diumenge, 12 de setembre del 2010

Enamorat d'Euskadi (encara)

Són les sis menys quart de la matinada. Portem hores parlant de robatoris a grans superfícies i estafes a asseguradores, de mitjans de comunicació i manipulació informativa, d'història i política, i finalment d'Euskadi. D'eixe lloc que va captivar-me en dos dies i que m’atrapa amb la seua complexitat política.

Sentir en primera persona les coses canvia la percepció que d’elles sol tindre’s i trenca amb la imatge que dóna la portada d’un informatiu. I així és com s’entera u de com desenes de joves vascos han hagut de fugir de sa casa i amagar-se per Europa sense avisar ni a la família perquè són perseguits per l’Audiència Nacional només per pertànyer a una associació juvenil de l’esquerra abertzale on igual fan política que organitzen el partit de futbol del poble; joves que et diuen amb llàgrimes als ulls que defenen la lluita armada, i no són assassins.

Una de les xiques que esta mateixa nit he conegut diu que ho entén, però que quan a una persona li lleves la vida, li lleves el que ha sigut i el que serà. L’entenc, però altra de les persones de la taula diu que matar no és l’única manera de furtar la dignitat a una persona. I també l’entenc, i caic en què el xic que tinc enfront meu apareix en una llista publicada inclús a Internet només per haver signat per la innocència dels seus amics perseguits de l’organització juvenil.

En un debat com este em resulta impossible posicionar-me clarament amb una idea. Perquè està clar que matar mai no és pot respectar, però defendre-ho quan t’has quedat sense iaio perquè un Guardia Civil que mai serà jutjat li pegà un tret per parlar en euskera, em resulta inclús lògic.

El xic tanca dient “Euskadi és una putada”, i eixa putada és la que tant m’interessa i em fa flipar com quan vaig xafar el verd de les seues muntanyes. Per això, quan hui al metro m’he trobat amb una família de Biscaia que em comentaven com els havia agradat el Bioparc i l’Oceoanogràfic de València jo no he pogut dir-los altra cosa que estic enamorat d’Euskadi. 

dimecres, 14 de juliol del 2010

Tancat per vacances

Bon estiu, i fins prompte!

dimarts, 13 d’abril del 2010

Ja no està

Va ser a finals d’estiu del 2008. Vaig trobar-me a Maria (una antiga companya de teatre) i a Laura (la seua germana) prenent una cerveseta a la que prompte vaig unir-me al Cafetal de Mislata. Parlàrem de les nostres vides, d’allò que havíem fet i del que prompte faríem.

Jo havia començat el rodatge de Singles, i al mateix temps em preparava per a les proves d’accés a l’ESAD. Una d’elles era el monòleg, per al qual vaig triar l’escena de “Bajarse al moro” en la que Juan Echanove parla a l’autobús amb el seu hàmster (Humphrey).

Només parlar de la meua idea de fer-me amb un hàmster, ja no sols per fer una escena real sinó per les meus ganes de tindre mascota malgrat l’impediment que suposa si tens una bona al·lèrgia al pèl d’animal, les dos germanes es miraren còmplices i Laura li digué a Maria “¿estás pensando lo mismo que yo?”.

Li deien Golfo, el tenien poc més d’un any i segons elles, no l’atenien com els agradaria. Me’l regalaven amb una condició “no le puedes cambiar el nombre”. Vaig emocionar-me molt quan el vaig tocar per priemra vegada. No tant ma mare.

Dies després em presentava a l’examen amb la gàbia i encisam a la ma. Eixe mateix dia, i després de fer el monòleg marxava corrent amb ell al rodatge de la sèrie. Sembla que estava inculcant-li la interpretació a la rateta.

Passaria les proves d’accés, el rodatge de Singles, els Nadals, un concurs de dibuix sobre ell homenatge dels meus nebots, sessions de fotos, alguna entrada al blog, recollida de caques, voltes, volte si més voltes a la roda, passejos en una bombolla de plàstic amb la que recorria tota la casa i moltes maneres de dir-li: “ganster”, “animalet” o “pardalet” (ma mare relacionava la gàbia amb un canari). Dins de poc, inclús, estava previst que apareguera en el programa d’animals de Canal 9 “Guamipi”, i que visitara el rodatge de l’Alqueria, seria el hàmster valencià més famós...Vaig aprendre a estimar-lo, vaig cuidar-lo com el meu fill, vaig sentir-me el seu protector, vaig voler-lo, molt. El treball, els estudis i els amors, féren que el descuidara una miqueta, però sabia que estava ahi, silenciós, amb eixos ullets tan graciosos, fugaços. Dormiló i hiperactiu (diuen que les mascotes s’assemblen als amos), però sobretot carinyós. Havia aprés a diferenciar la meua ma, ja no me mossegava.

Hui m’he alçat, li he dit bon dia, i no ha tret el cabet per a aguaitar pels barrots. He llevat el sostre i he vist que dormia, quiet, sense respirar, fred. Era una boleta de pèl immòbil. I quan m’he adonat que ja mai el tornaria a vore i que se m’estaven caient les llàgrimes per les galtes, mentre m’abraçava a Carlos, aleshores m’he adonat que Golfo s’havia guanyat el meu coret, i he entés com de mal es posa la gent quan moren els seues, perquè Golfo ja no era mascota, era el meu, el meu fillet, el meu Golfet, el meu ganster, el meu animalet o pardalet, el meu. Ja no està joder, ja no està. Te quiero Golfo.