Explicar sentiments

Hi ha coses que perden interés al debatre-les amb gent que opina com tu, fent l'exposició d’idees monòtona com un programa monòleg maquillat de debat propi d’alguna televisió de la dreta. Compte, no vull parlar de dreta o esquerra i convertir açò en la coreo d’una cançò de l’estiu. Vull explicar la meua ja avorrida irritació per intentar comunicar-me amb persones que no entenc. Si no entenc una cosa no puc ni compartir-la, ni respecta-la, ni contraargumentar-la. I el pitjor de tot: no podrà convéncer-me. M’agrada quan maneres de pensar diferents a la meua em fan creure en els seus motius per discrepar dels meus. Trontollar-me és bo per depurar i madurar conceptes i saviesa, però la premsa rosa és més entretinguda - per a alguns.

Esta setmana em veia implicat fins en qautre ocasions al mateix tema en diferents debats: l’eterna polèmica entre català, valencià i nacionalismes. A la comunió d’un familiar meu alguns membres parlaven amb aire de filòlegs sense carrera que el que aprenem a l’escoles es català, com també el que jo parle amb ma mare, inclús, i ací va el més il·lògic de tot, aquelles formes verbals no estandarditzades típiques de l’apitxat que gent com ma tia empra i s’assemblen al nom d’un telèfon d’última generació, com “ahir fon quan...”. Jo m’enrabiava inútilment usant exemples com els dels diferents tipus d’anglés, defenent que precisament era l’únic que parlava “llámalo X” amb ma mare o ma tia, o explicant les diferències i valideses del pretèrit perfet simple o el perifràstic. No caldrà dir que no coneixien la meitat dels termes lingüístics i ni jo els entenia a ells, ni ells a mi – en el sentit literal - i això en una conversa sí que és com parlar dos idiomes diferents.

A mitjan setmana una altra vegada el mateix però diferent amb companys del curs de llengua de signes, els quals se situaven a l’altre bàndol dels meus familiars, on tampoc no m’incloc. Sota la defensa de l’unitat lingüística queien en el paternalisme català que deixa el meu català com a germà pobre de la llengua, no com a dialecte diatòpic. També al fòrum d’una web televisiva on alguns barrejaven geografia, llengua i política i s’enfrontaven a la teoria pura de facultat dels altres, que també em para lluny de la realitat. La realitat per a mi és que tampoc no seria tan greu acceptar la denominació “valencià” per referir-se al que oficialment és “català” si amb això se cicatritzen ferides i guanyem un terme que és nostre, de qui el parlem. La realitat per a mi és que preferisc una bandera amb blau que una de només dos colors - ja siga amb tres o nou bandes. I la realitat per a mi és que preferiria una Comunitat Valenciana que fóra com el País Valencià que sommie, en lloc d'un país que fóra el mateix gos amb diferent amo, resident en comptes de a Madrid, a la capital del Principat. I ara que ja he barrejat la llengua amb els països podem parlar de nacionalisme, no sense abans recordar que de nacionalismes al nostre Estat n’hi ha molts, també l’espanyol, que pot comprovar-se veient fotos d’alguns jurant bandera o llegint cartells que resen “Todo por la Patria” – inclús la mort.

Anit parlava amb la taxista uruguaia que em conduïa a casa sobre nacionalismes. “Lo primero que aprendí cuando llegué acá es que España no es España. España es el Estado de las Autonomías”. Porta set anys vivint ací, va treballar a un casino on hi havia baralles pel Marca o Súper Deporte – depenent la ideologia – té un amic al PSAN i sap més valencià i configuració d’Estat que molts fills del Túria. Jo li deia que també crec en un nacionalisme integrador que anomenem senzillament valencianisme.

I hui, veient un reportatge al Canal 33 sobre els mitjans de comunicació - model, poder i estat (i també poder de l’Estat sobre ells o a l’inrevés, depenent de la gestió) – em reafirmava. La major part d’estos mitjans son castellans i en castellà, amb seu prop del kilòmetre zero i una idea d’Espanya que separa els creients del bou d’Osborne dels de l’altra fauna ibèrica. Una Espanya que té espanyols o independentistes i oblida que existeixen els que ens agraden les coses ambigües com a mi, amb nous termes per a les coses, amb barreja d’idees i sentiments.

És que els sentiments són molt difícils d’explicar, ara que he acabat Art Dramàtic me n’adone. Tal volta per això vulga embarcar-me ara en la comunicació. Per a tots aquells que intenten explicar la diferència irracional però ferma i formal que senc, "hola!"