Experiències de dos valencians a Madrid

No parlaré de parquímetres que s’engulen els meus diners, d’allotjaments anunciats a un preu i cobrats a un altre o de càstings on no m’agafen. Més que res perquè això pot succeir a qualsevol indret del món. Madrid és molt més que això i no es mereix la meua rabieta de xiquet. Ara bé, jo no sé si és la conjuració Astral o què, però cada vegada que hi vaig, em passa alguna cosa.

Baixem del cotxe en Conde de Casal i només xafar terra entre a un forn per comprar el berenar. Em sobta trobar-me al mostrador una pila de fartons acuradament ordenats que contrasta amb les poques existències de croissants que ja queden a eixes hores. En vore’ls, no puc reprimir un “¡mira Carlos, fartons!” i seguidament li dic a la dependenta: “¿y la gente los pide, sabe lo que son?”. Just quan la xica comença a respondre “pues la verdad es que no” una senyora que acaba d’entrar al local, vestida amb polet de ratlles, collar de perles i un accent marcadament central amolla “pues hijo, claro que sabemos lo que son, que estás en Madriz”. Jo (que recorde quan vaig demanar aquell “café del tiempo” i me’l serviren dels 35º graus a l’ombra que feia, o quan a un amic li serviren una castanya gelada al demanar “un bombón”) desconfie de la senyora, que segurament passa menys hores al forn que la dependenta.

Jo: Mujer, no se ofenda, pero es que como es una cosa típica valenciana...

Senyora: Pero por algo somos el centro y tenemos cosas de todos los sitios, cariño.

Jo: Mmm… Sí, pero eso no quiere decir que conozcan los “fartons”, de hecho la dependien...

Senyora: Pues claro que sí, igual que conocemos las otras coses del norte, y del sur, y del oeste

(“oeste”... i a mí que això em recorda a les pelis de Western? quasi que preferisc “Levante”)

Jo: Que sí mujer, si no es que quiera ir yo de abanderado valenciano en Madrid, pero como la horchata tampoco se conoce mucho y los “fartons” son para la...

Senyora: (riure de “pobre muchacho que parece Paco Martínez Soria”) Anda, no me hagas reír.

La xica que atén assisteix expectant a l’espectacle gastro-cultural entre els de la senyera i la del “oso y el madroño”.

Carlos: ¿Pero usted cuántas horchatas se ha tomado en su vida? Y las del tetrabrick de Mercadona (per cert, valenciana també) no valen.

Silenci. La dona tira a respondre, però la tardança, la inseguretat i la poca traça la delaten.

Paguem i marxem del local, al final amb croissants (pa’ cagar-se i no torcar-se - expressió que la de les perles seria capaç de dir que també és molt coneguda a Madrid). Li dedique un “adéu” a la meua amiga per marcar territori, qual gosset que pixa al cantó, i ens dirigim al metro.

I després diuen que els catalans ens volen furtar l’aigua i la paella? Són els madrilenys, que volen fer-se fins amb les xufes! Tot i això, per assegurar-me millor, només entrar al vagó li pregunte a altra senyora qualsevol de la capi “Disculpe, ¿usted sabe lo que son los fartons?”. M’hauria agradat que la que havíem deixat al forn haguera sentit la resposta.

I amb esta història vull participar al concurs “Blogacció” del Consell de la Joventut de Mislata, que no sé si són d’orxata o granissat, però són molt majos i estan a les xarxes: www.consellmislata.org, www.facebook.com/Consell.Joventut.Mislata

Mentida

Era un ser horripilant. Mesurava vora tres metres d'alçada per gairebé quatre d'amplada. Era viscós per la base i pelut pel llom, des d'on li naixien unes banyes tan fortes com la roca, seguint-li la columna vertebral o el que fóra que tenia. Allà per on passava deixava el seu rastre, bé pel terra banyat fruit de la baba o bé pel sostre raspat amb les puntes de marfil de la seua esquena. Els peus, si és que tenia, no se li veien, i per això es veia obligat a arrossegar-se pel terra, la qual cosa li conferia un desplaçament sigilós. El seu color era verdós, amb taques groguenques com la nicotina incrustada a les parets dels despatxos on moltes vegades s'aguaitava. La seua pell, gruixa i pudenta, estava recoberta de pel, i en ella habitaven altres ésser vius paràsits que es beneficien de les restes de la gran cosa. La seua gegantesca panxota sembla conformada per desenes de bonys plens de greix. Al seu rostre, desbastat com enderrocs d'una guerra, brillen els seus ulls rojos i penetrants, i de la boca li eixien esclats de llum del que semblaven ser dents d'or, malgrat que la tosca i l'àcid de les genives contribuïa a donar-li l'aspecte d'una gruta fosca i interminable per on s'alimenta d'ungles, diners i somnis. Vestia trage amb corbata, però tenia les mànegues trencades i la resta semblava a punt d'esclatar. Feia por, qualsevol persona que el veiera sabria que no cal apropar-se a eixa cosa. Li deien "Mentida" i s'ha fet molt amiga d'alguns polítics, empresaris, banquers i demés humans sense escrúpols.

El almacén

Mon pare té unes celles molt gruixudes que combinen bé amb els seus ditots i panxota. Mon pare és aragonés i no parla lapao, però es defèn en valencià. Mon pare ha votat el centre dreta i el centre esquerra, malgrat que ara es queixa d’ambdós. Mon pare va estudiar a una escola catòlica, apostòlica i romana, tot i que no para molt per l’església. Mon pare va dissenyar i construir una casa que jo anomene xalet i ell camp. Mon pare menjava entrepans de vi i sucre de menut i gotets de tinto amb pernil de major. Mon pare s’ha guanyat el que té a base de pencar en dos treballs alhora i ser xicotet - diminut - empresari.

Ara que es parla tant dels empresaris i la crisi, del sistema i els mercats, recorde l’empresa de mon pare, el que jo coneixia com “el almacén”. Era una planta baixa de centenars de metres quadrats amb palés plens de la seua especialitat: llegums i conserves. Repartien menjar a desenes de xicotets comerços, que prompte es vorien abocats al mateix final que l’empresa que els subministrava.

La seua crisi va començar prou abans de la fallida de Lehman Brothers, quan vore ultramarins (els meus nebots ja ni coneixen eixa paraula) pels barris es feia difícil, quan els mercats es convertien en Mercadones, quan els moviments anti globalització veien créixer Carrefours a la perifèria de les ciutats com bolets a la tardor. Aleshores, Ramon, que així es com diu mon pare, i el seu soci decidiren canviar d’estratègia i “obrir el mercat”, en el sentit tradicional de la paraula, el de les paradetes. Buscaren escoles per convertir-se en repartidors de bons productes als menjadors d’estes, que augmentaven les seus places alhora que els papis reduïen el seu temps lliure per estar amb els fills.

No va durar molt la cosa. El magatzem tancà la paraeta, mon pare es prejubilà i les marques blanques continuaren copant prestatgeries de supermercats.

El meu amic Pere em deia “arribarà un dia que tot seran franquícies: el dentista serà Vitaldent, la cafeteria Starbucks i la botiga de roba d’Inditext”. No sé com serà, però sí com no vull que siga, per això em fot quan compre Hacendado o puge escales mecàniques per fer-me amb un cinturó en un lloc amb música de pub. Ara que, també m’alegre quan isc amb un llibre de Marina, la de la papereria; o quan ma mare carrega amb fruites i verdures de “Els campaneros”; o quan recarregue els cartutxos de la impressora per Mislata; o quan menge pa de Diego i llomello de Víctor... No tot està perdut! Que la crisi no acabe amb el “bon dia Amparo”, el “com va el teu fill?” i el “ja m’ho pagaràs, xica” del xicotet comerç. Llarga vida als carrets de tela. Un hurra pel “clin-clin” al entrar a un local. Que el progrés puga ser també tradició.