diumenge, 24 de juliol del 2011

Vull volar

De nano estava convençut que podia volar.  No es tractava del vol àgil i natural d’un ocell, ni del mecànic i potent d’una màquina. Era un vol suau, lent i fràgil, com el d’una bombolla de sabó que es deixa dominar pel capritx de l’aire. La sensació que em recorda una bombolla enlairant-se deu ser pareguda al que jo sentia quan “volava”. Era paregut a un estat de graveta zero.

Mai no vaig poder demostrar que ho havia aconseguit, perquè quan creia que els meus peus ja no tocaven terra i em disposava a obrir els ulls per comprovar-ho i cridar als quatre vents que ho havia aconseguit, eixa sensació volàtil s’esfumava.

Durant molt de temps vaig negar-me a acceptar que la Natura no m’havia atorgat el poder de les aus i una i altra vegada m’assentava al terra i ho intentava. Necessitava sentir eixa barreja de por i llibertat. Prompte faré vint-i-un anys i continue anhelant eixe estat. I sí, vull sentir-ho sense estar drogat o somiant.

M’és igual que l’èsser humà puga viatjar entre núvols a més de cent quilòmetres per hora en un boeing 747. No em creuré que puc volar fins que no senta eixa experiència dels segons abans d’ejacular sense l’opressió de cinturons de seguretat o cabines aerodinàmiques. Vull tancar els ulls i que després del negre veja des de l’altura una maqueta en miniatura de finques, cotxes, camps, carreteres i una inacabable mar.

Pa’ que després me diguen que “estic pardal”. Més m’agradaria...