El almacén

Mon pare té unes celles molt gruixudes que combinen bé amb els seus ditots i panxota. Mon pare és aragonés i no parla lapao, però es defèn en valencià. Mon pare ha votat el centre dreta i el centre esquerra, malgrat que ara es queixa d’ambdós. Mon pare va estudiar a una escola catòlica, apostòlica i romana, tot i que no para molt per l’església. Mon pare va dissenyar i construir una casa que jo anomene xalet i ell camp. Mon pare menjava entrepans de vi i sucre de menut i gotets de tinto amb pernil de major. Mon pare s’ha guanyat el que té a base de pencar en dos treballs alhora i ser xicotet - diminut - empresari.

Ara que es parla tant dels empresaris i la crisi, del sistema i els mercats, recorde l’empresa de mon pare, el que jo coneixia com “el almacén”. Era una planta baixa de centenars de metres quadrats amb palés plens de la seua especialitat: llegums i conserves. Repartien menjar a desenes de xicotets comerços, que prompte es vorien abocats al mateix final que l’empresa que els subministrava.

La seua crisi va començar prou abans de la fallida de Lehman Brothers, quan vore ultramarins (els meus nebots ja ni coneixen eixa paraula) pels barris es feia difícil, quan els mercats es convertien en Mercadones, quan els moviments anti globalització veien créixer Carrefours a la perifèria de les ciutats com bolets a la tardor. Aleshores, Ramon, que així es com diu mon pare, i el seu soci decidiren canviar d’estratègia i “obrir el mercat”, en el sentit tradicional de la paraula, el de les paradetes. Buscaren escoles per convertir-se en repartidors de bons productes als menjadors d’estes, que augmentaven les seus places alhora que els papis reduïen el seu temps lliure per estar amb els fills.

No va durar molt la cosa. El magatzem tancà la paraeta, mon pare es prejubilà i les marques blanques continuaren copant prestatgeries de supermercats.

El meu amic Pere em deia “arribarà un dia que tot seran franquícies: el dentista serà Vitaldent, la cafeteria Starbucks i la botiga de roba d’Inditext”. No sé com serà, però sí com no vull que siga, per això em fot quan compre Hacendado o puge escales mecàniques per fer-me amb un cinturó en un lloc amb música de pub. Ara que, també m’alegre quan isc amb un llibre de Marina, la de la papereria; o quan ma mare carrega amb fruites i verdures de “Els campaneros”; o quan recarregue els cartutxos de la impressora per Mislata; o quan menge pa de Diego i llomello de Víctor... No tot està perdut! Que la crisi no acabe amb el “bon dia Amparo”, el “com va el teu fill?” i el “ja m’ho pagaràs, xica” del xicotet comerç. Llarga vida als carrets de tela. Un hurra pel “clin-clin” al entrar a un local. Que el progrés puga ser també tradició.