La llengua de la paella

Resulta que sóc fill del combo lingüístic tan estés a la nostra terra format pel matrimoni amb membre valencianoparlant i castellanoparlant. El subjecte primer és ma mare, el segon mon pare: no caldrà dir que vaig ser educat en castellà, llengua que estime tant com la que estic escrivint. Malgrat això, el meu amant platònic fou el valencià, que em resultava més morbós perquè llegir-lo i sentir-lo era més difícil a ma casa, i als carrers de Mislata i València, cosa que em sobtava tenint en compte la nomenclatura d’esta llengua que em presentaven com de sèrie B, encara que tots treien pit i defensaven com de valencianots eren... expressant-se en la llengua de Castella. Supose que per això el primer que vaig fer fou ratllar el Laraousse de ma casa i on englobava els parlants valencians junt amb els balears, catalans o andorrans, jo afegí una nota on posava el crit al cel alhora que me les donava de filòleg, tacat de blau.

Prompte vaig entendre la vinculació que educació, política i llengua tenen. I vaig entendre també, que els vertaders valencianots eren aquells que de tant estimar la llengua, la parlaven. Així que en un acte de rebel·lia vaig marcar la casella de la línia en valencià a la matrícula de l’institut al mateix temps que descobria els passadissos de la dicció i la fonètica amb els lingüistes del plató.

Ara que ja deia “bon dia” a classe i al treball, era necessari fer-ho també a casa, i una vesprada qualsevol vaig signar amb ma mare un contracte en valencià de llarga durada, al que ara intentem que s’adherisquen els meus nebots més joves. I ací és on me n’adone, i també ella, que no és tan fàcil. Que per a que un xiquet parle una llengua no són suficients els llibres o un membre de la família que s’adrece en ella. Quan vius en una societat on hi ha una llengua forta i d’altra debilitada (que no dèbil), és necessari reforçar la segona.

I ací arribe a la conclusió, que el futur per un domini real del valencià no passa per un model educatiu plurilingüe populista que de primeres acontenta a qualsevol pare, que com jo, voldria que el seu fill sàpiga llegir les instruccions del vídeo en qualsevol idioma. El futur continuarà tenint una majoria de pàgines web, revistes i llibres, telediaris o capítols de Bob Esponja en castellà, com els descendents de la meua família, que malgrat portar un segell made in Valencia continuem dient “buenos días” la majoria de vegades. Per això crec que no cal preocupar-se tant per la llengua viva que viu a la capi, cal preocupar-se i mimar la germana pobra que viu a la caseta que volen enderrocar.  

Quan pense que forme part d’una comunitat lingüística més gran que d’altres europees però pitjor aprofitada, o que visc en un Estat plurilingüe que no li dóna importància, o que puc estudiar igual que parle a Franckfurt  però no a Madrid, o que a alguns se’ls pots exigir adreçar-se en una llengua però no a altres que aprenguen la seua, o que... que podria escriure molt, però millor és que ho diga. I m’agradaria que ho digueren també els polítics, les aules dels instituts i Universitats valencianes, les sèries i pelis estrangeres de la tele pública, el Windows....

M’agradaria un futur en valencià, sense debats casposos, sense tribunals de justícia, en harmonia amb el que parla la Cibeles o Obama. 


ACTUALITZACIÓ:
I vés per on que hui a Cadena SER parlàven d'açò: