Ja no està

Va ser a finals d’estiu del 2008. Vaig trobar-me a Maria (una antiga companya de teatre) i a Laura (la seua germana) prenent una cerveseta a la que prompte vaig unir-me al Cafetal de Mislata. Parlàrem de les nostres vides, d’allò que havíem fet i del que prompte faríem.

Jo havia començat el rodatge de Singles, i al mateix temps em preparava per a les proves d’accés a l’ESAD. Una d’elles era el monòleg, per al qual vaig triar l’escena de “Bajarse al moro” en la que Juan Echanove parla a l’autobús amb el seu hàmster (Humphrey).

Només parlar de la meua idea de fer-me amb un hàmster, ja no sols per fer una escena real sinó per les meus ganes de tindre mascota malgrat l’impediment que suposa si tens una bona al·lèrgia al pèl d’animal, les dos germanes es miraren còmplices i Laura li digué a Maria “¿estás pensando lo mismo que yo?”.

Li deien Golfo, el tenien poc més d’un any i segons elles, no l’atenien com els agradaria. Me’l regalaven amb una condició “no le puedes cambiar el nombre”. Vaig emocionar-me molt quan el vaig tocar per priemra vegada. No tant ma mare.

Dies després em presentava a l’examen amb la gàbia i encisam a la ma. Eixe mateix dia, i després de fer el monòleg marxava corrent amb ell al rodatge de la sèrie. Sembla que estava inculcant-li la interpretació a la rateta.

Passaria les proves d’accés, el rodatge de Singles, els Nadals, un concurs de dibuix sobre ell homenatge dels meus nebots, sessions de fotos, alguna entrada al blog, recollida de caques, voltes, volte si més voltes a la roda, passejos en una bombolla de plàstic amb la que recorria tota la casa i moltes maneres de dir-li: “ganster”, “animalet” o “pardalet” (ma mare relacionava la gàbia amb un canari). Dins de poc, inclús, estava previst que apareguera en el programa d’animals de Canal 9 “Guamipi”, i que visitara el rodatge de l’Alqueria, seria el hàmster valencià més famós...Vaig aprendre a estimar-lo, vaig cuidar-lo com el meu fill, vaig sentir-me el seu protector, vaig voler-lo, molt. El treball, els estudis i els amors, féren que el descuidara una miqueta, però sabia que estava ahi, silenciós, amb eixos ullets tan graciosos, fugaços. Dormiló i hiperactiu (diuen que les mascotes s’assemblen als amos), però sobretot carinyós. Havia aprés a diferenciar la meua ma, ja no me mossegava.

Hui m’he alçat, li he dit bon dia, i no ha tret el cabet per a aguaitar pels barrots. He llevat el sostre i he vist que dormia, quiet, sense respirar, fred. Era una boleta de pèl immòbil. I quan m’he adonat que ja mai el tornaria a vore i que se m’estaven caient les llàgrimes per les galtes, mentre m’abraçava a Carlos, aleshores m’he adonat que Golfo s’havia guanyat el meu coret, i he entés com de mal es posa la gent quan moren els seues, perquè Golfo ja no era mascota, era el meu, el meu fillet, el meu Golfet, el meu ganster, el meu animalet o pardalet, el meu. Ja no està joder, ja no està. Te quiero Golfo.