Prova superada!!!

He acabat el selectiu i encara estic marejat com una perdiu, però no m’importa perquè tinc torta, pi piii (perdó, són els efectes d’hores d’estudi).

DIA 1:

8:00 del matí i l’estació del metro de Mislata pleneta de personatges amb fulls subratllats i més nerviosos que Espanya en l’Eurocopa. Done dos besets a totes i quan m’aprope a la Pérez li dóna un calfred per tot el cos i amb una cara que barreja el somriure i el fàstig em diu “ai, Dani, que me pones nerviosa”....

“No sé qué hay que decir de la modalización”, “lo importante del arte romano es el Coliseo ¿no?”, “buah, lo del Franquismo no me lo he mirado...” y així fins a Àngel Guimerà (correspondència amb la línia 1), on se suposa que ens esperava Sofia.

(15 minuts més tard i 3 metros després acabe trucant al mòbil de l’institut).

Jo: Sofia?, t’ha passat alguna cosa?

Veu d’home: tranquilos, tranquilos que ya llego.

Jo (pensant que havien segrestat a Sofia): ¿pero tú quién eres?

Veu d’home: soy Javier

Jo: ui, pero no venia.. qué ha pasado?

Javi (responent-me altra cosa): sí, sí ya llego...

I una altre metro que ve i un sector que opta per anar-se’n mentre altre esperem al nostre particular retor, i més nervis, i les 8:25, i “Dani, llama a alguien”, i la gent cridant, i jo que em puge al banc del metro a parlars, i que m’agafa el telèfon Javi dient-me “estoy por Xàtiva” i jo dient-li “Javi los perdemos, se me van, se me van, se fueron” i el metro que marxa, i ens quedem quatre gats a l’estació.

Així començava el primer dia de selectiu. Per davant ens esperaven exàmens com el posat a mala llet d’història d’Espanya: “la guerra de Cuba” sabrosóón!, asucarrrrr!.

DIA 2:

El segon dia em trobava al metro amb el doble de Federico Jiménez de los Santos. Jo anava amb la motxileta i amb el traca-trà del metro li estava pegant colpets al cap del senyor, qui amb una mirada assassina i una veu de gos, es gira i em diu “perdona?” i jo m’aparte la motxileta i al cap de dos segons se sent de nou “pom, pom, pom..”: és la meua xaqueta la que li està pegant ara al senyor. El mire, em mira, fuig d’eixa banda del vagó.

Arribem a la facultat i es produïa la Frase del Dia “entonses... és català?”, Sara i jo ens mirem. Falten minuts per a l’examen de valencià i la penya encara no sap diferenciar els dialectes de la llengua. Després Alabarta sent als de l’altre institut que compartien aula amb nosaltres (els del Domus, ¡gensanta la virgen!) que han posat article d’opinió en un assaig científic del conegut sociolingüista Jesús Tusón, i la Albeta els amolla “perodna pero lo tenéis todos mal tete, ¿no habéis visto quin era el autor?” i li responen “ui sí, ¿es que conoces al autor a caso?”, i vinga a descollonar-nos d’ells.

Aprofite per a menjar-me el meu bocata i Laura P em demana pujar ja al pròxim exàmen quan encara falta mitja hora!, i solta indirectes com “ui, faltarà poco para que empiece el sigueinte...” o “¿la clase que nos toca ahora estará muy lejos...?”. Se’m talla la digestió.

Dinem en la cafeteria de la Facultat, un lloc on en la barra on agafes el menjar del teu menú posa “no coger cubiertos, son sólo para el menú”, però este no és l’únic cartell estrany, a les columnes posa “no poner carteles en las columnas”. El cas és que m’agafe un plat de madonguilels del Hacendado i allà ens fem amic del Gato Señorito, que és un gat al que no li agrada el menjar de la cafeteria i si li dones creïlles congelades o filet de carn amb textura de xicle el senyoret no se’l menja.

Maria Blay ens dóna els últims apunts de geografia, jo estic convençut que caurà l’aigua perquè estos dies ha plogut i els d’OT cantaren una cançó de l’aigua per a la Expo de Saragossa, això són senyals. Però si no t’agrada eixe tema sempre pots dir la Frase de la Setmana “eso no caerá”, i plof!, cau lo que no et saps com en història o història de l’art. Fem la nostra primera conversa “dos rombos” a la Universitat. Ací apareix el “sobaco-chochete” de Sara o “los fuertotes que me dominen toda” de Paula. El dia acaba amb Mery Bley duguent-nos a casa, emb el seu estil personal de conduir “frenada-accelerada-canvi de marxa-tu voràs”. I jo que li dic “ai Maria no conduisques aixina que me marege i damunt em faig caca”. Arribí a casa més marejat que Hamilton.

DIA 3:

Després de fer un codi per a bufar-nos les respostes d’anglès i fer aquest examen em perd pels corredors quan em dirigia al de llatí. Jo vinga a tocar als telèfons i tots estan desconnectats. I ja per fi a l’aula es produeix el Moment del Dia:

Tots disposats per fer la prova, amb 3 minuts de retard, una de les tipes que diuen coses sense trellat fent-se les interessants com “heu de triar una de les dos opcions d’examen” o “en la pregunta u que vos demana que comenteu la imateg u pues, heu de comentar la imatge u” ens diu “ara vos espereu 5 minuts que el corrector vol llegir-se l’examen”, O.o collló amb el senyoret. Un home que s’assembla al tio Vicent de tota la vida i que ens deia: “això que em preguntes m’ho han dit ja 25 vegades amb tu 26, vinga... tu amb els verbs tens que fer 4 i 1, o 3 i 2, o 5 i 0, com Espanya en el futbol” O.o. El cas és que es comprovava així que el que ens ha dit el professor de llatí durant el curs és mentida...

I quan per fi s’acaba l’examen, quan per fi som lliures, quan per fi s’ha posat punt i final a la selectivitat, quan ja ningú no volem saber res dels exàmens, Laura P, emocionada com quan vols contar el final de Yo Soy Bea ens diu “¿os habéis dado cuenta que el antecedente de la frase no estava explícito en la misma?”. Anabel, Sara i jo ens mirem com si ens estiguera parlant en rus. Sara crida “ahora a follar!!!!!!!!” jo dic “Sofia hazme el amorrrrrrr” i deixem arrere corredors amb altres a qui encara es queden unes horetes de patiment. I ens trobem amb el pavo que sembla un micròfon amb un pels com els del 11811.

Agafem el metro. Pròxima parada: llibertat. Començava així el meu estiu. Per la nit em retrobava amb companys i companyes de la tele, gaudint al teatre amb un obra provocativa i trencadora i perdent-me per València a les tantes de la nit amb el tranvia i hui cobre, i demà de concert i despús-demà.... aishh... un abraç a tots els colectius, dic.. a tots els selectius!!!.

Foto: així de bé ens ho passàvem a l’aula abans dels exàmens.