requetefeliç 2008

El 2007 no podia acomiadar-lo de millor manera, i sembla que el 2008 enceta bé (música de felicitat, boira rosa i purpurina per l’aire).

Dit açò ens trobem davant un fet històric: ni el descobriment d’Amèrica, ni la Conquesta de València, ni l’arribada de l’home a la Lluna, ni tan sols la Segona Guerra Mundial. Ens trobem davant la primera entrada del 2008 del bloc (ara es disparen serpentines).

Bé no m’agradaria no fer esment de la visita a Expojove, d’eixa visita que ens ha fet adonar-nos que hem crescut. Expojove ja no és el que era, m’enrecorde jo quan era un nano que sempre anàvem al... (parec un iaio contant batalletes). Bé, el que sí que és cert és que vam passar una bona estona. Només arribar posarem en marxa l’operació “colada” (que no bugada) i una vegada vaig fer l’obreta de teatre, amb l’actuació estelar de Laura, i estava dins començà la sessió de fotos: amb babalà, amb el logo de Punt Dos, amb un home que es colà en una foto, amb el guàrdia civil... o siga amb la moto del guàrdia civil, amb eixos dibuixos que encara no sé perquè pintarem i penjarem, amb el toro bravo i crec que amb les 1.000 persones que hi havia a Fira València.

Tenim fam: m’aprope a un xic d’Actimel i li reconec, és Raul, un animador que ha treballat per a Canal 9. Així que em faig el simpàtic i acabem amb una dotzena d’Actimels sense fer cap prova. El dinar fou amenitzat per “Caraoque Expojove: per a la teua festa més pobre”. I és que cantar, el que és cantar... però amb un “gosset calent” - com diuen en algun bar de Gandia - i els teus amics al costat tot entra millor.

A l’eixida és quan Maria diu que el tramvia encara no bé, i just abans d’acabar la frase apareix el tramvia: en sus puestos, listos, ya! i vinga a córrer, i a Maria que se l’ix la mamella, i a l’altre la sabata, i les portes que comencen a tancar-se, i nosaltres que no tiquem clar, i el revisor que ens diu “¿eh, lleváis billete?”, i les portes que es tanquen, i Dani ensenyant-li el bitllet per la finestra a l’home. I què passa quan arribem a l’estació d’Empalme?... Correcte! ens passa el mateix amb el metro. Maria i Toni ben tranquilets fumant-se un piti, el metro que arriba, Dani i jo que ens alcem, Laura que no sap molt bé si quedar-se al solet o pujar al metro, Maria i Toni vinga a dir que no és eixe, jo convençut que ha de ser eixe, nervioset li pregunte a un home que comença a contar-me al seua vida: el deixe amb la mel en la boca i li pregunte a una mitja figa de dins si és eixe metro: si n’és!. Aleshores Toni diu: “a la mierda el cigarro!” però abans que puga apargar-lo el metro comença a tancar les portes, i Dani i jo estem dins però Laura està que no està, vamso que no està. A la pobra li tanquen les portes als nasos i fruit de la seua fúria amolla: “xeeee gatooo!!” (que mala és). Moraleja: si espereu el transport esteu atents sempre, que la fuerza os acompañe.

Una vegada digerit el raïm i haver dormit la mona, és hora de fer balans de la Nit de Cap d’Any. Jo vaig optar per fer-ho amb la família, i arriscar-me a morir-me del fàstig... però no! va ser un sopar d’allò més heavy, les germanes del meu cunyat són la canya. Vaig vore el misatge del Camps per la tele, que estaven enregistrant-lo EL DIA que aní a València, però no ixí jo, vaja. Partideta al Buzz (I was winner hehe) i acabe a casa de Pili: botelles d’alcohol fins a la llavadora, dos parelletes desconegudes que es passaren bona part de la nit al llit dels pres de Pili (supose que jugant al Party), un total de 4 bufats/es, i Mª Amparo i jo fent de chacha de la casa i el motxo i el poal els reis de la festa. La Senyora X potant, la Senyota Y plorant, la Senyora N i el Senyor Ñ buscant botelles fins al betlem, la Senyora A i el Senyor B sense parar de xarrar cada vegada més juntets...

I arribaren les 4:15 i decidí passar-me per eixe lloc que anomenen llar. Hogar, dulce hogar... Dolç, molt dolç ha acabat el 2007. Que continue la dolçor...

Gambes cremades

A vint-i-cinc de desembre fum fum fuuuuuuuuuummmm!!!!!! que a ma mare se li estan cremat les gambes!!!.

Uf, quin esglai, ja se n’han anat els de l’ambulància (amb les gambes i els torrons i uns tangues rojos).

És Nadal, eixe dia tan... és un dia de... perquè a diferència dels altres dies... és Nadal. Per ma casa no ha passat el Pare Noel, però per ma vida tal volta. Ara començarà un dinar amb familiars i veu alta i espere que no hi haja política de per mig, perquè és Nadal i a diferència dels altres dies de l’any... és Nadal.

Diumenge vesprada-nit vaig passar-m’ho molt bé, tenim un fotògraf dins i no ho sabem, de segur que amb gambes cremades ix. Encara podria haver estat millor però ser bobo és més difícil del que sembla, però estes coses van per al diari personal no per al Ca’ Nelo.

Anit un dels sopars més cutre-luxe de Nadal, i de nou demostrí ser bobo (productores del PV si necessiteu un bobo no ho dubteu). Això sí, vaig seguir el discurs del Juanca, a qui per cert, se li escapà un “pa’ que” o un “para que” que semblava eixit de la boca d’un obrer en comptes de la del Rei (amb molt de respecte per als que féren la casa on visc). I què dir d’eixe programa especial de la tele titulat “Nit de Nadal” de Canal 9, que podria anomenar-se “Nochebuena Andaluza”, perquè tenia de valencià el que tinc jo de Pare Noel.

I a hores d’ara estareu menjant gambetes i demés (espere que no cremades), només dir-vos: BON NADAL I BON ANY.

compres, València i amics

Ma que m’agrada València. Una barreja de cultures, ètnies (bé això d’ètnies també ho és Mislata amb el carrer Harry King), d’homes, de dones, de persones que no saps si és home o dona, de llum, de color, de Valenciaaaaaa es la tierra de las....

He aprofitat bé el primer dia de vacances, com a recompensa em donaré un beset jo mateix, muak, ja està. Pel matí sessió de fotos dels meus nebots (FotoNelo: estoy bueno, soy bonito y barato), per la vesprada COMPRES i més COMPERS, i després.. COMPRES, i per acabar COMPRES. Sabatilles, vaquers i sueter de vestir però informal per 50€. Al Bonaire es podien diferenciar diferents (diferenciar diferents...) grups d’humans que anaven a comprar:

Grup 1 - La típica família amb 2 fills/es. De pare tenim a Manolo, de mare a Maria. Els xiquets poden ser mmmm... Manolo i Maria. Tots quatre acaben de dinar. Manolo es fa una becadeta al sofà mentre Maria escura i els nanos maregen per casa. Maria acaba d’escurar i li diu a Manolo: “Manolo has el favó d’arreglarte que no’ vamo’ a ve’ los juguetes i a comprá argo”. Aleshores Maria se’n va a maquilar-se i després de dir-li a Manolo quina roba ha de posar-se i de discutir amb els fills i dir-li de nou a Manolo “tu no me ayudes con tus hijo’ no, que me tenéis jarta los tres”, ixen de casa camí de passar una meravellosa vesprada al centre comercial amb gent i estrés, i un berenar al Mc Donald’s.

Grup 2 – Els típics mascaxapes discotequeros: el Jose, el Risas, el Chopo i el Migue. Que poden anar acompanyats de les seues respectives novies: la Jenny, la Vanne, la Pili i la Mari Carmen. Tot comença quan el Chopo li diu als seues colegues: “buah nano, yo tengo que comprarme ropa ¿sabes o qué?”, i algú li respon “ye pos nos vamos pal Bonaire hoy, pero yo tengo que recoger a la Vanne primero”. I la Vanne i demés xiques estan “posant-se guapes” així molt naturals, amb la ratlla dels ulls fins les orelles, i dos centímetres de maquillatge i ombra d’ulls i eixa roba taaaaaan ajustadeta. Al remat el grup acaba passant una meravellosa vesprada al centre comercial amb gent i estrés, i un berenar al Mc Donald’s.

Eixos en serien els dos que més vaig vore, però també hi eren: les parelletes que es ficaven la llengua fins la gola, les ties Maries que revitalitzen les seues vides gastant-se la Visa de compres en comptes de en el bingo, la pija super pija amb la seua amiga pija super pija que van al Pepe Jeans, els intents de pija que van amb roba del mercat però també es fiquen al Pepe Jenas només per mirar, i entre tota eixa gentada, la meua germana, la meua neboda i jo.

Gran Turia estava igual, amb els mateixos grups més o menys (si em falta algú digueu-m’ho) però ací estiguí amb Tolín i Laura: menú Bocatta 4’95€, botella d’aigua 0’19€, passar-t’ho bé amb els amics... mira que riguérem i posarem verd a la penya eh?

I com havia d’acabar la nit millor que anant a València i fer-nos més fotos que els xinos?. I a la capi trobem altres grups: la hippie alternativa amb les indiakes, la “hippie alternativa” però que té un papi que li dóna tots els dinerets que la seua filleta vol, els gais que no s’amaguen perquè cridarien igual l’atenció amb eixos crits i abraços i eixos pírcings per tot el cos i les corretges i barbes i cuir, el xic de Lo Que Surja a qui Maria el crida com una autèntica fan que després no s’atreveix a donar-li dos besos, el mim que al remat ens fa alguna gracieta, el guiri que fa mega pompes de sabó amb cordons, el rapero que fa piruetes amb la bici, el home Maximo Dutti qué és tot un senyor però també es tira pets... i entre tota eixa gentada, els meus amics i jo.

La guinda del pastís fou xarrar i xarrar a casa de Marta d’eixe tema que tant ens agrada i fer l’amic invisibel un total de 5 vegadeeeess!!!! perquè no coincidirem uns amb altres o perquè no s’antenia la meua lletra, o perquè Fulano no volia Mengano...

Foto del dia: “los caballitos de la Barbie hacen xiqui xiqui por detrás”, quina manera de pervertir els xiquets/es estos del Carrefour.

PD: gràcies Flor per esta obra d'art que m'has dedicat.