Sabrina

Jo no tenia un gos ni un gat. Jo jugava amb una cabra. Amb una cabra de veres, amb el pelatge negre i blanc i una mirada penetrant com poques. Anys després he comprés que tindre una cabra com mascota no és el més comú, però per a mi, en aquella època de Doraemon i cotxes de Micromachines, tindre-la solta per la casa del camp i passejar-la amb corretja pel carrer era tan normal com vore-la mossegar les flors dels tarongers de mon pare o confondre amb olives negres els seus excrements. Sabrina es posava a dos potes si li alçaves el braç, es trencava les banyes contra els arbres per tossuderia, menjava garrofa de la meua ma temorosa i eixia corrents quan t’apropaves a ella si havia fet una cosa mal.

Un dia, tornant ma tia de la ruta del colesterol que feia amb altres veïnes de la zona, ens comentà que havien sentit la cabra cridar, més alterada del normal. Quan mon pare i jo baixàrem per vore què li passava, ens trobarem l’animal tombat al terra i amb la boca plena de bromera. Sabrina va morir enverinada a plena llum del dia, a uns metres de casa. Mai no vaig saber qui fou el responsable, però eixe dia vaig créixer un poc més abans d’hora.

La innocència d’un xiquet no es recupera, no es compra, no es ven. Moltes vegades, quan pense en les accions de certs polítics i agents financers, sent que maten les Sabrines de moltes persones. Vosaltres, assassins d’il·lusions, enverinadors de vides, mai sabreu com de bé se sent un quan és innocent com un xiquet. Això no es recupera, ni es compra, ni es ven.