dissabte, 5 de novembre de 2011

La crisi de les persones


Es parla molt de la crisi, tant que inclús ja me la crec. El que passa és que parlen d’una crisi de números i xifres, una de percentatges, de retallades i pressupostos, de deute i euros. Li diuen crisi econòmica i me la crec perquè cada dia note més l’altra crisi, la social. La de persones i ciutadans, la d’alumnes i treballadors, una d’homes i dones, d’èssers humans. Sembla que la primera és la responsable de la segona, però no sé si és més bé a l'inrevés.

Siga com siga trobe que la important és la segona. El problema és l’home. La ferocitat, la poca vergonya, el no tindre escrúpols, el no tindre cor. Ser capaç d’actuar com un dèspota totalitari, disparant bales de sang freda contra una persona per desproveir-la del seu treball, debilitant la família que s’amaga al darrere i ferint l'autoestima de la que durant temps se suposa que havia de llepar el cul per una tasca que no feia el Totpoderós. I si a això li sumem la mentida, amagant la cara que sí que s’aguaitava per apuntar-s’hi medalles però no responsabilitats, tot adquireix un color més malaltís. Es tracta d’una formiga que no pot lluitar contra un elefant amb des-interessos personals.

Això sí, ni el poder ni els diners donen la felicitat. Tampoc la son, ni la tranquil·litat que t’atorga la bondat. Alguna cosa putrefacta s’amaga sota el luxe, i a ningú enganya la brillantor de l’or si no és merescut, almenys a mi no. Done la meua confiança abans a un xicotet somriure humil que a la monumentalitat de les aparences maquillades. Tal volta el propi verdugo acabe sent víctima d’esta crisi social.