Pensaments del dia

Crèdits de les pel·lícules, rinitis al·lèrgica, sobaos i llet amb Nesquik, ratolí verd fosforit de El Corte Inglés, cartell fet amb Photoshop, llonganisses amb pisto, televisió sense anuncis, gent que no sap parlar anglés, rotllo de paper per a les mans a mode de mocador, batí de cavaller del H&M, amic invisible, vaga de metro en falles, audiències, traducció i adaptació d’un clàsic, inici de primavera, esternuts, mare amb queixals fotuts, dutxa a les 7:53 del matí, polució, macroprojecte iniciat per un govern i acabat per altre, preses falses, atur, Facebook, hospital sense acabar, malalts amb manca de serveis, polítics amb sang freda, ràbia continguda, parelles que se separen, paella recalfada, arròs sense acabar de fer, somriures falsos, trucades de mòbil per fer, disputes lingüístiques, caixes d’extintors abonyegades, cambrer amb ploma, bateria elèctrica, tovalloletes de xiquets més barates, plurals i singulars, autocensura, picor d’ulls, edició d’àudio amb Audacity, milers de teclejos, porc senglar, tapet de mesa-camilla, aigua en botella, aigua descalsificada, aigua en gerra de filtre, deures fins a tard, nebots en cursos desconeguts, ex-novios, novios, parelles a l’ofrena, majors que viuen espai, xiquets que no son autistes, pàgina web, papereria que tanca, Ford mondeo, tristesa?, pares morts, robatori de coure, olor genital, francesos amb accent valencià, poble-ciutat, estirar les cames, llençols de Bob Esponja, subtitulació de programes, son, mala llet, fam, personatges que fan riure, polèmiques a fòrums, equipatge de ma, sms per avisar, nafres a la boca, Nutella en lloc de Nocilla, cases de colors cridaners, videodansa, humitat ambient, noves guerres per petroli, comoditat, fotos eliminades, punts suspensius...

Rebel·lió sobre dos rodes

Anava jo en cotxe per una avinguda de sis carrils. Entre les decenes de feres de motor, una bici pel mig. M’era impossible desplaçar-me a dreta o esquerra per la qual cosa he hagut de seguir el ritme del pedaleig del meu davant, fent baixar la velocitat del meu Peugeot i la dels conductors/es que venien darrere meu. Comencen a sonar els clàxons dels cotxes, els accelerons d’uns i les frenades d’altres, i veig per l’espill retrovisor que la del meu darrere comença a cridar amb ràbia dins del seu 4x4. M’adelanta i no dubta en canalitzar la seua ira a través de les finestres pujades que impedeixen que senta les boniques paraules que està dedicant-me.

Decidisc desplaçar-me jo també i adelantar a la bici, i ja que vaig espaient, baixe la meua finestra i li dic amb tot el meu respecte i una cara de bon xic que pretén fer-li entendre que empatitze amb ella i la seua fer-ma decisió de reclamar la calçada també per a les bicis, “creo que deberías ir por la derecha”. A la qual cosa, ella (i això és el que de veres m’ha fotut i no l’energúmena del 4x4) em respon “No me da la gana”, apartant-me la mirada amb una cara que il·lustrava despotisme i ràbia continguda.

Arribe a la conclusió que ja tenia: circular amb bici per València és jugar-te la vida, o en el seu defecte, els diners. Amb la nova normativa de l’Ajuntament queda prohibit circular per les voreres (com també aparcar la bici al mobiliari urbà que no estiga destinat com a pàrking), per la qual cosa s’obliga al ciclista a utilitzar la calçada, que si no disposa de carril bici, com és el cas, obliga al ciclista a compartir camí amb vehicles que doblen la seua velocitat. Per això entenc l’actitud de la ciclista, encara que no els modals. I ara al que li fa ràbia és a mi.

Crec que no es pot fer un servei com el Valenbisi (que per altra banda aplaudisc) i menjar terreny de calçada o de vorera per fer les estacions de les que es trau benefici dels usuaris  a una ciutat on queda molt de carril bici per fer. Com tampoc es pot prohibir aparcar a una farola si no hi ha altra lloc on fer-ho. Ni a la capital de les dos rodes Holandesa existeix una normativa tan restrictiva.

I açò no és un acte de rebel·lia com el de la dona que pedalejava pel mig del carrer. És una reclamació perquè no es comence a fer la casa per sostre i això obligue a les persones a jugar-se la vida en una ciutat on el nombre d’accidents amb implicació de bicicletes ha pujat prou els últims mesos i s’ignora a les manifestacions dels diferents col·lectius que no es cansen de demanar a l’Ajuntament de València unes grans vies també en bici. Al remat és senzill, perquè supose que tots estarem d’acord en què conjugar els dos tipus de vehicles al mateix espai és perillós. Tal volta també, més rentable.

De Nadals i famílies

Ma mare els odia i a mi m’agraden molt, i amb els anys he descobert que és per la família.

Els Nadals són eixes dates que, supose que com a tantes cases, ens reunim per sopar canapès de salmó i caviar (del baratet), pollastre farcit i còctel de gambes (enguany desaparegut). M’he donat compte que tindre familia és un luxe, i passar uns Nadals amb ella, una aventura.

Per primera vegada passava la nit de Reis i per poc el dia de Nadal sense eixe grup de persones que comparteix sang, maldecaps, amics invisibles i menús de Nadal amb mi. Me n’anava de casa per treball, primer a Gandia, després a Vitoria. La meua primera experiència professional al teatre. De desitjar-ho una i altra vegada a fer-ne dos muntatges en poc més d’un mes.

De “¡Cállate!” em quede amb el treball a contrarellotge per traure endavant un projecte amb pocs mitjans, que quan finalment ix bé, valores encara més que si haguera sigut fàcil. També amb la forma de fer d’altres que saben més que tu i t’ensenyen, i per descomptat amb el viatge a una Madrid a la que l’he perdut la por i la convivència a l’estil de Gran Hermano viscuda a Daimús.

De “Megànimals” em quede amb la grandíssima experiència que suposa treballar per a xiquets. Actuar en eixos mitjans és espectacular, vore milers de caretes emocionades que viuen amb tant passió el teu treball és impressionant, fer feliç a tantes persones fent el que m’agrada... ha sigut lo més bonico que he fet fins ara. I damunt he tornat a Euskadi, he aprés a patinar i he conegut a tota una companyia de teatre.

Dels dos treballs em quede amb la confiança depositada, amb les hores compartides amb persones a les que, després d’haver-les conegut, sé que tornaré a trobar-me pel camí, que m’han deixat vore el seu costat més personal, que m’han fet sentir-me a gust en estos primers passos a l’escenari.

I al remat, m'he adonat de per què no se m’han fet estranys estos Nadals: perquè compartir-los amb estos grups de persones ha sigut un luxe, i treballar amb ells, una aventura. Per això, he estat lluny de casa, però igualment amb una família.