Pròximament...

Després de la ressaca del Espanya-Alemanya, dels seus respectius clàxons dels cotxes, de les banderes espanyoles als balcons, de les hores i hores de programació de cuatroº dedicades a l’esport de les pilotes, de les desenes de persones concentrades a la Plaza de Colón de Madrid... hem pogut. Hem pogut amb el partit de la final de la Eurocopa. Tot el pati de butaques i part del palc del Teatre del Centre Cultural de Mislata ple i gaudint d’un espectacle major que el futbol: Pralaya.Ara m’embarque en altre projecte, en este cas radiofònic, perquè torna “Tercer Plato”. El programa de gent jove fet per gent jove amb el que pots riure i informar-te’n tots els dilluns de 17:00 a 18:00 hores a Mislata Ràdio (92.4 FM). Així que com la darrera vegada vaig dedicar el blog als i les “pralayer@s” hui va per als i les “tercerplater@s”. L’equip que cada estiu portem a les ones el magazín en rigurós directe per a Mislata i pobles del voltant. 5 anys en emissió i oients des del Parc de Bombers de Campanar fins els clients del Centre Comercial Bonaire. Arrer ens deixaren Óscar, Adrian i Laura, però continuem Jessy, Esther, Indira, Cristina, Paco o Miguel (els tècnics de control) i jo. Us esperem el proper 7 de juliol!!!I també li dedique el blog de hui a María, més coneguda com NeNnita* CoOl[!]. Perquè vares fer.me uan dedicatìoria moltr bonica i et mereixes una resposta. Per tu, perquè et millores, perquè sigues forta, perquè els problemes passen, i perquè t’estime. Eres i seràs “mi boracha preferida”. Et recordes de quan llançàvem bolis per terrat d’Indira mentres assajàvem eixa obra de teatre?, o quan anàvem junts a l’insti i ens paràvem pels corredors?, i de les nits a ta casa amb converses animades amb l’ONO?. Per tu, pel teu caràcter, la teua forma de ballar, els teus modelets... Besoooooos.

Fotos i dedicatòries

Cada fotografia és un símbol, un record, un sentiment, un instant (“l’instant decisiu” deia Henri Cartier-Bresson) de la vida. I mirant les fotos, però sobretot les persones que moltes vegades les protagonitzen, m’han vingut al cap símbols, records, sentiments i instants de la vida, llàstima que no puga posar-hi totes.

Comencem el recorregut per la dedicatòria fotogràfica de hui amb els “Pralayer@s”, els actors i actrius de Pralaya, el muntatge teatral que el Grup Laboratori de l’Escola Municipal de Teatre de Mislata estem preparant per a este diumenge 29 de Juny (+ info a la barra de l’esquerra). Ells i elles són: la creativa Vanesa, el manetes Joan, l’argentina castellanitzada Flor, la calenta Mayra, la tendra Merche, la protectora Teresa, l’entonada Mª del Mar, la riallera Luna, el marxós Óscar, la tenaç Empar, la mestra Irene, i un servidor.

A l’octubre del 2007, estrenada la nova seu de l’EMTM, es gestava un conjunt d’artistes que buscarien, mitjançant l’experimentació, fer teatre. Ara, a juny de 2008, nou mesos de gestació després i gràcies a eixe conjunt de científico-actors, naix Pralaya.

Però abans que isca a la llum el nostre fillet han passat per les nostres provetes i tubs de laboratori personatges com la enfàtica Micaela, el pallaso sense nas, el toxicòman Ca(r)los, l’antiga vedet Juana, etc. Hem desplegat el nostre grup d’experts/es amb la peculiar manera d’ensenyar del científic Russell o amb càmeres i focus de per mig per enregistrar un curtmetratge. Hem celebrat els nostres avansos en la ciència amb bons sopars durant el curs. Hem compartit des de les agulletes de pilates, fins moments literaris com “inelamos, exnelamos”, “este paso es el toma jamón”, “vamos a medusear” o el propi “pralayer@s”. Hem convivit amb la gotera collonera. Hem imaginat l’univers i fet l’amor amb la mirada. Hem gaudit amb el joc de l’expressió corporal. En resum: hem fet i fem art damunt d’un escenari, a una planta baixa, a una fira, al carrer, a cada racó, en tot moment, en cada foto, en cada instant de la vida... L’espectacle ha començat. Gràcies per deixar-me crear-lo amb vosaltres. I ara, l’espectacle ha de continuar....

I l’altra partde la d’esta dedicatòria fotogràfica va per al grup de mediadors i mediadores de la Unidad de Pevención Comunitaria de Mislata, amb els quals he aprés els riscos de l’abús de drogues de la manera més apropiada per fer-ho: passant’ho d’allò més bé i treballant en mig d’un concert. Entre enquesteta i enquesteta comentàvem els ligoteos, l’antílop del bioparc que matà la música tan alta, les bogeries de la gent emporrada, els grups del concert, els que pixen al costat nostre, els babaus que fan competicions amb l’alcoholímetre, l’estand impossible de muntar, els fantasmes que agafen 5 paquets de condoms, les borratxes que diuen “me estásh privando mi libertá, tengo deresho ha hacerme la prueba, hip!”... El MIMED i l’Aldajah no haurien sigut el mateix sense nosaltres. Ells i elles són: les Laures, Sole, Sonia, David, Mario, Esther, Jessy, Paula, Alberto, Lourdes, Mª José i un que escriu. Gràcies per acollir un novato com jo així de bé.

Prova superada!!!

He acabat el selectiu i encara estic marejat com una perdiu, però no m’importa perquè tinc torta, pi piii (perdó, són els efectes d’hores d’estudi).

DIA 1:

8:00 del matí i l’estació del metro de Mislata pleneta de personatges amb fulls subratllats i més nerviosos que Espanya en l’Eurocopa. Done dos besets a totes i quan m’aprope a la Pérez li dóna un calfred per tot el cos i amb una cara que barreja el somriure i el fàstig em diu “ai, Dani, que me pones nerviosa”....

“No sé qué hay que decir de la modalización”, “lo importante del arte romano es el Coliseo ¿no?”, “buah, lo del Franquismo no me lo he mirado...” y així fins a Àngel Guimerà (correspondència amb la línia 1), on se suposa que ens esperava Sofia.

(15 minuts més tard i 3 metros després acabe trucant al mòbil de l’institut).

Jo: Sofia?, t’ha passat alguna cosa?

Veu d’home: tranquilos, tranquilos que ya llego.

Jo (pensant que havien segrestat a Sofia): ¿pero tú quién eres?

Veu d’home: soy Javier

Jo: ui, pero no venia.. qué ha pasado?

Javi (responent-me altra cosa): sí, sí ya llego...

I una altre metro que ve i un sector que opta per anar-se’n mentre altre esperem al nostre particular retor, i més nervis, i les 8:25, i “Dani, llama a alguien”, i la gent cridant, i jo que em puge al banc del metro a parlars, i que m’agafa el telèfon Javi dient-me “estoy por Xàtiva” i jo dient-li “Javi los perdemos, se me van, se me van, se fueron” i el metro que marxa, i ens quedem quatre gats a l’estació.

Així començava el primer dia de selectiu. Per davant ens esperaven exàmens com el posat a mala llet d’història d’Espanya: “la guerra de Cuba” sabrosóón!, asucarrrrr!.

DIA 2:

El segon dia em trobava al metro amb el doble de Federico Jiménez de los Santos. Jo anava amb la motxileta i amb el traca-trà del metro li estava pegant colpets al cap del senyor, qui amb una mirada assassina i una veu de gos, es gira i em diu “perdona?” i jo m’aparte la motxileta i al cap de dos segons se sent de nou “pom, pom, pom..”: és la meua xaqueta la que li està pegant ara al senyor. El mire, em mira, fuig d’eixa banda del vagó.

Arribem a la facultat i es produïa la Frase del Dia “entonses... és català?”, Sara i jo ens mirem. Falten minuts per a l’examen de valencià i la penya encara no sap diferenciar els dialectes de la llengua. Després Alabarta sent als de l’altre institut que compartien aula amb nosaltres (els del Domus, ¡gensanta la virgen!) que han posat article d’opinió en un assaig científic del conegut sociolingüista Jesús Tusón, i la Albeta els amolla “perodna pero lo tenéis todos mal tete, ¿no habéis visto quin era el autor?” i li responen “ui sí, ¿es que conoces al autor a caso?”, i vinga a descollonar-nos d’ells.

Aprofite per a menjar-me el meu bocata i Laura P em demana pujar ja al pròxim exàmen quan encara falta mitja hora!, i solta indirectes com “ui, faltarà poco para que empiece el sigueinte...” o “¿la clase que nos toca ahora estará muy lejos...?”. Se’m talla la digestió.

Dinem en la cafeteria de la Facultat, un lloc on en la barra on agafes el menjar del teu menú posa “no coger cubiertos, son sólo para el menú”, però este no és l’únic cartell estrany, a les columnes posa “no poner carteles en las columnas”. El cas és que m’agafe un plat de madonguilels del Hacendado i allà ens fem amic del Gato Señorito, que és un gat al que no li agrada el menjar de la cafeteria i si li dones creïlles congelades o filet de carn amb textura de xicle el senyoret no se’l menja.

Maria Blay ens dóna els últims apunts de geografia, jo estic convençut que caurà l’aigua perquè estos dies ha plogut i els d’OT cantaren una cançó de l’aigua per a la Expo de Saragossa, això són senyals. Però si no t’agrada eixe tema sempre pots dir la Frase de la Setmana “eso no caerá”, i plof!, cau lo que no et saps com en història o història de l’art. Fem la nostra primera conversa “dos rombos” a la Universitat. Ací apareix el “sobaco-chochete” de Sara o “los fuertotes que me dominen toda” de Paula. El dia acaba amb Mery Bley duguent-nos a casa, emb el seu estil personal de conduir “frenada-accelerada-canvi de marxa-tu voràs”. I jo que li dic “ai Maria no conduisques aixina que me marege i damunt em faig caca”. Arribí a casa més marejat que Hamilton.

DIA 3:

Després de fer un codi per a bufar-nos les respostes d’anglès i fer aquest examen em perd pels corredors quan em dirigia al de llatí. Jo vinga a tocar als telèfons i tots estan desconnectats. I ja per fi a l’aula es produeix el Moment del Dia:

Tots disposats per fer la prova, amb 3 minuts de retard, una de les tipes que diuen coses sense trellat fent-se les interessants com “heu de triar una de les dos opcions d’examen” o “en la pregunta u que vos demana que comenteu la imateg u pues, heu de comentar la imatge u” ens diu “ara vos espereu 5 minuts que el corrector vol llegir-se l’examen”, O.o collló amb el senyoret. Un home que s’assembla al tio Vicent de tota la vida i que ens deia: “això que em preguntes m’ho han dit ja 25 vegades amb tu 26, vinga... tu amb els verbs tens que fer 4 i 1, o 3 i 2, o 5 i 0, com Espanya en el futbol” O.o. El cas és que es comprovava així que el que ens ha dit el professor de llatí durant el curs és mentida...

I quan per fi s’acaba l’examen, quan per fi som lliures, quan per fi s’ha posat punt i final a la selectivitat, quan ja ningú no volem saber res dels exàmens, Laura P, emocionada com quan vols contar el final de Yo Soy Bea ens diu “¿os habéis dado cuenta que el antecedente de la frase no estava explícito en la misma?”. Anabel, Sara i jo ens mirem com si ens estiguera parlant en rus. Sara crida “ahora a follar!!!!!!!!” jo dic “Sofia hazme el amorrrrrrr” i deixem arrere corredors amb altres a qui encara es queden unes horetes de patiment. I ens trobem amb el pavo que sembla un micròfon amb un pels com els del 11811.

Agafem el metro. Pròxima parada: llibertat. Començava així el meu estiu. Per la nit em retrobava amb companys i companyes de la tele, gaudint al teatre amb un obra provocativa i trencadora i perdent-me per València a les tantes de la nit amb el tranvia i hui cobre, i demà de concert i despús-demà.... aishh... un abraç a tots els colectius, dic.. a tots els selectius!!!.

Foto: així de bé ens ho passàvem a l’aula abans dels exàmens.