Tinc una amiga que després d’un viatge vital a l’Àfrica,
pensava que era negra i havia estat vivint durant tota la seua existència al
continent equivocat. Una cosa pareguda m’ha succeït a mi cada vegada que he
visitat Euskadi, i mira que em senc valencianot...
En esta ocasió no he estat jo qui ha viatjat al nord, sinó
que la muntanya ha vingut a Maoma en forma de dos amics euskalduns. Durant un
dies m’he convertit en guia turístic a la meua pròpia casa i he redescobert una
València que em captiva.
Amb els bascos he pujat al Micalet i he sentit dialogar les
campanes de la ma - cos i ànima - d’artesans del revolteig. He passejat per una
obra de la natura artificial on abans hi havia l’híper de la droga i ara un
Bioparc. He ensenyat el modernisme de l’Estació del Nord i el Mercat Central i
el gòtic de la Llotja i la Catedral. He explicat la devoció a una geperudeta
anomenada Mare de Déu per uns i “Virgen” per altres. He visitat els diferents
palaus on senyors amb corbata i cotxe oficial prenen decisions que afecten els
valencians. He ensenyat i begut l’or blanc d’Alboraia. He gaudit actuant per a
ells en un espectacle ple de tòpics que a ells més bé els semblarien utòpics. He
ensenyat valencià i valencianisme, all-i-oli i mistela. He aprés la meua història
en un dels museus continent amb descuidat contingut. He compartit un bon arròs
al forn perquè no tot és paella al Túria. He passejat per un riu que no té
aigua. I sobretot, he(m) parlat de política.
I ací fou on tot va adquirir altre caire...
Estàvem acabant de sopar quan començarem a parlar del
context polític a Euskadi, del conflicte basc, de l’esquerra abertzale, d’una
possible independència com a Catalunya. Instintivament i els dos alhora, varen
baixar el volum de veu. Fou com quan un nano parla d’un tabú. Mentre ell
parlava ella assentia.
Ell ens va relatar com moltes vegades la Guàrdia Civil fa
controls “rutinaris” amb un totxos d’armes on pots permanéixer retés minuts
mentre els agents escorcollen el teu vehicle: “Antes les abrías tú lo que ellos
te pedían, pero ahora te hacen alejarte del coche y no puedes mirar qué hacen”.
El nostre amic, enginyer, ens conta com una vegada va tindre un esglai quan
transportava uns circuits elèctrics d’una pràctica de classe i els cossos de
seguretat de l’Estat li pararen i feren obrir la motxilla. “Al ver los cables
el tio, aterrao’, se tiró mano al rifle y empezó a gritar ‘¿qué coño eso?, ¡qué
llevas ahí!’”. Quan ell li va explicar que eren uns circuits per a la facultat
l’agent li va demanar que li explicara el funcionament del projecte. I allà
estava ell, dient-li què era i per a què servia cada peça: “este cable va unido
a este y hace que esto se ponga en marcha, este otro es el que suministra a
este...”. En alguna ocasió, en altre control, els policies li digueren que
havia d’allunyar-se del vehicle i quedar-s’hi d’esquenes. Ell li va dir a
l’agent que no volia que li tocaren tot, que ell els obriria el que
necessitaren: “mira chaval, haz caso si no quieres problemes” fou el que
obtingué per resposta. Ell ens explicava que amb este mètode no sap què estan
fent durant l’escorcoll i poden introduir objectes o substàncies a l’automòbil.
Sobre ETA, ell ho té clar: “en septiembre desaparece. Pero
ya te digo yo que los que utilizan el terrorismo para sacar provecho no tendran
suficiente”. Front a una possible independència ell i ella discrepaven. Ell
creia en una victòria del sí en cas d’un possible referèndum. Ella en el dubte,
però més inclinada cap al no. I s’obria un altre debat: la inclusió o no de
Navarra en la votació, i per tant en la decisió. “...y me decían que Navarra no
es Euskadi, y yo les decía que claro que no, que en todo caso Euskadi es
Navarra, que por algo fuimos parte del Reino que le da nombre”. Navarra... un
territori que estos dies ha aparegut diverses vegades a les converses per la
similitud a la situació valenciano-catalana i els famosos Països i nom de les
coses. Territoris germans que amb el temps han volgut oblidar-se, inclús
negar-se el bon dia. Darrere d’ells estan els colors dels partits polítics que
els controlen.
I ara sí, parlant ja de partidisme fou quan li vaig
preguntar al meu amic si s’havia adonat que tant ell com ella, havien baixat la
veu per parlar des de feia una estona. Això diu molt de la situació que viuen.
Fou quan em va dir que mai saps qui pot estar escoltant-te, i no perquè tinga
res a amagar, sinó perquè preferix que a ningú se li passe pel cap si és així o
no, perquè haver de donar explicacions de tot és molt cansat: “me han
preguntado de todo: cómo se llama mi novia, dónde trabaja, dónde vivo...” I no
és sospitós de res! Pura “rutina”... En algun local de Cuchi (una de les zones
de pintxos de Vitoria-Gasteiz) “he llegado a ver a tios jugando a las cartas
sin soltar una, sin hablar, solo mirando en silencio por encima de su baraja,
escuchando y mirando alrededor”. La societat basca continua dividida. Ella
conta que està farta, que al remat, qualsevol conversa quotidiana acaba
polaritzant-se. Amb pesar i volent acabar ja la conversa diu que “estoy harta
de la política, es que toooodo se convierte en política, es que todo son
bandos, que si el Athletic o la Real Sociedad, que si los independentistas o
los españolistas, que si... bah, es que, de verdad... es muy cansado”.
M’ho
crec, m’ho crec venint d’un lloc on, com diu ell, la concentració de més d’onze
persones al carrer es considera reunió il·legal i el nombre de Guàrdia Civil i
Policia Nacional és prou superior al de la resta de territoris d’Espanya de
similar superfície. On un determinat sector polític ha arribat a rascar poder
utilitzat les víctimes. I sí, dic utilitzant, perquè els uns les hauran
provocades (encara que de víctimes, com en qualsevol conflicte, hi ha als dos
bandos), però els altres les han utilitzades posant-les com a logotip d’un
projecte polític. El mateix projecte que algunes persones que suposadament han
de vetlar per la seguretat de tots els ciutadans (no dic bascos o esanyols),
emparades per les lleis i les institucions de l’Estat, tenen carta blanca per
fer el que consideren oportú per aconseguir els seus objectius “professionals”,
convertint al remat, la teua seguretat en persecució i els seus objectius, en
ideologia.
És fort, eh? És preocupant el nivell de condicionament que
el dia a dia pot atorgar-te en funció del lloc on vullgues, o simplement t’haja
tocat, viure. I el més fosc, una vegada més, és que esta part del conflicte no
apareix als mitjans de comunicació generalistes de l’Estat. I si apareix, és
per vendre una història de blancs o negres, on s’acaba tacant de sutge a
persones com els meus amics, que amb històries de primera mà com les seues em
reafirmen en què quan la història va de bandos, cal conèixer els abanderats. I
si precisament no he parlat de l’altra part dels abanderats, és perquè no els
conec tant, així que per a aquells que empren com argument el “y tu más”, “pues
anda que ellos” o “es que los otros...” que es tornen a llegir el que
rutinàriament li succeeix a innocents com els meus col·legues deixe poble
encisador, amb pros i contres, com és Euskal Herria.
