Vida

Foto: Sara i jo "Besándote ma masuel", perquè no només som junts als moments dolents, també als divertits.

La mort és imprevisible, en qualsevol moment pot arribar eixe moment. Cal esta alerta, cal estimar-te a tu mateix; estimar als que t’envolten, als que t’estimen a tu també; cal aprofitar cada moment d’esta preciosa història que es diu Vida. Sovint, la pèrdua d’un ser volgut et fa obrir els ulls, et fa adonar-te’n de l’important que és aprofitar cada segon abans que un final vestit d’accident, de descuit, de bogeria, de malaltia o de simple vellesa acabe amb tu. I amb tu part dels que t’han vist créixer, dels que t’han vist viure, i a qui de segur els has ajudat a viure.

Una fina línia que separa l’harmonia i normalitat dels dies de la inestabilitat emocional dels teus és la responsable del comentari de hui. Venint cap a casa un temerari motorista posava la seua màquina a més de 70km/h per la carretera plena de trànsit i persones. Segurament el seu millor amic o amiga no ha perdut un familiar, segurament només sap que és la mort per les imatges que tots estem cansats de vore de milers de xiquets/es els cors dels quals deixen de bategar cada dia a Àfrica. No cal anar-se’n tan lluny per patir una desgràcia. Ens qualsevol moment els nostres cors també poden deixar de bategar. VIDA, una paraula que inclou els nostres mals moments, però també tots els bons, tots els que hem viscut i sobretot, els que ens queden per viure.

Ha estat un acte molt emotiu, les llàgrimes anaven i venien al sentir paraules boniques sobre Cristina. Per a una persona no creient moments així d’agres, així de tristos i desagradables es fan bonics i amables, et sents agust a una església donant suport a les persones que el necessiten. El moment més emocionant per mi ha estat quan es deia “una mujer que estaba orgullosa de su sobrina”, moment en que la meua amiga esclatava, i amb ella, jo. Familiars, però també companys professors/es i alumnes, xiquets i xiquetes que han aprés valors que sols poden aprendre’s amb una persona que estima el seu treball, els seus alumnes, els seues companys, la seua família.

A Cristina i tots i totes els seus propers, sobretot a Sara, els dedique el bloc avui, un xicotet gest d'ànim en moments com estos.

PD: Edgar, ets un bon novio, jo li done els abracets que calga (tu ja saps que no te la furte :P ).