divendres, 29 de febrer del 2008

Visiting the university

Una setmana després, torne a deixar unes paraules per ací. Esta no ha esta precisament una bona setmana, però ja n’hi haurà de més bones, ei que sí?.

Visita a la Universitat:

Tot començava ahir. Mon pare insistia en que m’alçara prompte per la suposada vaga de l’EMT i Metrovalencia, així que a les 8:15 eixíem de casa amb destinació Sara house. Les llargues cues de cotxes que preveia mon pare han quedat en no res, el sensesostre que ven mocadors en el semàfor no ha pogut fer l’agost. Pel camí cartells del PP i PSOE, el mateix gos amb diferent collar (blau o roig). Ja a ca’ Sara vinga a tocar! i la figa que no baixava, fins que ha fet la seua aparició estel·lar i hem pogut arribar a les facultats amb (atenció a la xifra) més de mitja hora prompte. Un altre sense sostre li ha pegat un esglai a la Sari i després es pensava que era un paràsit gegant. Un carrer amb cartells com els del partit del que serien segons Honorat R. “los casposos”, (el partit carlista), els quals estaven acompanyats dels de Alianza Nacional o Falange (quina perla de carrer, tu). Ens clavem a la Facultat de Medicina buscant un suposat corredor 4 i acabem veient el dipòsit (de lliiiibres). Un soterrani amb pols i publicacions de quasi l’era carlista on només els pavos que arriben abans d’hora a les excursions poden entrar-hi. Mentre Rajoy trionfava en el periòdic gratuït Sar ai JO decidim comprar-nos un rasca de la ONCE. Lo toca. Ens comprem un altre i ens torna a tocar!!!!!. Però després dels crits d’alegria per guanyar 10 euros ens hem adonat que no era vàlid (na na na niaaaaaaaaooo). Una vegada coneguda la cafeteria, l’espai que no pot oblidar cap universitari/a, i no sent encara les 10 del matí, m’empepite un peaXO entrepà d’hamburguessa i creïlles servit per una xica hipersimpàtica: “la bonica tomateta”. Llavors hem conegut al cosí d’Honorat. Un home català-gutural (de esto no ta acordabas, eh Sara?) i que menejava les mans com si fera exercicis del Saber Vivir. Durant la visita sempre se sentia “alguna pregunta?” i ningú parlava, però estant en l’eixida i després d’haver dit “alguna pregunta?” 50 vegades, una mari pili es planta en mig de la porta per preguntar (Olé tu bonica!). Per fi acabem a la secció de comunicació audiovisual i un tio molt caxondo que parlava de José Coronado i Belén Esteban ha pronunciat la Frase del Día:

“per això vos demane que estudieu. Estudieu, estudieeeeeeeuuuuuuuuu!!!!!” (amb una veu entre iaia Maria i Montserrat Caballer).

Foto: “de Carlos, carlista” (dels dos xiquets llejos jo sóc el barbut).

I m’acomiade amb una frase del tema: - Honorat: “todavía hay partidos carlistas pero eso es como coleccionar sellos filatélicos de las Bahamas” o esta altra: - “el carlismo es: ¿qué es lo más casposo?, pues nosotros a la caspa”.

Ara sí, amb estes boniques reflexions del professor d’història us deixe. Bona vesprada!.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Bota i Vota --> eleccions 2008

Si no ho veus polsa ací. Si tampoc no ho veieres polsa ací.

divendres, 22 de febrer del 2008

Descartat queda Descartes

La Aloma perduda de Anabel estigué des de les 10 del matí en la biblioteca; jo he optat per alçar-me hui ales 5:30. I és que Descartes és pa’ que te fartes (rialles del públic). Sara i jo, havíem d’aprofitar bé eixa classe particular de Dios todo poderoso...

I mira tu per a on que lamentablement (notése ironia) hui tampoc no he pogut assistir a classe d’història per “estar treballant en la campanya electoral”. Bé, jo almenys tenia un pla quadrat però què ha passat hui a classe?: doncs que la penya que normalment ens quedem a empipar-nos les interminaaaaaaaaaaaables classes d’aquest home la definició del qual dèiem l’altre dia que era de“hombre ABBCCCederaio”, eixa penya se n’ha anat (el que no sé si també per motius electorals) mentre que el col·lectiu pelades s’hi ha quedat. Astènia primaveral?

Com diria A. Vila... “prohibiremos a los alumnos que se la pelen que se presenten a los exámenes” (a més de quedar-te cec, ara resulta que la masturbació també provoca no poder examinar-te de Descartes). Ara mateix també em ve al cap altra frase coneguda de la mateixa persona: “me pongo a este lado que quiero que me lo veáis todo”. Què donem castellà o eròtica?

Però abans de entrar de ple en el cap de setmana es produïa el Moment del día:

Divendres 22 de febrer, aula 2.9 de l’IES Molí del Sol, geografia, professora Mery Bley i alumna Loles. 12:55 de “los buenso mediodías” que segons Rafa de llatí s’ha de dir. La professora es disposa a posar un documental de La 2 (no anava a ser el resum de “Fama”). Tots i totes parlem en volum 1, que puja a 2 i que es dispara a 3. I mentrestant la tele mostra una xiqueta amb més mostatxo que la Rita i un pueblerí de Castella explica com si estiguera dins d’un armari (degut al so en mono no perquè fóra gai, que de gais ja parlem en història de l’art) que no pot regar perquè “el agua, claro, pos se va por ai’, hombre! así uno no puede tener tomates ahí va la ostia!”. I el nostre volum era altet però el de la tele estava com quan mon pare es posa eixos mateixos documentals per dormir: al mínim. Si a tot açò li sumem el “traca-tracà” de les obres us podeu imaginar que se sentia, no res. Però la teacher que no la pujava pels seus ovaris. I la Loles que l’insistia...

- Loles: pero súbelo un poco que no pasa ná. - Maria (també coneguda com Sofia): no, no la puge perquè no se sent perquè esteu parlant. - Loles: no se oye porque está bajado no porque hablamos. - Maria: ui mira, ara que estàs fent? parlant, i no has parat. - Loles: qué? pero si yo no he hablao - Maria (que acaba parlant castellà): ahora mismo estás hablando (vena que s’unfla). - Loels: pero estoy hablando para decirte que no he hablado y me refiero a que en tó el rato no he hablao. (I Manolo de fons dient: “vota Partido Socialista Obrero Español, i Maria que para el video. Silènci). - Maria: anem a vore tu estàs parlant quan jo t’he dit que parlaves però a més estàs parlant per a dir que no parles? És que fila...

I la resta descollonant-nos. I la dona que al remat puja el volum però no senyor! el torna a baixar per a marcar territori. Un video molto interesanti, sense dubte.

I ara que ja he arribat al “cocimiento por medio de la razón” me’n vaig de farra. Bona niiiit!.

Foto: “no te cortes” en una de les classes de la dona que marca el territori amb el volum.

divendres, 15 de febrer del 2008

A ratlles no, ratllats

Havia d’eixir guapo a la foto de l’orla...

...Una vegada dutxat em pose el meu suèter a ratlles negres i roges típic de les fotos (no sé per què però dia que el porte, dia que hi ha flashos de per mig). Arriba Sara i diu: “¡mira! que vamos iguales! :)” i efectivy wonder, es lleva la xaqueta i apareix un suèter a ratlles negres i roges.

Després d’atoxigar-la amb laca i més laca (que com ella la gasta per matar paneroles li resulta estrany que també es pose als cabells) per poder fixar el meu indomable monyo i contribuir al canvi climàtic, baixem al cotxe on ens espera el xòfer amb la Cope. I mon pare que veu que ja he pujat jo arranca i quasi se’n du a la Sari amb la porta oberta: “¡¡pero esperad que sólo está la mochila dentro!!”.

Ens estressem mútuament sobre rodes amb l’examen de llatí i pensa Sara: “sólo falta que Ester o Laura lleven su suéter de rallas negras y rojas”... Entra Laura a classe i va i portava el suèter a ratlles negres i roges. Tots tres amb la part de dalt de ratlles negres i roges, i vaquers per rematar: els bessons ratllats.

En filosofia Déu (osease padre Javi) explica mentre mitja classe estudia matemàtiques i la resta llatí: o siga que li sentia la Pérez, bé i Anabel que no es callava ni sota l’aigua, està amb Descartes que no caga la xiqueta (“tiaaa que está ahí Descartessssssss!!!”).

Em trobe amb un flipant 9 a l’examen de valen i amb una desconeguda a classe: - Jo: “¿esa de espaldas quien es?” (i es gira i resulta que era Llopis que també anava de boda hui).

Ens n’anem a la sessió de xaafrdeig del pati. Sona el RIIIINNNGGG que et marca que “se acabó lo que se daba” i en comptes de puajr a vore un suposat video amb Mery Bley, les mitges figues es quedem rumiant si pujar o quedar-se a posar-se guapes als vestuaris. I sí hem pujat, però això semblava la Pelu de l’institut. Només faltava el Pronto.

Entre laca, planxes i rímel, toca canviar de classe i mira tu per a on, que les meues companyes han asaborit el caràcter del profe de llatí. “Oye tú tienes un poco de mala leche no?” li diu Paula perquè no parava de manar-les que callaren (que es com demanar logaritmes a un mico, impossible). I això a Rafa li ha fet pupeta, així que quan Paula ha entrat després que jo ja hi estiguera, Rafa em diu molt baixet i amb una mirada de oiisshh qué fuerrrrrte: “xhh xhh (onomatopeia de cridar) Daniel, Daniel, esa, la rubia. Esa es la borde”.

Quasi li dóna un atac quan he parlat pel mòbil sense ser conscinet, però les meues xiques que m’estimen molt, han eixit en la meua defensa i deien coses tan boniques com “la clase sin Dani no es igual” o “no le digas eso que aquí se le quiere mucho”. Així que m’he alçat i li he plantat un bes a casacuna i Paula, per retomar la batalla amb Rafa, agarra i se’m puja al damunt d’un abraç, i després se’m recolza molt sensualment en al cadira: “Dani me encanta ponerle nerviso a este hombre.. jaja ¡es que disfruto siendo mala!”.

Més laca i maquilatge. Desenes de fotos al holl de l’institut en un inesperat atac d’amor cap als professors/es. Arriba el moment de fer-se la foto per la qual moltes no han dormit. I després d’esperar hores... se sent un: “¡¡perfecto, sí, que bien sales, perfectoooo!!” i “¡sigueinte!”. Total que el tio anava tan follat que a la que em dispara a mi la foto ni me n’asabente i després he vist al faveta de ratlles negres i roges que estic fet, amb una cara de presidiari i gest seriós, però amb una mirada que matava (jolín què guapo sóc xe, gràcies).

Moment del dia: Reimer se situa per retratar-se i com el fotògraf va més ràpid que l’AVE li dispara la foto just quan el xaval anava a preguntar, amb la boca oberta i el dit alçat: - Fotògraf-exprés: Perfecto!, sales muy bien eh! - Rei (amb el seu accent bolivià que a mi m’ix cubà i flipant de com fem les fotos ací): Pero no hombrehh, que salí con el dedo acá.

Foto1: “a ratlles negres i roges” by Rafa el mala llet (però amb bon café). Foto2: Molí de les perruqueries.

PD: Sara ha eixit amb els ulls oberts.

dijous, 14 de febrer del 2008

San Rintintín

Alça’t, ves a classe, torna a casa i estudia per a tornar-te a alçar, anar a classe, tornar a estudiar...

Bé, abans de tot dir-vos: feliç dia del Corte Inglés!!! (Frase del dia), això és màrqueting i no el 2x1 del Mercadona. Jo com a bon valencianet m’esperaré a Sant Dionís.

Llatí: 5’5 points. It’s patetic, però no passa res perquè com bé diu Sara: "mañana es fin de semana". Total pa’ que després este home diga que li posem verd tan sols per comentar que els seus exàmens duren massa (4 horetes només…).

Moment del dia: la d’anglés mana uns exercicis i comença el guirigall. Alguns i algunes són els que votaran enguany per primera vegada i la política està tenint lloc a les converses de classe. José Manuel diu que vol fer un debat entre “rojos y fachones” (em senyala a mi i a JR respectivament). Per altra banda la Raich diu que es caga en tots. Paula també s’uneix al temeta i diu que està d’acord amb el tito Rajoy amb que no vol que li obliguen a estudiar en valencià (sorprenent quan estàs en un segon de batxillerat on només donem dos assignatures en esta llengua – una d’elles valencià que no és lògixc que s’impartisca en suagili). El cas és que jo li pregunte el Joserra:

- Jo: Pero a ver JR, defínete va.. - JM (que respon per l'altre): jeje, pues nano este es de ideología nazista falangista pero no practicante. - Jo (XD): a claro, tu crees pero no vas a los míttings. - JR: noh, yo soy de centro-derecha... (rotllo Rajoy quan sembla que banye el pa en la sopeta). - Loles: yeeeh que por culpa vuestra no acabaremos esto...

I al pati ens hem assabentat gràcies a unes enquestes molt confidencials (guinye l’ull) de la vida confidencial (torne a guinyar l’ull) de certes persoens confidencials (em quede cec).

I per no acomiadar-me sense dedicar-li un gag a història de l’art, escriuré eixe famós... Gioto (pronunciat Shlliotoh!!). Vinga que tinc ganetes de fer un altre examen de latinus i després anar-me’n a enregistrar la veu per a un spot (no home, del Corte Inglés no).

dissabte, 9 de febrer del 2008

Copiar i apegar

Video del dia: "Saps què és un bot útil?" M'ha cridat l'atenció tant el video com el bloc sota ell enllaçat. És una campanya com la que Movistar va fer quan el canvi de logo amb la M que eixia fins en la sopa. Interessant... Més info en: http://fesunbotutil.blogspot.com/
(...)
I per què redactar el mateix podent copiar i apegar? Tret de: http://www.fotolog.com/lostinthecloud/43968694 [...] Solo dani me recibe por las mañanas en pijama, bata, y manta por encima y me suelta: miralá, que mal que vas con tu bufanda de gitanaka tia... ¬¬ y su madre: va, que ja son i vint, i pasen.. el: mama no me estreses que son i 19... yo mientras quitando pelusillas a mi bufanda jajaja
[...] Aunque claro.. ahora lo pienso mejor...y...¿os lo mereceis? [...] Una persona, que dice ser de mis mejores amigos, y me critica en su diario y justo debajo escribes cosas de las moreeeeNaaaaSH* ¿merece estar aquiiiiiii? [...] POs siii...xk me rio mucho con ellos.. y me ayudan mucho ^^ y yo los intento ayudar en lo que puedo!! [...]Momento del día (pa' que veieu que no sóc l'únic que copia coses): Anabel escribe en su comentario de texto: Como la Carmele esa, q yo no sé que hace en la isla, o el Joselito (que yo no digo que no pueda conseguirlo!), pero dime tu que pinta ahí... Bon cap de setmana. PD: Gràcies pels ànims Jose Carlos!. ;)

dimecres, 6 de febrer del 2008

+ Racisme

A. Vila ho ha deixat ben clar en un comentari de l'entrada d'ahir d'este blog. No vull brega, no vull allargar esta història per fer-los gaudir però... Estan posant-me negre, i no sé si esta expressió és la més adient per a estos casos. Hui de nou ha succeït una cosa semblant. Durant l’esplai havia vist a eixe cap de suro que ahir va enfrontar-se a mi. Sé que m’ha vist, però igual que jo no li he dit res, ell tampoc a mi. Anava sol i ha callat. Diferent a estat la situació al final del descans. Avui anava de xarreta amb Laura i ens disposàvem a entrar quan m’ha paregut sentir un “¡payaso!”. He escoltat millor i s’ha produït un segon intent de fer-me rabiar com ahir i posar-me calentet. “¡Payaso!”. Ara sí s’ha sentit clar. “El que defiende a la negra (rialles)”. Els he mirat amb una cara de fàstic, amb una cara més lletja que la seua forma d’actuar: fer-se el xulo amb la colleta però mantindre les distàncies en la soledat. Què valents!. Hui no li punxaven a la xiqueta, o almenys no ho he vist. El que està clar és que no hi haurà tercera vegada. Al professor de història de l’art encara el feia més ràbia que a mi. També al d’informàtica. Sempre confiem en els professors/es però el ben cert és que segons m’han comentat, una vegada que estos sers amb menys coneixement que una merda de paper li feren la punyeta a uns xiquets menors que ells, dos dels professors de guàrdia que hi havia i que contemplaren millor o pitjor la situació, NO HI FEREN RES. Sé que hi ha professors i professores que de vegades senten més por que els mateixos xiquets que són assaltats, i ho comprenc tenint en compte que esta gentola repetidora té la complexió d’un adult malgrat estant encara en tercer d’ESO, però algú ha de plantar cara com es deu, i jo no arribe a eixe punt. Demà sabré si encara tenen ganes de fotre, i si és així, sé que compte amb els suport de “los jefes”.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Racisme?

Final de l’esplai. Gent pel pati. Entre tota eixa marea de motxilles i veus d’adolescent caraquillero una xiqueta negra (sí negra, ni de color, ni de “raça” negra, ni morena. Nosaltres som blancs i no es fa tanta història) de primer d’ESO mirant amb una careta entristida com uns xavals de la meua edat o inclús majors, un d’ells de cicles, no li volien tornar la pilota. Ella ha intentat agarrar el baló sense èxit mentres els grandots i peluts es reien. Riure's d’una personeta més menuda que tu, que saps que no pot defrendre’s és fàcil. Em feien mal els ulls així que he decidit intervindre:
- Jo: Ye nano, devolverle el balón a la chiquilla tio. - Despreciables: queeee quieres tu, uehh (rialles). - Jo: pues que le devuelvas la pelota que está casi llorando la cría. - Despreciable al que se l’uneixen la colla de despreciables: sshhh tu te callas porque... - Jo: yo no me callo, a ti no te da verguenza tio? (la gent em va avançar, més d’un s’olora la brega). - Despreciable ara sol: payaso! - Jo: tu sí que eres payaso que.. (he entrat al joc, sé que els agrada, així que no pense fer-los passar-s’ho bé amb mi també.). - Colla de despreciables: Weeeeaahhhhhhhh!!! (sembla un crit de ¿¿¿¿¡¡¡¡¡Mira tete lo que te ha dicho ese????!!!!). (pare de seguir-los el rotllo perquè no n’estic segur del seu estatus a l’institut i puc acabar havent de defendre’m jo per haver volgut defrendre a la xiqueta, a qui he perdut de vista. Sara i Paula ixen corrents per por possibles balonades com la que estos personatges li pegaren a la bessona d’esta xiqueta - em pregunte si no serà la mateixa, jo mai no diferencia els bessons - o siga, que hui no era el primer dia que tenien ganes de punxar a eixa persona de diferent color al nostre amb trenetes al cap).

I és que formant part dels “majors de l’institut” pots permetre’t clavar-te en assumptes que no t’afecten directament a tu. I jo m’he ficat per mig perquè m’he preguntat si també ho haurien fet amb un valencià; perquè estic cansat de vore com pel corredor li saluden a un xinés dient-li “¿ye que pasa Li Lan Chú?, estamos gorditos de tanto comer rollitos, ¿eh?, este será de sumo jajaja” o com li deien a un rus “el Zar" (amb rintintín) per referir-se a ell.

¿És racisme perquè es fiquen amb estes persones pel fet de ser inmigrants ó només falta d’educació i de cor pel fet que abans que res són persones més menudes que l’assetjador?. Perquè això és assetjament escolar, un bullying en tota regla. Jo també vaig patir una mena de bullying una temporadeta amb 12 anys i aleshores vaig haver de callar i plorar cap a dins, i no puc permetre que preadolescents del centre on estudie passen pel mateix, em fa mal a mi també.

Volia parlar d’açò perquè hui, de nou, es parlava d'immigració a casa. La meua germana contava com una xicota d’una colla de romaneses es clavava amb un d’una d’àrabs cridant-los: “¡¡...moro de mierda, que yo por lo menos soy rumana y tengo la piel blanca!!”. Racisme i xenofòbia entre les mateixes perosens que venen a millorar la seua vida a un altre país. Sorprenent.

Hi ha tants casos al nostre voltant... em recorde d’un “senyor” que no volia deixar passar a l’altra zona del metro a una parella sudamericana que molt amablement li havia dit “disculpe, déjenos pasar...” i a qui este home va mirar amb uns ulls de menyspreu. La dona del de la mirada bruta li deia: “Paco nene...”. Ell remugava: “¿Paco qué?, que encima que no están en su país van a tener más derecho a sentarse ellos?. I això que només volien passar, si de veres li hagueren demanat seure no sé jo que hauria fet el Paco.

Lo que encara em sorprén més és com mon pare, que sempre critica a estos col·lectius que segons ell acabaran envaint-nos i acaparant certs sectors, després s’alegra al sentir com Camps ha signat un acord de cooperació entre el comerç romanés i valencià per a benefici dels primers. O com ma mare s’emociona veient-los arribar en pasteres on perden la vida molts d’ells i elles. Racistes?

dissabte, 2 de febrer del 2008

Carnestoltes moltes voltes

De vegades et parlen tan d’un desconegut/a que sembla que el conegueres de tota la vida. Sents alguna cosa per eixa persona de la qual et conten coses dolentes o de molt bones. El desconegut/a acaba caient-te bé o mal sense haver-l@ vist mai, acaba sent una persona per qui sents compassió, empatia, dolor o alegria i tot per les paraules que et conta una altra persona propera a eixe/a “algú”. Precisament això és el que em passa a mi ara mateix. Tinc ganes de conèixer a una persona. I tinc ganes de conèixer-la pel fet de ser conegut (ben conegut) d’una altra persona a la que jo conec (en realitat, que estic coneixent. En realitat mai no coneixem del tot a les persones trobe...). Aquesta persona que vull conèixer sap algunes coses de mi pel que llig en este bloc i pel que li parlen de mi i jo vull saber-ne més d'ella. El problema és que no sé si seria bo vore-nos les cares... Vull conèixer a un desconegut al que conec tan poc com ell a mi però que em fa palo vore en persona... és estrany, o difícil més bé.

I per no canviar de tema relataré com anà la presentació dels Carnestoltes de Mislata 2008 va (junte peres amb pomes, no pot ser):

Sentir-te un xiquet més per unes hores quan veus que dia rere dia estàs fent-te un homenot és (faré homenatge a una de les paraules més sentides esta setmana), és amazing!. Centenars de criaturetes - i el que no són criaturetes - que riuen amb tu, que estan pendents de tu, del que dius, de com balles, de com els animes a ballar, de com juguem, de com estan espectants per saber si els haurà tocat eixe premi, de com estan representant la seua escola... eixos ullets en pitufets i pitufetes de 3 a 11 que estan passant-s’ho d’allò més bé, i tu amb ells, sentint-te un més de la seua classe. Sols per això, per recordar com m’emocionava jo anant disfressat al cercavila, puntxant-nos amb altres escoles paga la pena quedar-te quasi afònic... és un flash back a la teua infància, és llavors quan me n’adone que ja no sóc un pitufet, que ara ja estic amb un peu a “el món dels majors”, amb responsabilitats, amb compromisos, amb preocupacions... però també amb un bon grapat de noves sensacions, de descobriments, de sentiments abans no sentits... no es pot parar el cronòmetre de la vida.

I en l’apartat d’agraïments done de nou les gràcies a totes i tots els que han confiat en mi una vegada per a participar en estos tinglaos, (vale ja, que se'm puja al cap la fama: autògrafs a l'apartat de comentaris jujuu)

I què et pensaves tu? que no t’anava a dedicar el bloc un dia d’estos?. Doncs et deixe pa’l final, perquè lo bo sempre va al final, i tu eres molt bona. Eres una GRAN AMIGA. En quatre anys em viscut moltes vivències, moltes d’elles d’eixes que et fan adonar-te que estem creixent. Començares sent “l’amiga del germà de” i ara eres Laura, la confident, la que em reconforta quan ho necessite, la companya de xafardejos, de bogeries, d’eixides, de converses top secret, la que va ajudar-me molt durant eixe període on no m’assabentava de res de classe pel curro... Et recordes de quan li deia “señora” a ta mare?, de quan anàrem a l’Exposicó del Ninot o al cinema tu i jo assoletes?, de com m’has convidat més d’una vegada a anar amb els teus pares per ahi i m’heu fet sentir com un fill més?, de lo bé que ens ho passàrem a Barna?, de quan vaig regalar-te els meu calçotets de la sort?, de com poc a poc vas endinsar-me en el teu grup?, vareu acollir-me (dona, dit així sembla que fóra un rodamóns sense amics hehe). Ara mateix eres una part de mi, i sí, ens hem barallat, em discutit i fins i tot ens hem odiat una miqueta, però tot això amb amor, amb amistat. Per estos quatre anys i altres quatre o quaranta, et done les gràcies dedicant-te el bloc, que t’ho mereixes, però recorda que després de Daniel Zueras, jo sóc el teu Dani.

I ahir tu estigueres en el Moment del dia:

Maria, Toni, tu i jo ens dirigim a casa de la priemra amb el sopar del Mc Donald’s ja quasi fred perquè semblem una cursa de caragols. De sobte: niiiiiii-noooooo, niiiii-nooooo. Una, dos, tres, fins a quatre motos de policia local, un d’ells ve a tota virolla per la nostra vorera, Toni i Maria s’aparten cap a la l’esquerra, tu i jo, que anem una miqueta separats d’ells optem per la dreta, no a l’esquerra, no.. ai! que ens atropella!: “¡¡¿¿a ver senyores, nos apartamos??!!”, una altra patrulla en cotxe, i una altra més!, aquesta de nacionals. I quan ja hi ha un total de 8 policies a Vallermoso, es veu a un d’ells amb més patxorra que un gorila ple de plàtans amb un exintor. Un extintoret a la maneta per a apagar l’incendi que tenia lloc a la finca. Visca la pasmaaaaa!!!. I clar... què fem nosaltres que anem carregats de bosses del burguer i amb més fam que un pijo en Supervivientes? quedar-nos a assabentar-nos-en, clar! Encara que Aquí hay tomate haja passat a la història els bons tomateros sempre compleixen la seua tasca de tafaners.

I fins ací puc relatar.

Foto: hi havia de ben lletges i frikis, però al bloc cal que eixim guapets no?.. (per això he posat esta de lleja i friki haha). “2 al Hamacua”