dimarts, 28 d’agost de 2012

Capritx de la Natura


Sure amb els núvols i m’endinse en ells. Les pestanyes, els mugrons i els dits dels peus se’m banyen de vapor d’aigua. La boca em sap a riu i a mar i a muntanya i a terra i a cel. Continue volant i veig una claror que es filtra entre les parets de cotó. M’aprope a tota velocitat a ella i xino-xano deixe enrere els kilòmetres blancs i plujosos.

Ara veig difuminat el terra, amb trencaclosques de cultius i filets amb puntets de colors que recorren distàncies per a mi xicotetes. I descendisc més encara fins a topar-me amb pardals amb els que vole paral·lel fent-los l’ullet. Són natural i quadriculadament perfectes en els seus moviments i no aconseguisc amoldar-me al seu particular banc de peixos aeri. Els reflexos transparents d’un fil d’aram envoltat de verd ens criden per impregnar-nos de nou en aigua.

Toque terra, millor dit aigua, i tota m’esvara pel cos fent particulars rius seguint les meues curves i forats. La meua temperatura corporal descendeix com els meus peus, seguits pels genolls, que arrosseguen el tòrax fins el cap sota l’aigua. I la força en direcció contraria se’m du entre milers de litres de vida.  Sóc esvarós com el líquid que m’impulsa i  veig a través d’una pel·lícula de molècules transparents que els pardals amb els quals surava entre núvols són ara éssers amb escames que m’acompanyen riu avall entre bombolles. 

Poc a poc note un sabor salat al paladar. M’he fos amb més i més aigua i ja no sé d’on vinc ni on vaig perquè em recorre una sensació d’embriaguesa superior a qualsevol orgasme. I veig com els rajos de llum que s’endinsen a la mar em persegueixen com trets de pistola inofensiva. Sóc tan xicotet en este ecosistema que em senc una boleta insignificant i indefensa que només pots deixar-se atrapar per un d’eixos rajos que com si d’una abducció es tractara em trau de l’aigua i em puja a la particular nau espacial amb forma de bolic de cotó que tan bé recorde. Em deixe dur per la natura perquè res pot amb ella, ni un miserable ésser humà, i sure amb els núvols i m’endinse en ells. Les pestanyes, els mugrons i els dits dels peus se’m banyen de vapor d’aigua. La boca em sap a riu i a mar i a muntanya i a terra i a cel...

diumenge, 27 de maig de 2012

Explicar sentiments


Hi ha coses que perden interés al debatre-les amb gent que opina com tu, fent l'exposició d’idees monòtona com un programa monòleg maquillat de debat propi d’alguna televisió de la dreta. Compte, no vull parlar de dreta o esquerra i convertir açò en la coreo d’una cançò de l’estiu. Vull explicar la meua ja avorrida irritació per intentar comunicar-me amb persones que no entenc. Si no entenc una cosa no puc ni compartir-la, ni respecta-la, ni contraargumentar-la. I el pitjor de tot: no podrà convéncer-me. M’agrada quan maneres de pensar diferents a la meua em fan creure en els seus motius per discrepar dels meus. Trontollar-me és bo per depurar i madurar conceptes i saviesa, però la premsa rosa és més entretinguda - per a alguns.

Esta setmana em veia implicat fins en qautre ocasions al mateix tema en diferents debats: l’eterna polèmica entre català, valencià i nacionalismes. A la comunió d’un familiar meu alguns membres parlaven amb aire de filòlegs sense carrera que el que aprenem a l’escoles es català, com també el que jo parle amb ma mare, inclús, i ací va el més il·lògic de tot, aquelles formes verbals no estandarditzades típiques de l’apitxat que gent com ma tia empra i s’assemblen al nom d’un telèfon d’última generació, com “ahir fon quan...”. Jo m’enrabiava inútilment usant exemples com els dels diferents tipus d’anglés, defenent que precisament era l’únic que parlava “llámalo X” amb ma mare o ma tia, o explicant les diferències i valideses del pretèrit perfet simple o el perifràstic. No caldrà dir que no coneixien la meitat dels termes lingüístics i ni jo els entenia a ells, ni ells a mi – en el sentit literal - i això en una conversa sí que és com parlar dos idiomes diferents.

A mitjan setmana una altra vegada el mateix però diferent amb companys del curs de llengua de signes, els quals se situaven a l’altre bàndol dels meus familiars, on tampoc no m’incloc. Sota la defensa de l’unitat lingüística queien en el paternalisme català que deixa el meu català com a germà pobre de la llengua, no com a dialecte diatòpic. També al fòrum d’una web televisiva on alguns barrejaven geografia, llengua i política i s’enfrontaven a la teoria pura de facultat dels altres, que també em para lluny de la realitat. La realitat per a mi és que tampoc no seria tan greu acceptar la denominació “valencià” per referir-se al que oficialment és “català” si amb això se cicatritzen ferides i guanyem un terme que és nostre, de qui el parlem. La realitat per a mi és que preferisc una bandera amb blau que una de només dos colors - ja siga amb tres o nou bandes. I la realitat per a mi és que preferiria una Comunitat Valenciana que fóra com el País Valencià que sommie, en lloc d'un país que fóra el mateix gos amb diferent amo, resident en comptes de a Madrid, a la capital del Principat. I ara que ja he barrejat la llengua amb els països podem parlar de nacionalisme, no sense abans recordar que de nacionalismes al nostre Estat n’hi ha molts, també l’espanyol, que pot comprovar-se veient fotos d’alguns jurant bandera o llegint cartells que resen “Todo por la Patria” – inclús la mort.

Anit parlava amb la taxista uruguaia que em conduïa a casa sobre nacionalismes. “Lo primero que aprendí cuando llegué acá es que España no es España. España es el Estado de las Autonomías”. Porta set anys vivint ací, va treballar a un casino on hi havia baralles pel Marca o Súper Deporte – depenent la ideologia – té un amic al PSAN i sap més valencià i configuració d’Estat que molts fills del Túria. Jo li deia que també crec en un nacionalisme integrador que anomenem senzillament valencianisme.

I hui, veient un reportatge al Canal 33 sobre els mitjans de comunicació - model, poder i estat (i també poder de l’Estat sobre ells o a l’inrevés, depenent de la gestió) – em reafirmava. La major part d’estos mitjans son castellans i en castellà, amb seu prop del kilòmetre zero i una idea d’Espanya que separa els creients del bou d’Osborne dels de l’altra fauna ibèrica. Una Espanya que té espanyols o independentistes i oblida que existeixen els que ens agraden les coses ambigües com a mi, amb nous termes per a les coses, amb barreja d’idees i sentiments.

És que els sentiments són molt difícils d’explicar, ara que he acabat Art Dramàtic me n’adone. Tal volta per això vulga embarcar-me ara en la comunicació. Per a tots aquells que intenten explicar la diferència irracional però ferma i formal que senc, "hola!"

dimecres, 29 de febrer de 2012

A guanyar diners?


Hui he anat a Bancaixa (sí, la que se suposa que és – perdó, era – la banca valenciana) i m’he adreçat en tot moment en valencià a la dona de la finestreta, que parlava castellà amb mi. Malgrat que parlar de llengües en este país ja deixa entreveure un conflicte, el problema és un altre, més personal encara. La conversa ha sigut més llarga, però determinades frases se m’han quedat gravades:

- ...Vull fer una transferència a altre compte Bancaixa.
- ¿Me dices el número de cuenta?
- Sí: dos, zero, set...
- No, no , eso ya lo sé, es común para toda la entidad.
- Ah vale, és açò: zero, zero, sis, set, tres, dos...
- Si me lo dices en valenciano no lo voy a entender.

I en eixe precís moment, la tia (que no, no era estrangera i a més treballa a eixa sucursal des que tinc Carnet Jove) agafa i em lleva de la mà el paperet on m’havia apuntat jo el compte. Jo, en lloc de dir-li que zero és “cero”, sis és “seis” o que tres i dos es diuen igual en castellà i té un problema si no entén això, em quede cohibit. Fa la gestió i l’escena continua:

- Te cobran un euro de comisión, ¿vale?
- Com que em cobren comissió? si és per a un altre compte de Bancaixa.
- Ya pero las trasferencias tienen comisiones.
- I no puc fer res per a que no me la cobres?
- No, puedes hacer un ingreso.
- Però si a mi en Catalunya Caixa no em cobren comissions si faig les gestions en persona, per això he vingut ací, perquè per Internet també em cobraveu.
- Ya pero eso será porque tienes la nómina domiciliada.
- Vale, i puc fer que no me la cobreu d’ara endavant?
- Pues hombre, con doscientos euros en la cuenta...

I la tia m’ho amolla així, amb una mirada de desprestigi llig a la seua cara que per tindre 200 euros em cobren comissió, quan seguint una lògica que sembla s’escapa de l’ètica de la banca, no s'ahuria de castigar econòmicament a qui menys té.

- I què passa, que per això valc menys que altre client? Mira, ara no vull fer la transferència, fes-me l’ingrés i tornem a posar les dades.


Ella trenca el paper que tenia a les mans i m’insisteix que si faig l’ingrés no li apareixerà directament el meu nom a l’altra persona. Jo li dic que no patisca, que podem posar-lo al concepte. I així hem fet. Dolgut per tractar-me de pobre sense drets, he descordat la meua bici i he recordat el Compromís Bancaixa, concretament el punt 5, que podeu vore a la imatge. Feia tard a la manifestació per l’educació i no volia entretindre’m amb l’empleada que careix d’ella, però em sembla que Bankia no va a perdre només 200 euros, també un client (ja cremat per altres tractes rebuts) i molta dignitat com entitat financera. 

diumenge, 5 de febrer de 2012

Sabrina


Jo no tenia un gos ni un gat. Jo jugava amb una cabra. Amb una cabra de veres, amb el pelatge negre i blanc i una mirada penetrant com poques. Anys després he comprés que tindre una cabra com mascota no és el més comú, però per a mi, en aquella època de Doraemon i cotxes de Micromachines, tindre-la solta per la casa del camp i passejar-la amb corretja pel carrer era tan normal com vore-la mossegar les flors dels tarongers de mon pare o confondre amb olives negres els seus excrements. Sabrina es posava a dos potes si li alçaves el braç, es trencava les banyes contra els arbres per tossuderia, menjava garrofa de la meua ma temorosa i eixia corrents quan t’apropaves a ella si havia fet una cosa mal.

Un dia, tornant ma tia de la ruta del colesterol que feia amb altres veïnes de la zona, ens comentà que havien sentit la cabra cridar, més alterada del normal. Quan mon pare i jo baixàrem per vore què li passava, ens trobarem l’animal tombat al terra i amb la boca plena de bromera. Sabrina va morir enverinada a plena llum del dia, a uns metres de casa. Mai no vaig saber qui fou el responsable, però eixe dia vaig créixer un poc més abans d’hora.

La innocència d’un xiquet no es recupera, no es compra, no es ven. Moltes vegades, quan pense en les accions de certs polítics i agents financers, sent que maten les Sabrines de moltes persones. Vosaltres, assassins d’il·lusions, enverinadors de vides, mai sabreu com de bé se sent un quan és innocent com un xiquet. Això no es recupera, ni es compra, ni es ven.

dissabte, 14 de gener de 2012

La meua (sobre) RTVV


Fa temps que volia escriure sobre Ràdio Televisió Valenciana. Tal volta em cohibia la vinculació que tinc amb la casa, però al mateix temps això és el que m’ha animat a fer-ho. Estos dies de notícies a la premsa, a les teles i a la xarxa, que de segur l’han convertida en Trending Topic, m’han obligat a dir la meua (possiblement més real) després de tantes publicacions al respecte, no sempre vertaderes.

Veritat és que RTVV té un deute alarmant, com també és cert que eixe deute no l’han produït els treballadors (els autèntics, els altres tenen altre calificatiu). Veritat és que té més plantilla que algunes televisions privades, com també és cert que eixes altres teles no produeixen elles mateixa molts dels seus continguts (externalitzats a productores). Veritat és que té enxufats, com també és cert que són centenars els professionals que han passat unes oposicions per entrar-hi i no són fills, nebots o amics de alts càrrecs (a este calificatiu em referia). I veritat és que té pendent un ERE i una reestructuració, com també és cert que desfer-se de part de la plantilla no assegura una bona gestió (i més si eixa gestió comença als despatxos de la Generalitat).

El problema és que alguns dels que tenen despatxos no entenen igual que jo una tele pública autonòmica. Pública ja els tira enrere, perquè suposa compromís. Autonòmica directament ho ignoren. El compromís vol dir tindre cura i ganes per fer de tots i totes un servici. Això implica pluralitat. I autonòmica, que no autònoma (que també), vol dir que allò que la diferencia d’altres és precisament la idiosincràsia i identitat valenciana, com per exemple la llengua autòctona. El personal s’haurà de triar per les seues capacitats i no per les seues amistats, i la programació s’haurà de fer pensant que un suc de taronja pot ser més exquisit i barat que el xampany d’un pòdium de automobilisme. I que no cal que vinguen eminències de Madrid per fer la paella, perquè els nostres cuiners la fan bona, bonica i barata.

Tanmateix, ara ens trobem amb un menú indigest, i per desentendre’s ara ens diuen que es podran privatitzar les televisions públiques autonòmiques. No senyor, no és just que ara es regale l’estructura, la imatge i part de l’audiència i el bagatge generat durant anys i pagat per tots. Espere que no siga el cas de “la nostra”. I hauran de canviar els arguments perquè el que he sentit fins ara no em convenç. Molta gent es creu això de “no hi ha diners” i que ara cal prioritzar, i que si volem una bona educació i sanitat cal sacrificar una televisió, inclús que és divertit llançar-li un míssil i volar-la pels aires i jo no recolze cap. Perquè abans sí hi havia diners (continue pensant que ara també, però en mans equivocades) i feren el que volgueren. I hui es parla de privatitzar una tele, però demà serà un poc de la sanitat, i el mes que ve serà una escola, i al remat el que es privatitza és el benestar, i això és de tots, no de qui s’ho puga pagar. Una televisió pública autonòmica sí és necessaria, perquè dóna treballl als de dins, perquè li ho dóna als de fora, perquè dinamitza tot el sector, perquè apropa allò que passa ací a la gent d’ací, perquè ensenya una llengua (part de la culpa que jo parle valencià és de Canal 9), perquè forma a professionals, perquè és l’única manera que siga de tots i perquè nosaltres, els que simplement la veiem, no podem pagar les errades desvergonyides dels qui no l’han respectada ni cuidada, tal volta ni tan sols l’han sintonitzada a sa casa.

Vull que RTVV es transforme sí, però que es transforme en un ent de referència, pel seu contingut, per la seua transparència, per la seua imparcialitat, per la seua estima a la terra, la llengua i les persones (voten a qui voten) que l’hem vista crèixer, també els treballadors. I precisament els qui més la critiquem, som els que més l’estimem, per això este article no hauria d’haver sigut escrit.