dilluns, 27 de setembre del 2010

Aules sense teatre



Carta enviada al servici d'atenció ciutada de Mislata.

"Senyors i senyores portaveus de tots els grups polítics amb o sense representació al nostre Ajuntament, especialment vostés que ocupen càrrecs de poder i, humildement supose, son els responsables finals de la presa de decisions com esta que em fa adreçar-me a vostés.

El motiu de la present és el de fer-los arribar el meu descontent, tristesa, inclús ràbia, que m’ha produït la notícia que hui he rebut: la supressió del programa de teatre escolar. Un servici, perquè crec que no s’ha d’oblidar que es tracta d’un servici públic al ciutadà, que durant més de 25 anys ha servit per a que centenars d’escolars coneguen, aprenguen i facen teatre.

Escolars, que com jo, s’han nodrit de teatre al col·legi i posteriorment han seguit regant la llavor a l’Escola Municipal de Teatre de Mislata, fins al moment actual, en què professionalment visc de la interpretació. Són molts els i les que com jo començarem jugant a actuar i després han acabat vinculats a les arts escèniques com a actors, docents, animadors socioculturals, gestors, productors, programadors, inclús psicòlegs i periodistes.

Coincidisc amb una de les meus companyes en què tal volta este servici no tinga una forta repercussió mediàtica o grans rendiments econòmics, però crec que en l’educació, perquè al cap i a la fi este programa tracta d’educar, és més important l’autorealització dels xiquets i xiquetes, futurs ciutadans, que el benefici que d’ells puga traure’s. En qualsevol cas, crec que directa, o indirectament, sí s’han beneficiat de nosaltres: en presentacions, en inauguracions, en fotografíes en què decenes de somriures infantils valen més que qualsevol paper amb el símbol de l’Euro.

Espere que l’actual curs escolar, que per a molts no serà igual d’inquiet, creador i emocionant, no servisca de precedent, i l’any que ve, per estes dates, moltíssims xiquets i xiquetes tornen a sentir eixe “algo” que jo tant desitjava en acabar les classes.

Nelo Gómez, actor i estudiant (també ara) d’Art Dramàtic."

dissabte, 25 de setembre del 2010

Final d'estiu, inici de rutina


Fa només quinze dies era impossible trobar un metre quadrat per clavar el para-sol a la sorra. Estos dies, a la platja de Canet d’En Berenguer, el que falta són nanos impertinents, senyores en top-less i homes embotits en banyadors del Decatlon.

Tindre una germana que et deixa el seu apartament per aprofitar els teus últims dies d’estos tres mesos de vacances universitàries mola, tindre bona companyia per poder compartir-los amb pelis i amanides de bossa de plàstic del Consum mola, tindre la platja a la llum de la lluna només per a tu i passejar-te en boles mola, i tindre la mala sort de que et pillen... també mola.

Però de moment hauré d’esperar fins l’any que ve, o continuar somiant (que ix més barat que els 3 euros del bus) perquè alguna cosa em diu que, ara sí, l’estiu s’ha acabat i jo no m’he renovat els bermudes. La setmana que ve formalitzaré la matrícula que he deixat per a última hora per consumir el sol de setembre i tornaré a vore els companys i amics del cole, dic de la ESAD, que després de quasi 18 anys sembla que dirà adéu als barracons (bon regal d’aniversari senyors de Conselleria).

dilluns, 20 de setembre del 2010

Al MIM 2010


Google Maps, calcular ruta València- Sueca. Cotxe, carretera, eixida equivocada, camps d’arrosals, telefonada en busca d’ajuda, carretera,  sentit contrari, poble, un altre poble, carrers sense gent, gasolina en reserva, carretera, i finalment, Sueca.


La Mostra Internacional de Mim de la capital riberenca ha donat molt de sí. Espectacles digerits un darrere l’altre i un ambientàs d’artisteo que li donen a l’entrepà un gustet encara més bo. Entre això i algun enxufe que ens ha permés sentir-nos com a VIP’s, al final les ganes de repetir han pogut amb el cansanci.

Al MIM m’he impregnat de la bellesa de la Companyia Bolar, de la dolçor, visceralitat i erotisme de Bambalina Teatre - en un dels millors espectacles fusió humà-titelles que he vist - , de la gràcia i picardia d’Insomnia Company, de la bogeria i provocació de la Fura dels Baus - poc més i acabe en un dels 25 marejos i desmais de la nit - , de la proximitat de A Tempo Dansa o del minimalisme de SonusDos.


Total, que al final m’he vingut amb un mono de fer teatre encara més gran, però de moment m’hauré de conformar amb les pràctiques del carnet de conduir, això sí que és un espectacle...

diumenge, 12 de setembre del 2010

Enamorat d'Euskadi (encara)

Són les sis menys quart de la matinada. Portem hores parlant de robatoris a grans superfícies i estafes a asseguradores, de mitjans de comunicació i manipulació informativa, d'història i política, i finalment d'Euskadi. D'eixe lloc que va captivar-me en dos dies i que m’atrapa amb la seua complexitat política.

Sentir en primera persona les coses canvia la percepció que d’elles sol tindre’s i trenca amb la imatge que dóna la portada d’un informatiu. I així és com s’entera u de com desenes de joves vascos han hagut de fugir de sa casa i amagar-se per Europa sense avisar ni a la família perquè són perseguits per l’Audiència Nacional només per pertànyer a una associació juvenil de l’esquerra abertzale on igual fan política que organitzen el partit de futbol del poble; joves que et diuen amb llàgrimes als ulls que defenen la lluita armada, i no són assassins.

Una de les xiques que esta mateixa nit he conegut diu que ho entén, però que quan a una persona li lleves la vida, li lleves el que ha sigut i el que serà. L’entenc, però altra de les persones de la taula diu que matar no és l’única manera de furtar la dignitat a una persona. I també l’entenc, i caic en què el xic que tinc enfront meu apareix en una llista publicada inclús a Internet només per haver signat per la innocència dels seus amics perseguits de l’organització juvenil.

En un debat com este em resulta impossible posicionar-me clarament amb una idea. Perquè està clar que matar mai no és pot respectar, però defendre-ho quan t’has quedat sense iaio perquè un Guardia Civil que mai serà jutjat li pegà un tret per parlar en euskera, em resulta inclús lògic.

El xic tanca dient “Euskadi és una putada”, i eixa putada és la que tant m’interessa i em fa flipar com quan vaig xafar el verd de les seues muntanyes. Per això, quan hui al metro m’he trobat amb una família de Biscaia que em comentaven com els havia agradat el Bioparc i l’Oceoanogràfic de València jo no he pogut dir-los altra cosa que estic enamorat d’Euskadi.