dimecres, 16 de gener de 2008

en la part baixa de la muntanya russa

Bloc dedicat a: Ester (encara que de tu no parle molt guapa ;).

Dies de baixó, però al mateix temps despreocupats, sense obligacions, amb una mica de respir, però amb els nivells d’alegria i felicitat que proporcionen la estabilitat emocional prou baixos.

...“Manolo Immobiliària S.A.” és una empresa que ha entrat fa poc al mercat inmmobiliari i que ràpidament ha guanyat molt de mercat per a les seues expectatives. Les coses li van molt bé, Manolo està content pels beneficis i pel treball i després de alguns esglais per culpa de la crisi de les hipoteques i els problemes al sector de la construcció, Manolo continua confiant en el seu negoci, que el fa molt feliç, amb el qual ha descobert moltes coses noves per a un treballador nou com ell. I de sobte, sense estar massa clar per què, els beneficis de “Manolo Immobiliària S.A.” cauen empicats i la empresa entra en bancarrota. Sembla que ha estat per culpa que Manolo haja descobert que no només li agrada el seu treball com a venedor de pisos, sinó que també ser astronauta, com quan era menut, somiar és gratis. Manolo estima el seu treball, però se sent interessat per les naus, pels coets... només això. Llàstima que el món empresarial no sempre és molt comprensible, i si açò li sumem la inestabilitat del sector, acabem amb eixe gran somni que feia al seu jefe anar pels núvols anomenat “Manolo Immobiliària S.A.” com a un autèntic fracàs. Es parla fins i tot de tancar l’empresa...

Amb sort tot eixirà bé. Espere que no hi haja lloc per a un altre atac com el que em donà ahir, dia de nervis, malestar i ansietat. No tinc solució per a algunes de les meues al·lèrgies. Ara només queda aprendre a conviure amb elles. Amb un intent d’esmorçar i dos peces de fruita de dinar arribí a l’examen, el qualo m’ha eixit de puta mare això sí. I per la vesprada varen escolatar-me (de vegades ho necessites, jo trobe que sempre) i van ajudar-me a passar eixa crisi que va espantar-me i amb la qual vaig espantar al personal. Ja de nit vaig trobar-me amb la crua realitat, vaig plorar (de vegades també ho necessites). I ara necessite que toque el despertador perquè acabe el malson.

Foto: "Recordant el passat fosc que tots/es tenim". Ella rosa amb la cara de porcellana que li dic jo, i un servidor amb el monyo llarg per exigències del guió i una cara de pardal que ve de fàbrica. MOOOOOLTES FELICITATS ESTER. TE’N QUEDEN ALTRES 18 PER CONTINUAR SENT EIXE POQUET DE NOSALTRES, DELS TEUS AMICS. IAIAAAA!!.