dimecres, 24 de desembre de 2008

Punt i final

Foto: el plató que no m’imagine buit.

Esta setmana s’emetia l’últim capítol de “Singles”. M’he decidit a tornar a parlar-ne gràcies a Psique, una seguidora que a creat un blog on mostra el seu suport i promoció de la sèrie (bé per això i perquè portava mes i mig sense actualitzar este “diari”, no anem a enganyar-nos). Ma que hi ha gent rebonica eh?. Dons l’entrada de hui va per tu bloguera, per tu i pel meus companys de rodatge amb els que he aprés, m’he divertit i m’he fet una miqueta més major.

I és que no m’oblide de vosaltres eh?, però des que finalitzaren les jornades de gravació he aprofitat per centrar-me en els estudis com a alumne aplicat que vull ser i en un nou rodatge, el de “Ja hi som tots!” (però d’això ja parlaré altre dia). Hui aprofite per agraïr-vos el recolzament i les ganes que m’heu donat de continuar obrint-me camí en este mundillo i de pas felicitar-vos “estas fechas tan señaladas”.

Per vosaltres xics, per TOT l’equip de Singles, en especial als compis actors i a Maxi, que tan m’ha en ensenyat. Com no, a direcció, a producció, als càmeres, a atrezzo, a vestuari, a maquillatge/perruqueria, a guió, a so, a postproducció, als elèctrics, a figuració, a premsa, a neteja, a Nadie Es Perfecto, als compis d’Indigomedia, al personal del Restaurant Neco, a la gateta que rondava pel carrer dels estudis, a la meua família, a Pere, al meu hamster, a la poqueta però bona audiència, com Psique, que cada dilluns heu sintonitzat Canal 9 per vore’ns.

I pare ja que vaig a deixar el teclat empapat de llàgrimes. Espere que us unfleu a gambes, que rebenteu de torrons, que us porten moltes cosetes els Reis i com no, que tornem a coincidir en altre projecte. FINS DEMÀ FAMÍLIA.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Estem fins els nassos

Tenia ganes, eh. Tenia ganes de protestar per haver d'estar donant classes en barracons, amb fred, amb goteres, amb humitat, amb panderoles i sense calefacció, sense material, sense insonorització, sense seguretat.
Ahir els i les estudiants de la ESAD, el conservatori de música i el de dansa ens concentrarem a les portes del Paraninf de la Universitat Politècnica (per no tindre, no tenim ni un saló d'actes, ni un trist teatre) per rebre al conseller d'educació, el senyor Fontdemora. Però, aihs, resulta que no ens volgué vore. Nosaltres que l'esperavem amb música, amb balls, amb actuacions improvisades, en definitiva AMB ART. Perquè aules en condicions no tindrem però art, art ens sobra. Llàstima que no el pugam desenvolupar en condicions.
A l'estil clown, portant nassos (just el que ens toquen) verds i encapçalats per la pancarta "Estem fins els nassos" i "Ser o no ser, en el barracó està el dilema" els 24 futurs actors i actrius de tot el País Valencià posarem verd (el color de l'esperança, que també tenim) a l'administració.
Ara ens queda esperar, mentres continuarem estudiant amb la mateixa il·lussió i esforç als barracons de la vergonya, perquè en barracons o no, som el futur del teatre.
+ info de la protesta a Levante-emv.

diumenge, 9 de novembre de 2008

ande està la cartera?

Baixe del tranvia a Benimaclet. Vaig a traure el bonometro. I quan tire mà a la butxaca menuda de la motxilla, comprove sorprés que està oberta i que la meua cartera no hi és. M’acompanyen Bea i Pilar, dos de les meues noves companyes de classe. Només comunicar-les la notícia m’ajuden a buscar-la. Pilar telefona a Juan Carlos (altre nou company) que encara està a la ESAD, perquè busque per allà. La cartera no apareix. Tenim dos opcions:

a) Me l’han furtada.

b) L’he perduda.

L’escollida n’és la “a)”. Inmediatament pense en les dos targetes de crèdit: una de Caixa Catalunya, l’altra de Bancaixa. Cal anul·lar-les. Necessite el telèfon dels dos bancs. Pilar comença a facilitar-me números de telèfons d’informació (és de Barcelona però està estudiant a València i no coneix moltes coses però està segura amb el 11811). Una vegada tinc els dos telèfons marque el primer.

Tuuuuu...

- Benvingut a Línia Total de Caixa Catalunya. Bienvenido a Línia Total de Caixa Catalunya.

(a continuació dóna dos opcions per prémer al teclat del mòbil)

Si desitja parlar amb un teleoperador prengui 3. Polse el 3.

- Buenas tardes soy X, ¿en qué puedo ayudarle?.

- Hola X, m’han furtat la cartera i vull cancel·lar la meua targeta.

- Digui’m el seu DNI.

- XXXXXXXX-X

- Vosté és Daniel Gómez Pérez, ¿correcte?

- Sí.

(pausa, crec recordar que em preguntà alguna cosa per assegurar-se que era jop el titular del compte)

- Senyor Gómez l’infor-me que la seva targeta ja està anul·lada. Pot arreplegar la seva nova targeta a partir de dimarts per l’oficina de Mislata.

- Uff, moltes gràcies, adéu.

- A vosté. Bona tarda.

Una conversa de 4 minuts fou suficient per assegurar els meu dinerets. Ara tocava Bancaixa. Marque el número i ací començaria tot un seguit de telefonades que em pujarien la tensió més que a un jubilat amb colesterol alt.

1er: el contestador no dóna opció de parlar amb teleoperador.

2n: tampoc hi ha opció de polsar números sinó que es guia per la veu (i amb el soroll del carrer i les meus frases nervioses no m’entenia i començava de nou).

3er: passa a altra “pantalla” on m’avisen que la conversa es gravarà i em demanen dades personals com les 12 últimes xifres de la meua cartilla. (Però senyors! com vaig a saber-me de memòria tots els dígits del meu compte bancari!??).

4t: el contestador em penja perquè no li faig cas.

La vena se m’unfla com a la Patiño. Prove altre número. Mentrestant Pilar em passa amb Juan Carlos que continua buscant. En eixe instant tinc dos telèfons a les meues orelles. Més telefonades a Bancaixa sense poder cancel·lar la meua targeta. Ara al servei de Servired. Res. Baixem al metro. No sé com però al remat aconseguisc parlar amb una agent de Bancaixa després de 20 minuts. Les meus dades a Bancaixa estan totes en valencià i la tipa (que per poc no em demana una fotocòpia de la targeta sanitària o un rebut del gas) no sap que Carrer Major és amb J.

(5 anys després...)

- Señor Gómez su targeta ya está anulada.

- Por fiinn!!. Venga hasta luego, gracias.

Muntem al metro i cride: que s’entere tot Metrovalencia, el Compromiso Bancaja me come la polla!!!

Per la vesprada faig la denúncia i la mateixa putada amb la llengua: el policia no es d’ací i no sap ni que Benimaclet no està a Mislata. La meua germana em conta els grans embolics que tingué amb Bancaixa. Ara ja no n’és clienta.

Moraleja: no et cregues tot el que dien els anuncis dels bancs., malgrat que isquen xiquetes ballant.

Moraleja 2: si dus cartera no la portes a la butxaqueta la motxilla.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Birthday and London

Ara fa un any, com una activitat de classe, naixia el ca’ Nelo. Durant este temps els protagonistes d'este blog han estat les peripècies a l’institut, les vivències amb els meus amics i amigues, els successos i notícies quotidians, les històries tristes i dures i les felices i gracioses, i sobretot jo i les meues flipades. El ca’ Nelo està d’aniversari i el millor regal per a mi són les vostres visites i els vostres comentaris. Gràcies per llegir i aguantar i fer créixer este blog. Perquè continuarà creixent vos ho assegure.... i aleshores notes com t’alces del terra, com si estigueres volant... vaja, estàs volant. Comences a vore València com si fora la ciutat dels Pin & Pon, superes als núvols, s’et taponen els oïts, formes part del cel, és com una mar de vapor d’aigua que flota per l’aire i en mig de la mar, un vaixell de Ryanair on tu navegues, i voles i voles i et trobes a gravetat zero i ara Ryanair és la NASA i tu eres un astronauta, i flotes per l’avió/vaixell/nau espacial, i et passes tres pobles relatat com ha sigut el teu primer viatge en avió, però tot és meravellós... Meravellós si no vas a Manises amb vòmits i colitis i només arribar et manen a l’hospital de l’aeroport i t’injecten liquids pel cul, et punxen i trauen sang, et donen 4 pastilles tot d’una, i et regalen suero per a esmorzar. I així és com el teu primer vol es converteix en un espectacle de vòmits i marejos.
Londres és cosmopolita, multicultural, 24 hores oberta, decenes de llocs per vore, remei per a la grip que portes de València, i en contra del que molts diuen no és sempre pluja (vaig vore el solet londinense) ni anglesos antipàtics, ni fish and chips per tots els llocs, ni hora del te, ni sopar a les set de la vesprada. Londres és un cap de setmana que marca la teua adolescència, que deixa una marqueta més a la teua vida. Londres és el millor regal d’aniversari que mai m’han fet. Londres som tu i jo ;) Foto: Nelo in Picadilly's Circus PD: Gràcies per tot Helena.

divendres, 26 de setembre de 2008

(S)ingles

Prova superada! ara ja puc dir que sóc alumne de l'ESAD. Han estat tota una sèrie de proves on em feiem des de posar-me dret mentres una dona apuntava fins la talla de peu que gastava, passant per fer escales musicals com els d'OT, fins arribar a dir-me "sé aceite, sé viento, sé roca" o preguntes com "quin personatge t'agradaria interpretar?" (resposta per mi amb "una dona") o "com creus que és un actor?" (esta resposta amb "una persona falsa, manipuladora"). Ara comença una etapa de classes a uns bonics barracons (es veu que en 12 anys no han pogut fer una escola en condicions).
I ja puc dir també que a partir del dilluns 29 de setembre podrem gaudir amb "Singles, enamora't". La cita serà a les 22:15 en Canal 9. Us convide a vore esta sit-com on quatre fadrins (paraula més valencianeta que singles) acompanyats de tota una sèrie de personatges d'allò més disparatats ens faran arribar les seues particulars vides on parlaran dels amors i desamors amb molt d'humor. Per últim, puc dir que esta nit a les 20:45, als Cines Babel de València, s'estrena el primer capítol i esteu tots i totes convidades. Més informació de la sèrie punxant ACÍ. Us espere dilluns front la tele.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Golfo

Hola! Em diuen Golfo i no, no sóc una rata sinó un hamster. L’altre dia m’acomiadava de Maria i Laura – les meues antigues propietaries – per a arribar a casa de Nelo. Amb ell estaré a les proves de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València. Nova casa, noves persones, noves olors.... una nova vida. El tio este em tracta molt bé. Tots els dies em dóna el bon dia i la bona nit, i em conta coses dels exàmens que està fent per entrar en l’ESAD. Vol que jo també siga actor i no para de marejar-me fent un monòleg amb mi. Es veu que no està massa bé del cap. El molt flipat em diu que eixirà en una sèrie de Canal 9, sí i jo sóc una rata fastigosa. I després està la mare que diu que sóc un ganster, com en les pel·lícules. Bé, per hui ja n’hi ha prou, que amb les meus potetes no puc escriure més de 5 línies sense cansar-me. He provat a parlar amb el meu compi el ratolí de l’ordinador, però és un tio molt antipàtic, no parla. Això o és mut. Porta un tatuatge on posa “HP”. En fi, ara em connectaré al msn. Ratetes de València, podeu agregar-me a golfet_mislater@hotmail.com Sóc moreno, amb bones pales i bon cos (faig exercici a la roda de la gàbia). Fins la pròxima ca’ nelers!. Foto: els dos Golfos de la casa.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Mojito: el desenllaç

Tercera i última festa del mojito, encara que mai pot dir-se “de este agua no beberé, este cura no es mi padre o esta polla no me cabe”. Aquesta ocasió tocava en la choza de la meua gilipolles, a la zona més CoOl*[!] de la Mislata City, una casa amb una bonica piscina, unes boniques vistes a Nou Campanar i sobretot, soleta per a joves amb ganetes de Mojito’s Party.

Però abans dels cubates s’ha de sopar, i el lloc escollit va ser el restaurant de Toni, on una vegada més la beguda ens va eixir by the face. I després de sopar toca una miqueta de bailoteo per a baixar la pasta italiana que ens foterem, i per això res millor que fer ús de la berbena muntada per l’Ajuntament de Mislata: Angel Merino, el rey de las macrodiscotecas móviles. Un pavo que és menys conegut que el primer expulsat de la quarta edició d’OT però que agrada a les iaies, i a les no tan iaies. Ara ja podíem anar a beure i ballar i cridar i fer-nos foto i carregar-nos els cactus de Laura i follar-nos la seua gata (sí, és que estava en cel).

Entravem així en el mes de setembre... I què millor que rematar agost entre el Mediterrani i l’Albufera?. Concretament a la platja naturista de El Saler. Descans, solet i... culets. És així com s’acaba l’estiu per alguns, com comencen els dies de treball, de xiquets i xiquetes cridant per casa, de mares que se suïciden, de Corte Inglés que es forra amb la vuelta al cole, d’estrés... però com deia abans, això és per a alguns, i és que com diu l’anunci: “la vida puede ser maravishosa”. I a vosaltres com us han anat les vacances? 

dilluns, 25 d’agost de 2008

el retorn del mojito


Vist l’èxit de la Festa del Mojito de la setmana passada, este cap de setmana varem repetir. Un servidor es tornà a quedar dormit i fou llavors quan els meus amiguets aprofitaren per disparar fotos. Molt tendres donant-me besets. I eixa és la prova del delicte: Toni dóna besets. Sí, a ell que tan li costa... deu ser “l’efecte mojito”.

I després de quedar-nos sopa i tindre una sessió grupal d’abracets, la guarra i jo marxarem al seu xalet. Una casa perduda per les muntanyes de Chiva on vaig gaudir arreplegant figues (en llenguatge moyà “robar higos”), rememorant vells temps amb fotos d’arxiu, escoltant la veu sàvia que m’explica com s’aconsegueix la llum a sa casa, ensenyant-me la famosa “Montaña del Egipcio” o anant d’excursió pel barranc, menjant plats de la chef Lola, dormint tres horetes amb la menda, degustant els chunbos collits per Jose, i disparant fotos a qualsevol cosa animada o morta. I és per això que vull dedicar el blog de hui a la família Moya Alonso. Per convidar-me a la seua llar, on vaig sentir-me com a casa, com un germanet de “mi gilipollas”. Per vosaltres!.

Peli de la setmana: Una palabra tuya.
Frase de la setmana: què collons Valencia street circuit? Circuit al carrer, xe!

diumenge, 17 d’agost de 2008

Més mojito per favor

Ingredients: ron, llima, herbasana i una miqueta de sucre.

Acompanyament: música, casa lliure i amics.

Mode de preparació: una vegada els nostres pares se n’han anat de casa, telefonem als nostres amics i amigues. Després comprem la beguda al Mercadona amb el nostre Carnet Jove i finalment afegim música, bailoteo, palpades de cul, besos als mugrons, coll, orelles i boca. Ho cuinen tot amb moltes ganes de festa fins les 4 de la matinada i finalment acabem dormint al sofà sense camisa i en bragues per a reposar el barrejat. Al matí següent ens alcem amb un “nano levantaos ya joer” i prenem altre mojito o en el seu defecte un Cholec amb tiramissú del restaurant on curra el nostre friend. Si després de la nit de farra no hi ha represàlies és que la recepta ha eixit de putíssi** mare.

divendres, 15 d’agost de 2008

tancat per vacances

Ca’ Nelo no tanca per vacances, el que passa és que el jefe porta una agenda molt apretada - tan apretada que no caben ni els noms dels mesos (rises). En vista dels nombrosos atacs d’histèria, ansietat i atracons a gelats de xocolate provocats per l’espera d’una nova actualització, he decidit posar-vos al dia de my life.

Fa unes setmanes els cabets calents dels meus amics conspiraren el pla “Aniversari Nelo”, i així fou com fa uns dies vaig trobar-me ficat dins un cotxe amb els ulls envenats i acaba al meu xalet de Vilamarxant en mig de tota una festa d’aniversari d’allò més original. Regalets, pizzes, bany nocturns, excursió nocturna (cague nocturn), calimotxo per ací, porret per allà, Laura va pet, Toni també, Maria s’apunta, Pere els anima, New els observa, Ester que va de cap a al piscina, Nelo s’espanta, les sis del matí i els nenes xarrant, les tres del mig dia i els nenes dormint... 18 anys...
I estos dies també, es prepara “Singles”, la nova sit-com de Canal 9 Amb que esperem animar-vos les nits de la pròxima temporada. Singles retrata la vida, pensaments, gustos i sentiments d'uns “ja no tan jóvens” que van créixer a l'abric de la movida, escoltant Michael Jackson, fent el cub de Rubik, vibrant amb el 12 a 1 a Malta o veient sèries com Verano azul, V o Fama… i un dels personatges és el jove, boig, inmadur i aprenent de rocker Maxi, a qui jo interprete. I ja no dic més.
Com de segur que no em passe per ací en uns dies, espere que continueu gaudint de l’estiu. Au cacaus!.
Fotos: l’equip del cumpleanyer i de Singles respectivament.

dilluns, 21 de juliol de 2008

casualitats?

Ràdio + curtmetratge + sèrie de televisió + companyia de teatre + vídeo de l’institut + matrícula universitària ÷ juliol i agost = estiu sense vacances. No he parat de fer coses des de Juny, i a un ritme trepidant. “Salut, amor, diners i treball” se sol demanar cada any nou o als brindis. Jo podria dir que no em falta de cap, però em falten diners i em sobra treball. Això sí, ben content que estic amb tots els projectes que porte. Molt prompte us donaré notícies del rodatge de la tele-comèdia per a Canal 9, de l’esperada estrena de “Marxa Enrere” i dels primer pasos de “Teatre...vees” amb l’obra “Cuando el VHS acabó con el Vetamax”.
Però volia parlar del cas “la cara de Massarojos”, al que veieu en la foto de hui (podeu clicar damunt d'ella per vore-la en gran). Resulta que ahir després d’un agradable sopar teatrer en la gran casa de la original Teresa, casa que s’ubica al costat del cementeri de Massarojos amb l’única companyia d’altra llar abandonada i de la foscor del camí sense exida i el barranc on es troba, vaig disparar una foto per tancar la nit. Una foto on ixen dos companys, els llums del cotxe del “Johan” i els pantalons de l’abans nomenada Teresa. Doncs bé, damunt d’eixos pantalons no apareix la silueta de la dona en sí, sino una cara semblant a les màsqueres d’alguna tribu africana que pel seu tamany fan desproporcionat un cos humà normal com hauria de ser el de Tere. El que començà com una broma va acabar amb una de les nits que més por ha passat. Les 2:00 del matí, una misteriosa cara en una imatge de la meua càmera de fotos i un trajecte de tornada a Mislata amb Fanny i les seues aterridores històries. I per a donar-li més “cangueli” al tema, hui, a la ràdio, em trobe a una xiqueta que m’ha dit “tu te llamas Lucifer”, em toca el número 13 en una de les preguntes del programa i el meu ordinador es queda penjat just quan ha eixit la famosa fot en la pantalla per a tractar-la. Ni en Cuarto Milenio passen coses com estes.
Feliç i trepidant estiu.
PD: el 27 de Juliol és el meu cumple, si no penseu regalarme res o ni tan sols un sms, almenys deixeu-me un comentari/felicitació.

dijous, 10 de juliol de 2008

blog fotolog

Cremat, enfadat, cansat, dolgut, rabiós, trist, sol, desesperat, agre, negre, merda. No entenc tantes coses. Uns em diuen que siga, pense i actua com jo vull, com jo sóc. Altres que tinga més empatia, que els comprenga, que em sacrifique per ells. I en mig està el meu cabet trastornat i confós. Em fot tant. Em fot fer mal als demés per haver pensat en mi, i em fot fer-me mal a mi per haver pensat en els demés. Qui sàpiga la solució o la resposta que m’ajude a trobar-la. De tota manera, de seguida se'm passa i recapacite. Dins de res tornaré a estar en alt, com si d'una muntanya rusa es tractara. 

dimarts, 1 de juliol de 2008

Pròximament...

Després de la ressaca del Espanya-Alemanya, dels seus respectius clàxons dels cotxes, de les banderes espanyoles als balcons, de les hores i hores de programació de cuatroº dedicades a l’esport de les pilotes, de les desenes de persones concentrades a la Plaza de Colón de Madrid... hem pogut. Hem pogut amb el partit de la final de la Eurocopa. Tot el pati de butaques i part del palc del Teatre del Centre Cultural de Mislata ple i gaudint d’un espectacle major que el futbol: Pralaya.Ara m’embarque en altre projecte, en este cas radiofònic, perquè torna “Tercer Plato”. El programa de gent jove fet per gent jove amb el que pots riure i informar-te’n tots els dilluns de 17:00 a 18:00 hores a Mislata Ràdio (92.4 FM). Així que com la darrera vegada vaig dedicar el blog als i les “pralayer@s” hui va per als i les “tercerplater@s”. L’equip que cada estiu portem a les ones el magazín en rigurós directe per a Mislata i pobles del voltant. 5 anys en emissió i oients des del Parc de Bombers de Campanar fins els clients del Centre Comercial Bonaire. Arrer ens deixaren Óscar, Adrian i Laura, però continuem Jessy, Esther, Indira, Cristina, Paco o Miguel (els tècnics de control) i jo. Us esperem el proper 7 de juliol!!!I també li dedique el blog de hui a María, més coneguda com NeNnita* CoOl[!]. Perquè vares fer.me uan dedicatìoria moltr bonica i et mereixes una resposta. Per tu, perquè et millores, perquè sigues forta, perquè els problemes passen, i perquè t’estime. Eres i seràs “mi boracha preferida”. Et recordes de quan llançàvem bolis per terrat d’Indira mentres assajàvem eixa obra de teatre?, o quan anàvem junts a l’insti i ens paràvem pels corredors?, i de les nits a ta casa amb converses animades amb l’ONO?. Per tu, pel teu caràcter, la teua forma de ballar, els teus modelets... Besoooooos.

dimecres, 25 de juny de 2008

Fotos i dedicatòries

Cada fotografia és un símbol, un record, un sentiment, un instant (“l’instant decisiu” deia Henri Cartier-Bresson) de la vida. I mirant les fotos, però sobretot les persones que moltes vegades les protagonitzen, m’han vingut al cap símbols, records, sentiments i instants de la vida, llàstima que no puga posar-hi totes.

Comencem el recorregut per la dedicatòria fotogràfica de hui amb els “Pralayer@s”, els actors i actrius de Pralaya, el muntatge teatral que el Grup Laboratori de l’Escola Municipal de Teatre de Mislata estem preparant per a este diumenge 29 de Juny (+ info a la barra de l’esquerra). Ells i elles són: la creativa Vanesa, el manetes Joan, l’argentina castellanitzada Flor, la calenta Mayra, la tendra Merche, la protectora Teresa, l’entonada Mª del Mar, la riallera Luna, el marxós Óscar, la tenaç Empar, la mestra Irene, i un servidor.

A l’octubre del 2007, estrenada la nova seu de l’EMTM, es gestava un conjunt d’artistes que buscarien, mitjançant l’experimentació, fer teatre. Ara, a juny de 2008, nou mesos de gestació després i gràcies a eixe conjunt de científico-actors, naix Pralaya.

Però abans que isca a la llum el nostre fillet han passat per les nostres provetes i tubs de laboratori personatges com la enfàtica Micaela, el pallaso sense nas, el toxicòman Ca(r)los, l’antiga vedet Juana, etc. Hem desplegat el nostre grup d’experts/es amb la peculiar manera d’ensenyar del científic Russell o amb càmeres i focus de per mig per enregistrar un curtmetratge. Hem celebrat els nostres avansos en la ciència amb bons sopars durant el curs. Hem compartit des de les agulletes de pilates, fins moments literaris com “inelamos, exnelamos”, “este paso es el toma jamón”, “vamos a medusear” o el propi “pralayer@s”. Hem convivit amb la gotera collonera. Hem imaginat l’univers i fet l’amor amb la mirada. Hem gaudit amb el joc de l’expressió corporal. En resum: hem fet i fem art damunt d’un escenari, a una planta baixa, a una fira, al carrer, a cada racó, en tot moment, en cada foto, en cada instant de la vida... L’espectacle ha començat. Gràcies per deixar-me crear-lo amb vosaltres. I ara, l’espectacle ha de continuar....

I l’altra partde la d’esta dedicatòria fotogràfica va per al grup de mediadors i mediadores de la Unidad de Pevención Comunitaria de Mislata, amb els quals he aprés els riscos de l’abús de drogues de la manera més apropiada per fer-ho: passant’ho d’allò més bé i treballant en mig d’un concert. Entre enquesteta i enquesteta comentàvem els ligoteos, l’antílop del bioparc que matà la música tan alta, les bogeries de la gent emporrada, els grups del concert, els que pixen al costat nostre, els babaus que fan competicions amb l’alcoholímetre, l’estand impossible de muntar, els fantasmes que agafen 5 paquets de condoms, les borratxes que diuen “me estásh privando mi libertá, tengo deresho ha hacerme la prueba, hip!”... El MIMED i l’Aldajah no haurien sigut el mateix sense nosaltres. Ells i elles són: les Laures, Sole, Sonia, David, Mario, Esther, Jessy, Paula, Alberto, Lourdes, Mª José i un que escriu. Gràcies per acollir un novato com jo així de bé.

divendres, 13 de juny de 2008

Prova superada!!!

He acabat el selectiu i encara estic marejat com una perdiu, però no m’importa perquè tinc torta, pi piii (perdó, són els efectes d’hores d’estudi).
DIA 1:

8:00 del matí i l’estació del metro de Mislata pleneta de personatges amb fulls subratllats i més nerviosos que Espanya en l’Eurocopa. Done dos besets a totes i quan m’aprope a la Pérez li dóna un calfred per tot el cos i amb una cara que barreja el somriure i el fàstig em diu “ai, Dani, que me pones nerviosa”....

“No sé qué hay que decir de la modalización”, “lo importante del arte romano es el Coliseo ¿no?”, “buah, lo del Franquismo no me lo he mirado...” y així fins a Àngel Guimerà (correspondència amb la línia 1), on se suposa que ens esperava Sofia.

(15 minuts més tard i 3 metros després acabe trucant al mòbil de l’institut).

Jo: Sofia?, t’ha passat alguna cosa?

Veu d’home: tranquilos, tranquilos que ya llego.

Jo (pensant que havien segrestat a Sofia): ¿pero tú quién eres?

Veu d’home: soy Javier

Jo: ui, pero no venia.. qué ha pasado?

Javi (responent-me altra cosa): sí, sí ya llego...

I una altre metro que ve i un sector que opta per anar-se’n mentre altre esperem al nostre particular retor, i més nervis, i les 8:25, i “Dani, llama a alguien”, i la gent cridant, i jo que em puge al banc del metro a parlars, i que m’agafa el telèfon Javi dient-me “estoy por Xàtiva” i jo dient-li “Javi los perdemos, se me van, se me van, se fueron” i el metro que marxa, i ens quedem quatre gats a l’estació.

Així començava el primer dia de selectiu. Per davant ens esperaven exàmens com el posat a mala llet d’història d’Espanya: “la guerra de Cuba” sabrosóón!, asucarrrrr!.

DIA 2:

El segon dia em trobava al metro amb el doble de Federico Jiménez de los Santos. Jo anava amb la motxileta i amb el traca-trà del metro li estava pegant colpets al cap del senyor, qui amb una mirada assassina i una veu de gos, es gira i em diu “perdona?” i jo m’aparte la motxileta i al cap de dos segons se sent de nou “pom, pom, pom..”: és la meua xaqueta la que li està pegant ara al senyor. El mire, em mira, fuig d’eixa banda del vagó.

Arribem a la facultat i es produïa la Frase del Dia “entonses... és català?”, Sara i jo ens mirem. Falten minuts per a l’examen de valencià i la penya encara no sap diferenciar els dialectes de la llengua. Després Alabarta sent als de l’altre institut que compartien aula amb nosaltres (els del Domus, ¡gensanta la virgen!) que han posat article d’opinió en un assaig científic del conegut sociolingüista Jesús Tusón, i la Albeta els amolla “perodna pero lo tenéis todos mal tete, ¿no habéis visto quin era el autor?” i li responen “ui sí, ¿es que conoces al autor a caso?”, i vinga a descollonar-nos d’ells.

Aprofite per a menjar-me el meu bocata i Laura P em demana pujar ja al pròxim exàmen quan encara falta mitja hora!, i solta indirectes com “ui, faltarà poco para que empiece el sigueinte...” o “¿la clase que nos toca ahora estará muy lejos...?”. Se’m talla la digestió.

Dinem en la cafeteria de la Facultat, un lloc on en la barra on agafes el menjar del teu menú posa “no coger cubiertos, son sólo para el menú”, però este no és l’únic cartell estrany, a les columnes posa “no poner carteles en las columnas”. El cas és que m’agafe un plat de madonguilels del Hacendado i allà ens fem amic del Gato Señorito, que és un gat al que no li agrada el menjar de la cafeteria i si li dones creïlles congelades o filet de carn amb textura de xicle el senyoret no se’l menja.

Maria Blay ens dóna els últims apunts de geografia, jo estic convençut que caurà l’aigua perquè estos dies ha plogut i els d’OT cantaren una cançó de l’aigua per a la Expo de Saragossa, això són senyals. Però si no t’agrada eixe tema sempre pots dir la Frase de la Setmana “eso no caerá”, i plof!, cau lo que no et saps com en història o història de l’art. Fem la nostra primera conversa “dos rombos” a la Universitat. Ací apareix el “sobaco-chochete” de Sara o “los fuertotes que me dominen toda” de Paula. El dia acaba amb Mery Bley duguent-nos a casa, emb el seu estil personal de conduir “frenada-accelerada-canvi de marxa-tu voràs”. I jo que li dic “ai Maria no conduisques aixina que me marege i damunt em faig caca”. Arribí a casa més marejat que Hamilton.

DIA 3:

Després de fer un codi per a bufar-nos les respostes d’anglès i fer aquest examen em perd pels corredors quan em dirigia al de llatí. Jo vinga a tocar als telèfons i tots estan desconnectats. I ja per fi a l’aula es produeix el Moment del Dia:

Tots disposats per fer la prova, amb 3 minuts de retard, una de les tipes que diuen coses sense trellat fent-se les interessants com “heu de triar una de les dos opcions d’examen” o “en la pregunta u que vos demana que comenteu la imateg u pues, heu de comentar la imatge u” ens diu “ara vos espereu 5 minuts que el corrector vol llegir-se l’examen”, O.o collló amb el senyoret. Un home que s’assembla al tio Vicent de tota la vida i que ens deia: “això que em preguntes m’ho han dit ja 25 vegades amb tu 26, vinga... tu amb els verbs tens que fer 4 i 1, o 3 i 2, o 5 i 0, com Espanya en el futbol” O.o. El cas és que es comprovava així que el que ens ha dit el professor de llatí durant el curs és mentida...

I quan per fi s’acaba l’examen, quan per fi som lliures, quan per fi s’ha posat punt i final a la selectivitat, quan ja ningú no volem saber res dels exàmens, Laura P, emocionada com quan vols contar el final de Yo Soy Bea ens diu “¿os habéis dado cuenta que el antecedente de la frase no estava explícito en la misma?”. Anabel, Sara i jo ens mirem com si ens estiguera parlant en rus. Sara crida “ahora a follar!!!!!!!!” jo dic “Sofia hazme el amorrrrrrr” i deixem arrere corredors amb altres a qui encara es queden unes horetes de patiment. I ens trobem amb el pavo que sembla un micròfon amb un pels com els del 11811.

Agafem el metro. Pròxima parada: llibertat. Començava així el meu estiu. Per la nit em retrobava amb companys i companyes de la tele, gaudint al teatre amb un obra provocativa i trencadora i perdent-me per València a les tantes de la nit amb el tranvia i hui cobre, i demà de concert i despús-demà.... aishh... un abraç a tots els colectius, dic.. a tots els selectius!!!.

Foto: així de bé ens ho passàvem a l’aula abans dels exàmens.

divendres, 6 de juny de 2008

falta molt?

Queden uns dies, en ulls d’un pessimista o impacient queden unes hores, en ulls d’un boig queden uns minuts. En qualsevol cas no en queda molt.

Es diu Selectivitat, dura tres dies i és la causant de la teua caiguda de pèl. Els professors i cuidadors de gossos salsitxa recomanen descans i tranquil·litat, les mares i xarcuters de barri que vages ben menjat, els productors de valeriana que en prengues molta, els treballadors de metro que vages en ell a la facultat, els fabricants de bolis que gastes Vic als exàmens, els de tipex que gastes el Pritt...

I mentres et prepares passes els dies a casa, tancat, estudiant, sense vore la llum, ni els pardalets, ni les floretes “que miren totes alegres al sol”, ni els capítols de Los Simpson...

Però només queden un dies, o unes hores, o uns minuts...

Sort a totes i tots! Em comenteu com vos va a vosaltres? Hi ha hagut ja suïcidis?

dijous, 29 de maig de 2008

gràcies

Gràcies per haver compartit amb mi els exàmens, els deures, les alegries de notes, les penes de notes, les rises a classe, els plors a classe, els xafardejos a classe (i al pati, i al corredor, i al hall...), el bons rotllos, els mals rotllos, l’estrés, els matins d’estudi, els comentaris de text, els maldecaps filosòfics, les fotocòpies de tot tipus, els esmorzars, les xerrades en la cafeteria, les xerrades amb professors/es, les frases mítiques, els resums de la jornada al blog, els amors, els desamors...

Gràcies per haver compartit amb mi estos 9 mesos de gestació que ara donen a llum a un Senyor En Daniel Gómez i Pérez, batxiller en humanitats i ciències socials, i també videocreador que gaudeix veient-vos gaudir amb les imatges de tot un curs, amb el lliurament d’orles, amb el lliurament de regals, amb el sopar, amb la sangria, amb el bailoteo (saturday night, chiqui-chuiqui, no rompas mi corazón...), amb la confessió tan personal, amb la continuació de la festa fins a les tantes, amb l’aparició a ta casa bufat, amb la resaca, amb el resum del que fou una de les jornades més intenses i sentimentals de ma vida ací...

És per tot açò pel que no puc dir-vos adéu, dic fins demà.

dimecres, 28 de maig de 2008

professors abans que persones

Rectificar és de savis i com jo vull ser-ne un començaré per rectificar. Rectificar esta entrada en què parlava del conflicte per la nota final de llatí.

De vegades ens deixem dur pels impulsos, jo sóc molt impulsiu i em deixe dur. I en aquest cas m’he deixar dur però d’una forma un miqueta injusta. És cert que les a les classe de llatí han passat coses que ens han fet emprenyar a més d’un, però dramatitzar és una cosa que se’m dóna bé i he dramatitzat la realitat. El pitjor és que n’he fet mal sense motius suficientment forts que emportaren a fer-ho, i encara que hi hagueren eixos motius, eixos impulsos, fer mal no està bé.

Com que no vull fer mal, he optat per llevar el post que es publicà este dimarts en lloc d’estes paraules. Paraules que han sigut tal volta exagerades, com les del famós JL qui ha informa’t d’este fet al professor de llatí: “tu alumno te critica duramente en su blog”.

En el post parlava d’una guerra en què no hi ha ni vencedors ni perdedors, simplement alumnes i professors que poden trencar les seus amistats per culpa de l’estat d’ànim d’una persona en un determinat moment quan el motiu d’aquell comenatri ja està solucionat: la meua mitja de llatí va ser rectificada pel 6.

Des d’ací et demane disculpes a tu Rafa, com tu ho has fet. I és que tu has tingut la valentia de demanar-les i a més d’una manera molt educada, sense crits, ni insults, ni ira. I per este motiu he optat voluntàriament per llevar la passada entrada d’este blog, no perquè ningú m’ho haja demanat.

Açò vol dir que les coses poden solucionar-se amb educació. Em dirigisc ara a tu JL. Ara que sé que segueixes el blog volia dir-te que si hagueres tingut la actitut de Rafa en el seu moment possiblement hauries aconseguit el teu propòsit de llevar l’entrevista a “Anónima”. D’eixes paraules i d’eixe post al blog no em penedisc.

Rafa, accepte les teus disculpes i tu també les meues, així que el que l’amistat ha unit, que no ho separen la cremor d’un mal dia barrejada amb el blog.

dimecres, 14 de maig de 2008

con la iglesia hemos topado

Tot a començat després del pati, pujant les escales...

JL: ¿tu eres Daniel?

Jo: sí

JL: pues ven aquí que quiero hablar contigo.

Jo (desconcertat però obert a parlar): vale, hablemos.

JL: tu eres el que ha hecho la entrevista de la pàgina web de informática, ¿verdad?

Jo: sí, yo y otra compañera...

I ací és on s’ha trencat el diàleg. Començava un seguit de crits als que no podia respondre. Crits que han estat respostos per mi, malauradament, també en forma de crits. Però quan et trobes al mig del corredor de l’institut amb el guirigall d’alumnes i tens en front teu un professor convertit en una fera que t’acusa de falsedats a qui quan li dius “¡JL no me chilles!”, fruit de la tensió acumulada, et respon “¡¡te chillo porque me da la gana!!” ple d’ira, apropant-se a tu, treient pit i prop d’alçar-te la ma, quan tens un símbol del respecte i educació, com és un professor, que no simbolitza en eixe moemnt ni una cosa ni l’altra, és quan crides. És quan et sents xicotet, impotent i sense saber perquè està passant tot això.

En vista de la reprotxable actitud d’este “símbol de l’ensenyament” he optat per respondre amb un to més digne “muy bien, pues si a ti te la gana chillarme ami me da la gana no escucharte, me marcho a clase” i quan em dirigia a pujar les escales en mig de tot un cercle d’alumnes incrèduls pel que veien i altres professors que demanaven tranquil·litat, el bon home m’ha agafat del braç i junt a Paula (la gran Paula a qui li agraisc tot el seu suport, com també a Lorena, Sara, Kike i resta de companys/es), ens ha dut a un lloc més “tranquil” per “parlar”.

A un aula sense gent que puguera aturar-li ha continuat el seu seguit de mentides i crits. Segons ell:

1 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que aquesta era per a la pàgina web no oficial de l’institut.

2 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que eixa pàgina era del nostre institut.

3 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que eixien altres companys/es seus/es.

4 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no sabia que estava sent gravada.

5 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no se li ha respectat l’anonimat.

6 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista se li ha manipulat i tallat.

I tot açò amb el concepte de diàleg que té aquest professor: ell parla i tu calles si atorgues. Ja a l’aula que em tocava i donant classe toquen a la porta. Era Paula (que hi estava en altra). Sembla que l’entrevistada per fi es pronunciava al respecte. Amb crits, com no, li reclamava a Paula la meua presència. I quan baixe jo em trobe a JL discutint amb Kike i a Lorena (la responsable junt amb mi de l’entrevista) plorant prop d’una Sara també amargada. La famosa professora no hi era. El meu primer impuls ha estat reconfortar a Lore, després m’he unit a la “conversa”. Una conversa que continuava ara a la sala de visites de l’institut. El monstre violent es transformava ara en un professor afable, de bon rotllo, somrient i obert al diàleg. Després d’intentar posar-nos en evidència davant de Kike, i d’insistir una i altra vegada en què ens em botat l’anonimat (supose que per falta d’arguments) li he explicat, amb ajuda de les companyes que:

1 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que aquesta era per a la pàgina web no oficial de l’institut perquè va ser la frase amb la qual li proposarem entrevistar-la, només vore-la, i avisant-la que no era una web oficial.

2 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que eixa pàgina era del nostre institut, tal com queda aclarat en l’anterior, i més si es tracta d’un projecte de l’assiganatura informàtica dut a terme per alumnes del centre i feta en el mateix centre.

3 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que eixien altres companys/es seus/es perquè la entrevista vam fer-lil-la a ella en substitució a JL – company seu –, que es negà.

4 - la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí sabia que estava sent gravada, o no s’adonà que tenia un mòbil davant de la seua boca?, a la qual cosa també va accedir.

5 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista sí se li ha respectat l’anonimat ja que en cap moment es diu el nom d’aquesta persona, sí que és professora de religió ja que ella mateixa va respondre amb eixe identificatiu en una de les seues respostes.

6 - a la professora a qui se li ha realitzat l’entrevista no se li ha manipulat, però sí retallat perquè no podem omplir pàgines i pàgines amb informació que no és tan rellevant i a més és de poc interés per a un públic adolescent que busca en la web un espai d’oci (i una resposta que ocupa un full word contant-me la vida de Sanat Teresa no creiem que siga molt interessant en el context).

Amb les repetides negacions de home no avançaven així que s’ha proposat eliminar l’entrevista, aspecte al que m’he negat rotundament. Eliminar-la seria acceptar errades no comeses i subordinar-nos a l’opinió d’un irrespectuós. Però la tensió ha fet que s’accptara aquesta opció per part de la resta del grup, aixñiq ue he avisat que si es llevava faria un justificant en el seu lloc dient el perquè de la desaparició, i tampoc no li ha semblat bé al senyor. Ell reclamava vore abans eixe escrit, donar-li el vist i plau per poder tornar-lo a publicar. De nou m’oposava jo. Ell demanava doncs, poder comentar eixa justificació i l’hem explicat que el web no té un espai de comentaris (es tracta d’una pàgina senzilleta) però li he donat una última opció: la d’aquest blog. Li he dit que faria un comentari al respecte i on podria expressar la seua opinió, i li ha semblat bé?, doncs tampoc. Em demanava llegir-lo abans que publicara quest post de hui (o siga que per escriure el meu diari electrònic personal he d’ensenyar-li a un professor el seu contingut, açò és un blog o el NO-DO?).

I així arribem a aquest punt. No sabem què passarà, JL (al que com veieu li he mantés l’anonimat com a la seua companya) amenaça amb dur el conflicte als Jutjats, la resta de l’equip d’informàtica, que s’ho ha pensat millor, amb no llevar l’entrevista. Altres professors sí que ens mostren el seu recolzament. Nosaltres tenim la prova: la gravació on es deixa en evidència totes les fal·làcies) i mentrestant l'entrevista continua penjada en el web i a altres fotologs i blogs gràcies a la idea de Raich.

PODEU TROBAR L'ENTREVISTA EN: www.elmolinillo4.tk, clicant en “PROFESORES/AS” i després en “ANÓNIMA”. I també als enllaços d’aquest blog, en “BUSCA-HI!”.

Tal volta tot açò podria resumir-se en... davant la censura, llibertat d’expressió.

PD: Foto del web de la polèmica. la silueta és Anònima:

diumenge, 11 de maig de 2008

Xi-que-ta meuaaaaaa!

Canal 9 a tota pastilla. Jo tapaet al llit sentint la pluja i els “Visca la Mare de Déu!” de la pantalla opte per alçar-me i felicitar ma mare, que estava plorant de l’emoció. La meua neboda de quatre anyets mirant sense entendre perquè fan plorar als i les xiquetes portant-los per la mar de mans fins tocar la patrona. I uns bonics apunts d’història de l’art esperant-me per estudiar.

Felicitats a totes les Amparos, Empars, Mª Amparos, Amparigües, Ampas...

He de confessar que encara no creure, actes com el de hui em posen els pels de punta. Les expressions de centenars de persones que passen hores i hores esperant vore la verge transmeten emoció. I és que hui “hay hasta ladrones que son los más inocentes, y comunistas, y ateos de los más ateos que se convierten en creyentes como el que más” com deia el professor de història una vegada.

Però el bon rotllo de tota esta història s’acaba quan sents al García Gasco fent el discurset fatxorra davant els fidels, i com no, Camps i cia. És la part en què torne a la crua realitat del pensament carca de l’Església i de la política del meu país...

Video del dia: Visca la Mare de Déu!, y su princesaaaaa!!!

(l'home que crida s'ha convertit en un xuplacàmeres que any rere any ix per la tele)

dissabte, 3 de maig de 2008

majors, mentals?

Una altra que es fa major... i una altra festa per celebrar-ho. Aquesta ocasió tocava una party ètnica, on varem ajuntar-nos des de budistes, passant per hyppies fins acabar en romans. Felicitats Laura!. 

Per cert, els resultats de la darrera enquesta han quedat així:
“Passaràs la selectivitat?”
clar, sóc un/a crack 9 (52%)
no, repetiré per burr@ 0 (0%)
faré algun favor sexual 7 (41%)
no estudie, sóc un/a vividor/a 1 (5%)

divendres, 25 d’abril de 2008

25 insults

Foto: anterior concert (espere que tan bo com el que m'espera demà) després de la mani de l'any passat. Demà a Alacant...

25 d’Abril. 300 anys + 1... “¿cuántos años hace de la Batalla de Alamansa, 26 o 40?” deien hui per classe. Ja contava ahir com X professor em pegava el toc d’atenció per la “manipulació” que suposava el cartell relacionat amb el tema de l’institut. Hui comentava això de X professor amb la de valencià que, amb la samarreta també commemorativa de la fita, em deia sabent d’on coixeja cadascun dels docents del centre: X professor de llatí? (és que són pols oposats...).

I si ahir parlava de les bogeries a les aules,l hui podria continuar. Ha estat només arribar a classe que encara estava, només amb el professor. I imagineu-vos com ens hem quedat Sara i jo al vore a l’home fent com si parlara a un auditoria amb la ma alçada i senyalant a “tot l’alumnat” fent honor al seu càrrec de retor del insti.

Però de bogeries serioses és del que volia parlar:

Fou a l’eixida de classe, lluny de les portes del centre un grup de xavals entre 11 i 13 anys havia acorralat a les bessones africanes del institut, les protagonistes de me´s d’un comentari al blog. Totes dues plorant de l’impotència aguantaven fotos i videos a,b el mòbil mentre els seus “companys i companyes” les agredien amb insults, estirades de monyo i sacsades. Paula passava en eixe instant pel lloc i sense pensar-se-ho dos vegades va intervindre amb un crit que va deixar-la tremolosa a ella mateixa. “Me sentí agredida yo de ver lo que le hacían a las chiquillas” em comentava. En qüestió de segons, els valents van fugir.

Fou ahir quan m’agarrà Paula pel braç i va demanar-me que l’acompanyara junt amb les xiquetes al despatx del cap d’estudis perquè poguera ajudar contant el que ja havia vist jo altres ocasions al pati amb els mateixes víctimes. Amb un arxiu fotogràfic de tots els i les alumnes del centre ens posarem a identificar als agressors, i què curiós era que tots els assenyalats eren coneguts per les seues “coses de nanos”. “Ui este... a estel e tengo unas ganas...”, “pufff, otra perla...” deia Javier (ací en el paper de cap d’estudis) a cada assenyalat. I com ens quedarem Paula i jo quan una de les bessones senyalà a la principal responsable del martiri, al que tira dels pèls. Una xica de sa classe que ha aconseguit que gairebé tot el grup es pose en contra de les immigrants cada vegada que hi ha brega, que podria entendre’s... sinó fóra perquè ella també és immigrant!. Una sudamericana que fa bulling a unes subsaharianes, com les rumanes que insultaven als musulmans que ja comentí.

Tanmateix, el repugnant no és que foren tocades amb el dit fotos de persones del mateix curs que les xiquetes, sinó que també aparegué el famós cabecilla de grup de grau mitjà, que sent major d’edat també es dedica a jugar amb les bessones. Repugnant també és el que relataven: “nosotras pegar bandera de nuestro país en la clase con otras i entonses (un company) venir y desir “no pongas aquí la bandera de tu pais” y arrancar la bandera”.

He comprovat que aquestes nenes són ben amables i simpàtiques. Este matí em paraven per les escales i em donaven les gràcies amb una mirada innocent que em commovia.

És l’altra cara de la inmigració de la que tractava l’examen de geografia de hui. La cara que més por em fa, por perquè si ja de xiquets actuen amb eixa irracionalitat, com ho faran d’adults?. Por per l’aparició d’esvàstiques a les parets del institut. Por per tants i tants comenatris que senc a classe o al carrer per la “invasió” que viu la España, que a vegades m’arribe a preguntar si els agradaria que fóra una grande y libre.

No por sinó llàstima és el que senc al vore com ma mare encara es recorda de les cançons d’eixa España (eixa on sí es manipulava i s'adoctrinava a l’alumnat com a ma mare quan li fein cantar el Cara al sol), i que, en canvi, no sap la història valenciana, ni tan sols què es commemora hui.

dijous, 24 d’abril de 2008

boig institut

Sara (a mi): ¿ahora me acompañas a encargar el bocadillo a la cafetería?.

Ma mare: ¿Sara, quieres que te haga yo uno?.

Sara (O.o): no no, de verdad, ya lo compro gracias...

I a les onze del matí Sara gaudia d’un entrepà de llomello, formatge, tomaca i oli d’oliva mentre jo em menjava el pamplonès amb mortadel·la.

Són coses de la vida que no tenen trellat, com arribar a la classe de castellà i trobar-te amb una dona semblant a tinki-winki que parla de tests per a la universitat i l’FP en els quals posa coses com estes:

Me gustaría:

L- Dirigir una empresa (o ser actorA, no actriz)

M-Hacer submarinismo.

N-Saber como reforestar un bosque.

Ñ-Conocer las tácticas para ganar una guerra.

Mentres la dona deia:

-Vale, aquí... está la L, y aquí un 2, pues aquí en la Z, miráis la respuesta, y si os gusta, pues ponéis un 3.. si no, un 0. Pero primero los de la universidad, luego los de FP... no, no, pero de FP es mejor esta hoja, dadme que os la grape…

És la psicòloga de l’institut. Comprendreu que amb tal domini expressiu siguem molts els que pensem que qui necessita una psicòloga és ella... El d’informàtica fuig d’ella quan la veu pels corredors perquè sembla que la dona i els ordinadors no es porten bé (fins i tot s’oposà a tindre Internet al seu despatx...). Amparo era còmplice del nostre desconcert.

De bojos és quedar-se de nou dormit a història de l’art, però sobretot la històruia de X professor de X assignatura, el mateix professor que hui mentre mirava el mural de l'entrada per commemorar el 25 d'Abril deia "Daniel , no te dejes adoctrinar..." (el que llig Libertad Digital o La Razón).

Durant la meua estança a França hi hagué una classe en què X professor va rebre una trucada top-secret:

- sí, sí, no, ahora estoy en clase...

Minuts després eixe professro confesava:

- perdonad, es que el director se ha enfadado conmigo.

Més tard I. B., una professora semblant a la psicòloga físicament, li deia:

- ¿Ahora quieren ir a por ti?, ¿ahora quieren ir a por ti?, pues mira que no te toemn el pelo, y si no haz como Manolo Velez (de baixa per depressió crec).

Eixa mateixa professora conduïa hui el seu cotxàs i per fardar ha decidit acostar-nos a casa a Sara i a mi just en el moment en què nosaltres parlàvem d’ella. I com la meua companya estava tan intrigada com jo en el cas baralla X vs Director he decidit traure el tema, i la tia s’ha fet la boja!.

Altre boig és l’alumne que hui quasi mata a Padre Javi al llançar una cadira pels aires sols pel fet que no volia anar a una audició a la qual li convidaven!.

Amb Padre Javi també ens hem posat mans a l’obra Paula i jo pel tema del racisme que des de fa temps tracte al bloc, però per la seua serietat i interès mereix un altre post perquè ara he d’estudiar per l’examen de Mery Bley que ahir vacil·lava a una mare cosa mala:

Mare: (...) gracias Eva.

Mery Bley: ¿Eva?, Maaaaaaariah! (cara de xunga del Barri de Llum mirant per damunt del muscle).

Què està passant al IES Molí del Sol?, Continuarà...