25 insults

Foto: anterior concert (espere que tan bo com el que m'espera demà) després de la mani de l'any passat. Demà a Alacant...

25 d’Abril. 300 anys + 1... “¿cuántos años hace de la Batalla de Alamansa, 26 o 40?” deien hui per classe. Ja contava ahir com X professor em pegava el toc d’atenció per la “manipulació” que suposava el cartell relacionat amb el tema de l’institut. Hui comentava això de X professor amb la de valencià que, amb la samarreta també commemorativa de la fita, em deia sabent d’on coixeja cadascun dels docents del centre: X professor de llatí? (és que són pols oposats...).

I si ahir parlava de les bogeries a les aules,l hui podria continuar. Ha estat només arribar a classe que encara estava, només amb el professor. I imagineu-vos com ens hem quedat Sara i jo al vore a l’home fent com si parlara a un auditoria amb la ma alçada i senyalant a “tot l’alumnat” fent honor al seu càrrec de retor del insti.

Però de bogeries serioses és del que volia parlar:

Fou a l’eixida de classe, lluny de les portes del centre un grup de xavals entre 11 i 13 anys havia acorralat a les bessones africanes del institut, les protagonistes de me´s d’un comentari al blog. Totes dues plorant de l’impotència aguantaven fotos i videos a,b el mòbil mentre els seus “companys i companyes” les agredien amb insults, estirades de monyo i sacsades. Paula passava en eixe instant pel lloc i sense pensar-se-ho dos vegades va intervindre amb un crit que va deixar-la tremolosa a ella mateixa. “Me sentí agredida yo de ver lo que le hacían a las chiquillas” em comentava. En qüestió de segons, els valents van fugir.

Fou ahir quan m’agarrà Paula pel braç i va demanar-me que l’acompanyara junt amb les xiquetes al despatx del cap d’estudis perquè poguera ajudar contant el que ja havia vist jo altres ocasions al pati amb els mateixes víctimes. Amb un arxiu fotogràfic de tots els i les alumnes del centre ens posarem a identificar als agressors, i què curiós era que tots els assenyalats eren coneguts per les seues “coses de nanos”. “Ui este... a estel e tengo unas ganas...”, “pufff, otra perla...” deia Javier (ací en el paper de cap d’estudis) a cada assenyalat. I com ens quedarem Paula i jo quan una de les bessones senyalà a la principal responsable del martiri, al que tira dels pèls. Una xica de sa classe que ha aconseguit que gairebé tot el grup es pose en contra de les immigrants cada vegada que hi ha brega, que podria entendre’s... sinó fóra perquè ella també és immigrant!. Una sudamericana que fa bulling a unes subsaharianes, com les rumanes que insultaven als musulmans que ja comentí.

Tanmateix, el repugnant no és que foren tocades amb el dit fotos de persones del mateix curs que les xiquetes, sinó que també aparegué el famós cabecilla de grup de grau mitjà, que sent major d’edat també es dedica a jugar amb les bessones. Repugnant també és el que relataven: “nosotras pegar bandera de nuestro país en la clase con otras i entonses (un company) venir y desir “no pongas aquí la bandera de tu pais” y arrancar la bandera”.

He comprovat que aquestes nenes són ben amables i simpàtiques. Este matí em paraven per les escales i em donaven les gràcies amb una mirada innocent que em commovia.

És l’altra cara de la inmigració de la que tractava l’examen de geografia de hui. La cara que més por em fa, por perquè si ja de xiquets actuen amb eixa irracionalitat, com ho faran d’adults?. Por per l’aparició d’esvàstiques a les parets del institut. Por per tants i tants comenatris que senc a classe o al carrer per la “invasió” que viu la España, que a vegades m’arribe a preguntar si els agradaria que fóra una grande y libre.

No por sinó llàstima és el que senc al vore com ma mare encara es recorda de les cançons d’eixa España (eixa on sí es manipulava i s'adoctrinava a l’alumnat com a ma mare quan li fein cantar el Cara al sol), i que, en canvi, no sap la història valenciana, ni tan sols què es commemora hui.