diumenge, 6 de setembre de 2009

Tornades i anades

Quan arriba el setembre se sol cantar això de “volver a empezaaaaar, una vez más”. En mi no deu haver fet efecte la campanya de El Corte Inglés perquè enguany paralitze la carrera. I per a fer-ho he hagut de passar un estiuet d’estudi i assajos per recuperar eixes 5 que tants maldecaps ens han donat, eh Luz?.

Luz és Ella. És la persona amb qui més he connectat a l’hora de treballar des que faig teatre. Junts hem compartit hores i hores d’assajos tant al maig com a l’agost, tancats a una aula on hem viscut (literalment) i barrejat els estudis amb la vida personal. Ella és un còctel explosiu que desenvolupa l’art innat que té de la manera més impactant i inesperada. Gràcies a esta mandonguilla de tofu repleta d’energia, imaginació i humor acompanyada sempre d’un dels pocs gossos que tenen facebook he conegut altre algo. Amb ella he recorregut Canet d’En Berenguer, La Pobla de Farnals, Mislata i la ESAD amb una motxilla carregada amb interpretació, anàlisi de textos, dansa, expressió corporal i ortofonia. I no veges com m’has ajudat a portar-la. Ens queden molts ytefo’s junts cuca de llum, i vull viure-los amb tu, ja siga al parquet ple de panderoles de la EMTM, als nostres barracons, als vagons del metro o a l’apartament amb Julita i té del Lidl.

Torna la rutina, del treball, de les classes o del dia a dia en un campament de refugiats com és el cas de les desenes de xiquets saharauis que ahir acompanyàvem a l’aeroport per acomiadar-los d’un estiu lluny del desert. Aicha, Fana, Ozman, Buehi, Halbuda o Karama són alguns d’ells amb qui ahir vaig passar les últimes hores a València. En els seus ulls es barreja la il·lusió de tornar per vore les seues famílies amb la llàstima per deixar la comoditat del Primer Món i les famílies d’acollida. Uns nanos que al·lucinen amb la meua càmera de fotos, amb el caixer automàtic o les aplicacions del mòbil. Tornen a la sorra del Sàhara oprimit pel Marroc, en un avió amb retard que els porta a un aeroport militar d’un país que crida llibertat i pau. I ho fan amb ganes, feliços, amb somriures i ullets innocents i cansats. Imatges com eixes s’et queden gravades. Feliç tornada a tots i totes, tan de bo la gaudim tant com ells.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Q wapos mis niños y mis niñas!!!Bno toas las fotos que icistes ayer asi las tengo!!1bs.TKM.

P.D:En cuanto a la entrada de tu blog sobre el dia que estuvisteis en la plaça de la mare de deu(asi esta bien no pere jajaja!!)con la alqueria blanca, ni siqiera comentas el apoyo incondicional de los locos de tus amig@s!!!con la promocion q t acemos y lo q t aguantamos y ni nos nombras!!!FATAL!!!jajajaj!!bno ara si, dew.1bs.TKM.

ESTHER

Luz. ha dit...

Estoy feliz y sonrío.
Sonrío porque estoy feliz.
Estoy feliz por ti.
Y por ti, sonrío.

Te lo dije el primer día y te lo digo hoy (aunque no sea el último), tú, pequeñuelo, has sido mi descubrimiento del año.
Sin ti sé, perdón SÉ en mayúsculas, que nada habría sido como ha sido.
Ni las emociones, ni las risas, ni los abrazos, ni los sentimientos, ni las luchas, ni los aprobados, ni als aventuras.

Gracias.

Ahora, a por más y mejor!

T'estime Nal.lo, germà, company, mestre, col·lega, AMIC.

<3
Llumeneta.

Anònim ha dit...

Eiii Neloo!! t'ho he dit per el forum de l'Alqueriaa però avuiii regirant he descobert aquest blog que no el coneixía!!

Anit a Castelló ho vareu fer molt bee! jo sempre ho dic que l'Alquería és com si fora una super serie d'aquestes que estem totes enamoradetes dels protagonistes estil Sin Tetas... però te el seu toc especial, que els actors sou "de casa", vos vaig vore tant naturals, tant simpàtics... uff mira que ja vaig anar a vore rodar l'Alqueria, vaig anar l'any passat a la preestrena i enguany m'he tornat a assombrar amb vosaltres!

i ara llegint el que escriuus es com si digueres estic al blog d'un amic... et trobe tant natural!!!i això que la gent de la nostra (dic nostra perque he vist que som de la mateixa edad)el ser famos uff el porta loco!


No res!!! que enhorabona!!! quan pujen les fotooos els webmasters voràs la que ens vam fer anit! posa Amparo i Nelo o Xavi no m'enrecordee!


ENHORABONA PER EL PAPEER!!




Amparo!

Luu ha dit...

Hola!
Punxant ací i allà per la red, he aparegut ací i m'he endut una grata sorpresa al reconéixer't.
T'he vist a la sèrie de l'Alquieria Blanca, i la veritat, és que m'agrada molt el teu paper, perquè tinc amics que han sigut seminaristes i em fa molta gràcia veure les situacions per les que passa Xavi cada dia.
En quant a la sèrie, m'agrada molt (de fet, acabe de vore el nou capítol)i desitge que continueu així molt de temps.
I respecte al bloc, li he estat pegant una ullada, dir-te que m'agrada molt com contes les coses, les fotografies que hi ha i en general, eixa naturalitat, com diuen per ací dalt.

Un plaer llegir-te, em passaré a sovint :)

andreu ha dit...

ey xiquet, sabiendo que nunca me meto por los blogs, que me pase por aquí es un milagro, qué tal vas? cómo va todo?