dissabte, 28 de novembre de 2009

Digues, que t'escolte

De vegades escriure és la millor manera de dir això que oralment no expresses. Quant em senc xof, per exemple, m’ajuda desfogar-me amb les lletres. I de fons música. La música és capaç de transmetre tant… és un dels pocs llenguatges que no es veu, s’escolta. I arriba igualment molt fons. És el llenguatge perfecte per sentir, sentir tant com a acte d’oir com al d’experimentar sensacions per causes externes o internes, o externes que et toquen molt dins.
I de vegades és molt difícil escoltar coses que te toquen dins, veritat?. Perquè simbolitzen el final d’alguna cosa apreciada, perquè volen dir que una persona a la que estimes no se sent bé, perquè et sents amenaçat, perquè t’adones que els teus actes han tingut una reacció contraria al que vols, perquè precisament toquen el nostre interior, calen al cor. I de vegades hi ha por a escoltar el cor.
Jo no és que tinga por a escoltar-me, però sí a fer mal a l’altre amb el que estic dient. I quan es tracta d’algú que t’ha marcat tant, tant per a bé com per a mal, encara em faig més poreguita. Ara bé, sempre defenc això del no callar. I no calle. Perquè les coses es diuen per a millorar, ja siguen dites en paper, en un blog, amb o sense música, es diuen per a ser feliç i no fer-nos mal. Es diuen desde el respecte, el carinyo, en este cas l’amor. I una vegada dites només queda esperar resposta, escoltar. I estic disposat a escoltar això que vullgues dir.