Racisme?

Final de l’esplai. Gent pel pati. Entre tota eixa marea de motxilles i veus d’adolescent caraquillero una xiqueta negra (sí negra, ni de color, ni de “raça” negra, ni morena. Nosaltres som blancs i no es fa tanta història) de primer d’ESO mirant amb una careta entristida com uns xavals de la meua edat o inclús majors, un d’ells de cicles, no li volien tornar la pilota. Ella ha intentat agarrar el baló sense èxit mentres els grandots i peluts es reien. Riure's d’una personeta més menuda que tu, que saps que no pot defrendre’s és fàcil. Em feien mal els ulls així que he decidit intervindre:

- Jo: Ye nano, devolverle el balón a la chiquilla tio. - Despreciables: queeee quieres tu, uehh (rialles). - Jo: pues que le devuelvas la pelota que está casi llorando la cría. - Despreciable al que se l’uneixen la colla de despreciables: sshhh tu te callas porque... - Jo: yo no me callo, a ti no te da verguenza tio? (la gent em va avançar, més d’un s’olora la brega). - Despreciable ara sol: payaso! - Jo: tu sí que eres payaso que.. (he entrat al joc, sé que els agrada, així que no pense fer-los passar-s’ho bé amb mi també.). - Colla de despreciables: Weeeeaahhhhhhhh!!! (sembla un crit de ¿¿¿¿¡¡¡¡¡Mira tete lo que te ha dicho ese????!!!!). (pare de seguir-los el rotllo perquè no n’estic segur del seu estatus a l’institut i puc acabar havent de defendre’m jo per haver volgut defrendre a la xiqueta, a qui he perdut de vista. Sara i Paula ixen corrents per por possibles balonades com la que estos personatges li pegaren a la bessona d’esta xiqueta - em pregunte si no serà la mateixa, jo mai no diferencia els bessons - o siga, que hui no era el primer dia que tenien ganes de punxar a eixa persona de diferent color al nostre amb trenetes al cap).

I és que formant part dels “majors de l’institut” pots permetre’t clavar-te en assumptes que no t’afecten directament a tu. I jo m’he ficat per mig perquè m’he preguntat si també ho haurien fet amb un valencià; perquè estic cansat de vore com pel corredor li saluden a un xinés dient-li “¿ye que pasa Li Lan Chú?, estamos gorditos de tanto comer rollitos, ¿eh?, este será de sumo jajaja” o com li deien a un rus “el Zar" (amb rintintín) per referir-se a ell.

¿És racisme perquè es fiquen amb estes persones pel fet de ser inmigrants ó només falta d’educació i de cor pel fet que abans que res són persones més menudes que l’assetjador?. Perquè això és assetjament escolar, un bullying en tota regla. Jo també vaig patir una mena de bullying una temporadeta amb 12 anys i aleshores vaig haver de callar i plorar cap a dins, i no puc permetre que preadolescents del centre on estudie passen pel mateix, em fa mal a mi també.

Volia parlar d’açò perquè hui, de nou, es parlava d'immigració a casa. La meua germana contava com una xicota d’una colla de romaneses es clavava amb un d’una d’àrabs cridant-los: “¡¡...moro de mierda, que yo por lo menos soy rumana y tengo la piel blanca!!”. Racisme i xenofòbia entre les mateixes perosens que venen a millorar la seua vida a un altre país. Sorprenent.

Hi ha tants casos al nostre voltant... em recorde d’un “senyor” que no volia deixar passar a l’altra zona del metro a una parella sudamericana que molt amablement li havia dit “disculpe, déjenos pasar...” i a qui este home va mirar amb uns ulls de menyspreu. La dona del de la mirada bruta li deia: “Paco nene...”. Ell remugava: “¿Paco qué?, que encima que no están en su país van a tener más derecho a sentarse ellos?. I això que només volien passar, si de veres li hagueren demanat seure no sé jo que hauria fet el Paco.

Lo que encara em sorprén més és com mon pare, que sempre critica a estos col·lectius que segons ell acabaran envaint-nos i acaparant certs sectors, després s’alegra al sentir com Camps ha signat un acord de cooperació entre el comerç romanés i valencià per a benefici dels primers. O com ma mare s’emociona veient-los arribar en pasteres on perden la vida molts d’ells i elles. Racistes?

Carnestoltes moltes voltes

De vegades et parlen tan d’un desconegut/a que sembla que el conegueres de tota la vida. Sents alguna cosa per eixa persona de la qual et conten coses dolentes o de molt bones. El desconegut/a acaba caient-te bé o mal sense haver-l@ vist mai, acaba sent una persona per qui sents compassió, empatia, dolor o alegria i tot per les paraules que et conta una altra persona propera a eixe/a “algú”. Precisament això és el que em passa a mi ara mateix. Tinc ganes de conèixer a una persona. I tinc ganes de conèixer-la pel fet de ser conegut (ben conegut) d’una altra persona a la que jo conec (en realitat, que estic coneixent. En realitat mai no coneixem del tot a les persones trobe...). Aquesta persona que vull conèixer sap algunes coses de mi pel que llig en este bloc i pel que li parlen de mi i jo vull saber-ne més d'ella. El problema és que no sé si seria bo vore-nos les cares... Vull conèixer a un desconegut al que conec tan poc com ell a mi però que em fa palo vore en persona... és estrany, o difícil més bé.

I per no canviar de tema relataré com anà la presentació dels Carnestoltes de Mislata 2008 va (junte peres amb pomes, no pot ser):

Sentir-te un xiquet més per unes hores quan veus que dia rere dia estàs fent-te un homenot és (faré homenatge a una de les paraules més sentides esta setmana), és amazing!. Centenars de criaturetes - i el que no són criaturetes - que riuen amb tu, que estan pendents de tu, del que dius, de com balles, de com els animes a ballar, de com juguem, de com estan espectants per saber si els haurà tocat eixe premi, de com estan representant la seua escola... eixos ullets en pitufets i pitufetes de 3 a 11 que estan passant-s’ho d’allò més bé, i tu amb ells, sentint-te un més de la seua classe. Sols per això, per recordar com m’emocionava jo anant disfressat al cercavila, puntxant-nos amb altres escoles paga la pena quedar-te quasi afònic... és un flash back a la teua infància, és llavors quan me n’adone que ja no sóc un pitufet, que ara ja estic amb un peu a “el món dels majors”, amb responsabilitats, amb compromisos, amb preocupacions... però també amb un bon grapat de noves sensacions, de descobriments, de sentiments abans no sentits... no es pot parar el cronòmetre de la vida.

I en l’apartat d’agraïments done de nou les gràcies a totes i tots els que han confiat en mi una vegada per a participar en estos tinglaos, (vale ja, que se'm puja al cap la fama: autògrafs a l'apartat de comentaris jujuu)

I què et pensaves tu? que no t’anava a dedicar el bloc un dia d’estos?. Doncs et deixe pa’l final, perquè lo bo sempre va al final, i tu eres molt bona. Eres una GRAN AMIGA. En quatre anys em viscut moltes vivències, moltes d’elles d’eixes que et fan adonar-te que estem creixent. Començares sent “l’amiga del germà de” i ara eres Laura, la confident, la que em reconforta quan ho necessite, la companya de xafardejos, de bogeries, d’eixides, de converses top secret, la que va ajudar-me molt durant eixe període on no m’assabentava de res de classe pel curro... Et recordes de quan li deia “señora” a ta mare?, de quan anàrem a l’Exposicó del Ninot o al cinema tu i jo assoletes?, de com m’has convidat més d’una vegada a anar amb els teus pares per ahi i m’heu fet sentir com un fill més?, de lo bé que ens ho passàrem a Barna?, de quan vaig regalar-te els meu calçotets de la sort?, de com poc a poc vas endinsar-me en el teu grup?, vareu acollir-me (dona, dit així sembla que fóra un rodamóns sense amics hehe). Ara mateix eres una part de mi, i sí, ens hem barallat, em discutit i fins i tot ens hem odiat una miqueta, però tot això amb amor, amb amistat. Per estos quatre anys i altres quatre o quaranta, et done les gràcies dedicant-te el bloc, que t’ho mereixes, però recorda que després de Daniel Zueras, jo sóc el teu Dani.

I ahir tu estigueres en el Moment del dia:

Maria, Toni, tu i jo ens dirigim a casa de la priemra amb el sopar del Mc Donald’s ja quasi fred perquè semblem una cursa de caragols. De sobte: niiiiiii-noooooo, niiiii-nooooo. Una, dos, tres, fins a quatre motos de policia local, un d’ells ve a tota virolla per la nostra vorera, Toni i Maria s’aparten cap a la l’esquerra, tu i jo, que anem una miqueta separats d’ells optem per la dreta, no a l’esquerra, no.. ai! que ens atropella!: “¡¡¿¿a ver senyores, nos apartamos??!!”, una altra patrulla en cotxe, i una altra més!, aquesta de nacionals. I quan ja hi ha un total de 8 policies a Vallermoso, es veu a un d’ells amb més patxorra que un gorila ple de plàtans amb un exintor. Un extintoret a la maneta per a apagar l’incendi que tenia lloc a la finca. Visca la pasmaaaaa!!!. I clar... què fem nosaltres que anem carregats de bosses del burguer i amb més fam que un pijo en Supervivientes? quedar-nos a assabentar-nos-en, clar! Encara que Aquí hay tomate haja passat a la història els bons tomateros sempre compleixen la seua tasca de tafaners.

I fins ací puc relatar.

Foto: hi havia de ben lletges i frikis, però al bloc cal que eixim guapets no?.. (per això he posat esta de lleja i friki haha). “2 al Hamacua”

madriZ & cia.

Semblava Paco Martínez Soria. Madrid i un pipiolo valencià que no ha eixit més enllà del cartell de “Benvinguts a Mislata”. Gran Via, El Retiro, Chueca, El Reina Sofia, Atocha... i tot això ben acompanyat en tot moment ;)

Em quede amb el sabor de l’aigua de l’aixeta d’allà (et diuen que és Font Vella i piques de segur), amb els carrers plens de gent, amb els teatres competint entre sí amb cinc musicals i amb el servei de metro (moltes línies i ben connectades i vagons esperant-te cada 3 minuts, això sí la veu del “pròxima parada Àngel Guimerà...” mola més que la del “estación en curva, al salir tenga cuidado de no meter el pie...”).

Vaig tastar les millors papes; vaig fer-me amic de Keka, la goseta del museu que té més collons que un pit-bull; vaig impressionar-me amb el monument a les víctimes de l’ 11-M; vaig vore a famosos; vaig fer més fotos que guiris i xinesos junts; vaig comprovar que se senten ben espanyols (a la majoria del edificis públics i oficials només hi ondeja la bandera roja i groga); vaig xafar espais amb bon ambient, ni més ni menys que amb “Maria, la de Córdoba”; vaig alegrar-me de vore una amiga mislatera a Madrid; vaig estar en un macro hotel de 6 estrel·les i mitja millor que el Rich (és que Cristina ho organitza molt bé, oi?) i vaig passar el millor cap de setmana de fa anys.

Frase del cap de setmana: (un home – véase Manolo el del bombo - trasllada una caixa ben carregadeta als braços mentres elogia als del seu poble. La caixa li cau, això provoca el somriure d’alguns) Manolo (amb eixe accent de tio Eustaquio de Villaburros de Abajo): ¡Algunos se rien, pero en mi pueblo los hombres se casan con las mujeres!.

[...]

Hui tocava alçar-se una miqueta melancòlic però a caseta, amb la 97.7 a tota canya a les huit del matí i amb Sara (el viatge bé, eh Sara ;) ) sent interrogada per l’agent Mare de Nelo.

Moment del dia: A Anabel li pugen els nivells d’aclaparament post-finde i tota xula, carregada amb un entrepà de calamars s’alça, i com un dilluns més amolla: “buah, es que yo no haguanto más esto, es que ... mira de verdad, yo me voy”. I la tia agafava la motxilla i se n’anava eh, però ahí estavem part de l’equip de 2n batx. A per donar-li ànims i que es xucle amb nosaltres llatí: assignatura on el professors de l’IES Molí del Sol et fa els exàmens a la carta i si no tens ganes de donar classe et fas el malatet i es para la correcció per poder enviar-te suport companyeril.

Consell del dia: si estàs a 28 de gener i encara no t’has comprat un calendari de la Fnac, fur-ta’n un de teu institut.

I amb açò i unes sabatilles dels EE.UU que m’han arribat a les mans, vull dir, als peus i que pensava que eren marca Delmer (del mercat) quan en realitat resulta que són unes DC, molt conegudes pels skateboards us deixe. Fins la proper actualització (pot ser ja al Març, passat este emocionant febrer d’exàmens) sigueu feliços, ja siga robant calendaris, pelant-vos les classes o anant-vos a la capital castellana.

Foto: “un valencià a Madrid” (no, no és els mateixos creadors de “un argentino en Valencia”).

PD: Este divendres presentaré els carnestoltes de Mislata, interessats/es en vore'm que... que s'informen, que jo he de negociar el caché.