (2 persones = 2 homes o 2 dones) que fins ara no podien, no
perjudica els qui ja podien casar-se i si així ho volien, adoptar. El conflicte
francès pel matrimoni homosexual em va recordar el succeït al nostre país.
País:
“País” no és “Estat”. País és “territori,
província o regió” i això pot ser “Comunitat Autònoma”. Per tant, “Comunitat
Valenciana” és sinònim de “País Valencià”, però no de “Levante” (que no és
terra, sinó aire, concretament vent). El nom ajuda a la configuració de la
“identitat”, però la “identificació” amb eixa identitat l’aporta el significat,
el concepte. O siga, prohibir una paraula és prohibir un concepte, és imposar
un sentiment, és coartar una decisió.
Decidir:
“Dret a decidir” no obliga a “votar a
favor” en una consulta, ni tan sols obliga a votar. “Consultar” no pot ser anticonstitucional.
Si la Constitució es crea per la “voluntat” del poble, ¿com no permetre al
poble expressar la seua voluntat en el mateix text que s’ha creat gràcies a
esta? Caldrà una reforma.
Reformar:
Uff... arribats a este punt trobe que no
acabaré mai i això també em molesta. Em molesta quan “reformar” és “retallar”,
quan “copagar” és “repagar”, quan “invertir” és “gastar”, quan “acomiadar” és
“estalviar”, quan “llibertat” és “liberal”, quan “opinar” és “boicotejar”, quan “censurar” és “preservar”, quan “mentida” és “realitat”...
Em molesta quan la “política” és “partidisme”
perquè la democràcia es fa prostituta i els governants proxenetes, i a mi no em
dóna la gana entrar al prostíbul.
