La meua (sobre) RTVV

Fa temps que volia escriure sobre Ràdio Televisió Valenciana. Tal volta em cohibia la vinculació que tinc amb la casa, però al mateix temps això és el que m’ha animat a fer-ho. Estos dies de notícies a la premsa, a les teles i a la xarxa, que de segur l’han convertida en Trending Topic, m’han obligat a dir la meua (possiblement més real) després de tantes publicacions al respecte, no sempre vertaderes.

Veritat és que RTVV té un deute alarmant, com també és cert que eixe deute no l’han produït els treballadors (els autèntics, els altres tenen altre calificatiu). Veritat és que té més plantilla que algunes televisions privades, com també és cert que eixes altres teles no produeixen elles mateixa molts dels seus continguts (externalitzats a productores). Veritat és que té enxufats, com també és cert que són centenars els professionals que han passat unes oposicions per entrar-hi i no són fills, nebots o amics de alts càrrecs (a este calificatiu em referia). I veritat és que té pendent un ERE i una reestructuració, com també és cert que desfer-se de part de la plantilla no assegura una bona gestió (i més si eixa gestió comença als despatxos de la Generalitat).

El problema és que alguns dels que tenen despatxos no entenen igual que jo una tele pública autonòmica. Pública ja els tira enrere, perquè suposa compromís. Autonòmica directament ho ignoren. El compromís vol dir tindre cura i ganes per fer de tots i totes un servici. Això implica pluralitat. I autonòmica, que no autònoma (que també), vol dir que allò que la diferencia d’altres és precisament la idiosincràsia i identitat valenciana, com per exemple la llengua autòctona. El personal s’haurà de triar per les seues capacitats i no per les seues amistats, i la programació s’haurà de fer pensant que un suc de taronja pot ser més exquisit i barat que el xampany d’un pòdium de automobilisme. I que no cal que vinguen eminències de Madrid per fer la paella, perquè els nostres cuiners la fan bona, bonica i barata.

Tanmateix, ara ens trobem amb un menú indigest, i per desentendre’s ara ens diuen que es podran privatitzar les televisions públiques autonòmiques. No senyor, no és just que ara es regale l’estructura, la imatge i part de l’audiència i el bagatge generat durant anys i pagat per tots. Espere que no siga el cas de “la nostra”. I hauran de canviar els arguments perquè el que he sentit fins ara no em convenç. Molta gent es creu això de “no hi ha diners” i que ara cal prioritzar, i que si volem una bona educació i sanitat cal sacrificar una televisió, inclús que és divertit llançar-li un míssil i volar-la pels aires i jo no recolze cap. Perquè abans sí hi havia diners (continue pensant que ara també, però en mans equivocades) i feren el que volgueren. I hui es parla de privatitzar una tele, però demà serà un poc de la sanitat, i el mes que ve serà una escola, i al remat el que es privatitza és el benestar, i això és de tots, no de qui s’ho puga pagar. Una televisió pública autonòmica sí és necessaria, perquè dóna treballl als de dins, perquè li ho dóna als de fora, perquè dinamitza tot el sector, perquè apropa allò que passa ací a la gent d’ací, perquè ensenya una llengua (part de la culpa que jo parle valencià és de Canal 9), perquè forma a professionals, perquè és l’única manera que siga de tots i perquè nosaltres, els que simplement la veiem, no podem pagar les errades desvergonyides dels qui no l’han respectada ni cuidada, tal volta ni tan sols l’han sintonitzada a sa casa.

Vull que RTVV es transforme sí, però que es transforme en un ent de referència, pel seu contingut, per la seua transparència, per la seua imparcialitat, per la seua estima a la terra, la llengua i les persones (voten a qui voten) que l’hem vista crèixer, també els treballadors. I precisament els qui més la critiquem, som els que més l’estimem, per això este article no hauria d’haver sigut escrit.