diumenge, 27 de desembre del 2009

Sembla Nadal i tot...

Si haguera de posar-li títol a les vesprades de esta setmana seria alguna cosa així com “consumista-nadalenques-invàlides”.

En estos dies de Nadal crec que he xafat Colón més vegades que en tot el que portava d'any. Però clar, és quedar-te en casa amb la bata mirant els anuncis de joguets i colònies per la tele menjant torró mentres un donyet et diu “compra, compra, compra...” o fer-li cas al donyet, pillar-te el metro, i acabar al centre d'una València massificada de sers amb bosses de El Corte Inglés, Fnac, Zara i la Biblia en pasta (expressió usada per mon pare i recuperada per l'ocasió pel caracter religiós d'estes festes).

Sí, sóc una més d'eixes persones que estos dies es pategen la ciutat en busca del regal perfecte per a l'amic invisible, la família, o per a mi mateixa (és que sempre em faig un detallet, embolicat i amb el nom posat per a sorprende'm). Però ahir vaig acabar fatal de la muerte perquè no vaig trobar-ne res que m'agradara per a mi. Res que m'agradara per a mi i costara menys de 100 euros. I clar, és llavors quan torna a aparéixer el donyet i et diu “en dos setmanes rebaixes, esperat fava, esperat...”. I tornes a pillar el metro, arribes a casa, et poses la bata, t'agafes un trocet de torró i encens la tele. I te n'adones, mentre veus els anuncis de joguets i colònies, que te n'has tornat sense boses de El Corte Inglés, ni Fnac, ni Zara, ni Cristo que lo fundó (altra expressió paterna).

Ais, però mola tant vore les llumenetes, les castanyeres, i els nanos a l'eixida del circ, que saber que encara no tinc el regal del meu amic invisble em consola per haver de tornar a repetir la història i gaudir d'eixes imatges de Nadal.

Foto: el regal que he decidit per a la meua família.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Digues, que t'escolte

De vegades escriure és la millor manera de dir això que oralment no expresses. Quant em senc xof, per exemple, m’ajuda desfogar-me amb les lletres. I de fons música. La música és capaç de transmetre tant… és un dels pocs llenguatges que no es veu, s’escolta. I arriba igualment molt fons. És el llenguatge perfecte per sentir, sentir tant com a acte d’oir com al d’experimentar sensacions per causes externes o internes, o externes que et toquen molt dins.
I de vegades és molt difícil escoltar coses que te toquen dins, veritat?. Perquè simbolitzen el final d’alguna cosa apreciada, perquè volen dir que una persona a la que estimes no se sent bé, perquè et sents amenaçat, perquè t’adones que els teus actes han tingut una reacció contraria al que vols, perquè precisament toquen el nostre interior, calen al cor. I de vegades hi ha por a escoltar el cor.
Jo no és que tinga por a escoltar-me, però sí a fer mal a l’altre amb el que estic dient. I quan es tracta d’algú que t’ha marcat tant, tant per a bé com per a mal, encara em faig més poreguita. Ara bé, sempre defenc això del no callar. I no calle. Perquè les coses es diuen per a millorar, ja siguen dites en paper, en un blog, amb o sense música, es diuen per a ser feliç i no fer-nos mal. Es diuen desde el respecte, el carinyo, en este cas l’amor. I una vegada dites només queda esperar resposta, escoltar. I estic disposat a escoltar això que vullgues dir.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Gossos abandonats

Lliure, o millor dit, amb més temps, deixe unes parauletes pel ja quasi tan abandonat com el meu hamster, blog. Dies de cos, de veu, de clàssics, de ball, d'assajos... el trabajo dignifica (a més de fer-te suar) i tenia abandonades també les classes.
Sueñan las pulgas con comprarse un perro, y sueñan los nadies con salir de pobres (...) Los nadies, los hijos de nadie, los dueños de nada. Los ningunos, los ninguneados...

diumenge, 25 d’octubre del 2009

(...)

... i sentien els soroll dels colps dels seus genitals, dels seus gemits aguantats, del seu plaer sense romanticisme, sense lubricant, sense llum a la cambra, mossegant el coixí l’un, bufant el coll del seu company l’altre. Les sacsades s’acceleraren fins un clímax quasi a l’uníson, sobre l’edredó i entre parets de làtex respectivament. Suorosos i cansats, deixaren caure els seus cossos als llençols arrugats i humits. Els seus llavis tornaren a fondre’s, ara suaument, sense passió, quasi per compromís:
- Em dic Gerard.
- Jo Miquel.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Bascos i valencians


Ciutats i pobles que naixen en mig de muntanyes amb un verd quasi artificial, cels grisos i pluja difuminada, gents properes i xarraires al carrer i als bars, entre pintxos i txacolí, parlant una llengua milenària que resisteix, un ambient polític complex i interessant, un símbol que honeja orgullosament a cada edifici...
He passat el dia dels valencians entre vascos. He xafat per fi Euskadi i he entés el perquè de la diferència. Des del metro de Bilbao fins a l’arbre de Guernica, passant pel pont entre Portugalette i Areta, recorrent la mar fins Bermeo, passejant per Gorlitz fins Pleitza...
I l’ambient polític que respirava al País Basc contrastava amb el que tant intensament tenia lloc durant este pont a València. El 9 d’Octubre, l’extrema dreta espanyolista i l’extrema dreta valenciana desfilaven per una processó cívica on faltaren veus democràtiques. Militants i simpatitzants del valencianisme d’esquerres i progressista foren vetats de participar en este acte. En algun cas concret foren agredits i amenaçats de mort.
M’avergonyeix que un dia històric per als valencianistes siga acaparat pels eixos que desfilen amb banderes i crits feixistes. I m’indigna la diferència respecte a si això passara a Bilbao. Mentre que allà, la crema d’un contenidor o caixer per part de quatre abertxales és portada informativa de tots els mitjans de l’Estat, ací, les agressions i amenaces que hagueren de patir alguns valencians este pont, no han tingut cap repercussió informativa. I per si no tingueren prou, continuaren la celebració el 12 d’Octubre, amb eixa Hispanitat que per alguns es proclama amb violència i intolerància.
Per coses com estes, entenc el sentiment de molts vascos que, sense usar les armes, es refugien en la seua cultura per allunyar-se d’eixes injustícies. Agur!

dilluns, 21 de setembre del 2009

Sentir-te nano

Arriscar la teua vida per parar un metro anant carregat amb una bicicleta, 6’50 euros (sóc de bono).
Arriscar la teua vida i la d’altres viatgers per agafar el tren que et du a Sueca, 5’50€ (bitllet d’anada i tornada)
Arriscar... vides en general creuant la carretera del poble amb trànsit i obres, deixant la bicicleta a qualsevol, entrant i seient en les butaques que no toca per vore una obra en primícia , no té preu.
Com tampoc no ho té estar una hora abans de que comence l’espectacle i esperar fins l’últim moment per pagar l’etern café que t’has fet per guanyar temps i adonar-te’n que t’has quedat sense peles per pagar el teatre i has de buscar un caixer, arribant tard a l’obra que havies anat a vore.
I quan per fi arribes a la sala pixant-te, suat i banyat, perquè de sobte plou, resulta que eren invitacions. T’asseus rodejat de nanos i en qüestió de minuts el públic flipa, els xiquets perquè veuen els personatges pintar l’escenari màgicament, jo perquè els actors tenen més de 400 marques en 5m2 durant 40 minuts, 3 sessions al dia.
Això és “Ras!”, el nou espectacle infantil de Maduixa Teatre amb el que, ho confesse, vaig sentir-me nano, i això no té preu. Enhorabona mags del teatre!.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Tornades i anades

Quan arriba el setembre se sol cantar això de “volver a empezaaaaar, una vez más”. En mi no deu haver fet efecte la campanya de El Corte Inglés perquè enguany paralitze la carrera. I per a fer-ho he hagut de passar un estiuet d’estudi i assajos per recuperar eixes 5 que tants maldecaps ens han donat, eh Luz?.

Luz és Ella. És la persona amb qui més he connectat a l’hora de treballar des que faig teatre. Junts hem compartit hores i hores d’assajos tant al maig com a l’agost, tancats a una aula on hem viscut (literalment) i barrejat els estudis amb la vida personal. Ella és un còctel explosiu que desenvolupa l’art innat que té de la manera més impactant i inesperada. Gràcies a esta mandonguilla de tofu repleta d’energia, imaginació i humor acompanyada sempre d’un dels pocs gossos que tenen facebook he conegut altre algo. Amb ella he recorregut Canet d’En Berenguer, La Pobla de Farnals, Mislata i la ESAD amb una motxilla carregada amb interpretació, anàlisi de textos, dansa, expressió corporal i ortofonia. I no veges com m’has ajudat a portar-la. Ens queden molts ytefo’s junts cuca de llum, i vull viure-los amb tu, ja siga al parquet ple de panderoles de la EMTM, als nostres barracons, als vagons del metro o a l’apartament amb Julita i té del Lidl.

Torna la rutina, del treball, de les classes o del dia a dia en un campament de refugiats com és el cas de les desenes de xiquets saharauis que ahir acompanyàvem a l’aeroport per acomiadar-los d’un estiu lluny del desert. Aicha, Fana, Ozman, Buehi, Halbuda o Karama són alguns d’ells amb qui ahir vaig passar les últimes hores a València. En els seus ulls es barreja la il·lusió de tornar per vore les seues famílies amb la llàstima per deixar la comoditat del Primer Món i les famílies d’acollida. Uns nanos que al·lucinen amb la meua càmera de fotos, amb el caixer automàtic o les aplicacions del mòbil. Tornen a la sorra del Sàhara oprimit pel Marroc, en un avió amb retard que els porta a un aeroport militar d’un país que crida llibertat i pau. I ho fan amb ganes, feliços, amb somriures i ullets innocents i cansats. Imatges com eixes s’et queden gravades. Feliç tornada a tots i totes, tan de bo la gaudim tant com ells.

dijous, 6 d’agost del 2009

A Gandia també hi ha valencians

Pels mojitos
Pel boungalou lou lou
Per la festa d'aniversari
Per la cisterna del wc (alias Moby Dic)
Per la bandera gay d'ací cap allà
Per la poca intimitat
Pels veïns d'enfront (els d'Alcoi i la del foguer)
Pels bailoteos de Laura
Per la visita de Ferran i el Pepino
Per la bufa del Pepino... i de quasi tots
Per l'atac de flyers a la paltja
Per Silvia de Cielito
Per la furgo dels pubs que t'arreplega
Pel "blanco, cremoso y en la boca" del Party
Pel banyador de 57 euros
Per l'ibuprofeno a totes hores
Pels cosos de la piscina
Pels cosos de la platja
Pels cosos
Pels pantalons llargs de Toni
Per "Carola, Carola!"
Per la platja nudista
Per no saber qui és Hitler
Per la nata en tots els menjars
Per les ulleres del sol que a mi em costen 90 euros i el negre ven a 6
Pels piercings als mugrons
Per Carmensín Cullera
Per Coco Loco
Pel merchandising de Coco Loco
Per la família de negres xinos
Per la coca de la mare de Newi
Pel jacuzziPel despelote
Per taaantes fotos
Per taaants madrilenys
Per les baralles i les reconciliacions
Per anar a un camping que curiosament es diu l'Alqueria
Per passar la millor setmana de vacances amb els teus amics a Gandia.

dijous, 23 de juliol del 2009

Impressioneu

L’Alqueriamania ens va portar ahir a Paco Sarro (Ferri), Manuel Maestro (Tommy), Lola Moltó (Dora), Ferran Gadea (Tonet), Raquel Escribano (Doña Teresa), Joan Gadea (Don Joaquim) i a un servidor a la Plaça de la Verge de València.
Més d’un miler de seguidors estiguéreu amb nosaltres i puc dir-vos que impressioneu, sobretot a mi, que sóc el novato. Impressioneu per la calor del vostre afecte, pels piropos, per l’emoció, pel respecte amb que ens tracteu, per la il·lusió amb que viviu i feu viure este tipus d’actes. Per coses com esta m’encisa el meu treball i sapigueu (no vull ser pretenciós) que el millor piropo que puguéreu dir-me és “m’encanta com treballes”. Només per això paga la pena estar dret i suant dos hores.
Vaig gaudir com un nano. Gràcies alquerians/es!!
Foto: ma mare, una artista més.

dijous, 16 de juliol del 2009

el meu granet de sorra

Un any més es fa la campanya "Menys graus, menys problemes" on col·laboren les UPC's d'alguns municipis de la comarca de l'Horta. I en què consisteix açò? en que els i les joves donem informació a altres joves sobre els riscos de l'abús de l'alcohol o d'este acompanayat d'altres drogues.
"Ah, els típics coñazo que van pels concerts amollant-te un rotllo sobre que les drogues són caca" meeeec, error. Si durant este
estiu us trobeu en algun concert un grup de xavals amb samarreta negra, gorreta, i unes enquestes a la mà, vos recomane que estigueu atents a allò que conten, que vos animeu a respondre unes preguntetes i com no, passar-vos per l'estan on aconseguireu preservatius, piruletes, pegatines i fer la prova d'alcoholèmia. Perquè ma’ que són bona gent estos xavals eh? I lo bé que t’expliquen el que vullgues, per no parlar de lo guapos que són… ejem, crec que se’m veu el plumero...
Sí, jo sóc un d’eixos “grauers”, com ens fem dir, que estarà encanat d’atendre-vos. Ahir la cita va ser a Manises i després de viure tot el concert, de fer desenes de preguntes, de conéixer desenes de persones i de donar desenes de follets, m’he decidit a comentar la jugada, perquè en comparació amb l’any passat la gent està prou més informada, va prendre menys alcohol i van portar-se de categoria amb nosaltres. Manisers i maniseres, enhorabona, heu fet que em senta satisfet d'aportar el meu granet de sorra a esta causa.
Ens veiem al pròxim!.
PD: la foto no té res a vore amb anit, però me la va fer Ester, una de les graueres.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Verano en stan-bay

Por primera vez escribo en castellano en el Ca'Nelo. Se me había pasado por la cabeza hacerlo alguna vez, pero no encontraba una ocasión con la que de veras quisiera acercarme tanto a determinadas personas como hoy. Porque hoy Luz se me ha adelantado agradeciendo todos los momentos vividos durante este primer curso. Chic@s, os podéis imaginar como estoy, tal vez igual que vosotros: melancólico. Viendo el video de la muestra (que en breve tendré para tothom) me invadía esa sensación que se tiene cuando un proyecto en el que has invertido tanto esfuerzo, ilusión, confianza y cariño se queda en "stan-bay" (las lucecitas de los televisores y los portátiles que nos marcan que siguen ahí aunque no estés con ellos). Ese proyecto es nuestra carrera de arte dramático y los stan-bays sois vosotr@s compañeros-amigos. No dejéis de brillarme porque pase lo que pase el año que viene, siga o no al 100% en la ESAD, me gustará ver que brillamos juntos. Los abrazos, besos, sobeteos, creaciones, bailoteos, borracheras, arados, saludos al sol, resonadores, más sobeteos, risas, impros, copiadas, ensayos, cigarros y horas en la cafetería están en "pause" durante el verano. pero el amor que os he cogido sigue en un "play" que te cagas.

dissabte, 20 de juny del 2009

Portugal gràcies a Montse

Passat el final de curs ja sóc lliure de nou. Fa poc que he tornat de Portugal. Ha estat un viatge prou improvisat, la idea del qual va ser de Carme Juan, ma mare fictícia a la tele. N’erem quatre: Carme, Pere, Montse i jo. I excepte Montse, ningú no coneixíem Portugal, així que us podeu imaginar qui va fer de guia turística. Montse és una catalana de Reus, d’uns trenta dos anys, un tant seriosa i que igual parla un català oriental o un portugués amb una veu tan clara i dolça que no deixa indiferent a ningú. És precisa, exacta, molt calculadora. El seu sentit d’orientació és envejable, es coneixia cada ciutat, cada barri, cada carrer. Si o fóra per ella encara estaríem a València.
I ara que he vist una miqueta Portugal puc parlar d’alguns mites:
1 – No és que condueixen mal, és que no saben conduir. De fet el Govern portugués està plantejant-se l’obligatorietat d’anar a l’autoescola si vols tindre el carnet.
2 – Sí, algunes dones tenen bigot i guapes, això que entenem per guapes... a mi tampoc no m’ho semblaren, però com a pubertigai que sóc no compte.
3 – El paté de sardina i el formatge que t’ofereixen abans dels menjars es cobra, i no és precisament barateta.
Si aneu en cotxe, com nosaltres, passeu per Trujillo i pregunteu pel “Orgullo Trujillo”, o intenteu dexifrar perquè cap habitant del poble recomana el restaurant “La Troya” deixa manera tant misteriosa. A Mèrida feu-vos fotos ensenyant les mamelles al teatre romà. A Lisboa utilitzeu el wifi de l’hotel per fer la reserva davant del nassos del de recepció. I quan torneu, passeu per Cáceres i sopeu un entrepà d’ibèric per 10 euros i vos feu una foto amb l’Obisp que és de Mislata!.
Però sobretot aneu ben acompanyats, jo ho anava, amb Pere (alies Babalà), amb Carme, una companya del treball que se m’ha guanyat un trocet del meu cor, i amb Montse... que per si no ho sabíeu, és un GPS. Visca la tecnologia satèl·lit!.

dissabte, 9 de maig del 2009

Ganes d'estimar

Hui estic amb ganes d’estimar, mira. M’abelleix donar carinyo als qui me’l donen a mi. La caloreta, el solet, la música dels venedors i visitants del mercat del meu barri, la vitalitat del dissabte de matí...
M’he dit: “va, actualitza amb una foto de la penya a qui vullgues”, però no he sabut triar. I aleshores m’he dit “posa una de ta mare capullo, que diumenge passat fou el seu dia”, però era impossible trobar-ne una on isquera decent. I llavors m’he tornat a dir “ja està, posa una de la comunió d’Arantxa que també fou el diumenge”.
Demà, dia de la Verge dels Desemparats, serà el sant de mare i la meua germana. La patrona dels i les valencianes, que si et pares a pensar ho té tot la pobra: verge, amb xepa, sense empar i carregada amb el fill. Per a totes les Empars (verges o geperudes, lletges o guapes, amb o sense parella) dedique el Ca’ Nelo de hui. Amb ganes d’estimar.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Venga hasta luego


No em recordava que tenia un blog...
Estos primers dies de rodatge han estat genials. Està clar que no vaig a treballar, vaig a passar-m’ho bé. Després de la jornada, soparet amb els compis, rises, cotilleos i quan te n’adones són les dos de la nit i no t’has estudiat els guions del dia següent.
El cas és que són dies d’alegria, de festa, de no preocupar-me (ja vorem el mes que ve amb els exàmens finals...) d’aprofitar cada segon per divertir-me. Tinc tants temes i fotos per comentar que quasi començaré pel final.
Ahir vaig fer-me per fi amb Neleta, la meua bicicleta. Una cosa més bonica que l’Albufera, que tot siga dit de pas, vaig visitar i gaudir estes Pasqües. Després d’haver de traure de diferents comptes els meus estalvis em pujava sobre les dos rodes i passejava per una València que em semblava més bonica amb Neleta.
Dinaret, mimitos i abrasitos i ja al carrer, quan Pere i jo ens dirigíem a un dels actes per commemorar el 25 d’Abril, me n’adone que amb només algunes hores de vida, Neleta ja ha punxat una roda, quina putada.
Però no és problema si el jefe de la pizzeria del teu amic sap canviar rodes de bici mentre et menges un tiramissú que et fa arribar a l’orgasme. I per completar la nit te’n vas a casa de Maria amb els teus amics i te tires de xarreta fins vora les cinc del matí.
PD: Esaders vos tire en falta (i la sangria de ca’ Marcos encara més).

diumenge, 29 de març del 2009

Endavant

“…i la sempre present i sempre disposta a ajudar, la persona que ha demostrat la seua confiança en mi i en el meu treball, amb qui he rigut i m’he confessat, amb qui he treballat i aprés, amb qui he crescut com a persona i com actor, com alumne i com a professional, la coneixeu, és la imparable Ana Campos.”
I llavors vaig esclatar a plorar. Mai no havia estat tan nerviós en un acte, mai no havia sentit tant el que deia front un públic. L’estrena de “Marxa enrere” fou un dels moments més importants de la meua curta carrera professional. Quins minuts més intensos, carregats d’emocions a flor de pell, davant una sala plena de gom a gom. El meu nom es repetia una i altra vegada i no assimilava que tot això fóra per a mi, era el meu moment. Només tinc paraules d’agraïment per als companys i companyes que, com ja vaig dir, s’han convertit en amics i amigues, per a la família, per a les autoritats, per als antics profes, per als compis de la ESAD, i per els desconeguts que es passaren a vore el xiquet eixe que ix en la tele donant-me un vot de confiança. A tots i totes els que heu cregut en mi i em féreu passar la vesprada més intensa que recorde.

divendres, 20 de març del 2009

Cremats

Fi. The End. Fin. 終わり.Fine. Ende. نهاية. Fim. Конец. S’anseacabó. A fer la mà.
El ca’ Nelo estava parat estos dies, com els tallers dels artistes fallers hui, perquè l’amo es trobava vivint les famoses, les fantàstiques, les úniques, les grandioses i inigualables FALLES de València. Han estat dies de no parar, de barrejar la tradició i la juerga, han estat dies mooolt calents (ja se sap, si en falles no folles...).
Ahir vaig viure amb els meus amics i Pere la cremà més divertida que recorde. Aprofitant que teníem casa prop de la falla guanyadora del 1er premi de secció Primera A, quedarem per vore-la cremar a dos bandes: en directe i per la tele (veiem els de Canal 9 des del balcó). Jo no sé com ens va sentar bé el sopar. Se’ns va ocórrer pujar a la terrassa per presenciar el castell i la cremà, però no caiguérem en uns xicotets detalls:
1 – Les flames d’una falla gran podem arribar a un cinqué pis, cremant-te així el monyo si estàs aguaitat en la barana.
2 – Els bombers tiren aigua a la finca i les mànegues poden arribar a un cinqué pis, banyant-te així si estàs ben pegat a la paret.
3 – Les espurnes del castell cauen del cel als terrats de les finques, notant així una pluja de carcasses que cremen si estàs veient el castell des de la terrassa.

Jo no sé si l’helicòpter de la tele voria córrer pel terrat a 6 bojos pel ritual del foc amb risc d’haverse cremat com ninots, però al menys varem riure més que les plorones de les falleres majors.
I per tancar les falles del 2009 us deixe una notícia (que no té res a vore):
S’ESTRENA PER FI “MARXA ENRERE”. L’ACTE TINDRÀ LLOC EL DIVENDRES 27 DE MARÇ, A LES 20:00 HORES AL CENTRE JOVE DEL MERCAT (c/ Major. Parada de metro: Mislata, entrada gratuïta).
Vídeo: piròmans de terrat. Audio: “Amor fallero” de Cristina Perancas.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Olor a poble

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble. Vicent Andrés Estellés.
De vegades insisteixes tant en aconseguir una cosa, que quan la tens no saps què fer amb ella. Supose que acabes fent el que sempre has volgut: aprofitar el somni que veus complit, i en el qual tants confien en tu. El poble és un lloc exemple de confiança, de calor i estima, de cases amb coses que amagar, de ficció feta realitat, de fusió entre el meu passat, i el meu futur, que comence ara, perquè prompte marxaré a eixe poble anomenat l'Alqueria Blanca. Ens veiem en el camí.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Al mal temps, bona cara

Febrer m'està començant a fotre, però jo li plante cara amb un somriure, i ja posat canviant l’aspecte del blog. No sé si coneixeu a Stanilavski i a Grotowski... no?. Doncs eren dos rusos bojos pel teatre que decidiren escriure tot el que en sabien perquè ara m'ho facen llegir a mi, i ma' que en sabien els tios, eh!. Parlant de tot un poc vos anuncie que molt prompte, s’estrenarà, per fi, Marxa Enrere i que esteu tots i totes convidades. I poca cosa més... estos dies porte una vida monòtona... dedicada al pensament i la reflexió stanilavskiana... ara que ho pense... demà possiblement aniré a l’Exposició del Ninot amb Pere, i quedaré amb Núria... més motius per somriure... tinc fam, puc dinar les sobres del xinés d’ahir... perquè tots els xionesos tenen el monyo llis com els emos?... vaig a pensar-ho grotowskianament mentre m’acabe els tallarins... Foto: London diversion.

dissabte, 24 de gener del 2009

6 artistes

Hui ha tingut lloc el “Concurs de dibuixos de Golfo” a Mislata. Els participants, i tots ells guanyadors, han estat Pedro, Jorge, Arantxa, Alba, Sara i Marc, és a dir, els meus estimats nebots. I l’entrada d’esta setmana va per ells, que encara no havien aparegut al blog.
De moment Golfo no s’ha pronunciat al respecte, continua dormint en la seua gàbia mentre 12 ulls s’han fixat en ell per fer les seues obres d’art.
Els artistes s’han marxat una estoneta, i sí, els vull molt, però quina tranquil·litat que es respira a casa, tu. La setmana vinent més i millor. Sort a tots i totes els que ara esteu d’exàmens!.

divendres, 9 de gener del 2009

Em diuen Hivern

Ja ha passat: l’estrés per comprar els regals, les sobres del pollastre de Nadal, les sobredosis de polvorons, els ingressos per entravessar-se amb el raim de les campanades, les baralles per agafar més caramels del rei pintat de negre de la cavalcada... ara ens queden eixos mitxelíns del record i tot un més de gener per a passar-les canutes, hou, hou, hou...
Foto: homo nocheviejis perellonis. Què seria d’un hivern sense carreteres tallades per la neu, sense Rússia i Ucraïna fent-se la punyeta pel gas, sense una epidèmia de grip, o sense hores i hores d’anar al bany per culpa de la colitis que tinc? Doncs seria un hivern de puta mare! M’acabe d’enterar que se suspén el rodatge que tenia a Barna per culpa de la pluja i el fred, ara no tinc excusa per no presentar els deures que havia d’haver fet estos Nadals... Espere que tingueu un bon cap de setmana, amb neu o sense ella, amb 40 de febre i un llit acollidor, amb vòmits, amb caqueta, amb pelis cutres per a després de dinar, amb medicament, amb la cale a tota pastilla... si és que l’hivern pot ser collonut. Feliç tornada a la rutina!.