dimecres, 27 d’octubre de 2010

De textos i pretextos

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar, Rayuela.

Raf diva tri sitiri fiaken. Krostia andika sinsei morkaichea, correnka sorfaski intra des rosketa. Runjen torras increstas e ledesfragen inforkan chucras. Corraskistos under corraskas entren e fiaken lujuroskis anuskas. Hondarribas chiskeras under crostas anuskeias, interrijos gromeski. Raf prostuska e querramuka jumeroi corbando corbando furrer jukeista. Triskas divaris, rafen fiakis.
Nelo Gómez, Rafuskas e prostuskas.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

De com la manipulació audiovisual crea una mentida millor que la realitat



Abans que res felicite als meus companys i companyes pel treball (ajustat a la realitat o no) que feren durant la gravació d'eixe vídeo. També als que com jo, no participarem en ell. I també, i sobretot, a l’equip tècnic que ha creat este muntatge final. Un vídeo enregistrat a les "instal·lacions de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València" durant el passat curs, quan, sense quasi adonar-nos, nosaltres i la resta d’estudiants d’ensenyances artístiques de la Comunitat Valenciana, entrarem a formar part de l’ISEA. Crec que ha estat una de les poques vegades que la Conselleria d’Educació ha mostrat un vertader interés per publicitar l’ESAD.

La putada està quan vols fer-te publi d’un producte que ja ha passat per moltes mans i se li nota el desgast. Un producte que està vell, que reclama una neteja de cara, atenció i cuidats. Perquè que els feren fer coses que poc tenen a vore amb el que realment fem a classe ho puc entendre, però que no foren capaços de gravar un miserable minut als barracons freds i grisos on realment tenen lloc moltes de les classes, o a l’aula amb el terra de fusta alçat (motiu pel qual haguérem de deixar de fer dansa), o als corredors on tardor rere tardor cauen les gotes i on fins fa dos cursos no hi havia calefacció, això em fot, però molt; que damunt ens utilitzen per vendre la seua gran tasca de gestió, això ja em reventa; però que damunt, després de vore eixa mentida, me la crega i pense que estem de putíssima mare i per tant, que han aconseguit el seu objectiu, això em fa una ràbia que només les lletres torturades del meu teclat entenen.

M’agradaria vore altre vídeo, el dels estudiants de Comunicació Audiovisual que decidiren utilitzar la nostra escola per al seu reportatge-denúncia. Un vídeo que es gravà a les instal·lacions reals, a les aules de metall i plàstic bufat sobre fustes desfetes per l’humitat, i no a la millor aula a la que setmanes abans li posaren teles negres noves i focus al·lògens que no existien. És que fot, fot molt. Però mira, no vull caure en eixe clima negativista que tantes vegades ens acompanya i al remat acaba consumint (o realçant, no sé) la força que he de dipositar al treball. Després de tot, prompte (o això esperem) hi haurà noves instal·lacions al nostre abast - amb noves vull dir les que els de música ens han deixat després de 30 anys. Demà curraré de valent, però sobretot, i ahí està el vertader motiu per il·lusionar-se, tindré classes amb els amics: eixos que han sigut capaços de generar-me el bon rotllo i les ganes d’estudiar del vídeo. I amb açò no pretenc guanyar simpaties com pretén el clip. Crec que en comptes de en minuts de cinta (o DVD), haurien d’invertir en les persones. Nosaltres som l’ISEA. Amb odi, i estima.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Hidratant extern

He somiat amb Pepe Sancho i l’últim muntatge de Teatres de la Generalitat (llitar-te amb febre té estes conseqüències); m’he alçat també amb febre (bé, en realitat no ho sabré mai perquè no m’he posat el termòmetre, però caris, estava fatal); m’he mirat a l’espill (cara entre iaio de la Família Adams i Coto Matamoros) i m’he decidit a fer l’examen pràctic del carnet de conduir: un stop rebassat “como el que no quiere la cosa” i un carrer en contra direcció han tingut com a resultat un SUSPÉS. Resignat i malaltet me n’he tornat a casa.

Després d’alguns capítols d’Skins i una becadeta (esta vegada sense somnis extranys) me n’he anat al metge (el cognom del qual no escriuré pel seu paregut al Waka-waka de Shakira). El resultat ací ha sigut pitjor: ventolín, spray nasal, antiestamínics, ibuprofeno (no podia faltar), càpsules vitamíniques i...  Cumlaude (medicament amb el nom en llatí, que mola més). I vos preguntareu...per a què el Cumlaude?. Doncs bé, per a hidratar la cara, que la tinc molt castigada (sí caris).

Total, que arribe a la farmàcia i després de tota una retafila de medicaments, li toca el torn a la crema hidratant. I en eixe moment entra a la farmàcia mon pare, per a xafardejar més que res. La farmacèutica me mira i em trau dos caixes de Cumlaude. Jo li dic que quina me’n duc. Ella s’apropa i em em diu en veu baixa...
- Farmacèutica: es que no se cuál darte...
- Jo: pues el que tú creas Cris.
- Cris (cada vegada més intrigant): hombre, eso lo sabràs tú, ya sabes...
- Jo (extranyat): pues la más barata, total la del Mercadona vale un euro...

La farmacèutica flipa una miqueta pensat que en Mercadona venguen una crema d’estes característiques, i finalment em dona una caixa de Cumlaude, mentre somriu a mon pare. Jo l’agafe i tranquil·lament llig “hidratant externo”, però externo s’explicava amb “favorecedor de las relaciones sexuales”. En un primer moment he pensat que la cremeta era molt completa, però després he caigut en l’errada:
- Jo: Cris, que esto es un lubricante pa’ follar.
- Cris (roja com una tomaca i alarmada): chico calla, que estas cosas son en plan secreto...
- Jo: pero a ver, a ver, a ver, que yo voy bien, osea que lo quiero es una crema hidratante para la cara!

Cristina comença a riure, jo també, inclús mon pare, i em diu que Cumlaude és el nom d’una marca d’una empresa farmacèutica, és “como si el medico te hubiese recetado Vichí, ponte a buscar cuál quiere”. Ai mare, ja em veia jo posant-me favorecedor del coito a la cara...