(...)

... i sentien els soroll dels colps dels seus genitals, dels seus gemits aguantats, del seu plaer sense romanticisme, sense lubricant, sense llum a la cambra, mossegant el coixí l’un, bufant el coll del seu company l’altre. Les sacsades s’acceleraren fins un clímax quasi a l’uníson, sobre l’edredó i entre parets de làtex respectivament. Suorosos i cansats, deixaren caure els seus cossos als llençols arrugats i humits. Els seus llavis tornaren a fondre’s, ara suaument, sense passió, quasi per compromís:

- Em dic Gerard.

- Jo Miquel.

Bascos i valencians

Ciutats i pobles que naixen en mig de muntanyes amb un verd quasi artificial, cels grisos i pluja difuminada, gents properes i xarraires al carrer i als bars, entre pintxos i txacolí, parlant una llengua milenària que resisteix, un ambient polític complex i interessant, un símbol que honeja orgullosament a cada edifici...

He passat el dia dels valencians entre vascos. He xafat per fi Euskadi i he entés el perquè de la diferència. Des del metro de Bilbao fins a l’arbre de Guernica, passant pel pont entre Portugalette i Areta, recorrent la mar fins Bermeo, passejant per Gorlitz fins Pleitza...

I l’ambient polític que respirava al País Basc contrastava amb el que tant intensament tenia lloc durant este pont a València. El 9 d’Octubre, l’extrema dreta espanyolista i l’extrema dreta valenciana desfilaven per una processó cívica on faltaren veus democràtiques. Militants i simpatitzants del valencianisme d’esquerres i progressista foren vetats de participar en este acte. En algun cas concret foren agredits i amenaçats de mort.

M’avergonyeix que un dia històric per als valencianistes siga acaparat pels eixos que desfilen amb banderes i crits feixistes. I m’indigna la diferència respecte a si això passara a Bilbao. Mentre que allà, la crema d’un contenidor o caixer per part de quatre abertxales és portada informativa de tots els mitjans de l’Estat, ací, les agressions i amenaces que hagueren de patir alguns valencians este pont, no han tingut cap repercussió informativa. I per si no tingueren prou, continuaren la celebració el 12 d’Octubre, amb eixa Hispanitat que per alguns es proclama amb violència i intolerància.

Per coses com estes, entenc el sentiment de molts vascos que, sense usar les armes, es refugien en la seua cultura per allunyar-se d’eixes injustícies. Agur!

Sentir-te nano

Arriscar la teua vida per parar un metro anant carregat amb una bicicleta, 6’50 euros (sóc de bono).

Arriscar la teua vida i la d’altres viatgers per agafar el tren que et du a Sueca, 5’50€ (bitllet d’anada i tornada)

Arriscar... vides en general creuant la carretera del poble amb trànsit i obres, deixant la bicicleta a qualsevol, entrant i seient en les butaques que no toca per vore una obra en primícia , no té preu.

Com tampoc no ho té estar una hora abans de que comence l’espectacle i esperar fins l’últim moment per pagar l’etern café que t’has fet per guanyar temps i adonar-te’n que t’has quedat sense peles per pagar el teatre i has de buscar un caixer, arribant tard a l’obra que havies anat a vore.

I quan per fi arribes a la sala pixant-te, suat i banyat, perquè de sobte plou, resulta que eren invitacions. T’asseus rodejat de nanos i en qüestió de minuts el públic flipa, els xiquets perquè veuen els personatges pintar l’escenari màgicament, jo perquè els actors tenen més de 400 marques en 5m2 durant 40 minuts, 3 sessions al dia.

Això és “Ras!”, el nou espectacle infantil de Maduixa Teatre amb el que, ho confesse, vaig sentir-me nano, i això no té preu. Enhorabona mags del teatre!.