dilluns, 28 de gener del 2008

madriZ & cia.

Semblava Paco Martínez Soria. Madrid i un pipiolo valencià que no ha eixit més enllà del cartell de “Benvinguts a Mislata”. Gran Via, El Retiro, Chueca, El Reina Sofia, Atocha... i tot això ben acompanyat en tot moment ;)
Em quede amb el sabor de l’aigua de l’aixeta d’allà (et diuen que és Font Vella i piques de segur), amb els carrers plens de gent, amb els teatres competint entre sí amb cinc musicals i amb el servei de metro (moltes línies i ben connectades i vagons esperant-te cada 3 minuts, això sí la veu del “pròxima parada Àngel Guimerà...” mola més que la del “estación en curva, al salir tenga cuidado de no meter el pie...”).
Vaig tastar les millors papes; vaig fer-me amic de Keka, la goseta del museu que té més collons que un pit-bull; vaig impressionar-me amb el monument a les víctimes de l’ 11-M; vaig vore a famosos; vaig fer més fotos que guiris i xinesos junts; vaig comprovar que se senten ben espanyols (a la majoria del edificis públics i oficials només hi ondeja la bandera roja i groga); vaig xafar espais amb bon ambient, ni més ni menys que amb “Maria, la de Córdoba”; vaig alegrar-me de vore una amiga mislatera a Madrid; vaig estar en un macro hotel de 6 estrel·les i mitja millor que el Rich (és que Cristina ho organitza molt bé, oi?) i vaig passar el millor cap de setmana de fa anys.

Frase del cap de setmana: (un home – véase Manolo el del bombo - trasllada una caixa ben carregadeta als braços mentres elogia als del seu poble. La caixa li cau, això provoca el somriure d’alguns) Manolo (amb eixe accent de tio Eustaquio de Villaburros de Abajo): ¡Algunos se rien, pero en mi pueblo los hombres se casan con las mujeres!.

[...]

Hui tocava alçar-se una miqueta melancòlic però a caseta, amb la 97.7 a tota canya a les huit del matí i amb Sara (el viatge bé, eh Sara ;) ) sent interrogada per l’agent Mare de Nelo.

Moment del dia: A Anabel li pugen els nivells d’aclaparament post-finde i tota xula, carregada amb un entrepà de calamars s’alça, i com un dilluns més amolla: “buah, es que yo no haguanto más esto, es que ... mira de verdad, yo me voy”. I la tia agafava la motxilla i se n’anava eh, però ahí estavem part de l’equip de 2n batx. A per donar-li ànims i que es xucle amb nosaltres llatí: assignatura on el professors de l’IES Molí del Sol et fa els exàmens a la carta i si no tens ganes de donar classe et fas el malatet i es para la correcció per poder enviar-te suport companyeril.

Consell del dia: si estàs a 28 de gener i encara no t’has comprat un calendari de la Fnac, fur-ta’n un de teu institut.

I amb açò i unes sabatilles dels EE.UU que m’han arribat a les mans, vull dir, als peus i que pensava que eren marca Delmer (del mercat) quan en realitat resulta que són unes DC, molt conegudes pels skateboards us deixe. Fins la proper actualització (pot ser ja al Març, passat este emocionant febrer d’exàmens) sigueu feliços, ja siga robant calendaris, pelant-vos les classes o anant-vos a la capital castellana.

Foto: “un valencià a Madrid” (no, no és els mateixos creadors de “un argentino en Valencia”).

PD: Este divendres presentaré els carnestoltes de Mislata, interessats/es en vore'm que... que s'informen, que jo he de negociar el caché.

diumenge, 20 de gener del 2008

Crònica d'un 18é aniversari

(Ester ve enganyada al casal, on l’espera una peaxo festa d’aniversari, pensant-se que sa mare ha d’agafar unes coses i després se’n van al musical Fama. Vicente fa de segurata amb un bazoca de confeti, Toni tot nervioset no vol que encenguem el llum per poder vore-nos, jo amb la risa fluixa d’esquirol que se’m posa quan estic nerviós però content... Entren Ester i Pepi)

Tots: Sorpressaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!

(i en comptes de començar a cantar un “cumpleaaaaños feliiiizzz”, el silenci s’apodera de nosaltres i ens trobem amb la cumpleanyera quasi plorant, Andrés, Carles i Toni amb els canutos de serpetines buits a les mans, les xiques mantenint el somriure i jo gravant tot i sense saber a qui enfocar).

La pobra es quedà sense anar al teatre jujuuuu, però qui vol vore Fama si l’espectacle el posem nosaltres: Acte 1: jo vinga a tallar pizzes que cremaven més que l’asfalt. Acte 2: tarta mig fosa amb 18 ciris donant-li caloreta, i la figa que no bufava. Acte 3: vodka amb blue-tropic (un dels trionfadors del passat aniversari). Acte 4: cigalitos de la lisa by Carles. Marta que prova, que sí, que no, que nunca te desideeees. Acte 5: “mi borracha preferida” versió telefonada amorosa. Traca final: streap-tease by Nelo-boy. The End: netejadors que netegen i et deixen un casal “como los chorros del oro nena”, ara la bossa de fem amb la pota que l’agafe un altre. The End bis: els que no se’n van es queden per a estrenar el joc de xupitos de ruleta.

I és que 18 anys no es compleixen tots els anys (bé, ni 18, ni 8, ni 80). Por em fa pensar què farem per als pròxims birthdays (hui estic english-valencian speaking, véase también lengua CoOL*). I si el que vol vosté es fer un aniversari diferent, no ho dubte, truque a “Frikis Mislateros S.A.”.

Frase de la nit: BUOAHH (arcades de Nenita que t’anuncien el vòmit semblant a un gol; millor és dormir en un llit de cadires).

Foto: l’equip de “Frikis Mislateros S.A.” el dia de l’amic invisible que es va fer passats els Nadals.

dimecres, 16 de gener del 2008

en la part baixa de la muntanya russa

Bloc dedicat a: Ester (encara que de tu no parle molt guapa ;).

Dies de baixó, però al mateix temps despreocupats, sense obligacions, amb una mica de respir, però amb els nivells d’alegria i felicitat que proporcionen la estabilitat emocional prou baixos.

...“Manolo Immobiliària S.A.” és una empresa que ha entrat fa poc al mercat inmmobiliari i que ràpidament ha guanyat molt de mercat per a les seues expectatives. Les coses li van molt bé, Manolo està content pels beneficis i pel treball i després de alguns esglais per culpa de la crisi de les hipoteques i els problemes al sector de la construcció, Manolo continua confiant en el seu negoci, que el fa molt feliç, amb el qual ha descobert moltes coses noves per a un treballador nou com ell. I de sobte, sense estar massa clar per què, els beneficis de “Manolo Immobiliària S.A.” cauen empicats i la empresa entra en bancarrota. Sembla que ha estat per culpa que Manolo haja descobert que no només li agrada el seu treball com a venedor de pisos, sinó que també ser astronauta, com quan era menut, somiar és gratis. Manolo estima el seu treball, però se sent interessat per les naus, pels coets... només això. Llàstima que el món empresarial no sempre és molt comprensible, i si açò li sumem la inestabilitat del sector, acabem amb eixe gran somni que feia al seu jefe anar pels núvols anomenat “Manolo Immobiliària S.A.” com a un autèntic fracàs. Es parla fins i tot de tancar l’empresa...

Amb sort tot eixirà bé. Espere que no hi haja lloc per a un altre atac com el que em donà ahir, dia de nervis, malestar i ansietat. No tinc solució per a algunes de les meues al·lèrgies. Ara només queda aprendre a conviure amb elles. Amb un intent d’esmorçar i dos peces de fruita de dinar arribí a l’examen, el qualo m’ha eixit de puta mare això sí. I per la vesprada varen escolatar-me (de vegades ho necessites, jo trobe que sempre) i van ajudar-me a passar eixa crisi que va espantar-me i amb la qual vaig espantar al personal. Ja de nit vaig trobar-me amb la crua realitat, vaig plorar (de vegades també ho necessites). I ara necessite que toque el despertador perquè acabe el malson.

Foto: "Recordant el passat fosc que tots/es tenim". Ella rosa amb la cara de porcellana que li dic jo, i un servidor amb el monyo llarg per exigències del guió i una cara de pardal que ve de fàbrica. MOOOOOLTES FELICITATS ESTER. TE’N QUEDEN ALTRES 18 PER CONTINUAR SENT EIXE POQUET DE NOSALTRES, DELS TEUS AMICS. IAIAAAA!!.

dijous, 10 de gener del 2008

Vida

Foto: Sara i jo "Besándote ma masuel", perquè no només som junts als moments dolents, també als divertits.

La mort és imprevisible, en qualsevol moment pot arribar eixe moment. Cal esta alerta, cal estimar-te a tu mateix; estimar als que t’envolten, als que t’estimen a tu també; cal aprofitar cada moment d’esta preciosa història que es diu Vida. Sovint, la pèrdua d’un ser volgut et fa obrir els ulls, et fa adonar-te’n de l’important que és aprofitar cada segon abans que un final vestit d’accident, de descuit, de bogeria, de malaltia o de simple vellesa acabe amb tu. I amb tu part dels que t’han vist créixer, dels que t’han vist viure, i a qui de segur els has ajudat a viure.

Una fina línia que separa l’harmonia i normalitat dels dies de la inestabilitat emocional dels teus és la responsable del comentari de hui. Venint cap a casa un temerari motorista posava la seua màquina a més de 70km/h per la carretera plena de trànsit i persones. Segurament el seu millor amic o amiga no ha perdut un familiar, segurament només sap que és la mort per les imatges que tots estem cansats de vore de milers de xiquets/es els cors dels quals deixen de bategar cada dia a Àfrica. No cal anar-se’n tan lluny per patir una desgràcia. Ens qualsevol moment els nostres cors també poden deixar de bategar. VIDA, una paraula que inclou els nostres mals moments, però també tots els bons, tots els que hem viscut i sobretot, els que ens queden per viure.

Ha estat un acte molt emotiu, les llàgrimes anaven i venien al sentir paraules boniques sobre Cristina. Per a una persona no creient moments així d’agres, així de tristos i desagradables es fan bonics i amables, et sents agust a una església donant suport a les persones que el necessiten. El moment més emocionant per mi ha estat quan es deia “una mujer que estaba orgullosa de su sobrina”, moment en que la meua amiga esclatava, i amb ella, jo. Familiars, però també companys professors/es i alumnes, xiquets i xiquetes que han aprés valors que sols poden aprendre’s amb una persona que estima el seu treball, els seus alumnes, els seues companys, la seua família.

A Cristina i tots i totes els seus propers, sobretot a Sara, els dedique el bloc avui, un xicotet gest d'ànim en moments com estos.

PD: Edgar, ets un bon novio, jo li done els abracets que calga (tu ja saps que no te la furte :P ).

dissabte, 5 de gener del 2008

Hallowen en ple Gener

Què? Us heu portat bé, o sou un dimonis fills de Satanàs? (ai, queda massa fort, no?).

Avui venen, avui entraran a casa, et deixaran un par de calcetins i calçotets, es menjaran els polvorons i la copeta de mistela, i se n’aniran ben bufats amb els camells (els cosins dels dromedaris, no penseu mal). I què fa la policia a banda de deixar sense cotxe a Vicente? Reeeessss, a clar, com són uns iaios no se’ls pot llevar punts del carnet i empresonar-los, i damunt circulen sense papers segur, perquè “el lejano Oriente” d’on vénen que jo sàpiga no forma part de la Unió Europea. Molt bé, fantàstic, què estem ensenyant als xiquets i xiquetes?. El futur de la nostra societat són carrers plens de trineus amb homes i dones vestits de roig, unflats d’hamburgueses per posar-se grosos com el Pare Noel, i de homes i dones vestits amb el vestit amb la indumentària del Betlem humà, i tots conduint pels carrers borratxos, muntats en animal del zoo, que els hauran furtat clar, i les forces de seguretat aniran vestides com els ninotets de policia de Playmobil, i les ejecutives de la zona de Colom de València com les Barbie Princesa, i la gent no anirà als poliesportius perquè jugarà en el menjador de sa casa a la Wii, i ahhhhhhhhrrrggggggggggg

Aish, quin malson acabe de tindre. Què vaig fer ahir quan per fi toquí ma casa?: doncs vaig berenar el dinar (a les set de la vesprada menjant mandonguilles amb creïlles) i sí senyors, vaig començar a fer deures, ara que falten unes hores per reprendre el curs, m’agrada el risc de deixar-m’ho tot per última hora (somriure cregut). I de postre cine.

“Halloween, el origen”, l’origen, el que és l’origen no sé on està, però la pel·lícula em feia riure en comptes de por. Arribem amb l’hora en el cul (per no trencar tradicions), i una hem marejat a la taquillera, els nens tenen fam i entrem al supermercat a comprar tota classe de greixos en un temps rècord. Falten 2 minuts perquè comence el film, Toni, Ester i jo estem ja a la cua i la Louarra ens telefona dient que vol Aquarius, queden 30 segons perquè coemnce la peli, Ester semblña que ha anat a fabricar el Aquarius, Toni i jo no podem avençar en la cua, em duc per mig a un carret de bebé, puje al cine, isc i puge als cines a l’estil de policia que persegueix al caco, pixe, entre amb Laura i Dani amb la pel·lícula començada ja. Al poc de temsp dsentim un “Laura?... dónde estáis? shhhhh”. Estem a 5 emtres d’ells, fent-lso senyals en mode silènci, jo calicant els dits, Laura que s’anima a ballar una sardana, la película que continua, els de darrere nsotre que no veuen i estos faves que no ens localitzen. I aleshores, se sent un “que estamos aquí coño!”. Fritos Barbacoa, rossetes dolces, Pelotazos, Pringles, un còctel molotov per a l’estòmac vaja, però ben bo que m’està.

La peli va d’un xiquet que sembla una xiqueta (no, no és Amor de GH) i que conviu amb una mare que és una caraputa i un tio que li diu marica. Normal que al pobre li done per matar. Total que mata a un, mata a l’altre, mata a l’altre i a l’altre, i l’altra, i a l’altra que està al costat de l’altre... i de vegades els agafa els cadàvers com si fora una manteta com la del xiquet eixe del dibuixos de Snnopy, això sí, sempre amb uan màscara ben xula que s’ha currat amb el pac de “crea tu màscara con Manualidades marca La Cabra”. I el tio menda porta unes grenyes... que clar, quan se posa la màscara i no li veus el monyo Laura es pensa que se l’ha tallat. Total que ENTRE TODOS LA MATARON Y ELLA SOLA SE MURIÓ (by Dafne Creations). Eixa és la Frase del dia.

Foto: Niñ@s Quebaberos.

I aprofitant que podria haver anat a casa... no ho vaig fer. I me n’aní amb els culegas a Ca’ Neco*. Això sí, abans passarem pel quebab, i com ens agrada marejar, ens és igual que siga la taquillera del ABC o els moros, i els va tocar als moros (el pròxim pots ser tu!). I la nit acabà en casa de Maria amb una taula plena de quebabs, un ordiandor amb 10 converses de tios babosos que es pensem que som una tia buenorra i un menjador amb una tela de fum provinent de les xemeneies humanes que estem fets. Prggr me cago.

PD: espere que la Família Fernández que anirà de patges en la cavalcada, s’enrecorden de mi. PD2: Visca Melcior!. PD3: Visca Gaspar!. PD4: Visca Ba a Saltar!.

dimarts, 1 de gener del 2008

requetefeliç 2008

El 2007 no podia acomiadar-lo de millor manera, i sembla que el 2008 enceta bé (música de felicitat, boira rosa i purpurina per l’aire).

Dit açò ens trobem davant un fet històric: ni el descobriment d’Amèrica, ni la Conquesta de València, ni l’arribada de l’home a la Lluna, ni tan sols la Segona Guerra Mundial. Ens trobem davant la primera entrada del 2008 del bloc (ara es disparen serpentines).

Bé no m’agradaria no fer esment de la visita a Expojove, d’eixa visita que ens ha fet adonar-nos que hem crescut. Expojove ja no és el que era, m’enrecorde jo quan era un nano que sempre anàvem al... (parec un iaio contant batalletes). Bé, el que sí que és cert és que vam passar una bona estona. Només arribar posarem en marxa l’operació “colada” (que no bugada) i una vegada vaig fer l’obreta de teatre, amb l’actuació estelar de Laura, i estava dins començà la sessió de fotos: amb babalà, amb el logo de Punt Dos, amb un home que es colà en una foto, amb el guàrdia civil... o siga amb la moto del guàrdia civil, amb eixos dibuixos que encara no sé perquè pintarem i penjarem, amb el toro bravo i crec que amb les 1.000 persones que hi havia a Fira València.

Tenim fam: m’aprope a un xic d’Actimel i li reconec, és Raul, un animador que ha treballat per a Canal 9. Així que em faig el simpàtic i acabem amb una dotzena d’Actimels sense fer cap prova. El dinar fou amenitzat per “Caraoque Expojove: per a la teua festa més pobre”. I és que cantar, el que és cantar... però amb un “gosset calent” - com diuen en algun bar de Gandia - i els teus amics al costat tot entra millor.

A l’eixida és quan Maria diu que el tramvia encara no bé, i just abans d’acabar la frase apareix el tramvia: en sus puestos, listos, ya! i vinga a córrer, i a Maria que se l’ix la mamella, i a l’altre la sabata, i les portes que comencen a tancar-se, i nosaltres que no tiquem clar, i el revisor que ens diu “¿eh, lleváis billete?”, i les portes que es tanquen, i Dani ensenyant-li el bitllet per la finestra a l’home. I què passa quan arribem a l’estació d’Empalme?... Correcte! ens passa el mateix amb el metro. Maria i Toni ben tranquilets fumant-se un piti, el metro que arriba, Dani i jo que ens alcem, Laura que no sap molt bé si quedar-se al solet o pujar al metro, Maria i Toni vinga a dir que no és eixe, jo convençut que ha de ser eixe, nervioset li pregunte a un home que comença a contar-me al seua vida: el deixe amb la mel en la boca i li pregunte a una mitja figa de dins si és eixe metro: si n’és!. Aleshores Toni diu: “a la mierda el cigarro!” però abans que puga apargar-lo el metro comença a tancar les portes, i Dani i jo estem dins però Laura està que no està, vamso que no està. A la pobra li tanquen les portes als nasos i fruit de la seua fúria amolla: “xeeee gatooo!!” (que mala és). Moraleja: si espereu el transport esteu atents sempre, que la fuerza os acompañe.

Una vegada digerit el raïm i haver dormit la mona, és hora de fer balans de la Nit de Cap d’Any. Jo vaig optar per fer-ho amb la família, i arriscar-me a morir-me del fàstig... però no! va ser un sopar d’allò més heavy, les germanes del meu cunyat són la canya. Vaig vore el misatge del Camps per la tele, que estaven enregistrant-lo EL DIA que aní a València, però no ixí jo, vaja. Partideta al Buzz (I was winner hehe) i acabe a casa de Pili: botelles d’alcohol fins a la llavadora, dos parelletes desconegudes que es passaren bona part de la nit al llit dels pres de Pili (supose que jugant al Party), un total de 4 bufats/es, i Mª Amparo i jo fent de chacha de la casa i el motxo i el poal els reis de la festa. La Senyora X potant, la Senyota Y plorant, la Senyora N i el Senyor Ñ buscant botelles fins al betlem, la Senyora A i el Senyor B sense parar de xarrar cada vegada més juntets...

I arribaren les 4:15 i decidí passar-me per eixe lloc que anomenen llar. Hogar, dulce hogar... Dolç, molt dolç ha acabat el 2007. Que continue la dolçor...