dissabte, 27 d’octubre de 2007

A dormir una hora més


Passada la línea d’eixida del exàmens d’enguany, us contaré com anà ahir tota la pesca de l’acte inaugural de l’Escola Municipal de Teatre de Mislata. A la foto podeu vore la falsedat en el seu estat pur. Eixe somriure propi de la Pantoja quan ha de quedar bé en les fotos: Manuel Corredera (alcalde de Mislata i PPepero) i jo.

Vull donar les gràcies a tots i totes els que han confiat en mi una vegada més: GRÀCIES. Gràcies també a tota la gent, pel seu suport, perquè un actor sense públic no té res a fer, les coses cal compartir-les. I gràcies a l’ajuntament de Mislata, que per fi, ha dotat d’un espai exemplar a l’EMTM. (Què rotllero i pastisser que estic, no?).
Ahir va ser un dia extressant. De primer plat: control de Maria Blai, amb això t’ho dic tot. La Mery Bley és una dona de “sí, però... no, ó no... encara que sí”, d’aquestesque mai no et dóna una resposta clara i directa. De segon: presentació EMTM, amb polítics i iaios. L’acte consitia en muntar un pollo al carrer amb un megàfon i fer que eixiren als balcons les xafarderes, i posteriorment fer del típic tio que t’ensenya el piset i acaba fen-te un monòleg. [ Al acabar l’animació, i ja amb els champagne i els pastissets, un hoem se m’acosta i em diu:
home: ¿es preciso que para ser un actor en Valencia tengas que saber valenciano? jo: (sabent per on anaven ja els trets) hehe, hombre, no solo valenciano, cuantas más lenguas mejor no?, como cualquier trabajo. home: no, yo te lo vengo a decir porque tu estás en un barrio que hablan castellano (justament el barri del Quint, que fins i tot té le nom en valencià, encara que tal volta a queso home li agardaria que fóra el Barrio del Quinto). jo: Pero el País Valenciano es bilingüe, puedo utilizar ambas lenguas para cualquier acto que haga, no?. home: pero es que tu estás en un barrio en el que la mayoría somos inmigrantes que hemos venido de otros sitios de España y no lo entendemos. Mira, nosotros somos de la Asociación Andaluza de Mislata llevamos aquí casi toda la vida, y no hablamos valenciano, ni mis hijos. (…) jo: (sempre amb el somriure) bueno, pues que ejor que hacer este tipo de actos públicos en valenciano y así lo van aprendiendo, mire hoy ha tenido uan ocasión más para…. “integrarse” con la lengua. home: pero es que así no se integra uno, yo no voy a aprender valenciano porque.. jo: (li talle, merda). Pero es que, a ver , no se ofenda, pero el problema entonces es suyo. Si usted lleva aquí, pongamos por ejemplo 50 años y no ha puesto un poquito de su parte por entenderlo… (vol tallar-me però estic duent jo el control muajaja). Mire , mi padre es de Teruel, él lleva a aquí desde pequeño, y no sólo entiende el valenciano, sino que lo habla. (…) home: bueno, creo que ya me has respondido a la pregunta (…) me ha gustado mucho eh. Mañana os esperamos en el baile de las sevillanas. jo: (que havia estat com una autèntica Mary Bley). Me alegro hombre, sí yo intentaré ir, bla bla bla...
I no he anat al ball perquè estava descansant de la peaso esposisión que hemo’ io a ve’ con el profeso’ d’historia, quillo!, però m’he quedat a vore més d’una vegada als membres d’aquesta associació. Jo crec que he posat de la meua part, per interessar-me i “integrarme” en la seua cultura. ]
I de postres: actuació de 4 Styles a Manises. I com li xafa a l’accelerador el papi del Toni, me cague’n, tu!.
El control (el d’alcoholèmia no, l’altre) de puta mare – tot serà que després no estiga bé - , la cerimònia de presentació amb molt de caché, i la nit digna de felicitar als 4 styles pel treball que feren (i jo com un fava a la llotja del teatre de càmera-man).
I degut al xantatge que feu Honorat avisant que els que anaren hui a l’exposició de Renau en la Nau (xe, rima i tot) tindrien recompensa (2 positius matats però bueno), hem estat alguns babus els que ens hem alçat prompte i hem passat el matí sobre una rtista, que de segur que l’hauria gaudit més anant per lliure. Hi havia una pedorra antipàtica que de era fadrina que no parava de seguir-nos al grup amb una mirada de “ni se te ocurra tocar nada que te rajo” i la molt lletja ni tan sols m’ha respost quan li he dit adéu. Al remat, hem deixat al professor i a Paula i algún més sols al museu sense adonanar-nos-en (o sí que ens hem donat compte però volíem tornar a casa i dinar?? ).
Me’n vaig a ca’Tolín a sopar. I una abraçada a tots/es els que demà passaran un diumenge d’estudi.