Rebel·lió sobre dos rodes

Anava jo en cotxe per una avinguda de sis carrils. Entre les decenes de feres de motor, una bici pel mig. M’era impossible desplaçar-me a dreta o esquerra per la qual cosa he hagut de seguir el ritme del pedaleig del meu davant, fent baixar la velocitat del meu Peugeot i la dels conductors/es que venien darrere meu. Comencen a sonar els clàxons dels cotxes, els accelerons d’uns i les frenades d’altres, i veig per l’espill retrovisor que la del meu darrere comença a cridar amb ràbia dins del seu 4x4. M’adelanta i no dubta en canalitzar la seua ira a través de les finestres pujades que impedeixen que senta les boniques paraules que està dedicant-me.

Decidisc desplaçar-me jo també i adelantar a la bici, i ja que vaig espaient, baixe la meua finestra i li dic amb tot el meu respecte i una cara de bon xic que pretén fer-li entendre que empatitze amb ella i la seua fer-ma decisió de reclamar la calçada també per a les bicis, “creo que deberías ir por la derecha”. A la qual cosa, ella (i això és el que de veres m’ha fotut i no l’energúmena del 4x4) em respon “No me da la gana”, apartant-me la mirada amb una cara que il·lustrava despotisme i ràbia continguda.

Arribe a la conclusió que ja tenia: circular amb bici per València és jugar-te la vida, o en el seu defecte, els diners. Amb la nova normativa de l’Ajuntament queda prohibit circular per les voreres (com també aparcar la bici al mobiliari urbà que no estiga destinat com a pàrking), per la qual cosa s’obliga al ciclista a utilitzar la calçada, que si no disposa de carril bici, com és el cas, obliga al ciclista a compartir camí amb vehicles que doblen la seua velocitat. Per això entenc l’actitud de la ciclista, encara que no els modals. I ara al que li fa ràbia és a mi.

Crec que no es pot fer un servei com el Valenbisi (que per altra banda aplaudisc) i menjar terreny de calçada o de vorera per fer les estacions de les que es trau benefici dels usuaris  a una ciutat on queda molt de carril bici per fer. Com tampoc es pot prohibir aparcar a una farola si no hi ha altra lloc on fer-ho. Ni a la capital de les dos rodes Holandesa existeix una normativa tan restrictiva.

I açò no és un acte de rebel·lia com el de la dona que pedalejava pel mig del carrer. És una reclamació perquè no es comence a fer la casa per sostre i això obligue a les persones a jugar-se la vida en una ciutat on el nombre d’accidents amb implicació de bicicletes ha pujat prou els últims mesos i s’ignora a les manifestacions dels diferents col·lectius que no es cansen de demanar a l’Ajuntament de València unes grans vies també en bici. Al remat és senzill, perquè supose que tots estarem d’acord en què conjugar els dos tipus de vehicles al mateix espai és perillós. Tal volta també, més rentable.