La mar

Era una d’eixes famílies de l’interior de la Península que mai no havien vist l’horitzó del Meditarri. Els fills (ara ja pares) cresqueren sota la calor asfixiant d’una dictadura, i si bé no coneixien l’olor a salnitre, se sabien de memòria el de la terra seca a colp d’aixada en unes mans que gairebé no aprengueren a escriure.

Com no tenien present, hagueren de buscar el futur com tants altres, deixant arrere el camp, el poble i la mare (ara ja iaia, i vídua) que mai havia vist el mar.

Amb l’únic descans que et permet unes quantes hores de son abans d’alçar-te de nou a treballar, pogueren comprar la casa on aprendrien a caminar els seus fills. S’havien convertit en una d’eixes famílies d’una ciutat que creixia amb somnis d’esperança d’altres territoris. Una ciutat que veia cada dia, com eixia el sol des de la mar (ara també ells).

Xiquets escolaritzats, un cotxe, una vivenda i fins i tot el luxe d’una segona caseta en la muntanya. Es podia dir que eren feliços, i ara calia transmetre eixa benestar amb la vida a la dona que es va quedar asseguda veient com joves com el seu fill deixaven el poble en silenci per vore l’aigua salada.

Calia tornar als orígens, cordar-li el cinturó de seguretat i fer-se desenes de quilòmetres de tornada a la ciutat de la mar. A la Malva-rosa hi havia emoció, amor, i un peus descalços que xafaven per primera vegada una terra més fina del normal. Ja a la voreta, el fill, amb gotes als ulls salades com l’aigua que tenien enfront li va dir: ¿Qué madre, qué le parece?. Al que ella, desubicada, va respondre: Es mu grande la piscina.

Esta història passà realment, però és ara quan m’he n’adone de l’emotivitat que amaga. A saber la de històries que amaga la mar i ni tan sols ens esguiten. Em sembla que m’hauré de posar a el vestit de bussejar...