Fa temps que volia escriure sobre Ràdio
Televisió Valenciana. Tal volta em cohibia la vinculació que tinc amb la casa,
però al mateix temps això és el que m’ha animat a fer-ho. Estos dies de
notícies a la premsa, a les teles i a la xarxa, que de segur l’han convertida
en Trending Topic, m’han obligat a dir la meua (possiblement més real) després
de tantes publicacions al respecte, no sempre vertaderes.
Veritat és que RTVV té un deute alarmant, com
també és cert que eixe deute no l’han produït els treballadors (els autèntics,
els altres tenen altre calificatiu). Veritat és que té més plantilla que
algunes televisions privades, com també és cert que eixes altres teles no
produeixen elles mateixa molts dels seus continguts (externalitzats a
productores). Veritat és que té enxufats, com també és cert que són centenars
els professionals que han passat unes oposicions per entrar-hi i no són fills,
nebots o amics de alts càrrecs (a este calificatiu em referia). I veritat és
que té pendent un ERE i una reestructuració, com també és cert que desfer-se de
part de la plantilla no assegura una bona gestió (i més si eixa gestió comença
als despatxos de la Generalitat).
El problema és que alguns dels que tenen despatxos
no entenen igual que jo una tele pública autonòmica. Pública ja els tira
enrere, perquè suposa compromís. Autonòmica directament ho ignoren. El
compromís vol dir tindre cura i ganes per fer de tots i totes un servici. Això
implica pluralitat. I autonòmica, que no autònoma (que també), vol dir que allò
que la diferencia d’altres és precisament la idiosincràsia i identitat valenciana,
com per exemple la llengua autòctona. El personal s’haurà de triar per les seues
capacitats i no per les seues amistats, i la programació s’haurà de fer pensant
que un suc de taronja pot ser més exquisit i barat que el xampany d’un pòdium
de automobilisme. I que no cal que vinguen eminències de Madrid per fer la paella,
perquè els nostres cuiners la fan bona, bonica i barata.
Tanmateix, ara ens trobem amb un menú
indigest, i per desentendre’s ara ens diuen que es podran privatitzar les
televisions públiques autonòmiques. No senyor, no és just que ara es regale l’estructura,
la imatge i part de l’audiència i el bagatge generat durant anys i pagat per
tots. Espere que no siga el cas de “la nostra”. I hauran de canviar els
arguments perquè el que he sentit fins ara no em convenç. Molta gent es creu
això de “no hi ha diners” i que ara cal prioritzar, i que si volem una bona
educació i sanitat cal sacrificar una televisió, inclús que és divertit
llançar-li un míssil i volar-la pels aires i jo no recolze cap. Perquè abans sí
hi havia diners (continue pensant que ara també, però en mans equivocades) i
feren el que volgueren. I hui es parla de privatitzar una tele, però demà serà
un poc de la sanitat, i el mes que ve serà una escola, i al remat el que es
privatitza és el benestar, i això és de tots, no de qui s’ho puga pagar. Una
televisió pública autonòmica sí és necessaria, perquè dóna treballl als de
dins, perquè li ho dóna als de fora, perquè dinamitza tot el sector, perquè
apropa allò que passa ací a la gent d’ací, perquè ensenya una llengua (part de
la culpa que jo parle valencià és de Canal 9), perquè forma a professionals,
perquè és l’única manera que siga de tots i perquè nosaltres, els que
simplement la veiem, no podem pagar les errades desvergonyides dels qui no l’han
respectada ni cuidada, tal volta ni tan sols l’han sintonitzada a sa casa.
Vull que RTVV es transforme sí, però que es
transforme en un ent de referència, pel seu contingut, per la seua transparència,
per la seua imparcialitat, per la seua estima a la terra, la llengua i les
persones (voten a qui voten) que l’hem vista crèixer, també els treballadors. I
precisament els qui més la critiquem, som els que més l’estimem, per això este
article no hauria d’haver sigut escrit.
