dimecres, 29 de febrer de 2012

A guanyar diners?


Hui he anat a Bancaixa (sí, la que se suposa que és – perdó, era – la banca valenciana) i m’he adreçat en tot moment en valencià a la dona de la finestreta, que parlava castellà amb mi. Malgrat que parlar de llengües en este país ja deixa entreveure un conflicte, el problema és un altre, més personal encara. La conversa ha sigut més llarga, però determinades frases se m’han quedat gravades:

- ...Vull fer una transferència a altre compte Bancaixa.
- ¿Me dices el número de cuenta?
- Sí: dos, zero, set...
- No, no , eso ya lo sé, es común para toda la entidad.
- Ah vale, és açò: zero, zero, sis, set, tres, dos...
- Si me lo dices en valenciano no lo voy a entender.

I en eixe precís moment, la tia (que no, no era estrangera i a més treballa a eixa sucursal des que tinc Carnet Jove) agafa i em lleva de la mà el paperet on m’havia apuntat jo el compte. Jo, en lloc de dir-li que zero és “cero”, sis és “seis” o que tres i dos es diuen igual en castellà i té un problema si no entén això, em quede cohibit. Fa la gestió i l’escena continua:

- Te cobran un euro de comisión, ¿vale?
- Com que em cobren comissió? si és per a un altre compte de Bancaixa.
- Ya pero las trasferencias tienen comisiones.
- I no puc fer res per a que no me la cobres?
- No, puedes hacer un ingreso.
- Però si a mi en Catalunya Caixa no em cobren comissions si faig les gestions en persona, per això he vingut ací, perquè per Internet també em cobraveu.
- Ya pero eso será porque tienes la nómina domiciliada.
- Vale, i puc fer que no me la cobreu d’ara endavant?
- Pues hombre, con doscientos euros en la cuenta...

I la tia m’ho amolla així, amb una mirada de desprestigi llig a la seua cara que per tindre 200 euros em cobren comissió, quan seguint una lògica que sembla s’escapa de l’ètica de la banca, no s'ahuria de castigar econòmicament a qui menys té.

- I què passa, que per això valc menys que altre client? Mira, ara no vull fer la transferència, fes-me l’ingrés i tornem a posar les dades.


Ella trenca el paper que tenia a les mans i m’insisteix que si faig l’ingrés no li apareixerà directament el meu nom a l’altra persona. Jo li dic que no patisca, que podem posar-lo al concepte. I així hem fet. Dolgut per tractar-me de pobre sense drets, he descordat la meua bici i he recordat el Compromís Bancaixa, concretament el punt 5, que podeu vore a la imatge. Feia tard a la manifestació per l’educació i no volia entretindre’m amb l’empleada que careix d’ella, però em sembla que Bankia no va a perdre només 200 euros, també un client (ja cremat per altres tractes rebuts) i molta dignitat com entitat financera. 

diumenge, 5 de febrer de 2012

Sabrina


Jo no tenia un gos ni un gat. Jo jugava amb una cabra. Amb una cabra de veres, amb el pelatge negre i blanc i una mirada penetrant com poques. Anys després he comprés que tindre una cabra com mascota no és el més comú, però per a mi, en aquella època de Doraemon i cotxes de Micromachines, tindre-la solta per la casa del camp i passejar-la amb corretja pel carrer era tan normal com vore-la mossegar les flors dels tarongers de mon pare o confondre amb olives negres els seus excrements. Sabrina es posava a dos potes si li alçaves el braç, es trencava les banyes contra els arbres per tossuderia, menjava garrofa de la meua ma temorosa i eixia corrents quan t’apropaves a ella si havia fet una cosa mal.

Un dia, tornant ma tia de la ruta del colesterol que feia amb altres veïnes de la zona, ens comentà que havien sentit la cabra cridar, més alterada del normal. Quan mon pare i jo baixàrem per vore què li passava, ens trobarem l’animal tombat al terra i amb la boca plena de bromera. Sabrina va morir enverinada a plena llum del dia, a uns metres de casa. Mai no vaig saber qui fou el responsable, però eixe dia vaig créixer un poc més abans d’hora.

La innocència d’un xiquet no es recupera, no es compra, no es ven. Moltes vegades, quan pense en les accions de certs polítics i agents financers, sent que maten les Sabrines de moltes persones. Vosaltres, assassins d’il·lusions, enverinadors de vides, mai sabreu com de bé se sent un quan és innocent com un xiquet. Això no es recupera, ni es compra, ni es ven.