dijous, 29 de maig de 2008

gràcies

Gràcies per haver compartit amb mi els exàmens, els deures, les alegries de notes, les penes de notes, les rises a classe, els plors a classe, els xafardejos a classe (i al pati, i al corredor, i al hall...), el bons rotllos, els mals rotllos, l’estrés, els matins d’estudi, els comentaris de text, els maldecaps filosòfics, les fotocòpies de tot tipus, els esmorzars, les xerrades en la cafeteria, les xerrades amb professors/es, les frases mítiques, els resums de la jornada al blog, els amors, els desamors...

Gràcies per haver compartit amb mi estos 9 mesos de gestació que ara donen a llum a un Senyor En Daniel Gómez i Pérez, batxiller en humanitats i ciències socials, i també videocreador que gaudeix veient-vos gaudir amb les imatges de tot un curs, amb el lliurament d’orles, amb el lliurament de regals, amb el sopar, amb la sangria, amb el bailoteo (saturday night, chiqui-chuiqui, no rompas mi corazón...), amb la confessió tan personal, amb la continuació de la festa fins a les tantes, amb l’aparició a ta casa bufat, amb la resaca, amb el resum del que fou una de les jornades més intenses i sentimentals de ma vida ací...

És per tot açò pel que no puc dir-vos adéu, dic fins demà.

dimecres, 28 de maig de 2008

professors abans que persones

Rectificar és de savis i com jo vull ser-ne un començaré per rectificar. Rectificar esta entrada en què parlava del conflicte per la nota final de llatí.

De vegades ens deixem dur pels impulsos, jo sóc molt impulsiu i em deixe dur. I en aquest cas m’he deixar dur però d’una forma un miqueta injusta. És cert que les a les classe de llatí han passat coses que ens han fet emprenyar a més d’un, però dramatitzar és una cosa que se’m dóna bé i he dramatitzat la realitat. El pitjor és que n’he fet mal sense motius suficientment forts que emportaren a fer-ho, i encara que hi hagueren eixos motius, eixos impulsos, fer mal no està bé.

Com que no vull fer mal, he optat per llevar el post que es publicà este dimarts en lloc d’estes paraules. Paraules que han sigut tal volta exagerades, com les del famós JL qui ha informa’t d’este fet al professor de llatí: “tu alumno te critica duramente en su blog”.

En el post parlava d’una guerra en què no hi ha ni vencedors ni perdedors, simplement alumnes i professors que poden trencar les seus amistats per culpa de l’estat d’ànim d’una persona en un determinat moment quan el motiu d’aquell comenatri ja està solucionat: la meua mitja de llatí va ser rectificada pel 6.

Des d’ací et demane disculpes a tu Rafa, com tu ho has fet. I és que tu has tingut la valentia de demanar-les i a més d’una manera molt educada, sense crits, ni insults, ni ira. I per este motiu he optat voluntàriament per llevar la passada entrada d’este blog, no perquè ningú m’ho haja demanat.

Açò vol dir que les coses poden solucionar-se amb educació. Em dirigisc ara a tu JL. Ara que sé que segueixes el blog volia dir-te que si hagueres tingut la actitut de Rafa en el seu moment possiblement hauries aconseguit el teu propòsit de llevar l’entrevista a “Anónima”. D’eixes paraules i d’eixe post al blog no em penedisc.

Rafa, accepte les teus disculpes i tu també les meues, així que el que l’amistat ha unit, que no ho separen la cremor d’un mal dia barrejada amb el blog.

dimecres, 14 de maig de 2008

con la iglesia hemos topado

Tot a començat després del pati, pujant les escales...

JL: ¿tu eres Daniel?

Jo: sí

JL: pues ven aquí que quiero hablar contigo.

Jo (desconcertat però obert a parlar): vale, hablemos.

JL: tu eres el que ha hecho la entrevista de la pàgina web de informática, ¿verdad?

Jo: sí, yo y otra compañera...

I ací és on s’ha trencat el diàleg. Començava un seguit de crits als que no podia respondre. Crits que han estat respostos per mi, malauradament, també en forma de crits. Però quan et trobes al mig del corredor de l’institut amb el guirigall d’alumnes i tens en front teu un professor convertit en una fera que t’acusa de falsedats a qui quan li dius “¡JL no me chilles!”, fruit de la tensió acumulada, et respon “¡¡te chillo porque me da la gana!!” ple d’ira, apropant-se a tu, treient pit i prop d’alçar-te la ma, quan tens un símbol del respecte i educació, com és un professor, que no simbolitza en eixe moemnt ni una cosa ni l’altra, és quan crides. És quan et sents xicotet, impotent i sense saber perquè està passant tot això.

En vista de la reprotxable actitud d’este “símbol de l’ensenyament” he optat per respondre amb un to més digne “muy bien, pues si a ti te la gana chillarme ami me da la gana no escucharte, me marcho a clase” i quan em dirigia a pujar les escales en mig de tot un cercle d’alumnes incrèduls pel que veien i altres professors que demanaven tranquil·litat, el bon home m’ha agafat del braç i junt a Paula (la gran Paula a qui li agraisc tot el seu suport, com també a Lorena, Sara, Kike i resta de companys/es), ens ha dut a un lloc més “tranquil” per “parlar”.

A un aula sense gent que puguera aturar-li ha continuat el seu seguit de mentides i crits. Segons ell:

1 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que aquesta era per a la pàgina web no oficial de l’institut.

2 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que eixa pàgina era del nostre institut.

3 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que eixien altres companys/es seus/es.

4 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que estava sent gravada.

5 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no se li ha respectat l’anonimat.

6 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista se li ha manipulat i tallat.

I tot açò amb el concepte de diàleg que té aquest professor: ell parla i tu calles si atorgues. Ja a l’aula que em tocava i donant classe toquen a la porta. Era Paula (que hi estava en altra). Sembla que l’entrevistada per fi es pronunciava al respecte. Amb crits, com no, li reclamava a Paula la meua presència. I quan baixe jo em trobe a JL discutint amb Kike i a Lorena (la responsable junt amb mi de l’entrevista) plorant prop d’una Sara també amargada. La famosa professora no hi era. El meu primer impuls ha estat reconfortar a Lore, després m’he unit a la “conversa”. Una conversa que continuava ara a la sala de visites de l’institut. El monstre violent es transformava ara en un professor afable, de bon rotllo, somrient i obert al diàleg. Després d’intentar posar-nos en evidència davant de Kike, i d’insistir una i altra vegada en què ens em botat l’anonimat (supose que per falta d’arguments) li he explicat, amb ajuda de les companyes que:

1 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que aquesta era per a la pàgina web no oficial de l’institut perquè va ser la frase amb la qual li proposarem entrevistar-la, només vore-la, i avisant-la que no era una web oficial.

2 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que eixa pàgina era del nostre institut, tal com queda aclarat en l’anterior, i més si es tracta d’un projecte de l’assiganatura informàtica dut a terme per alumnes del centre i feta en el mateix centre.

3 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que eixien altres companys/es seus/es perquè la entrevista vam fer-lil-la a ella en substitució a JL – company seu –, que es negà.

4 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que estava sent gravada, o no s’adonà que tenia un mòbil davant de la seua boca?, a la qual cosa també va accedir.

5 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí se li ha respectat l’anonimat ja que en cap moment es diu el nom d’aquesta persona, sí que és professora de religió ja que ella mateixa va respondre amb eixe identificatiu en una de les seues respostes.

6 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no se li ha manipulat, però sí retallat perquè no podem omplir pàgines i pàgines amb informació que no és tan rellevant i a més és de poc interés per a un públic adolescent que busca en la web un espai d’oci (i una resposta que ocupa un full word contant-me la vida de Sanat Teresa no creiem que siga molt interessant en el context).

Amb les repetides negacions de home no avançaven així que s’ha proposat eliminar l’entrevista, aspecte al que m’he negat rotundament. Eliminar-la seria acceptar errades no comeses i subordinar-nos a l’opinió d’un irrespectuós. Però la tensió ha fet que s’accptara aquesta opció per part de la resta del grup, aixñiq ue he avisat que si es llevava faria un justificant en el seu lloc dient el perquè de la desaparició, i tampoc no li ha semblat bé al senyor. Ell reclamava vore abans eixe escrit, donar-li el vist i plau per poder tornar-lo a publicar. De nou m’oposava jo. Ell demanava doncs, poder comentar eixa justificació i l’hem explicat que el web no té un espai de comentaris (es tracta d’una pàgina senzilleta) però li he donat una última opció: la d’aquest blog. Li he dit que faria un comentari al respecte i on podria expressar la seua opinió, i li ha semblat bé?, doncs tampoc. Em demanava llegir-lo abans que publicara quest post de hui (o siga que per escriure el meu diari electrònic personal he d’ensenyar-li a un professor el seu contingut, açò és un blog o el NO-DO?).

I així arribem a aquest punt. No sabem què passarà, JL (al que com veieu li he mantés l’anonimat com a la seua companya) amenaça amb dur el conflicte als Jutjats, la resta de l’equip d’informàtica, que s’ho ha pensat millor, amb no llevar l’entrevista. Altres professors sí que ens mostren el seu recolzament. Nosaltres tenim la prova: la gravació on es deixa en evidència totes les fal·làcies) i mentrestant l'entrevista continua penjada en el web i a altres fotologs i blogs gràcies a la idea de Raich.

PODEU TROBAR L'ENTREVISTA EN: www.elmolinillo4.tk, clicant en “PROFESORES/AS” i després en “ANÓNIMA”. I també als enllaços d’aquest blog, en “BUSCA-HI!”.

Tal volta tot açò podria resumir-se en... davant la censura, llibertat d’expressió.

PD: Foto del web de la polèmica. la silueta és Anònima:

diumenge, 11 de maig de 2008

Xi-que-ta meuaaaaaa!

Canal 9 a tota pastilla. Jo tapaet al llit sentint la pluja i els “Visca la Mare de Déu!” de la pantalla opte per alçar-me i felicitar ma mare, que estava plorant de l’emoció. La meua neboda de quatre anyets mirant sense entendre perquè fan plorar als i les xiquetes portant-los per la mar de mans fins tocar la patrona. I uns bonics apunts d’història de l’art esperant-me per estudiar.

Felicitats a totes les Amparos, Empars, Mª Amparos, Amparigües, Ampas...

He de confessar que encara no creure, actes com el de hui em posen els pels de punta. Les expressions de centenars de persones que passen hores i hores esperant vore la verge transmeten emoció. I és que hui “hay hasta ladrones que son los más inocentes, y comunistas, y ateos de los más ateos que se convierten en creyentes como el que más” com deia el professor de història una vegada.

Però el bon rotllo de tota esta història s’acaba quan sents al García Gasco fent el discurset fatxorra davant els fidels, i com no, Camps i cia. És la part en què torne a la crua realitat del pensament carca de l’Església i de la política del meu país...

Video del dia: Visca la Mare de Déu!, y su princesaaaaa!!!

(l'home que crida s'ha convertit en un xuplacàmeres que any rere any ix per la tele)

dissabte, 3 de maig de 2008

majors, mentals?

Una altra que es fa major... i una altra festa per celebrar-ho. Aquesta ocasió tocava una party ètnica, on varem ajuntar-nos des de budistes, passant per hyppies fins acabar en romans. Felicitats Laura!. 

Per cert, els resultats de la darrera enquesta han quedat així:
“Passaràs la selectivitat?”
clar, sóc un/a crack 9 (52%)
no, repetiré per burr@ 0 (0%)
faré algun favor sexual 7 (41%)
no estudie, sóc un/a vividor/a 1 (5%)